TRESORS a BARCELONA

divendres, 29 d’abril del 2022

Medallons Casa Juncadella

"Rodolf Juncadella Oliva formava part d’una família de comerciants i financers en la que van tenir també un paper destacat els seus germans Antoni i Emili, amb els que, entre altres activitats, va fundar el 1881 la Compañía Catalana de Vapores Transatlánticos, de curta vida, ja que va ser liquidada el 1887. Els Juncadella van estar lligats amb els negocis d’Antoni López, Eusebi Güell i Manuel Girona. Amb aquest últim i altres socis fundà Emili el Banc de Barcelona.

Els germans Emili i Rodolf van decidir fer cadascun un edifici a la rambla de Catalunya cantonada Diputació, quasi un davant de l’altre, i els van encarregar alhora a l’arquitecte Enric Sagnier. Els dos van concórrer al concurs anual que l’ajuntament convocava per a destacar els valors arquitectònics de determinats edificis.

Emili Juncadella, al costat dret, pujant, en el número 26, es va fer construir una gran torre senyorial de planta i dos pisos, més una torratxa a la cantonada, amb una part de terreny destinada a jardí. L’obra es va acabar l’any 1901 i va ser un dels edificis premiats l’any següent. Va durar només el primer terç de segle i en el solar s’hi va fer el Teatre Calderón, escenari als anys quaranta de mítings polítics franquistes, i representacions de folklore caspós i autos sagramentals. Va tancar als seixanta i el seu nom va servir per batejar el nou Teatro Nacional que es va inaugurar el 1968 a la ronda de Sant Antoni. Als setanta el vell Calderón va desaparèixer per deixar pas a l’actual hotel que porta el seu nom.

L’edifici promogut per Rodolf Juncadella, al costat esquerre, en el número 33, era més prosaic, ja que no solament es plantejava com a residència del propietari en el pis principal sinó que per treure’n un rendiment econòmic els pisos superiors es destinarien a habitatges de lloguer, com era habitual a l’Eixample. Va quedar acabat el 1903, i només va merèixer una menció honorífica en un any que el concurs d’edificis de l’ajuntament va ser declarat desert. Però en canvi s’ha conservat fins a l’actualitat. El projecte de Sagnier procedia en aquest cas d’una dotzena d’anys abans, només que havia trigat a construir-se, segurament a causa de la crisi que va seguir la Febre d’Or.

Per al de Rodolf, Sagnier va encarregar a l’escultor Pere Carbonell uns medallons amb figures en relleu per posar entre les finestres de l’últim pis. Carbonell era, en el moment de projectar-se l’edifici, un escultor molt de moda, ja que havia treballat en algunes figures del monument a Colom i l’Arc de Triomf, en el context de l’Exposició Universal de 1888. Carbonell va realitzar, segurament seguint instruccions de Juncadella, els quatre medallons amb figures al·legòriques de la música (una noia tocant l’arpa), la indústria (una filadora), l’arquitectura (una noia asseguda sobre d’un capitell) i el comerç (el déu Mercuri), vinculades a les activitats i aficions del promotor de l’obra. Com que Mercuri és en un extrem i encarat a les tres noies, els fanàtics de l’hermetisme volen creuer que ell està inspirant el seu treball, per bé que els quatre medallons tenen un tractament en realitat absolutament igualitari pel que fa a mides i ornaments.

El 1918 l’últim pis en l’exterior del qual es troba l’ornamentació feta per Pere Carbonell va ser sotmès a reformes per convertir-lo de golfes en espai habitable, però els medallons van ser respectats. La reforma va ser promoguda pel nou propietari de l’edifici, Pelegrí Vidal, i portada a terme per l’arquitecte autor de l’edifici original, Enric Sagnier."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Pedra

Més informació:Viquipèdia Casa Juncadella

Casa Juncadella, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Pere Carbonell

