Escultura La Flama

"Quinze metres d'alçada i quinze tones de pes. Així és La flama de Ricard Vaccaro, inaugurada al bell mig del carrer de Cartellà, antiga Riera d'Horta, el 16 de maig de 1999. Qui sap si el nombre de metres i de tones té a veure amb la denominació popular de l'indret on es troba, Els Quinze. Els arquitectes que van ordenar aquest tram de Cartellà, Rosa Maria Clotet i Joan Llongueras, veien l'escultura de Vaccaro com una fita immensa que ajudava a ordenar-lo. L'autor va voler dotar d'ànima el monument i el dia que va clavar a terra la columna helicoïdal de La flama va pujar amb un grua per dipositar en un calaix que hi ha dalt de tot alguns objectes que estimava: cartes d'amics, dos llibres i un disc.

El projecte de Rosa Maria Clotet i Joan Llongueres, per una difícil i despersonalitzada cruïlla del carrer Cartellà, a Nou Barris, requeria un element escultòric que configurés una mena de nucli central. L'escultor i pintor Ricard Vaccaro va idear Flama, una escultura d'acer corten i acer inoxidable en forma de flama que va situar en el lloc mínim de què disposava, però sobre un que llenç d'aigua. L'alçada prominent, amb 15 m, i un pes de 15 tones donen relleu a una escultura de base mínima que, efectivament, aconsegueix dignificar la petita cruïlla. Al cim i a l'interior de l'estructura l'escultor va amagar dos llibres, de Paul Auster i de John Berger, més un disc de Jordi Savall de cants sefardís."

Veure informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic

Materials:Acer corten i acer inoxidable

Autor

Escultor:Ricard Vaccaro

Més informació:Viquipèdia Ricard Vaccaro

Més informació:Fundaciovilacasas.com Ricard Vaccaro Rodriguez

Ricard Vaccaro, font:elperiodico.com

Arquitectes:Rosa María Clotet, Joan Llongueras

Més informació:Llonguerasclotet.cat

Rosa María Clotet, font:Llonguerasclotet.cat

Joan Llongueras, font:Llonguerasclotet.cat

Veure més Art Públic Nou Barris

Bust a Álvaro Cunqueiro

"L'Agrupació Cultural Gallega Saudade va esperonar la dedicació d'una plaça a l'escriptor Álvaro Cunqueiro (Mondoñedo, 1911 - Vigo, 1981), tal com va fer també amb un altre racó urbà, dedicat a un altre escriptor gallec, Castelao. En el cas de Cunqueiro la plaça es troba al barri de Vilapicina.

Es tracta d'una obra realitzada per Guillermo Feal Otero (Fene, A Coruña, 1924 - 2003), la biografia artística del qual es desplega bàsicament al Ferrol. El seu punt de partida ha estat el món de l'ebenisteria, però la seva habilitat i vocació el van portar a l'estudi del dibuix i de la pintura al mateix temps que al de l'escultura. 

Igual que succeeix amb l'escultura que representa Castelao a la plaça barcelonina que porta el seu nom, el mot "Saudade" figura a la inscripció que cita al personatge en qüestió. Hom ha de recordar que Cunqueiro és la fantasia de Galícia esdevinguda literatura, que la seva imaginació va desbordar tots els marges de l'espai i del temps per oferir-nos un món nou -el cunquerià- on es viu des de posicions generadores d'una interminable i molt subjectiva creació dels més variats personatges i accions, en què la lògica de les coses poc o res té a veure amb els protagonistes i els esdeveniments."

Veure informació:Ajuntament de Barcelona, Art Públic

Materials:Granit

Saudade - Álvaro Cunqueiro - Galicia - 1911 1981

Més informació:Viquipèdia Álvaro Cunqueiro Mora

Álvaro Cunqueiro Mora, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Guillermo Feal Otero

Més informació:Fenecom1.blogspot.com

Guillermo Feal Otero, font:fenecom1.blogspot.com

Veure més Art Públic Nou Barris

Escultura Conversa

"Una escultura de Sergi Aguilar decora des del juny del 2011 el pati cobert d’accés al casal d’avis i la biblioteca municipals que es va inaugurar la tardor del mateix any 2011 en el nou edifici construït sobre el solar que ocuparen durant molts anys les cotxeres d’autobusos de l’avinguda de Borbó.

