TRESORS a BARCELONA

dimarts, 20 de desembre del 2022

Escultura Boogie-Woogie

"El mes de juny del 2008 es va posar una gegantesca estructura de ferros de colors a l’entrada de l’Institut Universitari Dexeus per la Ronda del Mig, davant per davant de les Torres Trade. L’autor, l’arquitecte especialitzat en disseny de mobiliari urbà Antoni Rosselló Til, la va batejar amb el nom del Boogie-Woogie, l’estil de blues que va dominar el panorama de la música negra americana en el període d’entreguerres i va tenir una notable influència en la música ballable posterior. L’escultura, de més de 15 quinze metres d’alçada, dibuixa en l’espai les lletres entrellaçades B (Barcelona) i D (Dexeus), d’una manera intencionadament inestable. Els tres arcs i la barra recta que el formen estan pintats de blanc, amb franges de colors grogues, blaves, vermelles, grises i negres. Estan ancorades al terra sobre una filera de grans rajoles blanques que es distingeixen de les grises de l’entorn.

L’escultura es va posar al pati d’entrada quan aquell centre hospitalari portava ja un any de funcionament. El 2007, després de més de trenta anys a la Bonanova, la Clínica Dexeus, inicialment dedicada només a ginecologia i que havia anat ampliant poc a poc els seus serveis, es va traslladar a Les Corts, en un nou edifici de 50.000 metres quadrats que ha conservat part de les antigues construccions de l’Institut Frenopàtic: el pavelló d’entrada i els que estan retolats encara com “departamento de caballeros” i “departamento de señoras”. En traslladar-se, l’hospital va ampliar encara més els seus serveis, afegint els d’oncologia i cardiologia, i convertint-se així en un centre d’assistència mèdica amb totes les especialitats.

L’entrada oficial és pel carrer de Sabino Arana, però la més utilitzada és aquesta de la Ronda del Mig on hi ha l’escultura, corresponent a l’antiga entrada de l’Institut Frenopàtic."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"Antoni Roselló ha reinterpretat l’obra d’autors com Wassily Kandinsky, Paul Klee, Henri Matisse o Piet Mondrian a través de nombrosos dissenys urbans on podem apreciar la seva interdisciplinarietat com a pintor, escultor, dissenyador i arquitecte. Aquests tipus de creacions són homenatges als artistes avantguardistes que han canviat la nostra percepció de la imatge, tot traslladant el seu llenguatge i els seus símbols a unes obres que integren l’art als espais no especialitzats de la vida urbana mentre aporten un valor iconogràfic al paisatge.

Boogie-Woogie s’inspira en la famosa obra de Piet Mondrian Broadway Boogie-Woogie (oli sobre tela, MoMA, Nova York), realitzada entre els anys 1942 i 1943 durant la seva etapa nord-americana i un any abans de la seva mort. L’holandès va quedar fascinat tant per l’arquitectura com pel jazz de Nova York, particularment pel boogie-woogie, ja que el ritme sincopat d’aquesta modalitat musical trencava amb la melodia tradicional tal i com els seus quadres s’allunyaven de la representació clàssica. En el que fou la seva penúltima obra, Piet Mondrian substituí la línia negra que fins llavors havia caracteritzat els seus llenços per segments multicolors, creant un ritme discontinu que al·ludia al sincopat del boogie-woogie però també a la pulsió vital i a l’estructura urbana de Nova York.

L’escultura de Roselló, situada entre dos grans eixos viaris de Barcelona – la gran via de Carles III i la Ronda del Mig –, al·ludeix també al ritme veloç de la metròpolis. La iconografia de Piet Mondrian està reinterpretada a través de l’ús dels colors primaris característics del neoplasticisme, els quals es disposen de forma discontínua sobre una estructura de ferro tot provocant una vibració òptica, efecte recurrent en la producció dels membres del grup holandès De Stijl. Les línies de l’escultura dibuixen cal·ligràficament sobre l’espai les lletres B (de Barcelona) i una D (de Dexeus), convertint-se en un element referencial del remodelat paisatge urbà de la zona que envolta el nou centre clínic tot indicant al mateix temps l’entrada a l’Institut Universitari Dexeus.

