Romeria dels Fanalets de Sant Jaume, font:bisbatlleida.org
"Segons la narració llegendària, que els lleidatans coneixen
des de petits i han fet seva al llarg dels anys i dels segles, l’apòstol Sant
Jaume pelegrinava per terres d’Espanya per a donar a conèixer l’Evangeli de
Jesucrist. La popular narració diu que el sant duia per vestit una túnica
basta, tota farcida de petxines i un capell, a la ma un bastó que l’ajudava a
fer seu el camí, que feia per les calçades que havien traçat els romans pel
trànsit de les legions de l’Imperi. La llegenda continua la seva narració tot
descrivint que era ja nit entrada quan l’apòstol arribà a Lleida. Anava cansat
i famolenc, hauria volgut acollir-se dins un hostal que ell, de lluny havia
vist al vessant del turó que servia de fonament a la ciutat, per això
continuava fent via.
Santiago peregrino de Juan de Juanes, font:wikimedia
De sobte es deturà davant una cruïlla de camins, la calçada
tirava dret, riu Segre amunt, per on avui passa el carrer Major dels
lleidatans, però era travessada per un altre camí que pujava a la ciutat,
ensems que també davallava cap al riu. L’apòstol dubtà una mica, gira l’esguard
arreu, bo i cercant a través de les tenebres una ànima compassiva que el
volgués orientar.
Tot era silenci, tot era foscor....No passava ningú i decidí
continuar per la calçada. Sant Jaume començà a caminar a les palpentes, com si amb les
mans volgués substituir els ulls. I, malgrat el compte que parava, va aixafar
una bardissa i se li clavà una punxa al peu i ja no pogué caminar mes.
S’assegué a terra, enmig de la cruïlla. Oh, quin dolor que
sentia!. La punxa havia penetrat endins, molt endins i turmentava el seu cos
cansat per la fatiga. L’Apòstol va intentar inútilment arrencarme l’espina. I,
com que patia tant, començà a exhalar gemecs profunds. Tant i tants en va fer,
que la llegenda explica com aquests van arribar a oïdes dels àngels del cel que
van baixar llum, amb “fanalets” perquè Sant Jaume pogués treure’s la punxa i
continuar d’aquesta guisa el seu camí apostòlic.
Sant Jaume i l'àngel
Un altra versió de la narració
llegendària diu que els auxiliadors de l’apòstol van ser els mateixos veïns,
molt singularment els infants de la ciutat que van sortir amb lluminàries a
auxiliar el pelegrí."
"La celebració de Sant Jaume a Lleida s’articula en dos dies,
la vigília, quan es fa la Romeria dels Fanalets, i el propi dia de sant Jaume,
amb la celebració de la missa i algun acte cultural. A banda, en motiu dels
fanalets, els dies anterior s’organitzen tallers i concursos de fanalets.
L'eix central de la celebració, consisteix en la Romeria
dels Fanalets, en record de la llegenda de l'espina clavada a la planta del peu
de l'apòstol Jaume, llegenda que és representada l'endemà, el dia de sant Jaume.
Romeria dels Fanalets, font:bisbatlleida.org
Surt després d'una missa a l'església del Carme i es
dirigeix, actualment, i passant pels carrers del centre peatonal de la ciutat,
cap a la capella del Peu del Romeu, a la cruïlla dels carrers Cavallers i
Major.
Capella del Peu del Romeu o de Sant Jaume, font:twitter paerialleida
Participen a la Romeria, el Ball de Bastons, els Gegants de
la Ciutat, abillats amb fanalets per l'ocasió, la imatge i el penó del sant, la
banda, autoritats i una munió de nens tots ells lluint el fanalet. Durant la
Romeria es canta la tradicional cançó "Sant Jaume ve de Galícia".
Cal destacar que al voltant de la festa dels fanalets,
s'organitzen activitats com concursos de fanalets o la representació de la vida
del sant, etc...
Taller infantil de fanalets, font:lleida.com
El dia de Sant Jaume a banda de la missa i d'algun altre
acte cultural, a les 20, al pati de l’IEI, antic Hospital de Santa Maria es
representa l’obra “Sant Jaume ve de Galícia”, de Carles Cepero, adaptada al
català per Albert Llorens, a càrrec de l’Agrupació Teatral TOAR, amb la
col.laboració de l’Agrupació Ilerdenca de Pessebristes i que repassa la
llegenda de Sant Jaume."
