TRESORS a BARCELONA: Panteó Francesc Permanyer

"Francesc Permanyer i Tuyet (1817-1864) fou un dels polítics conservadors catalans que actuaren en el període que va del cop d'Estat que acabà amb el Bienni Progressista i la Revolució de Setembre de 1868. Període reaccionari en ell mateix, dominat a Madrid per O'Donnell i Narváez i a Barcelona per Ajuntaments titelles emparats per aquells. Nascut a Barcelona el 1817, estudià Dret a Cervera i a Sevilla. Va estar vinculat sempre a l’ala més dura del partit moderat i a finals dels anys trenta i començament dels quaranta va col·laborar en dos dels diaris que el partit tenia a Barcelona, defensors a ultrança de l’ordre i des de posicions tan reaccionàries que fins van patir algun tancament durant uns dies. Aquests diaris eren El Guàrdia Nacional, dirigit (1835-44) per Vicent Joaquim Bastús, que a més de membre del partit moderat havia estat censor de premsa, i La Corona (1843).

Quan el juliol de 1856 el general O'Donnell va donar un cop d'estat que va acabar amb el Bienni Progressista, Permanyer fou nomenat alcalde de Barcelona en substitució de Josep Molins i Negre, empresonat junt amb altres membres del consistori acusats d’instigació i revolta. Ho fou només tres mesos, fins al 20 d’octubre d’aquell mateix any, presidint un Ajuntament de gestió durant l’etapa provisional que havia de durar fins al nomenament d’un Ajuntament definitiu. Aquest Ajuntament de gestió es va haver de crear a causa de la destitució governamental dels membres de l'anterior consistori progressista. En formaven part personalitats del sector ciutadà més conservador que l’endemà de prendre possessió van fer pública una al·locució en la que manifestaven la seva opinió que “el Ejército de Cataluña ha cumplido con su deber y lo ha cumplido en una población que creía por momentos hostil o reprehensiblemente apática; lo ha cumplido salvando nuestra patria” i a la vegada obria una subscripció pública la recaptació de la qual es destinaria per meitats a “socorrer los heridos del ejército o a sus familiares” [socòrrer els ferits de l'exèrcit o als seus familiars], i a “aliviar la suerte de las viudas, huérfanos y padres de familia, residentes en esta ciudad, víctimas del conflicto de que la Providencia acaba de salvarnos” [aliviar la sort de les vídues, orfes i pares de família, residents en aquesta ciutat, víctimes del conflicte del que la Providència acaba de salvar-nos]. En la insurrecció de juliol de 1856 van morir a Barcelona 272 soldats i 810 civils. Disset d’aquests últims, afusellats a Gràcia, tenen un monument en un altre sector d’aquest mateix cementiri (del Poblenou), el departament tercer, posat durant la Revolució de Setembre de 1868.

Com a jurista, Permanyer va ser secretari de l'Acadèmia de Jurisprudència i va ajudar a fer possible una edició del I codi jurídic de Las Siete Partidas, compilat al segle XIII per Alfons X i vigent des del 1348 al 1889. També fou membre de l'Acadèmia de Bones LIetres.

Presidí el 1860 els Jocs Florals de Barcelona i aquell mateix any fou elegit diputat a Corts pel partit moderat, càrrec que exercí fins a la seva mort a Madrid el 1864. Els últims mesos de la seva vida fou vicepresident de les Corts i ministre d'Ultramar amb el sisè govern de Ramon Maria Narváez. Aquest govern, que va prendre possessió el 16 de setembre de 1864, va haver de dimitir el 1865 després d'haver tolerat una repressió duríssima, per part de l'Exèrcit, dels estudiants madrilenys la Nit de sant Daniel. Permanyer va morir el mes de desembre a Madrid i el seu cos fou transportat a Barcelona. Per acollir les seves despulles, els ajuntaments del partit moderat que hi va haver a Barcelona fins la Revolució de Setembre, dominats per banquers i industrials especuladors, van voler homenatjar a aquell ex membre del Consistori que havia arribat a ministre i van fer aixecar en el cementiri de Barcelona (aleshores no n'hi havia d'altre que el del Poblenou) un panteó a la seva memòria, en un lloc preferent de nou recinte amb que havia estat ampliat poc abans. Es va escollir el lloc on es creuen els dos eixos principals, a mig camí entre la capella i la sala de juntes, molt aprop d’on deu anys més tard s’aixecaria el panteó a Josep Anselm Clavé, del que només tres tombes el separen.

Es tracta d’una capella de planta octogonal, amb contraforts, obra de l’arquitecte Elías Rogent, que ocupa quatre parcel·les, les número 163, 164, 183 i 184, unides per formar un únic terreny quadrat a cada angle del qual hi ha un xiprer. Una senzilla tanca baixa el delimita. Sobre la porta de la capella, ben clar, el nom de Permanyer, i a la part alta de les vuit parets exteriors de la façana un fris en llatí amb un dels preceptes de saviesa de l’Eclesiastès. “Aespicite / quoniam non / mihi soli / laboravi / ea ali 33;18 / ne dederis / maculam in / gloria tua”. Com es veu, el número del versicle (33, 18) hi és indicat no al final, com és habitual, sinó entremig de la frase, per motius estètics de repartiment del text entre les vuit cares. Segons la traducció de la Fundació Bíblica Catalana, el significat és: “Fixeu-vos que no m’he esforçat per a mi sol, sinó per a tots aquells qui busquen la instrucció”.

En quatre d’aquestes parets, a mitja alçada, uns relleus escultòrics, sortits del taller dels germans Vallmitjana, representen les quatre virtuts cardinals (prudència, justícia, fortalesa i templança) de les quals els promotors consideraven que Permanyer era un digne exponent. A les tres finestres s’hi van posar vitralls que representaven les tres virtuts teologals, dels quals només es conserva el de darrere l’altar, corresponent a l’esperança. Els de la fe i la caritat s’han fet malbé i en el seu lloc hi ha ara un vidre opac. Una creu remata la part més alta de la capella. A l’interior hi ha un altaret, dos bancs, i a terra la llosa sepulcral de la tomba. La reixa de la porta, de forja, va ser feta per Francesc Espinal."