Llegenda El Castell de Bell-lloc

Castell de Bell-lloc, font:catalunyamediaval.es

"Gueribert Guitard, senyor de Bell-lloc, era un noble respectat i ben rebut per altres senyors, i era tal la seva importància que quan el comte de Barcelona s'absentava de la ciutat ell quedava a càrrec dels afers d'Estat.

Durant una d'aquestes absències del comte un enviat papal arribà a la ciutat per tal de comprar cavalls i, com era habitual, fou el senyor de Bell-lloc l'encarregat d'atendre'l amb les distincions corresponents a una persona de tal rellevància.

Quan passaren a les negociacions Gueribert mostrà a l'enviat els millors cavalls que hi havia a la ciutat, els quals havien estat reservats especialment per a ell des del moment en que es conegué la seva vinguda a la ciutat. L'enviat del Papa, emperò, tot i conèixer la gran vàlua dels cavalls, n'oferí una quantitat molt baixa per ells, ja que volia guardar-se diners per a sí mateix; Gueribert considerà l'oferta com una ofensa contra l'honor de la ciutat, dels criadors de cavalls, del país i de sí mateix, i s'enfurismà, però per tal de mantenir les negociacions no ho deixà traslluir, ans tornà a demanar el mateix preu.

L'enviat, amb menyspreu, replicà que aquells cavalls no eren ni tan sols dignes d'ésser muntats per rodamons i que si volia pagar per ells era per caritat. Gueribert no tolerà aquesta injúria, de manera que, posseït per la ira, desembeinà el seu punyal i el clavà amb feresa al cor de l'enviat, donant-li mort.

Un cop s'adonà del que havia fet decidí fugir i amagar-se, doncs, encara que havia assassinat una persona vil, no deixava de ser un enviat papal, la qual cosa podia comportar importants represàlies, no només personals, sinó també polítiques.

Després d'abandonar la ciutat i vagar durant diversos dies, trobà un bon amagatall a la muntanya de Montjuïc, en una cova al davant del mar. S'hagué d'acostumar a viure en soledat, a alimentar-se dels peixos que podia pescar o dels petits animalons que era capaç de caçar, a passar fred durant la nit i a amagar-se si escoltava el so d'un altre ésser humà.

El matí en el qual es complien set anys des de la mort de l'enviat despertà boirós, i Gueribert, que es trobava assegut mirant el mar, veié la silueta d'una barca apropant-se cap a la seva cova, amb dos homes amb aspecte de pelegrins a sobre. No es mogué, i els dos homes, en un complet silenci, desembarcaren, i llavors Gueribert pogué veure que un tenia estigmes a les palmes de les mans i l'altre una cicatriu tot al voltant del coll, i amb aquests dos signes reconegué Sant Pere i Sant Pau, respectivament, davant dels quals s'agenollà.

Sant Pere, fontremnantnewspaper.com

Els dos sants li parlaren amb veu antiga i profunda i amb paraules suaus, i li explicaren que tothom mereix el perdó pels seus actes, i per aquest motiu el Papa els havia enviat per tal de concedir-li el perdó per l'assassinat de l'enviat, però com a complement a la penitència que ja havia realitzat vivint durant set anys semblantment a un ermità del desert de Tebaida, devia construir dos monestirs, un a cada extrem de la ciutat de Barcelona.

Gueribert plorà davant la generositat dels dos sants i davant la idea de poder tornar a veure la seva família, a la que tant havia trobat a faltar. Tornà alegre a casa seva, on fou molt ben rebut per tothom, però abans de res, ordenà fundar els dos monestirs, que foren el de Sant Pere de les Puel·les i el de Sant Pau del Camp, en honor dels dos sants.

Monastir de Sant Pau del Camp, font:barcelonabusturistic.cat

A més a més, per honorar per sempre els dos sants, manà construir sengles capelles al seu castell i afegí sis petxines a l'escut d'armes de la família, ja que fou per mar que arribaren els sants."

Escut al Castell de Bell-lloc, font:Catalunyamediaval.es

 Font de la informació:Llegendescatalanes.blogspot.com

Historia

La masia i l'antic Castell de Bell-lloc formen part d'una finca que està ubicada dins de el terme municipal de la Roca de l'Vallès (Vallès Oriental) però tocant a la població de Cardedeu. Antigament eren les terres dels comtes de Bell-lloc i fins a principis de segle XIX van ser un municipi independent.