Cantada d'havaneres a Cavall Bernat, font:gironanoticies.com
"L'havanera és un gènere musical dels denominats d'anada i tornada, que té el seu origen durant el segle xix a Cuba, en la contradansa.
Aquest ritme modificat amb les aportacions ancestrals de la música
africana pels músics cubans derivà cap al que es coneix per havanera,
que arribà a la Península de la mà de la sarsuela i que fou incorporada també al repertori de la música clàssica.
A Catalunya hi ha hagut sempre una tradició popular de colles que cantaven havaneres a les tavernes.
L'arribada de soldats, indianos i comerciants que arribaven
de Cuba després de la guerra d'emancipació cubana, va afavorir que a principis
del segle passat l'havanera gaudís d’una àmplia popularitat. El gran èxit de la
sarsuela en el públic català i espanyol, a més de la interpretació que en feien
cors i orfeons, van facilitar que les americanes, tal com eren conegudes a
l'època, tinguessin un públic molt ampli. Però després d'aquest moment
culminant, les havaneres van decaure molt als anys cinquanta i només van
subsistir en reduïts ambients populars, especialment de la costa empordanesa. A
les tavernes i a les barraques d'arran de mar, no van perviure com a gènere
clarament identificat sinó barrejades dins el repertori de les cançons del
moment: boleros, polques, sardanes, jotes...per intèrprets no professionals,
però d'una musicalitat envejable.1
Embarcament de tropas a Barcelona per anar a Cuba 1895, font:someatemps.me
L'any 1966 s'inicià la coneguda cantada d'havaneres de Calella de Palafrugell i el 1994 es va crear la Fundació Ernest Morató per tal d'impulsar la investigació de les havaneres en tota la seva extensió que va aportar molta popularitat a Catalunya.
L'havanera va arribar a la península Ibèrica de la mà, en part, de la sarsuela, un gènere configurat a partir de la suma de números musicals diversos cantat en castellà i que triomfaven als cafès.
La música clàssica també ha incorporat l'havanera dins del seu repertori, entre les quals destaquen La paloma i El arreglito del compositor basc Sebastián Iradier i Carmen de Georges Bizet, basada en El arreglito. Maurice Ravel va compondre una havanera dins la Rhapsodie espagnole (1907) i el mateix any va compondre Vocalise en forme d'habanera. Claude Debussy va escriure en forma d'havanera La soirée dans Grenade (Estampes), Les parfums de la nuit (Images pour orchestre) i La puerta del vino (Préludes).
Dins de la música clàssica espanyola es troben havaneres a la Rapsodia cubana op. 66 i a la Suite española d'Isaac Albéniz i a les Cuatro piezas españolas per a piano de Manuel de Falla.
A la segona meitat del segle XX destaca com a compositor d'havaneres cultes Xavier Montsalvatge. Dins la seva producció hi apareixen Habanera (1940), Divertimentos (1945), Canción de cuna para un negrito (1945) i Cinco canciones negras (1946).
Xavier Montsalvatge:Punto de Habanera de Cinco Canciones negras 1945
Així com a Cuba l'havanera no ha destacat de manera especial enmig d'altres ritmes i músiques, en la costa de la península Ibèrica ha tingut un ressò remarcable. En alguns punts s'ha preferit la versió orfeònic —sobretot al País Valencià (Torrevella i Crevillent) i a Cantàbria, Astúries i al País Basc— i en d'altres —seria el cas de Catalunya— les havaneres tendeixen a vincular-se a la taverna.
El primer intent de salvaguardar el patrimoni musical de les
havaneres i els cants de taverna en general va ser la publicació l'any
1948 del llibre Álbum de habaneras que compta amb la recopilació musical i transcripció a partitura de les havaneres de la mà de Xavier Montsalvatge, el pròleg de Néstor Luján i dibuixos de Josep Maria Prim.
Album de Habaneras de Xavier Montsalvatge, font:abebooks.com
El dia 2 de setembre de 1967 es va celebrar a Calella de Palafrugell una cantada d'havaneres de cara al públic que acabaria sent l'embrió de la cantada d'havaneres de Calella de Palafrugell.