Boogie-Woogie és, doncs, el resultat d’una transposició de la pintura a la escultura en un mestissatge de disciplines característic del disseny urbà del seu autor, Antoni Roselló, erigint-se com un homenatge a la mirada de l’art, la qual i en clau de John Berger, permet la seva adaptació als llenguatges i tècniques de la disciplina escultòrica, així com la seva transposició al món publicitari que suposen els rètols indicadors. De no tenir un logotip ja definit, de bon segur que l’Institut Universitari Dexeus podria adoptar la imatge d’aquesta obra."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Anna Pou van den Bossche

Materials:Ferro policromat

Autor

Escultor:Antoni Roselló

Més informació:Estudirosello.com

Mes informació:Esculturas.pamplona.es

Antoni Roselló Til, font:revistaluminica.es

Veure més Art Públic Les Corts

dilluns, 19 de desembre del 2022

Font de Carles III

"Una de les obres més reivindicades pels veïns de Sants i Les Corts era el cobriment de la Ronda del Mig (antic Primer Cinturó de Ronda), per eliminar el terrible soroll i la separació física de les dues parts dels carrers que travessava. El 23 de febrer de 2003 es va inaugurar aquesta obra magna des de la Travessera de Les Corts a la plaça de Cerdà, un passeig de 2,2 quilòmetres que va costar 6.800 milions de pessetes. En el tram situat entre l'avinguda Diagonal i el carrer de Mejía Lequerica, a l'alçada de l'antic Institut Frenopàtic, els arquitectes municipals Olga Tarrasó i Jordi Henrich van situar unes escales que conformen una cascada d'aigua."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"Els arquitectes Jordi Henrich i Olga Tarrasó, guanyadors d’un Premi Ignasi de Lecea (2007), han treballat junts durant molts anys desenvolupant un llenguatge caracteritzat per la seva coherència formal i que se sustenta en la relació entre els factors de subtilesa, de poètica i de contundència. La subtilesa deriva de la capacitat d’aquests autors d’encaixar projectes contemporanis en territoris que, per la seva morfologia i estructura, semblen rebecs a admetre solucions formals i tècniques actuals. El desenvolupament del detall projectual incorpora sempre una dimensió poètica, tant pel que fa a la combinatòria d’elements naturals i elements inerts, com al tractament aïllat d’algun d’ells. La contundència deriva de l’immillorable aplicació dels criteris vitruvians de la firmitas, venustas, utilitas en els projectes.

La cobertura de la Ronda del Mig al seu pas per La Bordeta, Sants i Les Corts ha estat un llarg procés que ha comportat com a mínim quatre solucions projectuals que li ha conferit una existència unitària i harmònica.

El final d’aquesta cobertura, prop de l'avinguda Diagonal, és una font. Des del meu punt de vista un excel·lent treball que soluciona de forma molt adient el problema de rematar un projecte de passeig urbà en superfície, sobre l’entrada del túnel de circulació viària que segueix el seu camí per sota de la Gran Via de Carles III i de les Rambles de Brasil i de Badal.

L’exercici de solucionar el final de la Gran Via de Carles III/entrada al túnel mitjançant una font no és fàcil ni senzill. Menys encara quan la solució es concentra en el disseny del pla del terra –renunciant al soroll que suposaria la introducció d’una estructura vertical- i s’articula mitjançant un arriscat canvi en el llenguatge dels materials emprats en el tram de la Gran Via de Carles III.

Els autors –no sé si pensant en el magnífic projecte de Carles III a la Granja de San Ildefonso, el petit Versalles espanyol– plantegen una elaborada solució en forma de font. Aquest punt de la Gran Via de Carles III té una orientació nord-est que li garanteix, pràcticament, la incidència dels raigs de sol durant quasi tot el dia. De la matinada a mig dia quasi de forma perpendicular, a partir de mig dia de forma lateral des de l’oest. Aquesta situació explica la solució adoptada pels arquitectes.

Efectivament, el final del passeig peatonal/entrada al túnel, s’articula en un pla inclinat d'uns 45º, aproximadament. El disseny del pla s’estructura per una combinació de dos procediments clàssics en el disseny de fonts de jardí. D’una banda, el pla és una rampa esglaonada –no m'atreveixo a dir que és una escala d’aigua –amb una orientació nord-est - sud-oest (orientació que explica la captació del sol i els seus efectes sobre l’aigua durant la jornada solar). Al mateix temps aquesta rampa és una adaptació dels chadars dels jardins islàmics. Els chadars són un recurs en el disseny dels jardins islàmics i mongols que consisteix en el disseny d’un pla inclinat, normalment estret, en forma d’escala de pedra, on la petjada dels graons és molt petita.