Conversa és una sintètica peça monumental realitzada per l’escultor Sergi Aguilar l´any 1987. Aquesta és una de les obres més radicals d’aquell fructífer període en que se servia de dos plans d’acer intersectats i del buit per crear enigmàtiques angulacions, com Mirada i Metálica d’una geometria essencial.

Conversa té mesura humana i mostra una aèria configuració, que revela el gran interès de l’artista per convertir l’espai retallat, viu i actiu, en la veritable forma i significat de l’obra. Dins d’aquest majestàtic angle d’una gran puresa lineal, l’espectador es troba davant una poderosa demarcació inscrita a l’interior mateix de l’obra, una delimitació residual perfilada per l’acer que és d’ on realment emana l’energia i la raó de ser de l’obra.

L’artista català ha sabut donar un gir al constructivisme de les primeres avantguardes i el porta a l’era actual en aprofitar el seu potencial dinàmic per dotar-lo d’ una especial calidesa humana, d’una certa remembrança objectual i d’una poètica vitalitat. Aquesta peça s’ofereix com a geometria emblemàtica i alhora com a forma provisional i intangible que demana d’un esforç perceptual per part de l’espectador. És una estructura rotunda que acull un buit revelador, en una ferma aliança entre construcció i sentiment, consistència formal i remor de vida.

L’ interès de Sergi Aguilar per atrapar espais i deixar-ne registres com a senyals desplaçades en marques obertes, forma part del seu personal ideari escultòric que entén el lloc sobre el que es pot parlar avui, més aviat com empremta provisional que com a cosa física i perdurable."

Veure informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic

Materials:Acer corten

Autor

Escultor:Sergi Aguilar

Més informació: Sergiaguilar

Més informació:Viquipèdia Sergi Aguilar Sanchis

Més informació: Enciclopèdia.cat

Sergi Aguilar i Sanchis, font:enciclopèdia.cat

Veure més Art Públic Nou Barris

La Víbria

La Víbria, font:bestiari.cat

"La Víbria de Barcelona és una figura mitològica medieval que representa un malvat drac femella, amb cua de serp, ales de ratpenat i pits de dona. És una peça d’imatgeria festiva que forma part del Bestiari Històric i del Seguici Popular de Barcelona, i surt tant en cercaviles i actes protocol·laris com en espectacles de foc.

La figura ja apareix documentada en el segle XV, època en què participava en processons de Corpus i en actes de rebuda de personatges importants que visitaven Barcelona, com ara la reina Isabel de Castella. I, com gran part de les peces del Bestiari Històric, la trobem documentada participant en les festes de canonització de sant Ramon de Penyafort, l’any 1601.

La Víbria de Barcelona va gaudir d’una gran popularitat durant els primers segles d’activitat, però al segle XVIII, amb les restriccions de la monarquia borbònica, començà a perdre importància, sobretot arran de la prohibició de la reial cèdula de Carles III, el 1780. Al segle XIX ja no es documentada enlloc.

El 1993, en el context de la renovació i la recuperació de la imatgeria festiva barcelonina, l’Associació de Festes de la Plaça Nova decidí de recuperar la Víbria. Per això encarregà la tasca a l’imatger Xavier Jansana, que l’enllestí aquell mateix any, i en aquell moment reprengué l’activitat i s’incorporà al Bestiari Històric i al Seguici Popular de Barcelona.

La figura té ball propi, la «Dansa de la Víbria», amb música interpretada per gralles i percussió. Es pot veure en els moments més simbòlics de les festes barcelonines –la Mercè, Santa Eulàlia, Corpus– amb els balls de les altres figures del seguici.

L'any 2005 s'estrenà la rèplica de la Víbria, que en aquest cas és obra de Manel Casserras i Solé. Des de llavors, la figura original surt a ballar per correfocs i la seva rèplica és la que desfila en les festes i solemnitats ciutadanes.

font:bestiari.cat

Quan no surt, la nova Víbria de Barcelona es pot visitar a la Casa dels Entremesos, on és exposada permanentment amb la major part del Seguici Popular."