Arquitecte:Enric Sagnier i Villavecchia

Més informació:Viquipèdia Pere Carbonell i Huguet

Més informació:Dbe.rah.es/biografias/Pedro Carbonell Huguet

Pere Carbonell, font:dbe.rah.es

Més informació:Viquipèdia Enric Sagnier i Villavecchia

Més informació:Dbe.rah.es/biografias/Enric Sagnier i Villavecchia

Més informació:Enricsagnier.com

Enric Sagnier, font:Viquipèdia

Veure més Art Públic Eixample

Escultura Les Ballarines

"L’onze de març del 1925 va obrir les seves portes a Barcelona un nou establiment destinat exclusivament al lleure de les “bones famílies” de Barcelona, les que no faltaven a les estrenes del Liceu, les que sortien als “Ecos de sociedad” de la premsa. Un establiment del que un cronista deia, arran de la inauguració, que “respondía a una creciente necesidad para la vida fastuosa moderna” i que estava destinat “a un público si se quiere reducido pero prestigioso”, en el que es podia veure “el brillante mariposeo de nuestras mujeres elegantes”. Un establiment al que les senyores anaven a lluir els últims models de vestuari i les joies mentre prenien el té i els homes a tancar negocis. El rei Alfons XIII hi va dinar durant la seva visita del mes de juny de 1925, tres mesos després de la inauguració del local. I el mes de desembre s’hi va oferir un sopar d’homenatge a Carlos Gardel i Miguel Fleta. S’hi anava a ballar a la sortida del Liceu, a veure dansar en sessions privades ballarins russos que havien actuat al Liceu, a escoltar jazz, al “té dansant” o a festejar el “reveillon” de cap d’any, amb sopar servit en safates de plata i amb xampany abundant, en “el único restaurante realmente distinguido donde afluye la elegante sociedad barcelonesa”.

L’edifici es trobava sobre el solar on hi havia hagut els primers anys de segle el Metropolitan Cinemaway, un original cinema amb forma de vagó de tren que fou substituït el 1911 per un nou edifici, obra de l’arquitecte Josep Plantada que va servir per al cinema Ideal fins que Guillem Llibre va adquirir-lo. L’entrada al nou establiment que hi va obrir amb sumptuosa decoració era pels números 605 i 607 de la gran via de les Corts Catalanes, aleshores calle de Cortes, entre passeig de Gràcia i rambla de Catalunya, just davant dels jardinets públics que s’acabaven d’urbanitzar i als que es va posar el nom de Reina Victoria. Una ampliació va fer possible al mes d’octubre del 1925 que hi hagués un altre accés per la rambla de Catalunya, 20.

La decoració del local estava en consonància amb les seves pretensions. Hi havia una secció de pastisseria “de estilo Luis XVI, con muebles y ornamentación de tonos grises, estando paredes y techos decorados con vasos de Sevres y lámparas “apliqués” y con espléndidos medallones reproducción de escenas pastoriles de Watteau y Mengs”. En la secció on venien bombons la decoració era “de estilo Luis XIV, con la magnificiencia de relieves y dorados que exige”. Un altre saló era per a la venda d’orfebreria i objectes de tocador, decorat “en un severo estilo Adams” i el destinat a la venda d’objectes d’art era “de una magnificencia fastuosa por los detalles decorativos de frisos y techo”. “Los muebles son copias de los pertenecientes a Napoleon I, con cariátides de bronce dorado y mármoles jaspeados”. Com una dependència apart hi funcionava el Restaurant Ribas, amb terrassa d’estiu i salons per a banquets i casaments, amb entrada per rambla de Catalunya, 20.

Cal no confondre el restaurant-saló de festes-saló de té de Guillem Llibre amb la confiteria de Pere Llibre, a la cantonada de la Rambla amb el carrer de Ferran, ni amb la pastisseria Llibre & Serra, creada per Lluís Llibre, a la ronda de Sant Pere tocant el passeig de Gràcia, existents a la mateixa època.

L’èxit del local de Guillem Llibre es va mantenir mentre va durar la disbauxa dels anys vint, posterior als enriquiments ràpids amb negocis de la Primera Guerra Mundial, és a dir, mentre va durar la dictadura de Primo de Rivera, i va decaure en arribar la República. El 1931 va ser adquirit per Josep Gaspart Bulbena, creador d’una nissaga hotelera que acabava de crear la cadena HUSA. Molt afectat per les circumstàncies de la guerra, l’edifici fou aterrat i en el seu lloc es va aixecar l’actual Hotel Avenida Palace, inaugurat el 15 de maig de 1952. La obertura es va fer amb el nou hotel encara no del tot acabat a causa de les urgents necessitats d’allotjament ocasionades pel Congrés Eucarístic Internacional que era a punt de començar.