Essent l’objectiu fonamental del chadar el reflectir al màxim la llum del sol, s’aconsegueix, primer per la seva orientació, segon per la seva construcció en forma de rampa esglaonada, convertir els reflexes del sol en milers d’espurnes de llum en moviment.

Els nostres autors aconsegueixen aquest efecte –el de trencar el reflex de la llum- com assenyalàvem, gràcies a l’orientació del pla inclinat, a la introducció de l’esglaonat, però també gràcies al material amb el que treballen la base d’aquesta rampa, l’acer inoxidable.

Com dèiem és una font, possiblement la podríem anomenar cascada, però emmarcada en un entorn urbà d’una ciutat mediterrània, que pateix set i en la que no sempre es tenen les fonts en funcionament.

El pla inclinat d’acer inoxidable es converteix durant moltes hores, durant molts dies, en una metonímia de la font. L’acer que reflexa el sol, que el fracciona en milers d’espurnes de llum, substitueix l’aigua en lleuger moviment.

Des del punt de vista urbà, la font tanca un eix de vianants i visual, és l’escultura dinàmica i no figurativa que aglutina el sentit de la passejada ascendent des de la plaça Cerdà a l'avinguda Diagonal. És l’escultura que demostra que en la ciutat contemporània és possible reproduir els criteris de composició urbana del classicisme sense necessitat d’optar per la “intervenció artística contemporània”, sinó des de la solució aportada pel propi projecte urbà."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Antoni Remesar

Materials:Acer inoxidable i aigua

Escala d'aigua a Carles III, font:Wikimedia

Autor

Disseny:Jordi Henrich i Olga Tarrasó

Més informació:Wikipedia Olga Tarrasó

Més informació:Arquitecturacatalana.cat Olga Tarrasó

Olga Tarrasó, font:arquitecturacatalana.cat

Més informació:Jordihenrich.com

Més informació:Arquitecturacatalana.cat/ Jordi Henrich i Monràs

Jordi Henrich i Monràs, font:ucr.ac.cr

Veure més Art Públic Les Corts

Escultura a Pau Farinetes

"Rere l'Ajuntament de Les Corts existia una masia coneguda com Can Farinetes, motiu que li van posar per una d'aquestes dues raons: la primera, un gos famolenc va ficar el cap dins una olla on s'estaven coent farinetes i no parava d'udolar de dolor ja que es cremava, fins que algú va trencar l'olla i va escampar les farinetes pel terra; la segona, un noi que cercava feina va ser atès al mas i, veient que tenia gana, li van donar un plat de farinetes i li van recomanar que anés a un altre mas veí on buscaven un mosso, i com no sabia dir on li havien donat raó, va respondre que al mas de les Farinetes. Qualsevol que en sigui la raó, era propietat de Pau Piera. Davant del mas, durant molts anys, destacava una figura gran que representava un pagès, feta de ceràmica, amb un got a la mà, ja que el personatge en què l'anònim artista s'havia inspirat anava sovint a beure a la font propera de Sòl de Baix. Per cert, que a la figura li mancava un dit. Una llegenda assegura que, una nit, uns lladres que pretenien robar dins la masia, van trobar de sobte la figura en la foscor, la van confondre amb un home i, esverats, li van disparar, destrossant-li un dit. Sembla que, com a model de l'estàtua, va servir Jaume Esteve, regidor del darrer consistori de Les Corts que treballava com a jardiner al mas Sòl de Baix. Can Farinetes va subsistir fins al 1958, quan el constructor i futur regidor Marià Ganduxer va decidir enderrocar-lo i fer-hi pisos. L'escultura del pagès va anar a raure a mans del nebot de Pau Piera, Joaquim Valls, que tenia una casa amb pati a Sants, on va romandre durant un temps. Després va passar a un altre nebot d'en Piera, Bonaventura Batlle, que és qui la va cedir a l'Ajuntament.