Font de la informació:Barcelona.cat culturapopular imatgeria-festiva Vibria

Creador

Xavier Jansana i Font

Més informació:Xavierjansana.com 

font:xavierjansana.com

Manel Casserras i Solé (Solsona, 22 de juliol de 1957 - 30 d'abril de 2015) va ser un escultor català, destacat constructor d'imatgeria festiva de Catalunya.

Més informació: viquipèdia Manel Caserras i Solé

Veure més Imatgeria Festiva

Llegenda El Ruc de La Granada

El Ruc de La Granada, font:Femuntomb.net

"La llegenda explica que una vegada a La Granada hi havia un Ruc que no menjava i que cada dia estava més prim i famolenc. Els seus propietaris es van adonar que cada dia quan passaven per davant de l’església l’animal s’aturava i mirava frisós un lletsó d’herba que havia nascut dalt del campanar.

Els veïns van aconsellar als amos del ruc que tractessin de fer-li menjar aquella herba de la que estava tan engelosit. Per això van muntar un sistema de bastides, taulons i corrioles per tal de pujar l'animal dalt el campanar. Lligat pel coll els veïns empenyeren el ruc amunt i amunt tot dient  'Mireu com riu de content que està abans de prendre la medecina'. No s'adonaven que l'estaven escanyant i, per sort, abans que arribés a dalt es van trencar les cordes i tota la bastida va caure. No se sap si el ruc va morir o no, però el clot que féu en la caiguda va ser anomenat la Bassa Pedrera, lloc on es troba avui la plaça de Sant Joan, darrera l'església."

Font de la informació:Femuntomb.net Curiositats: el Ruc i el campanar de La Granada

Historia

La llegenda del ruc i el campanar són una tradició en diverses poblacions de Catalunya. Entre elles destaquen la Granada i Solsona.

A La Granada, el campanar es de l’església parroquial de Sant Cristòfol de La Granada, aixecat l’any 1676, d’estil barroc de planta octogonal amb obertures als quatre vents i amb un doble campanar a la part superior.

Esglèsia Sant Crisòfol de La Granada, font:viquipèdia

La Llegenda a La Granada

El Ruc de La Granada, construït l’any 1989 en record d'aquesta llegenda, és una divertida peça del bestiari festiu català de tres metres de llargada i 60 kg de pes que és portada per dues persones mentre escup foc per vuit punts i ruixa amb aigua a tothom a través d’un llarg atribut masculí.

El Ruc de la Granada, font:festamajor.weebly.com

Aquest ruc és el protagonista de la vida festiva de La Granada al llarg de l’any. La seva pujada al campanar es produeix durant la festa del Most al mes d'octubre i és un espectacle de foc, música i coreografia d'una gran bellesa plàstica.

El Ruc de La Granada, font:bestiari.cat

L’espectacle comença amb l’entrada del Ruc tirant d’un carro que es situa al mig de la plaça i amb la narració de la llegenda que l’envolta. Tot seguit s’inicia a la plaça al voltant de l’església un espectacle de foc amb llum química, monocicles, cordes, torxes, globus i pirotècnia.

Entrada del Ruc a la plaça, font:lagranada.com

El moment culminant arriba quan el Ruc és hissat al campanar. Un espectacular castell de foc amb l’església i la lluna de fons posa fi a aquesta festa. D'octubre a juliol, el Ruc representa que roman a dalt del campanar observant els fets més rellevants que succeeixen al poble mentre espera l'arribada de la Festa Major, el segon diumenge de juliol. Aleshores, el Ruc és baixat del Campanar. Després es fa un correfoc i un espectacle pirotècnic que arriba fins l'Ajuntament i allà, es duu a terme la lectura del pregó oficial i posteriorment, el ruc explica de manera satírica tot el que ha vist des de dalt del campanar.

Font de la informació:Femuntomb.net Curiositats:El Ruc i el campanar de La Granada

Veure més LLEGENDES CATALANES