Escultura Gran Fus

 

"Els materials són un factor important en el procés creatiu d'Enric Pladevall. Amb ells conjuga dualitats -que són intrínseques a la naturalesa mateixa dels materials que empra- i, en contrastar-les, esdevenen expressius i significants. En aquest sentit, l'elecció dels materials és motivada per una certa familiaritat amb les seves qualitats i les seves reaccions.

Des de sempre Pladevall s'ha sentit atret per la fusta, l'ha interrogada i ha provat de sotmetre-la, potser perquè té la morfologia d'una matèria crua, rugosa, que encarna la pell de la natura més indòmita. En l'intent de dominar la fibrosa ductilitat de la fusta, descobreix la rigidesa contundent del ferro. I és aleshores que l'encontre de la fusta i el ferro revesteix l'escenificació d'una lluita simbòlica entre la força de la natura i la intervenció configuradora de l'ésser humà. L'escultura de Pladevall il·lustra la realitat del fet artístic: una elaboració artificiosa que parteix de la natura per objectivar-la.

Gran fus ofereix una visió tant de la tensió que resulta de la confluència de les matèries com d'aquesta identitat de l'obra d'art. La peça té la forma d'una fulla lanceolada que empresona un cilindre de fusta.

Aquest nòdul de fusta és un fragment de tronc sense transformar, mentre que el perímetre de metall és fruit d'una intervenció humana. L'aire transita per l'obertura superior de l'escultura, lleugerament inclinada respecte al pla horitzontal del terra i de la verticalitat de l'edifici. Això introdueix un component d'inquietud i, tanmateix, irradia una estranya serenitat. És com si la fulla s'hagués desprès de la branca d'un arbre gegantesc i s'hagués precipitat per la inèrcia del seu pes fins a anar a clavar-se en l'herba tendra. L'arbre -invisible, però de ferro també- és una creació humana. Igual com la fulla. El nucli de fusta no és sinó la llavor que retorna a la terra."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jordi Clavero

Materials:Ferro, zinc, fusta

 

Més informació:Viquipèdia Jardí d'Escultures

Jardí d'Escultures, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Enric Pladevall

Més informació:Viquipèdia Enric Pladevall-Vila

Més informació:Pladevall.com

Enric Pladevall, font:rutaesculturasreus.blogspot.com

 

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

 

Escultura Gran avió d'helix blava

 

"Els zepelins, els submarins, les naus, els fars i els avions són temes reiteratius en la producció de Riera i Aragó. La seva fascinació per la màquina dóna a llum uns prototips inspirats tant en llibres d'enginyeria industrial, com en les màquines hidràuliques i els ginys voladors de Leonardo da Vinci, en la fantasia científica de Jules Verne o, fins i tot, en la poesia sideral de l'escriptor Joan Brossa. Sovint sembla que els submarins de Riera i Aragó volen, els seus dirigibles naveguen i els avions estan ancorats a terra. Els seus artefactes són mecanismes obsolets que traspuen una mentalitat nostàlgica, un gust per l'arqueologia del progrés. Són el record fossilitzat d'un temps ja extingit, vestigis -o desferres- que remeten a la conquesta de la mobilitat més que no pas al moviment. Sense vibracions ni vaivens, carregats de memòria i potser de malenconia.

"Utilitzo la màquina com a obra de l'home. La desfuncionalitzo, li trec la càrrega d'utilitat que té.

Imagino les màquines guardades a les prestatgeries del magatzem d'un hipotètic museu, amb aquell silenci callat que tenen les coses endreçades als museus", comenta l'artista. Una màquina inservible, rescatada de l'oblit secular, creada per suscitar l'enyorament, peça de col·lecció d'un museu imaginari de la memòria... I afegeix: "A vegades em pregunto si això que té a veure amb la memòria personal també pot ser memòria col·lectiva".