El Consell del Districte de Les Corts va voler recuperar-la i va encomanar la restauració a l'Escola Massana, però els resultats no van satisfer-lo, en trobar que el pagès mostrava un excessius signes de catalanitat per assumir-la com a pròpia en temps del franquisme. La catalanitat devia deduir-se de la barretina que porta la figura... Un patronat que porta el nom de Pau Farinetes, La Caixa i l'Ajuntament, a través d'un programa que es deia Faci vosté d'alcalde, van sufragar la seva transformació en estàtua de bronze, de la qual va tenir cura l'escultor Nicolau Ortiz. Si l'escultura de ceràmica pesava 180 quilos, la de bronze que ara hi ha a la plaça d'en Comas, en pesa 300. Totes dues fan 1,90 metres d'alçada. Finalment, l'escultura va ser inaugurada durant la festa major de Les Corts, l'octubre de 1989."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"Davant de l'edifici de l'Ajuntament del barri de Les Corts, en el extrem superior de la Plaça Comas, trobem la escultura Pau Farinetes, que marca un límit territorial entre la plaça i el carrer Masferrer. La peça representa a un home de en peus, de mitja alçada i complexió gruixuda, vestit amb la indumentària tradicional catalana. La posició de quietud es veu lleugerament alterada pel moviment del peu dret que es posa per davant del peu esquerra. En la seva mà dreta té un got. Encara que la identitat del personatge no està gens clara, sembla evident que es tracta de un retrat, per que els seus trets no són arquetípics sinó descriptius.

Aquesta peça es realitzà originàriament en fang, el material més idoni per a reflectir amb fidelitat el que de mimètic té el retrat. Precisament les característiques del material ens recorden la narració de Plini el Vell:

"Fent servir el fang, el terrissaire Butades de Sición descobreix el primer art de modelar retrats en argila; això ocorregué a Corint i deu la invenció a la seva filla, que estava enamorada de un jove; quan aquest anava a marxar cap a l'estranger, ella encerclà amb una línia l'ombra del seu rostre projectada sobre el mur per la llum de un fanal; el seu pare aplicà argila sobre l'esbós i féu un relleu que posà a coure al foc amb la resta de les seves vaixelles, després de assecar-lo".

La faula romana planteja clarament la invenció del camp mimètic, i aleshores posseeix el valor de un mite d'origen de la figuració considerada en sí mateixa i en particular en la escultura. A més incorpora un altre factor, el fet de la absència assumida com a raó de ésser del retrat, la imatge és la retenció del que va a partir.

Però tornem a la nostra escultura. La absència de en Pau Farinetes es fa present en el retrat, que representa un home afable, seré, de caràcter noble, de mirada neta, una imatge que en molt poc temps se incorporà al paisatge del barri, i que es fa familiar a grans i petits per que és accessible. La seva indumentària tradicional li apropa al poble, la seva ubicació a ras de terra l'aproxima a tots, des de els nens que aprofiten la seva corpulència per a amagar-se jugant a fet a amagar, fins al petit de dos anys que li parla com si del seu avi es tractés."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Ascensión García

Materials:Bronze

Més informació:Viquipèdia Pau Farinetes

Pau Farinetes, font:elperiodico.com

Autor

Escultor:Autor desconegut, reproducció en bronze de Nicolau Ortiz

Més informació:Viquipèdia Nicolau Ortiz i Serra

Nicolau Ortiz, font:Viquipèdia

Veure més Art Públic Les Corts

Escultura Sol radiant

"El Sol radiant penjat en una paret de l’accés a l'estació Les Corts de la línia 3 del metro forma part de la torna d’obres que Pedro Delso va facilitar a l’Ajuntament un cop el Ministeri d’Obres Públiques li va haver retribuït amb esplendidesa les obres principals que li havien estat encarregades inicialment per a les estacions de Diagonal, Sagrada Família i Camp de l’Arpa de la línia 5, amb tal de fer lluir aquestes estacions en el moment de la inauguració per Franco, el 1970.

El sol radiant està vinculat a la línia 3, inaugurada, en aquest tram, el 20 de gener de 1975, igual que dues altre obres de Pedro Delso que hi ha a l'estació de Sants, en el vestíbul superior, i L'ull de de ferro, penjat en una paret del nivell intermedi de l'accés a l'estació de la línia 3 del metrp des del carrer de Josep Tarradellas.