Els orígens del castell de Bell-lloc es remunten a principis de segle XI quan al restaurador del monestir de Sant Pau de el Camp de Barcelona, Geribert Guitard, li van donar el castell de Bell-lloc i la seva capella de Sant Pere. En 1314 van recuperar la senyoria, que van continuar els seus successors. El títol de comte de Bell-lloc va ser concedit pel rei-arxiduc Carles III.

Font de la informació:Wikipedia.org Castillo de Bell-lloc

Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda El Mariner de Sant Pau

El Mariner de Sant Pau, font:El Tinter dels clássics - Publicacions de l'Abadia de Montserrat

"Quin nom aqueix per un pagès, i per un pagès d’un racó lo més arraconat del Pirineu! Si era mariner lo fundador d’aqueixa gran masia, com s’establí a Sant Pau de Segúries? I si era un llaurador o un terratinent de Santa Pau, ¨com i per què prendria aqueix nom? Aqueixes raons me feia jo a mi mateix al veure per primera vegada, ja fa trenta anys, aquella pagesia grossa i superba entre les superbes i grosses de la muntanya. Desitjós de saber-ne quelcom, si no el cap del fil, demaní el seu parer a tres o quatre vellets del poble, i un de gollut, que tenia una memòria tan llarga com sa barretina vermella que li penjava esquena avall, me contà a glops a glops la següent història.

Déu fer molts anys d’això, tal vegada centúries, puix lo meu avi (que al cel sia), quan jo era petit, m’ho contava ja com a cosa molt vella. Lo mariner de Sant Pau era un veritable mariner nadiu d’un dels pobles de la Maresma de l’Empordà, que ell (segons diuen) mai volgué anomenar de tristor que li donava. Com tenia bons braços per remar i bon cap per aprendre la carta de navegar, la barca se li havia tornat un bastiment i anava sempre de viatge de Barcelona a Mallorca, plena sempre de taronges, fruites i marxandisa. Dels nòlits que li donava la nau se n’havia fet una caseta a la vora de la mar, a on tenia sa cara esposa i sos fills, que volien ésser mariners com son pare. Lo vent, sempre que sortia, li anava en popa, i la fortuna li ballava davant dels ulls, dient-li a tota hora: boca què vols, cor què desitges.

Mes la fortuna és una roda que dóna voltes, i els qui van lligats en ella poden exclamar, com l’ànima del Pelegrí:

Clavat estic en un gran torn
per mon defalt
ara som baix, ara som dalt.

Al capdamunt de tota pujada hi ha una baixada, i quan la pujada ha sigut molt gran, de vegades la baixada és una cinglera tallada damunt de l’abim. Los mariners tenen l’abim més a prop que els demés mortals, i tampoc los costa tant d’anar a fons. Un hivern, los núvols s’arrastellaren en lo cel i vingué un gran mal temps i una forta llevantada féu estelles del seu bastiment en les costes de Provença. Ell invocà a santa Maria del Socors i en sortí viu; mes, pobre com ella, havent de tornar a l’Empordà amb sols la roba de l’esquena i demanant caritat pel camí. La pèrdua era grossa per ell, la mar amb mà de lladre li havia pres tota sa fortuna; mes, al costat de sa esposa i entremig de sos fills, se refarà de forces i de sort i comprarà un altre vaixell que li tornarà la riquesa perduda. Mes, ai! de sos infortunis ell no en sabia més que la primera part. La mar, la mar terrible que amb una mà havia estellat son bastiment, amb l’altra havia socavada i arrencada sa casa de soca-rel i s’havia ajagut en son mateix llit.

A l’arribar-hi, lo mariner frisós i amb lo cor ferit, cercà sa esposa i sos fills i no en trobà rastre; cercà, desesperat, sa casa, i no trobà ni els fonaments; cercà el lloc on s’aixecava entre arbres i flors, i no hi era: la mar dormia en ell reposada i tranquil·la com un lleó adormit. Allavors, amb los cabells eriçats i sense esma, aquell fill de la mar la maleí i la tornà a maleir, fins que, vençut per la violència del dolor, caigué sobre un banc de sorra desvariejant i fora de si.

Quan se revingué un xic, plorà tres dies i tres nits, sense menjar ni beure, com altre Job; mirà la mar per última vegada, la tornà a maleir, i jurà fugir-ne ben lluny, a on no l’hagués de veure mai més ni de lluny ni d’a prop.

