TRESORS a BARCELONA: Làpida homenatge als serenos i guardes

"El 1821, una epidèmia de febre groga havia causat una terrible mortaldat a Barcelona. Un monument a la via principal del cementiri del Poblenou ho recorda.

El 1870, altra cop els mariners d’un vaixell arribat de Cuba a Barcelona van estendre la malaltia pel barri marítim de la ciutat i va causar l’alarma per altres ciutats portuàries properes. El 1870 encara no es coneixia la causa exacta del que s’anomenava febre groga, que s’atribuïa a les clàssiques miasmes. En realitat està originada per la picada d’un mosquit tropical que transmet el virus i no ha estat pas eradicada encara en l’actualitat. Periòdicament n’hi ha brots en països del Tercer Món.

Encara el 1905 un metge prestigiós com Anton Cibat escrivia: “El germen contagioso de la fiebre amarilla es un gas animal de naturaleza alcalina o un gas hidro-carbone sobreazotizado”. Per això només es podien fer els tractaments habituals de sagnats, emètics i purgants que no feien sinó empitjorar l’estat del malalt.

Quan hi havia una epidèmia, les famílies benestants fugien de la ciutat però la majoria dels barcelonins en patien les conseqüències. El paper de metges, membres d’ordes religiosos dedicats a la caritat i agents de l’autoritat era decisiva per intentar controlar l’epidèmia. En la de 1870, menys mortífera que la de 1821, hi van tenir un paper destacat la guàrdia urbana i els serenos. Només un dels seus membres va intentar abandonar el seu deure, marxant de Barcelona, i fou expulsat del cos. Dels que es van quedar, alguns moriren, en nombre que les estadístiques no especifiquen. En honor seu es va posar una làpida al cementiri del Poblenou, en la que es llegeix: “A los individuos de la Guardia Municipal, Serenos y Suplentes, víctimas del Tifus en la epidemia de 1870. RIP”. És de l’alçada d’una persona i es troba aplacada a la paret interior de la illa primera del departament tercer, construït precisament l’any de l’epidèmia sobre el terreny del que havia estat fossa comú. Alguns han suposat fins i tot que era unida a un mausoleu, avui desaparegut, ja que al terra, davant la placa, hi ha una marca clara de ciment sobreposat de la mateixa forma pentagonal que una tomba que es conserva a l’altre costat de la porta. També pot ser que estigués inicialment en un altre lloc i que es posés on és ara en eliminar-se una tomba anterior.

En qualsevol cas, no es coneix la data exacta de realització de la làpida, el text de la qual es refereix a morts per tifus perquè la febre groga també és anomenada tifus ictèric. En tots dos casos l'adjectiu fa referència al color que agafa la pell en el curs de la malaltia. També se l'anomena vòmit negre per un altre dels símptomes inseparables.

L'epidèmia de febre groga de 1870 va ser la pitjor, junt amb la de 1821, que va patir Barcelona el segle XIX. Durant la de 1821 van morir a Barcelona, segons dades oficials, 6.235 persones, de les quals 3.251 clarament diagnosticades de febre groga i les altres 2.984 per enfermetats diferents. Altres estudis situen les morts prop de les 9.000 i el metge francès Audouard, en la seva “Relation historique et medicale de la Fievre Jaune qui a régné a Barcelone en 1821”, publicada a París l'any següent, parla de fins a 16.000 morts.

Aquestes diferències de xifres no han d'estranyar en una època que les estadístiques oficials no es caracteritzaven per la seva precisió. En un mateix informe sobre l'epidèmia, editat per l'Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona hom hi troba xifres contradictòries. En una pàgina es diu que van morir com a conseqüència de la febre groga 1.270 persones, de les quals 800 homes i 470 dones, i en una altra pàgina diu que els morts van ser 1.564. Totes dues xifres s'han de posar però en quarantena si es té en compte que asseguren que durant el mateix període de tres mesos de l'epidèmia van morir 1.631 persones d'altres malalties comuns. Si hom té en compte que, segons el mateix informe diu en una altra pàgina, el promig de morts a Barcelona era de 939 al mes abans de l'epidèmia, això faria 2.817 en un trimestre, un contrast massa gran amb les xifres que donen dels morts durant l'epidèmia. En qualsevol cas, el més important és que les xifres que es donen d'afectats per la febre groga el 1821 és el doble de la de 1870, el que pot servir per fer-se una idea de les dimensions d'una i altra.

L'epidèmia de 1870 va començar en comprovar-se el 3 d'agost que havia mort un membre de la tripulació d’un vaixell arribat de Cuba però les autoritats no van fer un reconeixement oficial de l'epidèmia fins el 4 de setembre, quan la lliure circulació de persones entre la Barceloneta i la resta de la ciutat ja havia estès la malaltia.

La gent va començar a fugir a altres localitats i ho va fer, segons es va reconèixer oficialment, en nombre de 55.000 persones, que era una quarta part de les que vivien aleshores a Barcelona.

Es va crear un hospital provisional per aïllar-hi els afectats, civils i militars, en el convent, acabat de construir, de les Penedides, al carrer d’Aragó (actual escola Reis Catòlics). Fins el 23 de setembre no es va portar a terme el desallotjament de la Barceloneta. Tots els seus habitants (1.693 persones) van ser portats a l'antic convent de Montealegre, a la Conreria. Es van desallotjar les casernes i els interns de la presó provincial els van portar al castell de Figueres i els nens de les cases de Caritat, Misericòrdia, Maternitat i Expòsits a diferents pobles de la província. Els 300 malalts de l'Hospital de la Santa Creu, al carrer del Carme, els van ingressar a la fàbrica Rossich, que s'acabava de fer a l'Eixample, al costat de la Universitat, excepte els que hi eren com a presos, que els van deixar allà mateix.

Els empleats públics d'institucions situades al port, com la Sanitat Marítima i la Comandància de Marina van resultar especialment afectats. De la primera van morir el director, el secretari i deu empleats, i només en van sobreviure quatre, i de la segona en van morir set. També els agents de l'autoritat, guàrdies i serenos, que van haver de fer-se càrrec de les complexitats d'aquests moviments humans, van patir en pròpia carn les conseqüències de la malaltia. A ells es va dedicar aquest cenotafi, tot i que enlloc hem trobat esmentats el nombre ni els noms de les víctimes.

El descens de temperatura a mitjans de novembre, amb dies continuats de vents del nord, i les mesures adoptades van posar fi a l'epidèmia que es va donar oficialment per acabada el 7 de novembre. La gent va anar tornant a les seves cases.