TRESORS a BARCELONA

dijous, 10 de desembre del 2020

Cenotafi Societat Econòmica d'Amics del País

"Al fons de l’illa primera del Departament tercer - del Cementiri de Poblenou-, que correspon a la segona ampliació del recinte, realitzada a la dècada del 1880, es troba actualment un monòlit en record de membres de la Societat Econòmica d'Amics del País, la majoria nascuts a Catalunya.

Està format per una columna de marbre coronada amb llorer, d’uns dos metres i mig d’alçada i situada sobre una triple peanya esglaonada de pedra sorrenca. A la cara frontal s’hi llegeix “Sociedad Económica de Amigos del País a sus beneméritos socios difuntos” i a la columna hi ha inscrits 17 noms. No hi ha cap data ni la signatura de qui ho va realitzar. Només una etiqueta arran de terra que especifica que és un “cenotafio de concesión funeraria”. Tot i que no ho concreta, és obvi que fou promoguda per l’agrupació barcelonina de la Societat, fundada durant el regnat d'Isabel II.

Entre els noms inscrits a la columna hi ha els de l’ex ministre Pasqual Madoz, mort el 1870 a Gènova, el polifacètic científic Pere Felip Monlau, mort el 1871 a Madrid, l’escriptor Josep Melcior Prat, mort el 1855 a Sant Sebastià, el químic Josep Roura, mort a Barcelona el 1860, i altres personalitats menys conegudes. La diversitat de llocs de defunció deixa ben clar el caràcter de cenotafi d’aquest monòlit, és a dir de monument a persones difuntes però no associat al lloc on reposen les seves despulles. Les dates de defunció evidencien potser que, contràriament al que s’ha escrit en ocasions, aquest monument va ser col·locat ja originalment en el lloc on es troba ara i no en el departament segon, a tocar del que havia estat Sala de Juntes. No sembla lògic que fos traslladat, ja que les dates de mort més tardanes dels inscrits corresponen exactament amb l’any d’obertura del recinte on es troba."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

"Aquest espai on es troba la columna de la Societat Econòmica d’Amics del País havia estat Cementiri de Pobres segons el plànol de Miquel Garriga i Roca, de mitjans segle XIX. En el de Francesc Espluga de 1875, aquesta superfície ja tenia la mateixa distribució d’ara, i el departament de davant o segon també.

La Societat Econòmica d’Amics del País va estar una institució cultural creada a diferents regions de l’estat espanyol durant la segona meitat del segle XVIII, i concretament en els primers anys del regnat d’Isabel II es fundà la barcelonina. Fou un organisme important en iniciatives de caire social i econòmic, i la ciutat va voler retre homenatge a la funció que els seus membres, des dels seus diferents càrrecs, havien fet per la modernització de Barcelona i del país.

El cenotafi que veiem, es trobava el 1860 a l’antiga Sala Juntes del Departament II del cementiri del Poblenou, i ja en aquell moment estaven inscrits en senyal d’homenatge els noms d’alguns socis difunts. Noms tan distingits com ara Felip Martín Igual, Eudald Jaumandreu, Josep Marià de Cabanes, Ignasi Santpons, Joan de Zafont, Albert Pujol, Jeroni Merelo, Esteve Sayró, Joaquim Maria de Gispert, Carles de Martí, Isidor de Angulo, Josep Sol i Padrís, Josep Melcior Prat, Josep Roura, Pasqual Madoz, Marià Franquesa, i Pere Felip Monlau. El Diario de Barcelona expressava per les mateixes dates que aquesta modesta columna era el monument del cementiri que tancava en una sola peça els més gans i els més inoblidables records. El mateix diari explicava, l’any 1885, que s’havia emplaçat aquest cenotafi dedicat als homes il·lustres d’aquesta societat al lloc on es troba actualment, comentant que consistia en una columna d’honor trencada -de marbre, de fust llis i corona de llorer a la part superior-, que en aquell moment es trobava voltada d’una catifa de plantes. La inscripció a la base quadrada de marbre de la part anterior ens indica que està dedicada als seus benemèrits socis difunts. És un monument de caràcter peculiar, i per tant trenca la monotonia de les sepultures.