Gran avió d'hèlix blava és un d'aquests aparells. Isolat, cobert per l'òxid del temps, roman impertorbable damunt la gespa, acumulant temps al temps. L'hèlix, aturada en posició vertical, deixa veure una pintura descolorida. Les dues pales que la formen estableixen una suggestiva comunicació amb les fulles de les palmeres pròximes. Un eventual cop de vent agitaria les fulles. L'hèlix, en canvi, ja no tornarà a girar..."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jordi Clavero

Materials:Ferro pintat

 

Més informació:Viquipèdia Jardí d'Escultures

Jardí d'Escultures, font:Viquipèdia

 

Autor

Escultor:Josep Maria Riera Aragó

Més informació:Viquipèdia Josep Maria Riera i Aragó

Més informació Rieraiarago.com/

Josep Maria Riera, font:art-madrid.com

 

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

 

Escultura La Teulada

 

"Un jardí és una natura domesticada. La representació pictòrica d'un paisatge és també una forma de domesticació, artificiosa o artística, del món natural, que el fa accessible a l'espectador. La reproducció, per més fidel que sigui al motiu, només és una il·lusió. Perejaume l'engloba dins el concepte més genèric de pessebrisme, que consisteix a "veure una cosa en una altra cosa" (un prat fet de molsa, un rierol de paper d'alumini) i la sotmet a una àmplia reflexió.

D'altra banda, no és inusual que l'obra de Perejaume remeti a la pintura romàntica, en què la figura de l'espectador apareix incorporada al paisatge. Però hi ha una diferència: en el pessebrisme no és el paisatge el que imposa la seva presència subjugadora a l'espectador, sinó que aquest, des d'una posició privilegiada, observa una natura a escala reduïda.

Teulada ens mostra una teulada que sura en un estany rectangular. Amb un símil basat en una afinitat de forma -i amb un joc poètic que recorda Magritte-, Perejaume busca crear l'efecte que la teulada és el mateix terra onejant damunt l'aigua. Així, la mirada de l'espectador és atreta al nivell del terra.

Observa des de dalt, des d'una posició privilegiada, i el tema remet al paisatge, un paisatge miniaturat.

El tema del paisatge dins el paisatge és recurrent en la producció de Perejaume ("Visc en el mar, però és d'una aigua tan antiga, que fingeix plans i pujols", ha escrit). A Teulada, la suposada casa de camp submergida està envoltada d'aigua, i l'aigua, de l'herba del jardí. La casa de ficció és dins un estany de ficció dins la natura de ficció que és el jardí. Tot és il·lusori. I l'espectador? L'espectador contempla una situació insòlita o absurda (una casa enmig de l'aigua), o un vestigi (una inundació) i, com a part d'un paisatge més ampli -el del jardí-, es pensa ell mateix dins el paisatge. Com la figura anònima de la pintura romàntica, esdevé un component d'una natura (o d'una obra) que l'espectador no abasta, perquè també l'inclou."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jordi Clavero

Materials:Teules, aigua i grava

Més informació:Viquipèdia Jardí d'Escultures

Jardí d'Escultures, font:Viquipèdia

 

Autor

Escultor:Perejaume

Més informació:Viquipèdia Perejaume

Pere Jaume Borrell i Guinart, font:enciclopèdia.cat

 

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

Escultura Ctonos

 

"L'adjectiu ctònic prové de la mitologia clàssica i fa referència a les profunditats infraterrenals, infernals. Tanmateix, aquesta significació tan precisa i localitzada no s'ha d'entendre d'una manera literal. Gabriel apunta que a l'hivern, amb un fons d'arbres de fulla caduca, l'obra es retalla "contra un espai dramàtic" i li reconeix un cert aire funerari. Però aquesta analogia no és altra cosa que "un parany per al pensament"; allò que importa de debò és el sentit que una obra té per ella mateixa. L'art, per a Gabriel, transcriu un paisatge interior i no té una lectura definida que es pugui formular. Els títols no són explicatius; el seu contingut, indissociable de l'obra, obeeix a un impuls poètic de l'autor.

El mètode creatiu de Gabriel recorda -segons una expressió de l'antropòleg Claude Lévi-Strauss- el del bricoleur i remet a una ciència "primera", prèvia a la reflexió mítica, que és la forma intel·lectual del pensament salvatge. Com el bricoleur, Gabriel treballa amb allò que té a l'abast, amb materials heterogenis, amb matèries primeres i també elaborades, i no constreny un element qualsevol a una utilització precisa i determinada.

