Escultura La Marinada

"Una altra escultura procedent del concurs de la plaça de Catalunya era la Marinada o Dansarina, que pels dos noms és anomenada, que el 1929 va ser posada als jardins del passeig de Santa Madrona, a Montjuïc, que rebien el nom de l'Umbracle. El nom d'aquests jardins no té res a veure amb l'umbracle de la Ciutadella, sinó que sembla que ve pel passeig ombrejat entre dos murs que hi ha. Amb els anys ha tornat a aquell mateix indret. Entre el 1983 i el 1992 l'escultura, força coneguda per la gràcia dels seus moviments, va estar als jardins coneguts com a Porta de Montjuïc i ara dedicats al filòsof alemany Walter Benjamin, al passeig de Josep Carner."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"L’escultura Marinada, també coneguda com Dansarina, presenta una jove nua que amb moviment gràcil del seu cos expressa l’alegria de viure. Juganera vora el mar, subjecta amb dues mans la tela que es desplega darrere seu alhora que li emmarca el cos i n’accentua el moviment.

Antoni Alsina i Amils (1863-1948) es formà amb el reconegut escultor català Juan Samsó a Madrid. Pensionat a Roma, feu una breu estada a Florència i Nàpols, a més d’ampliar estudis a París i d’obtenir nombrosos guardons en les exposicions de Belles Arts, en especial la medalla d’or a l’Exposició Universal de París. Així mateix, realitzà una destacada tasca docent, primer com a professor de modelatge a l’Escola Elemental d’Arts i Indústries de Vilanova i la Geltrú, i, segon, a Sevilla on l’any 1901 guanyà per concurs oposició la càtedra d’escultura. A més, fou catedràtic de l’Escola de Llotja, a Barcelona.

L’artista, un any després de celebrar una exposició antològica a Buenos Aires durant el setembre i octubre de 1926, que li reportà molts èxits de crítica tant dins com fora de les nostres fronteres, fou convidat a participar en el concurs restringit convocat per l’Ajuntament de Barcelona a fi d’ornamentar la plaça de Catalunya, acabada d’urbanitzar.

Alsina i Amils hi presentà dos projectes, el primer, Barcelona, per uns dels cinc grups escultòrics que s’havien de posar en els pedestals ja instal·lats i, el segon, Marinada, destinat a ornamentar un dels pilars de la plaça.

Al cap de poc temps, i per motius diversos, algunes de les escultures que havien d’anar a la plaça de Catalunya es traslladaren a la Ciutadella, a Pedralbes i a Montjuïc. Després de ser ampliada, Marinada es col·locà l’any 1929 a Montjuïc, concretament, als jardins del passeig de Santa Madrona, però a causa dels esdeveniments del 1936 fou retirada als magatzems municipals per tal de preservar-la d’una destrucció segura, tant per la reutilització del bronze com pel fet que aquest nu molestà una part de la societat conservadora barcelonina. Finalment, l’any 1983 amb motiu de l’exposició commemorativa del 1929, Marinada s’ubicà als jardins coneguts com a Porta de Montjuïc, i posteriorment fou traslladada al seu emplaçament original.

L’obra d’Alsina i Amils és a prop del Noucentisme a pesar del ritme i el moviment. A més, no hi ha cap dubte del notable nivell de qualitat de l’escultura, la qual representa la joie de vivre que caracteritzava el millor art mediterrani de l’època.

Marinada fou una obra emblemàtica, així doncs, en el marc de l’Exposició del 1929 es publicà una fotografia en el Diario Oficial de la Exposición, on s’aprecia l’artista treballant en aquesta obra."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Lídia Català

Materials:Bronze

Escultura La Marinada a l'Umbracle, 1929 Font: Memòria Digital de Catalunya

Més informació:Viquipèdia Jardins de l'Umbracle

Jardins de l'Umbracle, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Antoni Alsina i Amils

Més informació:Viquipèdia Antoni Alsina i Amils

Més informació:Museutarrega.cat Antoni-Alsina-Amils

Antoni Alsina, font:turisme.tarrega.cat

 

 Veure més Art Públic Sants Montjuïc

Escultura El Treball

 