La Societat Econòmica d’Amics del País va reivindicar la modernització de les instal·lacions funeràries: l’any 1847, presidida per Josep Melcior Prat -que havia estat governador civil i coneixia bé la situació del cementiri-, es va adreçar a l’Ajuntament sol·licitant la construcció d’una sala mortuòria, però la petició fou desestimada per la Junta del Cementiri. En temps propers a la Revolució de 1868 la degradació del cementiri era molt gran i aquesta Societat va demanar a l’Ajuntament que s’hi interessés."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - M. Isabel Marín

Materials:Marbre

D. FELIPE MARTIN YGUAL / D. EUDALDO JAUMEANDREU / D. JOSÉ MARIANO DE CABA / D. IGNACIO SANTPONS / D. JUAN DE ZAFONT / D. ALBERTO PUJOL / D. GERONIMO MEBELO / D. ESTEBAN SAYRO / D. JOAQUIN MARIA DE GISPERT / D. CARLOS DE MARTÍ / D. ISIDORO DE ANGULO / D. JOSÉ SOL Y PADRIS / D. JOSÉ MELCHOR PRATS / D. JOSÉ ROURA / EXCMO. SR. D. PASCUAL MADOZ / ILTRE. SR. D. MARIANO FRANQUESA / ILMO. SR. D. PEDRO FELIPE

Sociedad Económica de Amigos del País/A sus beneméritos socios difuntos

Cenotafio/Sin concesión funeraria

Més informació:Amicsdelpais.com/

Més informació:Viquipèdia Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País

Seu de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País, font:viquipèdia

Veure més Art Públic Sant Martí

Placa als afusellats de la Vila de Gràcia

"El 14 de juliol de 1856, un cop d’estat del general Leopoldo O'Donnell realitzat d’acord amb la reina Isabel II, posava fi al Bienni Progressista que ell mateix havia iniciat amb un pronunciament.

A Madrid i Barcelona, i també en altres localitats, les forces liberals i el moviment obrer van intentar resistir-se al cop d’estat i la insurrecció va ser esclafada amb una repressió salvatge. A Barcelona el capità general Zapatero va actuar amb una duresa extraordinària contra els que els dies 18, 19, 20 i 21 havien aixecat barricades i s’havien enfrontat a les tropes del govern. Dinou membres de la milícia de Gràcia, que havien fugit per escapar de la repressió, van ser capturats a Sallent el 28 de juliol. Transportats a Barcelona, van ser executats el mateix dia davant la casa del marquès de Cruïlles, que havia estat incendiada durant la insurrecció i on havien mort un coronel de l’exèrcit i altres sis oficials en enfrontar-se a la multitud. A tres dels detinguts, que eren menors d’edat, se’ls va perdonar la vida i foren condemnats a cadena perpètua en el judici sumaríssim. El 3 d’agost fou detingut un altre home, Jaume Puig, geperut i estrafet i acusat d’haver participat també en els fets. Fou igualment afusellat, l’endemà, malgrat les peticions de clemència i dels que afirmaven que el que havia participat en l'incendi no era ell, sinó un altre geperut. Al cap d’un any es va demostrar efectivament que havia estat afusellat un innocent, ja que van detenir a Llorenç Casas, acusat del mateix delicte pel que Jaume Puig havia estat condemnat a mort i executat. Sentenciat el veritable autor dels fets, Llorenç Casas, a deu anys de presidi, quan ingressà a la presó els altres engarjolats el van apallissar fins a la mort el 21 de juny de 1859.

L'Ajuntament de Gràcia, aleshores independent, va dedicar, dos mesos després de la Revolució de Setembre de 1868 un monument als disset afusellats del 28 de juliol i al del 4 d’agost, que es va posar en la fossa comú del cementiri, on havien estat enterrats. Cal tenir present que Gràcia no va tenir mai cementiri municipal, ja que només va ser independent de Barcelona durant el Trienni Liberal (1820-23) i del 1850 al 1897.