El cremat és la beguda que solia acompanyar les havaneres. Originari de la Costa Brava, principalment de la zona al voltant de Palafrugell, el costum de fer un recital d'havaneres amb un bon cremat inclòs s'ha estès per tot el litoral.
El Cremat, font:vikipèdia
Actualment és costum fer cremat i havaneres a algunes festes majors, com a la Festa Major de Gràcia a Barcelona, a la Festa Major de Mataró, les Festes del Tura a Olot i a Salou entre altres."
"La primera trobada de cantaires a la taverna de Cant Batlle es
remunta a l’any 1966, quan Francesc Alsius, Frederic Martí i Joan
Pericot van coincidir a la presentació del llibre “Calella de Palafrugell i les havaneres”, el
segon recull d’havaneres publicat a Catalunya. L’èxit de la trobada va
animar al organitzadors a repetir l’acte l’any següent, amb una Cantada
més formal a la platja d’en Calau, a Calella de Palafrugell. L’any 1969,
l’Associació d’Amics de Calella, que en aquella primera època
organitzava la Cantada, va decidir traslladar-la a la plaça del Port Bo,
on encara se celebra actualment.
La Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell ha marcat els
començaments dels estius a la Costa Brava. Any rere any, cada primer
dissabte del mes de juliol ha aconseguit instaurar i consolidar una
tradició musical i cultural que ha arrelat a Calella de Palafrugell i
s’ha escampat a tot Catalunya.
Després que en les primeres edicions reunís prop de 10.000 persones, en
els últims anys La Cantada d’Havaneres de Calella de Palafrugell ha
aplegat més de 30.000 persones."
Cantada d'havaneres Calella de Palafrugell 2019, font:Havanerescalella.cat
Correfoc de festa major d'hivern de Sant Vicenç dels Horts, font:diablesdelescorts.cat
"El correfoc és un joc o espectacle que es fa als carrers de les ciutats i pobles, on l'objectiu és evitar la pirotècnia usada pels diables i pels éssers imaginaris i mitològics que es representen.
El seu origen és difícil de precisar. El que és inqüestionable, és que
provenen de l’ anomenat Ball dels Diables. En els seus orígens, els Ball dels Diables era exhibit entre plat i plat
en els àpats nobles en l’ Edat Mitjana; per això també és conegut com
l’entremès. Aquesta dansa, representa la lluita entre el bé i el mal, i
va ser per aquesta raó que va començar a tenir protagonisme en festes de
Corpus (primera vegada que sortiren al carrer, va ser per aquest motiu.
L’any 1424) , processons eclesiàstiques… tot donant un aspecte
cerimoniós, però alhora divertit a les actuacions. En aquestes
representacions, apareix la figura del diable , personatge que fa riure
al públic amb les bajanades i cabrioles que fa i diu.
Ball de diables, font:Diarimes.com
Les primeres referències escrites, no van
datar -se fins el 1150. Aquest any va ser el primer, que ens demostra
gràficament que quelcom semblant a un correfoc va existir, a més ens
informa que aquesta cerimònia va tenir lloc al banquet celebrat durant
l’enllaç de Ramon Berenguer IV i la princesa Peronella. La segona notícia escrita, no arribarà fins al 1423, rememorant la vinguda del rei Alfons V d’ Aragó a Barcelona.
Diuen que el correfoc actual va néixer a Barcelona espontàniament per les
festes de la Mercè del 1978. En aquell moment de recuperació de la
cultura popular i tradicional, un grup d’activistes culturals i alguns
membres de Comediants
van voler organitzar un espectacle de foc. La idea inicial era un ball
de diables clàssic, però d'una manera totalment inesperada el públic
assistent va unir-se a la representació i la dotà de moviment.
S'ha de diferenciar un correfoc i una cercavila
o processó. En una cercavila o processó, encara que el públic també pot
actuar en el cas d'un correfoc, el ritme de foc és més lent que en un
correfoc.