"El dia de santa Eulàlia, el 12 de febrer de l'any 1961, va ser el triat per inaugurar a l'encreuament de l'avinguda de la Meridiana i la carretera de Ribes un monument dedicat al Treball, obra d'Eudald Serra. Era una de les primeres peces abstractes que es posava als carrers barcelonins i hi va anar l'alcalde Josep Maria de Porcioles per solemnitzar l'acte. En canviar notablement l'urbanisme de la zona, compresa entre els barris de la Trinitat Vella i de la Trinitat Nova, en part per la instal·lació de torres elèctriques d'alta tensió, el monument va ser traslladat al seu emplaçament actual, a la plaça de Carles Buigas."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"Escultura monumental d'Eudald Serra emplaçada al bell mig d'un llac d'aigües tranquil·les, situat al Parc de Montjuïc, prop del pavelló reconstruït (1982-86) de Mies van der Rohe. Fou erigida un temps després amb la intenció de dedicar-la com a recordatori a la tasca bàsica de tota possible acció humana, el treball, del qual la Fira de Barcelona vol ser l'aparador permanent.

L'obra és un bronze de notables dimensions en alçada, determinades per dues pilastres de longitud no exactament igual que s'enllacen i relacionen per quatre vèrtebres que, a diferents alçades, les inclouen en la seva el·lipse. La impressió de conjunt és la d'una peça que recorda el món orgànic, atès que cap superfície no és rígida i, fins i tot, les arestes són sempre dolces i suaus i, no cal dir-ho, les cavitats acollidores que determinen les aparents vèrtebres. Les esmentades vèrtebres que enllacen els pedestals poden al·ludir també a les conques d'unes naus capaces d'emprendre navegacions inesperades amb els resultats que de tota aventura s'extreuen per donar glòria a l'aparentment dura i esforçada tasca del treball. Així mateix, aquestes el·lipses unificadores recullen la idea d'uns braços actius i dinàmics. Tres elements, vèrtebres, naus i braços, susceptibles de ser associats en una imaginació surrealista, de la qual l'escultor no és pas aliè. Formalment, és el desenvolupament d'una escultura designada Mòduls, del 1978. La idea d'un cos humà mostrat en la part que és més reservada, l'estructura esquelètica troncal, destaca a primer cop de vista. També el d'una possible carcassa de nau, així com la força amb què els braços enllacen tota acció humana. L'aigua de l'estany acaba d'afegir i justificar tot el que s'hi vulgui veure. No cal oblidar que Eudald Serra, com a escultor, es formà sota les idees i influència d'Àngel Ferrant que, com a divisa, proclamava sempre que "no s'havia de perdre mai de vista l'interior de la figura a l'hora de donar forma a l'exterior". Això es fa palès, amb personalitat pròpia, en aquesta estructura de fòssils de reminiscències orgàniques."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Arnau Puig

Materials:Bronze

Autor

Escultor:Eudald Serra

Més informació:Viquipèdia Eudald Serra i Güell

Eudald Serra i Güell, font:eudaldserra.com

 

 Veure més Art Públic Sants Montjuïc

Relleus Plaça Carles Buïgas

 

"A banda i banda de les escales que condueixen a la Font Màgica de l'Exposició, a Montjuïc, es troben dos relleus al·legòrics a les glòries, realitzats entre 1928 i 1929 per Antoni Parera..."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Relleu costat Besòs

"Pujant per l'avinguda d'accés a la font monumental projectada per Carles Buigas, els vianants i espectadors de l'exposició de 1929, passaven entre els dos relleus firmats per Antoni Parera ben atapeïts de figures i símbols que, actualment , degut al trànsit i al pas elevat per a vianants construït en ocasió de les Olimpíades, s'han allunyat de la visió dels actuals espectadors.