Se posà a l’espatlla un rem, única cosa que trobà de sa perduda i enfonsada hisenda, i sense despedir-se de ningú ni de res, prengué el primer camí que l’allunyà de la mar, anés allí on anés, amb tal que el conduís ben lluny del monstre devorador de sos béns i de sa família.

Al cap d’una estona de caminar per uns aiguamolls i joncars que mai se li acabaven, arribà a un dels estanys del baix Empordà, que els pescadors del país anomenen llaunes. “Aqueixes llaunes -digué- són les filles del mar, i per cert són tan res de bo com son pare”. I deixant lo camí en sec, se girà cap a l’altra banda, baldament no hi hagués camí ni carrera: sabia bé prou de què fugia, mes no sabia a on anava, caminant i caminant a la perduda com un boig. Per no trobar-se de nou amb les llaunes ni amb los aiguamoixos de la maresma, deixà la terra plana, enfilant-se a poc a poc per la Garrotxa amunt.

Arribant a Banyoles s’adonà que la gent no era la mateixa de son país: ja no marinejava, sinó que terrejava, i fins i tot li venien ganes de quedar-s’hi, quan de trascantó, per entremig d’uns roures veié lluentejar l’estany.

Creient tot plegat que era una gaia de mar que el perseguia en sa fugida, li tirà un raig de maledicció i arrencà a córrer pel camí morraler de Besalú.

Besalú és ja lluny del mar: dos dies ha que en fuig, desitja ja reposar del fadic, i sobretot de la pena; mes abans vol fer la prova: se’n va al mig de la plaça, se descarrega el rem, i ensenyant-lo a la gent que el rodeja:

— Què és això?

— Això és un rem

— li respongueren uns traginers de marina que descarregaven peix

— Doncs, adéu-siau

— respongué ell secament, no donant-li una pipada de tabac que el tinguessin per boig o bé per savi.

Se carregà de nou lo rem, i per la ribera del Fluvià s’encaminà cap al cor de la muntanya. No trigà a deixar a mà esquerra Argelaguer, la mare de sant Damàs; veu a l’altra banda del riu Castellfollit, poble encinglat al cim d’una immensa muralla de columnes basàltiques; veu després eixamplar-se lo Congost i desplegar-se en plana oberta, i enmig d’ella, com un camp de fajol en lo mes d’octubre, blanqueja l’hermosa ciutat d’Olot. Tost, entrant-se’n per sos carrers, s’anava dient a si mateix:

“Aquesta ciutat és ben arraconada entre les muntanyes i ben llunya del mar, i sos habitants no sabran res de la meva enemiga mortal”.
Quan arriba al mig de la plaça, pren lo rem en sa mà dreta i pregunta als molt curiosos que l’envolten:

— Sabríeu dir-me què és això?

— És una pala de forn 

— respongué un noiet que no s’aixecava dos pams de terra

— Què saps tu? 

— li digué son pare, qui havia estat a marina

— Això no és una pala de forner, que és una pala de barca.

Espolsa les espardenyes, i muntanya amunt falta gent. Deixa la plana per la vall de Bianya, vorejant sempre lo torrent que l’ha formada. Part damunt s’enfila per la pujada de Capsacosta i darrera la serralada se troba tot seguit dintre el poblet de Sant Pau de Segúries. Coneixent que arriba, ja era hora!, al terme del seu viatge, entra amb ulls escorcolladors per sos carrerons fins a arribar a la placeta de l’església. Allí abaixa el rem, l’ensenya a aquells pastors i pagesos i els diu:

— Bona gent: sabríeu dir-me què és això?

— Ai, ai! Quina cosa de preguntar!

— li respongué el més vell, i, per lo tant, lo més autoritzat de la rodona

— Això és un culler

— Què dieu que és? 

— preguntà el mariner, no entenent la paraula

— Un culler 

— replicà el vell

— Mes, què és un culler?

— preguntà l’empordanès

— Una cullera grossa o una pala per remenar lo blat de moro dins sa bolla

— Doncs, aquí em quedo

— respongué el mariner. I tal dit, tal fet.

Se posà a conreuar un tros de terrer verge d’arada i d’eina de pagès, i després de passar l’aprenentatge, demostrà ser tan bo per llaurador com ho fou en altre temps mariner.

Se tornà a casar, i Déu Nostre Senyor, a qui s’encomanava de debò, beneí son nou matrimoni i li donà tants fills i tan bons i hermosos com li havia pres, i un d’ells fou qui, per indicació de son pare, ja vell, plantà els fonaments d’aqueixa superba masia que s’ha anomenat sempre lo Mariner de Sant Pau i té per divisa un bastiment gravat en lo llindar de l’entrada."