La col·locació d’aquesta placa es va fer el diumenge 22 de novembre del 1868 va donar lloc a una impressionant manifestació, segons informa la premsa de l’època. Casualment, aquell mateix dia es donava la circumstància que hi va haver dues manifestacions més, de republicans federals l’una, a la plaça de Catalunya, i de monàrquics liberals l’altra, al Pla de Palau, defensant diferents formes de govern per al país després de la marxa d’Isabel II.

Pel que fa a la manifestació fúnebre, El Telégrafo del dimarts següent parla d’“un cortejo fúnebre muy numeroso” que “para hacer una demostración de simpatía a las 17 víctimas de la revolución de julio de 1856” va sortir de Gràcia i “atravesando varias calles de esta ciudad se dirigió al cementerio, donde se colocaron las coronas que el ayuntamiento y el pueblo de la repetida villa dedicaba a los muertos por motivos políticos conocidos de todos”. “Después de aquella ceremonia”, afegeix, “se pronunciaron varios discursos y se determinó pedir permiso para que con los despojos de las murallas de Atarazanas se levantara el panteón de aquellos desgraciados que momentos antes de morir habían estado presos en aquella fortaleza”. Cap referència a la làpida, el que fa pensar que devia ser confeccionada més tard, potser formant part del panteó anunciat, i ara ja desaparegut. El Diario de Barcelona, una mica més concret, havia informat el dilluns que “las coronas fueron depositadas en un mausoleo provisional que se había levantado al efecto en el indicado recinto”. Però no dona cap detall d’aquest mausoleu provisional ni si la làpida, l’únic que es conserva, en formava part. El “Brusi” també donava alguns detalls sobre el seguici, dient que “figuraban en él, además de la Corporación Municipal y de un crecido número de ciudadanos de todas clases, algunas de las personas pertenecientes a las familias de las víctimas y dos piquetes de la milicia ciudadana”. També especifica que les corones de flors van ser transportades “en dos coches fúnebres”.

Quan es va fer la segona ampliació del cementiri vell sobre el lloc on hi hagué la fossa, el 1872, es va respectar el monument, fossin quines fossin les seves característiques. En un moment que no hem pogut determinar la làpida fou adossada al nou mur de tancament, on es troba ara, concretament a la paret interior de l’accés a la segona illa del departament tercer, a banda i banda de la porta d’entrada. En aquell lloc degué haver-hi abans una tomba a terra, ja desapareguda, segons denota una marca de ciment al paviment, idèntica en forma i mida a una altra tomba que es conserva en el paret simètrica a aquesta de l’entrada a l’illa primera del mateix departament tercer. Alhora es va completar amb una estàtua de marbrista, còpia de la clàssica d’un home amb túnica, una corona de flors a la mà dreta i el cap recolzat en l’esquerra, adossada a la paret a l’altre costat de la porta. Aquesta estàtua probablement procedeix d’alguna tomba ja desapareguda.

La placa, de grans dimensions, ocupa tota la paret, i s’hi llegeix: “A la memoria de los que fueron fusilados en la Villa de Gracia en 28 de junio y 4 de agosto de 1856. Víctimas: (segueixen 17 noms). Víctima de un funesto error tiránico: Jaime Puig. EPD. En 22 de noviembre de 1868 la Villa de Gracia les dedica este recuerdo”. Tant la làpida com l’escultura tenen al davant un parterre amb un roser.

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Pedra

A LA MEMORIA / DE LOS QUE FUERON FUSILADOS / EN LA VILLA DE GRACIA EN 28 JULIO Y 4 AGOSTO 1856 / VICTIMAS / BALTASAR AMOROS / JUAN SUC / VICENTE MARTÍ / JUAN BLANCO / JULIAN PAYESA / JAIME CASANELLAS / RAMON PUJADAS / JACINTO CORTÉS / JUAN ZARAGOZA / IGNACIO INGLÉS / JAIME VALLÉS / JOSÉ SOLER / RAMON ESTEVAN / JAIME URPÍ / FACUNDO CALAR / ANTONIO COLL / GALO BURRELL / VICTIMA DE UN FUNESTO ERROR TIRÁNICO / JAIME PUIG / E.P.D. / EN 22 DE NOVIEMBRE DE 1868 / LA VILLA DE GRACIA / LES DEDICA ESTE RECUERDO