L’edifici, d’onze plantes, és obra de l’arquitecte Josep Maria Sagnier, qui va decidir deixar unes fornícules a la façana, als dos extrems del primer pis, en les que s’hi van posar unes escultures de ballarines procedents de l’establiment de Guillem Llibre. Són, de fet, dues figures idèntiques però en posicions simètricament invertides. Una alça els braços cap a la dreta i l’altra cap a l’esquerra. No se’n coneix l’autoria, però probablement es tracti de còpies seriades, adquirides a un taller –potser francès o italià– d’escultura decorativa aplicada a l’arquitectura."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Bronze

Més informació:Avenidapalace.com Historia-y-tradición

Casa Llibre, font:Avenidapalace.com

Hotel Avenida Palace, font:agoda.com

Autor

Escultor:Desconegut

Arquitecte:Josep Maria Sagnier

Més informació:Viquipèdia Josep Maria Sagnier i Vidal

Veure més Art Públic Eixample

Fris del Banc de Sabadell

"L'any 1971 el Banc de Sabadell, fundat el 1881, va obrir la seva primera oficina a Barcelona, en un edifici de dos cossos a la rambla de Catalunya cantonada amb el carrer de Rosselló. El cos més baix té les plantes separades entre sí per tres franges de formigó amb diferent alineació, en cadascuna de les quals hi ha gravat en lletres majúscules el nom del banc. Aquestes franges van ser dissenyades per l'escultor Josep Maria Subirachs. En la franja superior destaca la paraula BANC per la major profunditat del gravat, en la franja intermèdia destaca DE i en la inferior SABADELL. Posteriorment, Josep Maria Subirachs va fer altres obres per aquesta entitat bancària, entre les que destaquen els dos relleus de travertí que va fer l’any 1985 per al vestíbul exterior de les oficines del passeig de Gràcia, 36.

Aquestes dues obres d’inspiració mitològica van estar a la vista només vint-i-cinc anys, ja que el 2010 l’entitat financera es va vendre l’edifici i va retirar-les, guardant-les en un magatzem fins que el juny del 2013 va fer-ne donació al Monestir de Montserrat, on es poden veure al peu de la torre abacial. Quan l'any 2004 el Banc de Sabadell va comprar el Banc Atlàntic i es va quedar la seu que aquest tenia en el gratacels a la cantonada de la avinguda Diagonal amb el carrer de Balmes, hi va traslladar les oficines centrals i l'edifici de rambla de Catalunya 115 va quedar com una més de les seves quasi 3.000 oficines, entre les quals en té de situades a les cantonades més cèntriques de la avinguda Diagonal amb el passeig de Gràcia, la rambla de Catalunya, i els carrers de Pau Claris, de Balmes i d’Aribau. Posteriorment va instal·lar els serveis centrals a Sant Cugat, però mantenint la torre del Banc Atlàntic com a seu corporativa a Barcelona. Finalment, el 2017 va traslladar la seu social i fiscal a Alacant com a mesura de protecció davant la possibilitat que Catalunya proclamés la independència i quedés fora temporalment de la Unió Europea."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

"A la façana de l'edifici del Banc Sabadell, a la cantonada de la Rambla de Catalunya amb el carrer de Rosselló, Subirachs incorporà tres franges de formigó de corbes diferents, jugant amb les lletres del nom de l'entitat amb més o menys intensitat de relleu. L’objectiu era crear la impressió de tres plans horitzontals superposats i separats per un espai. A la franja superior es remarca la paraula BANCO, a la franja del mig DE i a la inferior SABADELL. La resta del frontal està formada per un joc de motllures escapçades que contrasta amb la façana totalment rectilínia.