Font de la informació:Jacint Verdaguer, Detroiaaitaca.wordpress.com

Conte La Llegenda del mariner de Sant Pau, de Joan Soler i Amigó

Historia

Aquesta llegenda la va transmetre Jacint Verdaguer inspirant-se probablement en l’Odissea d’Homer (segle VIII AC), específicament en el retorn d'Odisseu a Ítaca,  Un retorn ple d’obstacles  fins que rep un missatge de Posidó que l’obliga a abandonar la seva nau:

 «Aleshores agafa un rem amanós i camina,
fins que arribessis a uns homes que no coneguin el mar,
ni mengin la vianda adobada amb sal, i no sàpiguen
què cosa són vaixells de la galta pintada amb sanguina,
ni amanosos rems que fan d’ales talment a les naus…
El dia en què et topis un altre pelegrí per ta via,
que et digui que al muscle lluït hi duus una pala de batre
llavors tu planta en terra el rem amanós…» (Cant XI)

D'altre banda El Mariner de Sant Pau és un edifici del municipi de Camprodon, a prop del poble de Sant Pau de Seguries (Ripollès) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. 

El Mariner de Sant Pau, font:Wikipedia

L'edifici és obra del segle XVI o XVII, però la documentació és anterior, del segle XIV com a mínim. Té prop seu una capella barroca dedicada a Sant Jaume. És de destacar la pallissa allargassada amb una singular combinació d'arcs i encavallades de fusta. Té prop seu una capella barroca dedicada a Sant Jaume.

Divisa present en el llindar de l’entrada, font:detroiaaitaca.wordpress.com

 Avui en dia és també casa de turisme rural i de celebracions.

Més informació:Wikipedia.org El Mariner de Sant Pau

font:El Mariner Celebracions

Mes informació:Elmarinercelebracions.com

Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda Els Repicatruges d'Argentona

"Conta la història, allà a finals del segle XVII, que la vila d’Argentona va rebre la visita inesperada del bisbe de Barcelona. Durant la seva estada al poble, va amonestar al capellà per les condicions en què es trobava la parròquia, ja que entre d’altres coses havia trobat l’aviram passejant i picotejant lliurement pel cementiri, un fet que considerava un sacrilegi i de molt mal gust. Després d’això, el bisbe va anunciar una segona visita per tal d’observar si s’havien canviat algunes de les lamentables condicions en què es trobava l’església i el seu entorn.

Església de Sant Julià d'Argentona, font:elperiodico.com

El poble i el seu mossèn esperaven expectants la visita del bisbe de Barcelona, un fet que en aquells temps constituïa un esdeveniment de grans dimensions atès a la rellevància de l’estament eclesial i a les poques visites de personatges importants que poguessin alterar la vida quotidiana de la població. El campaner era l’encarregat d’estar a l’aguaït, de fer saber a toc de campana als argentonins si el bisbe s’hi acostava, per així poder-li fer una bona rebuda. 

Un bon dia, el campaner va veure des de la torre una munió de pols que s’aixecava riera enllà en direcció al poble, i automàticament va començar a repicar campanes per avisar que el bisbe s’hi acostava. Però quina va ser la sorpresa de la gent del poble al veure que aquella polseguera que s’aixecava no era pas la carrossa del bisbe, sinó un carro amb dues truges ben bacones. Des de llavors, a la gent d’Argentona se la coneix com a repicatruges."

Font de la informació:Spiritcatalunya.com

Hi ha una altra versió de la llegenda que diu ... "una vegada en un poble anomenat Argentona hi vivia un noi a qui mai li sortia res bé. Un dia el capellà li va dir que si volia treballar podia tocar les campanes. El noi no va dubtar i va acceptar la feina.

Quan ja portava un temps en aquesta tasca, el capellà li va explicar que havia de fer una feina molt important. Li va dir: "Mira noi, demà vindrà el bisbe, i vull que sigui un dia molt important. O sigui, que quan el vegis venir, toca les campanes ben fort!". El capellà li va recomanar que tan bon punt veies una boira de pols pel camí, ja podia començar a fer repicar les campanes.