Més informació:Wikipedia Bienio Progresista 1854-1856 y Contrarevolución

Fusilamientos en Gràcia (28.07.1856) La estampa pertenece a la obra “Memorias de un presidiario político” de Albert Columbrí, editada en Barcelona en el año 1864, font:http://segledinou.cat/wp/tiempo-de-lucha-obrera-1854-1856/

General Juan Zapatero Navas 'General cuatro tiros', font:juanmalcala.es

Veure més Art Públic Sant Martí

dimecres, 9 de desembre del 2020

Plaques renovació Cementiri del Poblenou

"A la façana de la Sala de Juntes del cementiri - de Poblenou -, a banda i banda de la porta d’entrada, es troben les dues grans plaques realitzades a la casa Vídua Pons, una en castellà i l’altra en llatí. Expliquen que aquest cementiri general, obert al públic l’any 1819, va estar ampliat, renovat i exornat amb gust i magnificència per la Junta Administrativa que des de llavors l’havia regit, composant-la el 1852: el president Santiago Luis Dupuy, alcalde-corretgidor; el vice-president Ramon de Ezenarro, vicari general; els vocals Antonio Monmany, José Fargas, Domingo Ribas, Mauricio Flaquer Pvre., Pedro Mártir Golferichs, Pedro Llausas, i Francisco Maspons; el comptador Pelegrin Guarch; el tresorer Joaquin Portell; el secretari José Rigalt; el vice-secretari José Antonio Jaumar; el censor d’epitafis Joaquin Roca; l’arquitecte primer director Joan Nolla; i el segon director Josep Nolla. La Sala de Juntes, construïda entre 1850 i 1852, era l’espai destinat a celebrar-hi les seves reunions. La façana ens recorda un temple clàssic amb quatre columnes parcialment estriades i frontó triangular. Un Diario de Barcelona de novembre de 1852 ens informa sobre l’interès que despertava entre el públic la creació de nous panteons, i la decoració de l’interior de la sala de juntes, alhora que critica que una de les plaques no es destinés a perpetuar la memòria dels creadors del cementiri l’any 1819: “El Cementerio general, cuyo embellecimiento y proporciones mejoran de dia en dia, (...). Tambien este año, como en el pasado, se tuvo la poca previsión de no complacer al público, privándole, durante las horas de la mañana y del medio dia, de pasear las plazoletas formadas en el centro de las cuatro islas y de visitar los nuevos panteones que se han levantado en la parte nueva de aquel fúnebre recinto. (...). – En el puesto donde se hallan los espresados panteones, y detrás de la capilla, se ha levantado una sala para la junta directora del Cementerio, cuyas bellas proporciones hemos oido elogiar. Entre las pinturas de claro-oscuro que la decoran, hay una vista del monasterio de Monserrate, otra de la Catedral de Tarragona y otra de la de Gerona. – A ambos lados de la puerta de esta pieza hay dos grandes lápidas, que la una en espanyol, y la otra en latín recuerdan los nombres de los señores que forman parte de la actual junta y cuyo buen celo es digno de elogio. – Creemos que en lugar de poner esta inscripción, por duplicado, una de las lápidas podia haberse consagrado á perpetuar la memoria de las autoridades y demás personas que en 1819 contribuyeron á la creación del Cementerio”.

El bisbat va estar en un primer moment el responsable del cementiri, i l’Ajuntament no hi tenia cap representació. La composició de la Junta Rectora era pràcticament eclesiàstica, però posteriorment la direcció va estar a càrrec d’una junta mixta en la que també hi havia representants del municipi. Una de les iniciatives dutes a terme fou la regularització de l’ortografia i bon gust dels epitafis en col·laboració amb l’Acadèmia de Bones Lletres."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - M. Isabel Marín