Aquesta obra representa el sol, dels que surten uns raigs, mentre que les de l'estació Sants, L’ull de ferro que tot ho veu, i la llum del Mural ceràmic, poden vincular-se al triangle com a símbol de la divinitat, característic en una etapa de l’obra de Delso."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Ferro

Autor

Escultor:Pedro Delso

Més informació: Real Academia de la Historia - Pedro Delso Ruperez
Pedro Delso, font:dinreportasje.es

Veure més Art Públic Les Corts

dimecres, 14 de desembre del 2022

Creu de terme de Sant Andreu

"La creu de terme de Sant Andreu, situada en la confluència del carrer Gran de Sant Andreu amb el de Santa Marta, no corresponia lògicament a la frontera del poble, ja que es trobava ben bé al mig del nucli, sinó al lloc d’influència eclesial conegut com “les trenta passes” que hi havia des del temple parroquial. La primera creu de la que es tenen dades precises datava del 1565, ja que aquell any va posar-se per substituir-ne una altre d’anterior que s’havia malmès. Va ser retirada de l’indret el 1835, en ple furor desmortitzador, i quatre anys després era posada al cementiri, acabat d’inaugurar. La creu andreuenca comptava amb una corona que duia vuit relleus diferents. El pas del temps la va anar deteriorant fins que el 1994 va ser restaurada pel departament de Serveis Municipals, que van demanar a l’Arxiu Històric de Sant Andreu idees pel seu emplaçament. Aquesta entitat va proposar traslladar-la de nou al cementiri i a la vegada va demanar còpies per altres indrets, com ara la mateixa seu de l’arxiu, al Centre Ignasi Iglésias, i una tercera còpia que recordés la creu que el 1375 existia a la carretera de Ribes, al camí que duia al coll de Finestrelles, a Trinitat Vella, més o menys on ara hi ha la presó de joves. Les peticions van ser ateses i la creu de Sant Andreu es troba ara al cementiri, com ja estava des del 1839, en el pati del Centre Ignasi Iglésias, al carrer del mateix nom, i a un jardí triangular que es forma en trobar-se la Meridiana i la carretera de Ribes."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"Esculpida en pedra artificial, aquesta creu és germana trigèmina d’altres creus presents actualment a Sant Andreu. És una creu solitària situada damunt un petit jardí amb gespa que s’eleva per damunt del carrer; és un xic inaccessible i cal contemplar-la des d’una certa llunyania. El conjunt té una geometria senzilla i una decoració pràcticament inexistent. Hom pot veure-la tot circulant per l'avinguda Meridiana.

Arrenca des d’una graderia octogonal, prismàtica i gris, voltada per una catifa de gespa verda. Damunt de la base superior d’aquest prisma, un altre prisma, més petit però respectant les proporcions, suporta el naixement del fust, uniforme, molt net i que, també, conserva la geometria prismàtica; totes aquestes estructures bàsiques mostren una textura buixardada molt senzilla. Damunt, el tambor guarda la seqüència octogonal i la figura geomètrica del prisma que en la base superior està mínimament decorada per una motllura en quart de bossell; la part inferior, també voltant-la, una sanefa de taló invers allisat amb un biaix a la vora. A cadascuna de les cares del prisma del tambor correspon una representació: Una mare de déu amb el nen Jesús reposant sobre la cama dreta, un cavaller amb espasa i un llibre en alt, potser sant Ponç, un arbre (potser l’arbre de la vida), un personatge assegut amb un instrument o una palma de martiri, un home assegut amb una creu llatina a la falda, un orant amb espasa i vestit medieval que molt possiblement representa a qui va donar l’ancestral creu, un altre arbre (potser de nou l’arbre de la vida) i un arcàngel amb escut i llança vencent un drac que pot ser la representació de l’arcàngel Miquel. La realització de totes les figures manté un to simple, gairebé naïf.

La creu, bàsicament grega, té una vertebració en llunell al centre en el que s’inscriu, a l’anvers i al revers, una figura de crucificat amb perizoni molt estilitzat. La creu suporta moltes decoracions com són: els perfils flordelisats amb motius vegetals en cada extrem de la creu, i quatre elements en els angles inferiors i superiors de la creu. Tots aquest elements contribueixen a que al creu, des d’una certa distància, es pugui adjectivar com a caironada."