Em pregunto si avui aquests relleus voluntàriament densos en símbols obtindrien, més enllà de l'acceptació de l'estètica d'un temps determinat, tota la comprensió que el seu significat demana. Efectivament, Parera va escollir i ordenar elements iconogràfics de la significació històrica i de la tradició mediterrània amb voluntat d'establir la successió sense ruptures i l'enllaç efectiu del nostre passat amb el moment actual mitjançant símbols prou coneguts, particulars i universals alhora, que es refereixen a la concepció de Catalunya que el projecte noucentista posava en marxa, sostinguts en formes i significats idealitzats. Figures nues de tall clàssic invoquen les deïtats antigues personificadores de les activitats considerades per nosaltres més tradicionals, el comerç, la navegació i la indústria, senyals molt antics de la nostra idiosincràsia repetits fins i tot com a tòpics del nostre suposat tarannà nacional. Al seu costat, en l'entramat dels relleus, troben lloc els símbols d'aquesta concepció: el coneixement científic i el pensament, el treball, la llum de la veritat i de la ciència, el llorer que exemplifica la victòria, i la petita Iris alada, missatgera dels déus i, com Mercuri, protectora del comerç. El paisatge, insinuat darrere les figures d'un dels relleus, veu sortir un sol resplendent damunt un mar tranquil solcat per l'antic vaixell comercial de vela suposadament utilitzat pels colons grecs, els primers a arribar a les nostres platges, que no aconsegueix ocultar la petita barca de vela llatina triangular. Aquesta és tan antiga que ja era registrada en la tradició mediterrània com a vaixell dels pescadors egipcis i usada per tots els pobles costaners de la Mediterrània, tan actual que encara ara navega en les mateixes costes. En consonància amb l'art del seu temps, especialment el de la pintura, Parera situa en lloc central aquesta barca, capaç d'enllaçar el passat i el present en el manteniment de la tradició marinera pròpia de la costa catalana i de tots els pobles agermanats per la mateixa mar. En nom de la tradició beneïda pels déus mediterranis, les constants es mantenen fidels, alhora que atentes a la necessària modernització que reclamen els temps, del tot evident en el sol fet de l'existència del certamen internacional de 1929. Del conjunt nombrós d'escultors catalans que solem denominar noucentistes a causa de la coincidència en el moment històric i en la manera de fer, evidenciada bàsicament a través del recurs a l'ús d'un determinat tipus de figura femenina, normalment nua i amb semblança clàssica, Antoni Parera podria tal vegada presumir de no seguir el dictat, almenys pel que fa a la seva preferència de dotar de protagonisme a models masculins. Fidel a la manera clàssica, Parera no va introduir el matís corrector que transformava, i en això actualitzava el model, l'esquema clàssic en mediterrani, concepte més apreciat pel gust noucentista, que no volia copiar del passat clàssic sinó enllaçar-hi com a clar referent de la pertinença a un mateix lloc i a unes mateixes arrels culturals i lingüístiques. Les figures femenines de Parera acusen la predilecció del autor per la forma masculina de manera que dotades de força muscular resultem més aviat rígides, poc gracioses (recordem que el concepte de gràcia era predicat per Eugeni d'Ors i tots els poetes), fortes i molt clàssiques."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Teresa Camps

Materials:Pedra arenisca

Relleu costat Llobregat

Més informació:Viquipèdia Eix de l'Exposició de 1929 a Montjuïc

Palau Nacional, font:Wikipedia

Autor

Escultor:Antoni Parera

Més informació:Viquipèdia Antoni Parera i Saurina

Antoni Parera, font:Viquipèdia

 Veure més Art Públic Sants Montjuïc

Jachkar per l'amistat Catalunya-Armènia

 

"Davant del Museu Olímpic i de l'Esport Joan Antoni Samaranch, en l’eixamplament que fa l’avinguda de l’Estadi per les escales que baixen cap a l’entrada dels jardins Joan Maragall, hi ha un monòlit afegit al mur de tanca original d’aquests jardins i el Palauet Albéniz, en un parterre d’herba. El contrast entre l’ocre de la pedra del monòlit i el color més fosc de les roques del mur resulta força xocant. El soroll dels vols a la propera pista d’aeromodelisme és la música de fons.

El monòlit és un jachkar armeni, d’uns dos metres d’alt, amb una gran creu gravada en baix relleu com a motiu central i altres ornamentacions al voltant. Hi ha la inscripció, en català i en armeni, “Per l’amistat entre Armènia i Catalunya”.