Materials:Marbre

AQUEST CEMENTIRI GENERAL / OBERT AL PÚBLIC L'ANY 1819, / HA ESTAT POSTERIORMENT / AMPLIAT, RENOVAT I EXONERAT / AMB GUST I MAGNIFICÈNCIA / PER LA M.I. JUNTA ADMINISTRATIVA / QUE DES DE LLAVORS L'HA REGIT / INDIVIDUS QUE LA COMPOSEN / EL 1852: / PRESIDENT, / M.I.S.D. SANTIAGO LUIS DUPUY ALCALDE-CORREGIDOR / VICEPRESIDENT, / MI S.D.D. RAMON D'EZENARRO VICARI GENERAL. / VOCALS, / D. ANTONIO MONMANY / D. JOSÉ FARGAS, / D. DOMINGO RIBAS, / R.D. MAURICIO FLAQUER, PNRO. / D. PEDRO MÀRTIR GOLFERICHS, / D. PEDRO LLAUSAS, / D. FRANCISCO MASPONS, / COMPTADOR, / D. PELEGRIN GUARCH, / TRESORER, / D. JOAQUIN PORTELL / SECRETARI, / D. JOSÉ RIGALT, / VICESECRETARI, / D. JOSÉ ANTONIO JAUMAR, / CENSOR D'EPITAFIS, / D. JOAQUIN ROCA, / PRIMER ARQUITECTE DIRECTOR / D. JUAN NOLLA, / SEGON DIRECTOR, / D. JOSÉ NOLLA.

Més informació:Viquipèdia Cementiri del Poblenou

Cementiri del Poblenou, font:Viquipèdia

Veure més Art Públic Sant Martí

dilluns, 7 de desembre del 2020

Placa fundacional Cementiri de Poblenou

A DÉU EL MILLOR I EL MÉS GRAN

EN AQUEST LLOC APARTAT DE LA CIUTAT PER SEPULTURA DELS CIUTADANS / EDIFICAT PER MANAMENT DE PAU SITJAR BISBE DE BARCELONA / QUE ELS DIFUNTS REPOSIN EN PAU I GAUDEXIN DE CONSOL I SALVACIÓ.

ANY DEL SENYOR 1819

"El cementiri de Poblenou, també dit Vell o de l’Est, és el més antic dels cementiris generals de la ciutat. A Barcelona hi havia set parròquies que tenien els seus fossars corresponents: Santa Maria del Mar, Santa Maria del Pi, Sant Cugat, Sant Pere de les Puelles, Sant Just i Pastor, Sant Miquel, i Sant Jaume. Com a solució als problemes de salubritat que creaven, el bisbe de Barcelona Josep Climent i Avinent (1706-1781), que va ser cap de la diòcesi entre 1766 i 1775, fundà aquest primer cementiri entre 1774 i 1775, dins el municipi de Sant Martí de Provençals, en uns terrenys a la vora de la platja de la Mar Bella. El bisbe Climent -persona d’idees avançades- va preocupar-se de millorar el culte funerari, va proposar la construcció d’un cementiri on dipositar les despulles procedents dels cementiris parroquials, i va mostrar desacord amb la divisió dels espais dels enterraments en funció de la categoria social del difunt. El cementiri creat més que servir en aquells anys per als enterraments comuns, va utilitzar-se gairebé de manera exclusiva com a ossera de les restes procedents dels altres cementiris, i amb els temps s’hi van traslladar els morts dels hospitals. A l’entorn de l’any 1807, després de més de 30 anys d’existència, el cementiri no havia aconseguit arrelar-se entre els ciutadans i es trobava en estat d’abandó. El 1813 amb l’ocupació napoleònica va ser destruït.

El 1818, amb l’estímul del bisbe Pau Sitjar, que va estar a la diòcesi de Barcelona fins el 1831, es va dur a terme la construcció del nou cementiri als mateixos terrenys que l’anterior. Sitjar va encarregar el projecte a l’arquitecte italià Antoni Ginesi (1790-1824), vice-cònsol de Toscana a Barcelona, i el 15 d’abril de 1819 -quan encara no estaven del tot acabades les obres- es va beneir. L’esdeveniment quedà reflectit a la façana interior on, rematada per un frontó triangular, hi ha l’escut del Bisbat de Barcelona i la placa fundacional de marbre amb una inscripció que al·ludeix al lloc dels que ens deixen -els habitants de Barcelona que hi han de ser sepultats-, i a la reconstrucció del cementiri. Per administrar el cementiri es va crear una junta rectora la composició de la qual era gairebé exclusivament eclesiàstica, però els últims decennis del segle XIX l’Ajuntament de Barcelona va fer-se amb la gestió."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - M. Isabel Marín