A Ctonos, l'artista no persegueix una imitació del món sensible ni opera amb codis simbòlics coneguts i acceptats, però aprofita un repertori d'elements que la seva cultura ha generat amb una finalitat ben diferent. Disposant una planxa de marbre de contorns ondulants, configura un estrany organisme sinuós que sembla bellugar-se a l'interior d'una estructura metàl·lica, com un misteriós núvol d'aspecte mineral o, simplement, com una pura energia controlada. Tot un joc de tensions entre lineal (o racional) i orgànic, entre biològic i mineral, entre sòlid i aeri. Ordre, proporcions, equilibri, interrelació de forces i energies defineixen l'autosuficiència d'una obra deslliurada de paràmetres significants establerts. Les peces de Gabriel s'erigeixen com tòtems imposants, enganyosos i inabastables en l'era de la tecnologia."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jordi Clavero

Materials:Marbre, ferro i plom

Més informació:Viquipèdia Jardí d'Escultures

Jardí d'Escultures, font:Viquipèdia

 

Autor

Escultor:Gabriel

Gabriel Sáenz Romero (Badalona, 1954). Escultor de llarga trajectòria, que ha exposat a Nova York, València, Barcelona, Perpinyà, Santiago de Compostela, Brusel.les, Atenes... El 1990 va posar la seva primera obra al carrer, dins el Jardí d'Escultures de la Fundació Miró. Posteriorment n'hi ha col·locat d'altres a espais públics de Huelva, Osca, Girona, Sabadell (en aquest cas tres escultures al Parc Taulí) i Figueres.

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic

 

 

 Veure més Art Públic Sants Montjuïc

 

Obra Transparent, el paisatge

 

"Pep Duran furga en la realitat per recuperar tota mena d'objectes inútils, rebutjats o trencats i donar-los una nova existència en què allò que compta ja no és la funció que convencionalment se'ls havia atribuït, sinó el potencial metafòric que poden assolir en un nou context.

Transparent, el paisatge pertany a una sèrie d'obres amb carretons que suporten càrregues fictícies, com ara plaques de marbre, roba i formes vegetals, que palesen una confrontació entre el món industrial i el món natural. En aquesta peça, la coincidència d'objectes manufacturats involucra l'home; l'espai circumdant, el paisatge, es reflecteix en els vidres, que el fixen i el privilegien, convertint-lo en tema i argument. Ara bé, la transparència dels vidres copsa les circumstàncies de l'ambient, enregistra les variacions meteorològiques i emmiralla les esporàdiques oscil·lacions de les fulles; però el paisatge, en projectar-se contra una pantalla plana, esdevé una realitat fictícia i intangible, una representació.

Els carretons compleixen la seva funció habitual i, tanmateix, congelats en el temps i en l'espai, aquesta funció resulta absurda. En la vida quotidiana, això seria percebut fugaçment. Aquí, en canvi, ningú no completarà el procés inacabat traslladant els vidres o descarregant-los. Aquesta suspensió temporal de l'acció la fa inusual, enigmàtica, única. El lligam amb la vida i amb l'esdevenir es trenca perquè no hi ha desenllaç, i a l'espectador li pertoca de trobar un sentit a la desconnexió dels objectes del seu decurs natural.

Amb aquesta instal·lació, Pep Duran volia establir una relació amb la Fundació, jugant amb la llum i la transparència característiques de l'arquitectura de J.L. Sert, i per això va triar unes portes de vidre en desús provinents de la Fundació. Els vidres desmuntats fan pensar en una virtual supressió d'aquest element de protecció i suggereixen una comunicació efectiva de l'edifici amb l'entorn, la integració de l'arquitectura amb el paisatge, tant del grat de Sert."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jordi Clavero

Materials:Carretons de ferro, portes de vidre, goma i trava de niló

 

Més informació:Viquipèdia Jardí d'Escultures

Jardí d'Escultures, font:Viquipèdia

 

Autor

Escultor:Pep Duran i Esteva

Més informació:Viquipèdia Pep Duran i Esteva

Pep Duran, font:Catàleg de la galeria Barcelonesa Carles Tache, de l'exposició individual de l'artista Pep Duran

 Veure més Art Públic Sants Montjuïc