Es va posar com a símbol de germanor entre Catalunya i Armènia, en una iniciativa de l’Associació Cultural Armènia de Barcelona que va trobar el suport sobretot de regidors i parlamentaris de Convergència Democràtica de Catalunya (CDC). Àngel Colom i Rosa Maria Fortuny van tenir un paper destacat en fer prosperar la iniciativa, i el dia abans de la inauguració ells i altres representants de Convergència Democràtica es van reunir amb la delegació armènia a la seu nacional del partit.

L’acte inaugural, amb discursos, col·locació de les banderes catalana i armènia, benedicció i partició d’un pastís, va tenir lloc el 19 de setembre del 2009 en un acte al que van assistir, per part armènia, Sasun Zumrookhdien, vicari general de l’Església Armènia per Espanya i Portugal, que va beneir el Jachkar; el viceprimer ministre, Hamlet Hovsepyan; el vicepresident del Parlament, Hermine Nagalalyan, i el president de l’Associació dels Veterans d’Armènia, Hakob Grigoryan. Els representants de Catalunya eren Antoni Castellà en representació de la Mesa del Parlament, la diputada Rosa Maria Fortuny, Àngel Colom, Carles Llorens i Èric Bertran, tots ells de CDC. També hi havia representants de la secretaria d’immigració."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

 

"A l’avinguda de l’Estadi, davant mateix del Museu Olímpic i de l’Esport de Barcelona, hi ha un monument dedicat a l’amistat entre Catalunya i Armènia. Es tracta d’un monòlit de pedra d’Armènia denominat kachkar, que en armeni significa “creu de pedra”, amb un contingut cristià ben significant. Per tant, la creu gravada és el motiu central, a més dels diversos ornaments que l’acompanyen. De fet, són làpides commemoratives en record d’una persona o esdeveniment, on apareix un relleu de la creu armènia –és un variació de la creu llatina-, així com altres elements, principalment de tipus vegetal, cas de fulls i fruites. En aquests moments n’hi ha censats a tot el món uns 40.000, principalment a Armènia. La majoria dels kachkars es remunten al segle IX, o sigui a l’etapa del renaixement armeni que va ser posterior a la fi de l’opressió àrab. El monòlit més antic està localitzat a Garni, i va ser esculpit l’any 879. Podríem afirmar que l’època més brillant dels kachkars va ser la dels segles XII-XIV.

El monòlit està situat rere una paret dels Jardins de Joan Maragall i del Palauet Albéniz, en un parterre d’herba. Té unes dimensions de poc més d’un metre i mig d’alçada per un metre d’amplada i una fondària de poc més de mig metre. A terra hi ha col·locades una sèrie d’espelmes votives i flors, que els fidels i seguidors van depositant-hi periòdicament. El principal element escultòric és la creu de pedra armènia commemorativa, gravada precisament en art armeni en baix relleu. Al seu entorn hi ha un gran nombre d’elements geomètrics i vegetals, on pràcticament no hi ha cap espai sense decorar, recordant el concepte d’horror vacui, que no és altre que la idea de la por al buit, i per tant s’ha d’omplir tot l’espai disponible.

L’escultura té un color ocre que contrasta amb el color del fons on està situat el mur. La peça es divideix en tres parts, a dalt hi ha un fris decorat amb diversos elements vegetals que recorden l’art islàmic. Al mig hi ha la creu en baix relleu plena d’ornaments florals i geomètrics que s’enllacen uns amb altres, on es poden apreciar unes mans que semblen agafar un ram de flors, col·locades flanquejant el peu de la creu, i a sota s’observen dues aus alçades inserides en una mena d’àmfora, també als dos costats. Finalment, al pedestal que sostén el monòlit hi ha la inscripció en català i en armeni, encara que aquesta es llegeixi amb una certa dificultat ja que algunes lletres estan quasi bé esborrades. A un dels costats de l’escultura, concretament a la part esquerra hi figura inscrit l’any de col·locació damunt una creu rematada per un au. A sota es veuen unes lletres en armeni. També es perceben unes inscripcions en formes geomètriques a cadascun dels angles de la base del monòlit."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Ramon Casalé

Materials:Pedra de Armènia

Per l'Amistat entre/ Armènia i Catalunya/ 19.09.2009

Més informació:Nitter.net/Ararat_As (Associació Armènia a Catalunya Ararat)