Materials:Marbre

Més informació:Viquipèdia Cementiri del Poblenou

Cementiri del Poblenou, font:viquipèdia

Veure més Art Públic Sant Martí

dissabte, 28 de novembre del 2020

Escultura Malip

"Al triangle que queda entremig de l'encreuament de l’avinguda Diagonal, la rambla del Poblenou i el carrer de Bolívia, al costat de Can Jaumandreu, s'aixeca un monument no a una persona, sinó a un concepte, i un dels conceptes més insòlits, per cert, als que mai s'hagi dedicat cap monument: a les il·lusions perdudes. Per simplificar, és conegut per les sigles del seu nom: MALIP (Monument A Les Il·lusions Perdudes). Consisteix en una escultura formada per un sol bloc de granit de cinc metres d'alçada, dos d'ample en el punt més extens i noranta centímetres de fons. La meitat inferior actua com de pedestal incorporat al mateix bloc i la meitat superior segueix la forma d'una branqueta seca de pi bonsai, d’aquelles que es deixen a l’arbre però se'ls treu l’escorça i es poleixen, per fer bonic, posada vertical i ampliada 25 vegades. El seu autor és l'artista Toni Batllori, conegut sobretot per la tira gràfica que publica cada dia al diari barceloní La Vanguardia. Però, com ell mateix explica, “tot i que em guanyo la vida fent d’humorista gràfic, sempre he conreat altres tècniques d’expressió artística (la pintura, la fotografia i l’escultura, bàsicament), a les que, malgrat no haver-m’hi dedicat professionalment mai les he considerat un hobby”. I afegeix: “La meva manera d’afrontar aquestes disciplines parteix d’un pecat original, probablement heretat de la meva feina de ninotaire, que és les ganes d’explicar coses, i un punt d’humor”.

La idea de MALIP va néixer l'any 2012 com un projecte de micromecenatge. El títol de l'obra es va agafar de la novel·la d'Honoré de Balzac publicada en tres parts entre 1836 i 1843 dintre la seva sèrie creativa “La comèdia humana”, i que narra les dificultats d'un jove provincià que arriba a París amb l'ambició de convertir-se en un escriptor famós i acaba decebut i fracassat després de constatar les misèries del món literari i editorial. El mateix Toni Batllori explica l'al·lusió a “les il·lusions que anem deixant pel camí i a les noves que van sorgint i a les que no es pot renunciar mai”. Les dues puntes de l'extrem superior de l'escultura representen dos nous brots que suggereixen que, malgrat tot, sempre tes tornen a tenir noves il·lusions i són una invitació a no perdre mai l'esperança.

La idea de Toni Batllori va trobar un ampli ressò, el que va permetre recollir prou diners per finançar el material. Apart dels particulars i empreses que hi van aportar diners, la Fundació Vila Casas va adquirir la maqueta de fusta i l'Ajuntament de Barcelona va cedir l'espai públic on posar-la i es va fer càrrec dels costos del muntatge. Els diners que van sobrar, dels recollits, 30.000 euros, que haurien correspost al treball escultòric de l'autor i del també escultor Lluís Cera, que el va ajudar, es van donar a la ONG Pallassos sense fronteres. Els noms de donants i col·laboradors van estar inscrits sobre la lona que durant uns dies abans de la inauguració va tapar l'escultura.

La inauguració era prevista per al dia 26 de març del 2015, però es va ajornar en senyal de respecte a les 150 víctimes, entre elles algunes de Barcelona, de l'avió Airbus A320 que feia el trajecte entre Barcelona i Düsseldorf, estrellat als Alps pel seu copilot. Es va efectuar finalment tres dies més tard, el 29 de març, en presència de l'alcalde de la ciutat, Xavier Trias, representants de les entitats que havien finançat l'obra, donants que havien contribuït al micromecenatge i l'ONG Pallassos sense fronteres."