El noi estava tan nerviós per si s’equivocava en l'encàrrec que va decidir quedar-se a dormir allí mateix. Llavors, l'endemà, en despertar-se, i mentre esperava que vingués el bisbe, va veure per la riera una nuvolada de pols. El noi es va pensar que era la carrossa del Bisbe que ja venia i va començar a tocar les campanes amb energia, fent sortir tot el poble de les seves cases per rebre l'autoritat. Però a mida que es va anar acostant més la polseguera, tothom va poder veure que qui arribava no era el bisbe, sinó un ramat de truges."

Font de la informació:Costadebarcelonamaresme.cat llegenda dels repicatruges d'argentona

La Llegenda en Argentona

"En l’actualitat l’única referència de caire festiu en Argentona a la història dels repicatruges és la Garrinada.

Es tracta de la festa que els joves d’Argentona organitzen des de l’any 2000 dins el programa d’actes de la festa major i, que com el seu nom indica, té el seu origen en la història el bisbe, el campaner i les truges."

Font de la informació:Spiritcatalunya.com/garrinada-2019/

Cartell de La Garrinada 2015, font:Argentona.cat

La Polseguera d'Argentona, font:bestiari.cat

Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda El Salt de la Reina Mora

La reina Mora amb el seu cavall, font:elretohistorico.com

Explica la llegenda que un rei moro s'havia fet fort a l'inexpugnable castell de Siurana i no parava de fer guerra contra els cristians, que ja eren amos de tota la rodalia. La seva muller, anomenada Abdel Assia, era d'una bellesa sense parió, ornada amb totes les gràcies i tots els encants. En certa ocasió en què les forces mores estaven lluitant amb les del cristià Amat de Claramunt, senyor de Tarragona, la reina mora, que estava seguríssima que el seu castell era inexpugnable, donava un esplèndid banquet als seus cortesans i gent notable. La lluita era tan propera al castell, que des de la taula se sentia perfectament la fressa. En començar a trincar, una fletxa cristiana va caure enmig de la taula i produí un pànic terrible, puix que es van adonar que els cristians havien pres el castell. Tots van prendre les armes, però ja era tard car els cristians ja eren al pati.

La reina fou prou llesta per a muntar al seu cavall. Enmig de la confusió va escapar-se i es dirigí cap a la timba, seguida dels soldats cristians, els quals, en veure que la reina els fugia, corregueren per prendre-la. La reina, veient-se perduda i que anava a caure presonera, encarà el cavall devers l'abisme i es llançà daltabaix. Fou tal l'embranzida presa per la bèstia en escometre l'abisme, que deixà marcada a la roca viva de la vora la seva potada, que encara avui la gent del país ensenya.

Salt de la Reina Mora, font:cosetano.blogspot.com

Petjades Salt de la Reina, font:francescroma.net

Font de la informació:Les Cent millors Llegendes populars de Joan Amades

Aquesta llegenda compta altra versió per la qual la filla de el valí havia jurat que no veuria el triomf cristians.

Es creu que ningú podria haver assaltat la fortalesa de no haver estat per l'ajuda d'un servent jueu. Aquell cansat del seu estil de vida va decidir lliurar les claus de la ciutat a les tropes enemigues.

Historia

Els musulmans van penetrar a la península Ibèrica l'any 711. En 714 ja estaven instal·lats en el que actualment és Catalunya, seguint les antigues vies romanes com a itinerari de conquesta. L'ocupació efectiva del territori es va realitzar de forma progressiva, ja que és possible que la primera població musulmana fos nòmada, i no s'assentés definitivament fins a mitjan segle IX. El territori de Siurana no va començar a tenir importància fins al segle XI, quan es va convertir en una defensa de primera línia de l'Islam, principalment a partir de mitjans de segle, a causa dels primers intents de el comte de Barcelona, ​​Ramon Berenguer I , d'ocupar la ciutat de Tarragona. Això va provocar la retirada dels musulmans cap a fortificacions més segures a les muntanyes, retirada definitiva que no va tenir lloc fins que el comte Ramon Berenguer II va fer un primer intent seriós de restaurar la seu de Tarragona, a finals de segle XI. La situació estratègica de Siurana era molt important des del punt de vista militar, i va retardar durant molt de temps l'avanç cristià.