Més informació:Wikipedia Jachkar

Jachkar de Goshavank, font:wikipedia

Autor

Arquitecte:Judit Masana

Judit Masana i Padrós (Barcelona, 1962-2016). Arquitecte per l'ETSAB des de l'any 1990. Després d'haver col·laborat professionalment en despatxos d'arquitectura, d'ençà del 1991 fou arquitecte del Servei d'Arquitectura de l'Ajuntament de Barcelona, realitzant junt amb Josep Lluís Delgado els projectes de la Deixalleria de Collcerola, l'Escola Graciel·la Arrel, la Biblioteca Sofía Barat i la rehabilitació del Palau del Baró de Quadras com a seu de la Casa Àsia de Barcelona.

 Veure més Art Públic Sants Montjuïc

 

Font de Bacus

 

"La font dedicada al déu del vi, Bacus, data de la mateixa època que la del Gat, i es troba darrere de l'edifici que avui ocupa l'Institut Cartogràfic de Catalunya. Va ser segurament un altre projecte de l'escultor Joan Antoni Homs, que col·laborava amb Forestier i Rubió i Tudurí en la realització del parc Laribal i, en general, en l'enjardinament de la muntanya. La plaça on es troba la font ha estat restaurada en els anys 90. Al costat hi ha la soca d'un arbre tallada a biaix que és un memorial a l'atleta català Francesc Mates Gil (Barcelona, 1930-1991), segons indicava una placa metàl·lica posada al costat."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"Situada en una placeta ben enjardinada (troanes, acants), enfront d'un talús descarnat de roques, a la muntanya de Montjuïc, darrere de l'Institut Cartogràfic de Catalunya i, casualment, veïna del monument a l'atleta català Francesc Mates i Gil (1930-1991), és un monòlit en forma de prisma de 2 metres d'alçada, de secció quadrangular, on s'inscriu en una el·lipsi la imatge d'un jove en retrat de tres quarts amb dos raïms penjats del cap a l'alçada de les orelles, ulls ametllats i fent un rictus de plaer marcat per un somrís que ens permet deduir que és una representació del déu romà Bacus; tanmateix aquest somrís té una connotació irònica o divertida ja que fixa la mirada als usuaris de la font que han de beure aigua en lloc del vi recomanat de Bacus. El relleu que ens ocupa té la particularitat de passar de ser un alt relleu en la part superior de l'el·lipsi i un baix relleu en la part inferior passant en el seu punt intermedi en un mig relleu, la qual cosa permet un especial joc d'ombres i trobar l'eix compositiu de la peça en un angle d'uns 20 graus respecte de l'eix vertical del monòlit.

El tema mitològic baquià permet lectures diverses, però la que ens presenta la font és una de les més clares i s'hi poden sumar dues de les característiques d'aquesta divinitat clàssica nascuda dues vegades (de la seva mare Sèmele i, després, de la cuixa del seu pare Júpiter). Primera: el jove feliç amb els raïms coronant la testa, afaitat i bell; i la segona: el Bacus déu de la màscara amb la particularitat que hi és present i que, per tant, la màscara és el símbol de la seva presència. La representació que ens en fa l'escultor juga amb aquests dos elements i hi afegeix l'economia de detalls en un classicisme un punt arcaïtzant, molt en la línia noucentista que en la dècada dels anys vint predominava a Barcelona. La font, esculpida en un bloc de pedra de Montjuïc, presenta a mitja alçada l'aixeta de l'aigua, la qual és recollida per una pica també de pedra de Montjuïc. És, per tant, una font d'ús públic, d'aigua potable, que hauria estat en la seva concepció pensada per refrescar els passejants i visitants de l'Exposició Internacional de 1929."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Sebastià Goday

Materials:Pedra de Montjuïc

Més informació:Viquipèdia Dionís o Bacus

Estàtua de Dionís al Museu del Louvre, font:Viquipèdia

 

Autor

Escultor:Josep Antoni Homs (atribuït)

Més informació:Enciclopedia Catalana / Josep Antoni Homs i Bisa

  

Veure més Art Públic Sants Montjuïc