A més de la façana de l’edifici Catalonia, Subirachs va decorar una entrada lateral utilitzant també el formigó per establir una certa relació entre ambdues obres. El tema ornamental combina l’esperit lineal d’un grafisme amb el símbol de les quatre barres per suggerir el nom de l’edifici."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Judit Subirachs i Burgaya

Materials:Formigó

Més informació:Viquipèdia Banc de Sabadell

Edifici corporatiu de Banc Sabadell a Sant Cugat, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Josep Maria Subirachs

Més informació:Viquipèdia Josep Maria Subirachs i Sitjar

Josep Maria Subirachs, font:revistaecclesia.com

Veure més Art Públic Eixample

La Casa Roure

Arbres de la memòria

"El relleu d’un gruixut tronc de roure en el que les arrels s’entortolliguen amb unes espesses branques sense fulles destaca en la clau de volta de l’arc de pedra de l’entrada de la Casa Roure. Conrad Roure, periodista, és avui conegut sobretot pels seus articles publicats a El Diluvio, que van ser aplegats per la mateixa empresa editora del diari en tres volums sota el títol de Recuerdos de mi larga vida, i que són, sobretot, una crònica de primera mà del món teatral barceloní de la segona meitat del segle XIX, que tan bé va conèixer. El 1900, a la meitat de la seva vida, va encarregar a l’arquitecte modernista Ferran Romeu i Ribot que li fes una casa de planta i pis al carrer d’Aribau, prop d’on s’estava començant a construir la nova Facultat de Medicina i Hospital Clínic. Romeu, de comú acord amb el propietari, va decidir una decoració de la porta d’entrada vinculada al seu cognom i hi va afegir unes columnes amb capitells florals i una inscripció en relleu, amb lletres goticistes d’avui quasi impossible lectura a causa de l’erosió. Cal llegir primer les tres ratlles de l’esquerra i després les de la dreta: Al gust d’ell cad’estil fa sa morada / Cada aucell fa’l seu niu com més li agrada. A sota d’aquest text, uns escuts en els que s’indica, al de l’esquerra: ANYS 1 y 2 (la casa va ser construïda durant els anys 1901 i 1902), i, al de la dreta: SIGLE XX.

La casa, que té un bonic pati al darrera, va ser llogada al començar el curs 1920-21 per l’Ajuntament de Barcelona a Conrad Roure, que tenia aleshores 78 anys, i hi traslladà el parvulari Montessori, creat pel Pla de Construccions Escolars Municipals el 1917 i allotjat anteriorment en un pis del carrer de Balmes. Era conegut amb el nom de la Casa dels Nens i va ocupar la Casa Roure només fins al 1932, ja que al començar el curs escolar d’aquell any va traslladar- se a un gran xalet situat al carrer de Còrsega, 268, xamfrà amb el de Balmes.

Després de la guerra la Casa dels Nens, ja sense aquest nom i com a parvulari municipal Montessori, va tornar a la Casa Roure. Els hereus del periodista van mantenir l’arrendament i l’escola hi va seguir funcionant tota la postguerra, com escola municipal, i conservant el mètode Montessori, amb un ambient molt diferent al que es respirava en altres escoles públiques. Va deixar de funcionar com a parvulari el 1961 i el 1993 es va convertir en escola municipal de música per a infants, depenent del Conservatori, recuperant el nom de Casa dels Nens. Pocs anys després l’Ajuntament va cancel·lar l’arrendament que mantenia amb els hereus de Conrad Roure i aquests van vendre l’edifici a una immobiliària. Tot i que l’edifici havia estat inclòs en el Catàleg del Patrimoni Arquitectònic, i Històrico-Artístic de la Ciutat de Barcelona aprovat el gener de 1979, la immobiliària va ser autoritzada a aixecar quatre pisos sobre la planta i pis originals, una modificació, portada a terme a partir de l’estiu del 2002, que ha estat unànimement criticada per tothom per la falta de respecte a l’edifici original. La Casa Roure i els pisos superiors són ocupats ara per particulars i l’escola de música Casa dels Nens funciona al mateix edifici del Conservatori de Música de Barcelona, al carrer del Bruc."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Pedra

Al gust d’ell cad’estil fa sa morada / Cada aucell fa’l seu niu com més li agrada ANYS 1 y 2 / SIGLE XX