Les muntanyes de Prades i bona part de l'Priorat conformaven una marca fronterera organitzada entorn de l'castell de Siurana. En aquesta època, a cada castell li corresponia un vast territori amb el mateix nom que el de l'castell i que gairebé sempre es tractava d'un topònim pre-musulmà (en el cas de Ciurana, de el llatí Severiana, va passar a Xibrana -àrab- i finalment, a Siurana). Segons un document de 1154, els musulmans de Siurana van afirmar als cristians conqueridors que havien estat ocupant aquest enclavament per espai de 284 anys. Si aquesta notícia fos certa, la Siurana sarraïna es va formar l'any 869, data hipotètica però probable.

Representació del castell de Siurana al segle XI, font:Wikipedia

El 17 de febrer de 1146 Berenguer Arnau va rebre el castell i la vila de Siurana. Aquesta donació permet suposar un primer intent de conquesta de les muntanyes, que segurament va fracassar, si és que es va arribar a intentar. Siurana de Tarragona se situava en un lloc pràcticament inexpugnable en aquella època, i probablement el comte va preferir conquerir llocs amb més importància política i econòmica. Tarragona va ser conquerida en 1118, però fins 1146 no es dóna un veritable procés d'ocupació del territori. Tortosa, per la seva banda, va ser conquistada en 1148, i Lleida en 1149. En 1151 els cristians havien envoltat tot el valiat de Siurana, i la població reclosa i envoltada pels quatre costats. La seva caiguda era només qüestió de temps.

L'ocupació dels territoris de Siurana va començar l'any 1153 i el setge va ser dirigit per Beltrán de Castellet. La data exacta de la conquesta de el castell no és segura: alguns la fixen el 29 d'abril, dia en què el Comte de Barcelona atorga una carta de població a Bertran de Castellet; altres la situen el 23 de novembre de el mateix any; i altres el 12 de juliol de 1154. En qualsevol cas, és segur que al mes de setembre de 1154 Siurana ja portava un temps en mans de Bertran.

El caràcter gairebé èpic de la conquesta de l'últim reducte musulmà va donar lloc a llegendes com la de la Reina Mora.

Font de la informació:wikipedia.org Siurana

La Llegenda a Siurana

Siurana te visites teatralitzades on es permetrà viure de primera mà el seu món llegendari. Des de la famosa llegenda de la Reina Mora, fins a altres històries, rondalles i historietes més desconegudes. Captius, traïdors, trobadors, donzelles, sants i reis seran els protagonistes de la visita, tot en un entorn privilegiat.

Visites teatralitzades a Siurana, font:turismesiurana.org

Més informació:Turismesiurana.org Visites guiades Siurana

Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda La Cadira d'or del Castell de Burriac

Conta la llegenda que un personatge molt famós va ser l'agressiu bandoler capità dels lladres anomenat Còrsec, i era el terror de tota la rodalia. Vivia bé amb els seus veïns perquè li pagaven diners per estar tranquils, però el Còrsec robava tots els viatgers dels camins prop de Burriac. Gràcies a tot el que robava, va fer una gran fortuna, i guardava en el castell els seus tresors, entre ells una cadira d'or. Però vet aquí que el Rei ho va saber, i va enviar el seu exèrcit a capturar-lo.

El Castell de Burriac, font:parqueaparque.wordpress.com

Quan menys s'ho esperava, en Còrsec es va trobar al castell tot voltat de soldats. Com que va veure que més tard o més d'hora s'hauria de rendir, per una llarga mina sota la muntanya anava traient els tresors i entrava menjar, fins que els soldats van sospitar-ho i van trobar la mina. Els soldats van haver de tirar a terra quatre pesades portes. El Còrsec va amagar la cadira d'or i els tresors que hi quedaven, després va apilar tota la llenya que tenia i va calar foc al castell. Va haver un combat i molts van morir, i una vegada apagat el foc, van remoure totes les runes per tal de trobar-hi els tresors, però mai més n'ha aparegut cap rastre. Des de llavors, són molts els qui intenten trobar-los, i aquell que els arribi a trobar, ben ric es farà.

Font de la informació:issuu.com/joseluis.paraiso/docs/llegendes

Més informació:Wikipedia El Castell de Burriac

El Castell de Burriac, font:Wikipedia

La Llegenda a Cabrera de Mar

El castell de Burriac i la seva muntanya no només són interessants des del punt de vista històric, també des de l'etnografia, es recullen moltes llegendes de tresors amagats, cavallers, reis, bruixes... Algunes de les quals es comenten a les visites teatralitzades: Els secrets del Castell de Burriac!.

Font de la informació:Gaudeixcabrera.cat activitat els secrets del castell de Burriac

Veure més LLEGENDES CATALANES