Els diferents corrents teatrals i la voluntat de seguir amb la
cultura han fet que surtin diversos tipus de colles segons la seva
proximitat a un corrent o altre:
Colles de foc: són aquelles colles amb una estructura
homogènia, on no hi ha rangs entre els seus integrants; si hi són és
simplement per temes d'organització. Aquestes colles, fan correfocs i
algun espectacle pirotècnic; poden ser integrades per diables o amb
bestiari de foc (com ara: drac, mula, etc.).
Colla de foc, font:eixdiari.cat
Colles de diables: són aquelles colles on tenen com a mínim les figures de Llucifer i Diablessa. En trobem algunes que fins i tot tenen la figura de l'Arcàngel.
Aquestes colles, a més de fer correfocs, inclouen en les seves
actuacions breus entremesos o balls de diables versificats, anomenats versots de diables.
Colles de Diables de Les Corts, font:barcelona.cat
Colla d'espectacles: Les podem trobar dintre d'algun dels diferents tipus de colles. Aquestes colles munten espectacles i performances on el foc n'és un protagonista.
Els vestits actualment són de cotó, pell o teles ignífugues.
Colla de Diables de la Barceloneta, font:beteve.cat
Hi ha dos tipus de correfocs característics, l'opció de fer-ne servir
un o altre depèn de la colla i del tipus de
recorregut. No hi ha cap mena de tradició de fer-ne servir un o altre.
Correfoc amb carro: Tota la pirotècnia està dipositada dintre un carro, aquesta es posa dintre un sarró anomenat saca, d'aquí el nom que rep qui la porta, el saquer reparteix la pirotècnia a mesura que va avançant el correfoc. Els diables o dracs encenen les carretilles amb el botafoc o metxa.
Correfoc amb saca individual: Tota la pirotècnia està dipositada en
petits sarrons, amb una cabuda de 30 a 80 carretilles. Cadascun dels
diables s'encén ell mateix la pirotècnia.
El drac és un element recorrent en els cercaviles i correfocs. La Llegenda de Sant Jordi i el Drac és emblemàtica.
Els Falcons de Barcelona realitzant la figura creada per ells mateixos i anomenada Avet
Els falcons són una manifestació gimnàstica-esportiva-acrobàtica apareguda a Catalunya a inicis del segle xx, tenint com a referència els Sokol (falcó en txec), i que ha esdevingut tradicional al Penedès.
Sokol (falcó pelegrí), font:kampolovat.sk
El
"Sokol" va ser fundat el 16 de febrer de 1862 a la Universitat
de Praga, per iniciativa del comerciant Enric Fügner i el catedràtic
d’Universitat Miroslav Tyrs, entre d’altres burgesos eslaus
compromesos en campanyes de defensa de les singularitats culturals dels
eslaus. L’entitat fou creada amb l’intenció de culturalitzar i
formar a la població d’origen eslava. De fet, cal afegir el comentari
que gran part d’aquella població era aleshores sota el jou de l’Imperi
Austro-hongarès, on es volia expansionar la refundació d’una Gran
Alemanya, en record de l’històric Imperi Sacre Romànico - Germànic
del temps de l’emperador Carlemany. El projecte educatiu va quallar ràpidament,
i les afiliacions al "Sokol" van ser massives.
L’arribada
de les idees del "Sokol" a Catalunya es va produir en el
moment que sectors nacionalistes catalans dels anys mil nou-cents vint i
trenta van considerar l’experiència eslava com un model de redreçament
nacional a seguir.
En les seves actuacions els falconers fan construccions acrobàtiques,
que recorden els castells, però amb més varietat de formes i amb menys
participants, i també amb més varietat d'estils entre les diferents
colles, si bé hi ha una part del repertori de figures comú a totes. Tot i
que moltes construccions són de caràcter estàtic, l'aspecte dinàmic i
coreogràfic hi té més importància que en els castells, així com l'efecte
estètic buscat amb la composició de diferents figures simultànies.
Falcons de Vilanova i la Geltrú fent pira 6x5, font:viquipèdia
La pràctica dels Falcons ha anat variant lleugerament des dels seus inicis, prenent influències castelleres pel que fa a la indumentària, que consisteix en pantaló i camisa blanques, faixa i espardenyes o l'acompanyament de les gralles
(sovint amb el mateix repertori típic de l'instrument i que es toca a
les cercaviles castelleres), i incorporant a les seves construccions
algunes figures inspirades en castells (aquestes acompanyades del toc de castells), com per exemple els pilars.