Més informació:Viquipèdia Conrad Roure i Bofill

Conrad Roure, font:Viquipèdia

Autor

Arquitecte:Ferran Romeu

Més informació:Viquipèdia Ferran Romeu i Ribot

Ferran Romeu, font:sites.google.com

Veure més Art Públic Eixample

Escultura a Pere Tarrès

"Mossèn Pere Tarrés Claret (Manresa, 1905 - Barcelona, 1950), sacerdot beatificat el dia 5 de setembre de 2004 pel papa Joan Pau II en el santuari de Loreto, té diversos monuments dedicats a Catalunya. A la ciutat de Barcelona hi ha tres escultures, obra de Montserrat Garcia Rius i una altra realitzada per Rebeca Muñoz. Es troben, respectivament, en una de les capelles del claustre de la Catedral, i en les esglésies de Sant Vicenç de Sarrià –on és enterrat-- i de la Mare de Déu del Remei –on es van fer les exèquies-- de Les Corts, a les que va estar molt vinculat. Són imatges religioses.

Ben diferent és la quarta, situada en el pati del Seminari Conciliar, a la cantonada dels carrers de Balmes i Diputació, ben visible a través de la reixa, i amb caràcter no d'imatgeria religiosa sinó de monument públic. És de grans dimensions i representa el sacerdot assegut a terra. En una inscripció al basament de pedra es llegeix: “Quin goig haver pogut esser sacerdot. Beat Pere Tarrés 1905-1950”.

L'escultura havia estat guardonada, amb el títol d'Ànima lliurada, amb el primer premi d'un concurs organitzat l'any 2005 pel Col·legi de Metges de Barcelona, dintre d'un conjunt d'actes d'homenatge al sacerdot organitzats, sota el nom d'Any Tarrés, l'any següent després d'haver estat beatificat. Segons explica la seva autora, l'escultura està inspirada en una fotografia que se li va fer a mossèn Pere Tarrés durant una estada al santuari de Núria. Posteriorment, l'autora ha realitzat bustos i escultures d'encàrrec del mateix personatge, col·locades, entre altres llocs, a Sant Andreu de la Barca (2011), a Sant Esteve Sesrovires, on Pere Tarrés va ser vicari de la parròquia, i a Núria (2012), on va fer estades.

El monument va ser inaugurat la tarda del 27 de setembre del 2010 per l'arquebisbe de Barcelona, cardenal Lluís Martínez Sistach. L'acompanyaven en la presidència de l'acte el bisbe de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Cortés, i la directora general d'Assumptes Religiosos de la Generalitat de Catalunya, Montserrat Coll. Van assistir-hi l'autora de l'escultura, Rebeca Muñoz, el vicepostulador de la causa de canonització, mossèn Francesc Raventós, sacerdots, seminaristes, metges, ja que mossèn Tarrés va ser el creador de diverses entitats assistencials dedicades a la salut dels més necessitats, i membres de la Federació de Cristians de Catalunya, de la que Pere Tarrés havia estat membre. També hi havia el director de la Fundació Pere Tarrés, Josep Oriol Pujol.

Mossèn Tarrés va acabar els estudis de Medicina a Barcelona el 1928. Molt vinculat a la Federació de Joves Cristians de Catalunya, en va ser dirigent els anys de la República i va exercir una tasca de lideratge entre el jovent, que és una de les principals imatges que han quedat d'ell. En produir-se l'aixecament franquista va estar un any amagat a Barcelona fins que el 1938 va allistar-se en l'exèrcit republicà com a metge, on va arribar al grau de capità. Acabada la guerra va poder reincorporar-se sense problemes a la seva activitat com a metge i va decidir iniciar tot seguit, el mateix 1939, estudis sacerdotals. Ordenat el 1942, el seu primer destí fou com a vicari de la parròquia de Sant Esteve de Sesrovires, però al cap d'un parell d'anys va tornar a Barcelona on va treballar dintre dels moviments d'Acció Catòlica, vinculat sobretot a les parròquies de Sant Vicenç de Sarrià i de Santa Maria del Remei, de Les Corts. Junt amb el seu amic Gerard Manresa van fundar el 1947 un sanatori antituberculós en el que ara és el carrer de Numància, en una torre actualment ocupada per la Fundació Pere Tarrés, dedicada a la formació en el lleure i l'acció social. Va morir el 1950 d'un càncer limfàtic. Sepultat inicialment al cementiri de Montjuïc, el novembre de 1975 les seves restes van ser traslladats a l'església de Sant Vicenç de Sarrià, a un sepulcre realitzat amb aquesta finalitat."