Falcons de Vilanova i la Geltrú, font:garrafturisme.cat
Falcons de Barcelona, font:federaciofalcons.cat
Colles falconeres a Catalunya
Falcons de Llorenç del Penedès (1942)
Falcons de Llorenç del Penedès, font:federaciofalcons.cat
Un dels dolços catalans per excel·lència són els panellets, que es preparen tradicionalment per al dia 31 d’octubre i l’1 de novembre, dia de Tots Sants. A Catalunya també se celebra la Castanyada, amb aquest dolç deliciós com un dels protagonistes.
Els panellets són uns pastissos
petits, generalment rodons, fets amb una massa de sucre i ametlla –de
vegades, en receptes casolanes, també porten patata o moniato. Es
complementen amb més elements, com ara pinyons, ametlla esbocinada,
coco, xocolata, etc. Hi ha tantes maneres de fer panellets com cases que
en fan, però aquells més típics són els d’ametlla i els de pinyons.
L'origen dels panellets i la seva relació amb la
diada de Tots Sants és una qüestió encara no aclarida. Alguns
historiadors defensen que poden ser una evolució d’antics àpats
funeraris celebrats en moltes poblacions de la Catalunya Vella, on hi
havia el costum de fer un dinar després de la mort d'algun familiar.
Aquest acte era tot un ritual, tant en la forma de parar la taula com en
la distribució dels comensals i el tipus de menjar que es servia.
Altres teories suggereixen que aquest costum està lligat a la
benedicció de pans, que es dipositaven com ofrena a les tombes familiars
en honor a la memòria dels avantpassats i també com a aliment en el
viatge al més enllà. Aquests pans haurien estat substituïts amb el temps
pels dolços panellets, elaborats amb ingredients que no es passen amb
el temps i que, per tant, poden aguantar uns quants dies mentre els
difunts fan el seu camí cap a l’eternitat.
També hi havien les rifes de panellets que eren pròpies de les ciutats o
poblacions grans, sobretot de Barcelona. Els cafès preparaven taules
molt ben parades, amb profusió de plats plens de panellets i fruita
confitada, tots ben embolicats. Anaven rifant-los, tot procurant refer
els de la taula perquè aquesta fes sempre goig i convidés a prendre part
a la rifa. També els pastissers organitzaven les seves rifes, i
rifaires particulars, que a Barcelona, posaven les seves taules en
diferents indrets de la ciutat per rifar plats de panellets i
pollastres, utilitzant cartes com a mitjà d’efectuar el sorteig.
Aquests productes, a més de Catalunya, també són les postres típiques a Eivissa,el País Valencià i uns altres llocs relacionats.
Barregeu tots els
ingredients, amb dues prevencions: vigileu bé de no posar-hi la part
blanca de la llimona, perquè amagaria el conjunt, i poseu-hi la patata o
el moniato a poc a poc, a fi de donar temps perquè el conjunt vagi
lligant i tots els ingredients quedin ben integrats.
Panellets de pinyons
Ingredients
(Amb aquestes proporcions en surten uns 140, de 20 grams cadascun)
Base dels panellets
700 g pinyons
2 ous
Preparació
Separeu la base dels
panellets en vàries parts d'una mida semblant. Treballeu-les amb les
mans fins a aconseguir una forma allargada. Aneu tallant les tires en
porcions, d'uns 20 grams cadascuna. Arrodoniu cada porció amb els
palmells de les mans. Els heu d'anar fent tombs i tombs fins que quedin
ben rodons.
Bateu un ou sencer en un bol i afegiu-hi
els pinyons. Llavors, amb les mans, agafeu-los i aneu-los enganxant al
panellet. Un cop fet, cal deixar-los reposar uns tres o quatre minuts,
així deixareu temps perquè els pinyons que no estiguin ben enganxats
caiguin i les peces surtin ben maques. Bateu un rovell d'ou en un altre
bol i suqueu-hi un pinzell de cuina per anar pintant el panellet. És
així com agafarà el color daurat quan surti del forn. Enforneu-ho entre
14 i 16 minuts.
