Panteó Francesc Permanyer

 

"Francesc Permanyer i Tuyet (1817-1864) fou un dels polítics conservadors catalans que actuaren en el període que va del cop d'Estat que acabà amb el Bienni Progressista i la Revolució de Setembre de 1868. Període reaccionari en ell mateix, dominat a Madrid per O'Donnell i Narváez i a Barcelona per Ajuntaments titelles emparats per aquells. Nascut a Barcelona el 1817, estudià Dret a Cervera i a Sevilla. Va estar vinculat sempre a l’ala més dura del partit moderat i a finals dels anys trenta i començament dels quaranta va col·laborar en dos dels diaris que el partit tenia a Barcelona, defensors a ultrança de l’ordre i des de posicions tan reaccionàries que fins van patir algun tancament durant uns dies. Aquests diaris eren El Guàrdia Nacional, dirigit (1835-44) per Vicent Joaquim Bastús, que a més de membre del partit moderat havia estat censor de premsa, i La Corona (1843).

Quan el juliol de 1856 el general O'Donnell va donar un cop d'estat que va acabar amb el Bienni Progressista, Permanyer fou nomenat alcalde de Barcelona en substitució de Josep Molins i Negre, empresonat junt amb altres membres del consistori acusats d’instigació i revolta. Ho fou només tres mesos, fins al 20 d’octubre d’aquell mateix any, presidint un Ajuntament de gestió durant l’etapa provisional que havia de durar fins al nomenament d’un Ajuntament definitiu. Aquest Ajuntament de gestió es va haver de crear a causa de la destitució governamental dels membres de l'anterior consistori progressista. En formaven part personalitats del sector ciutadà més conservador que l’endemà de prendre possessió van fer pública una al·locució en la que manifestaven la seva opinió que “el Ejército de Cataluña ha cumplido con su deber y lo ha cumplido en una población que creía por momentos hostil o reprehensiblemente apática; lo ha cumplido salvando nuestra patria” i a la vegada obria una subscripció pública la recaptació de la qual es destinaria per meitats a “socorrer los heridos del ejército o a sus familiares” [socòrrer els ferits de l'exèrcit o als seus familiars], i a “aliviar la suerte de las viudas, huérfanos y padres de familia, residentes en esta ciudad, víctimas del conflicto de que la Providencia acaba de salvarnos” [aliviar la sort de les vídues, orfes i pares de família, residents en aquesta ciutat, víctimes del conflicte del que la Providència acaba de salvar-nos]. En la insurrecció de juliol de 1856 van morir a Barcelona 272 soldats i 810 civils. Disset d’aquests últims, afusellats a Gràcia, tenen un monument en un altre sector d’aquest mateix cementiri (del Poblenou), el departament tercer, posat durant la Revolució de Setembre de 1868.

Com a jurista, Permanyer va ser secretari de l'Acadèmia de Jurisprudència i va ajudar a fer possible una edició del I codi jurídic de Las Siete Partidas, compilat al segle XIII per Alfons X i vigent des del 1348 al 1889. També fou membre de l'Acadèmia de Bones LIetres.

Presidí el 1860 els Jocs Florals de Barcelona i aquell mateix any fou elegit diputat a Corts pel partit moderat, càrrec que exercí fins a la seva mort a Madrid el 1864. Els últims mesos de la seva vida fou vicepresident de les Corts i ministre d'Ultramar amb el sisè govern de Ramon Maria Narváez. Aquest govern, que va prendre possessió el 16 de setembre de 1864, va haver de dimitir el 1865 després d'haver tolerat una repressió duríssima, per part de l'Exèrcit, dels estudiants madrilenys la Nit de sant Daniel. Permanyer va morir el mes de desembre a Madrid i el seu cos fou transportat a Barcelona. Per acollir les seves despulles, els ajuntaments del partit moderat que hi va haver a Barcelona fins la Revolució de Setembre, dominats per banquers i industrials especuladors, van voler homenatjar a aquell ex membre del Consistori que havia arribat a ministre i van fer aixecar en el cementiri de Barcelona (aleshores no n'hi havia d'altre que el del Poblenou) un panteó a la seva memòria, en un lloc preferent de nou recinte amb que havia estat ampliat poc abans. Es va escollir el lloc on es creuen els dos eixos principals, a mig camí entre la capella i la sala de juntes, molt aprop d’on deu anys més tard s’aixecaria el panteó a Josep Anselm Clavé, del que només tres tombes el separen.

Es tracta d’una capella de planta octogonal, amb contraforts, obra de l’arquitecte Elías Rogent, que ocupa quatre parcel·les, les número 163, 164, 183 i 184, unides per formar un únic terreny quadrat a cada angle del qual hi ha un xiprer. Una senzilla tanca baixa el delimita. Sobre la porta de la capella, ben clar, el nom de Permanyer, i a la part alta de les vuit parets exteriors de la façana un fris en llatí amb un dels preceptes de saviesa de l’Eclesiastès. “Aespicite / quoniam non / mihi soli / laboravi / ea ali 33;18 / ne dederis / maculam in / gloria tua”. Com es veu, el número del versicle (33, 18) hi és indicat no al final, com és habitual, sinó entremig de la frase, per motius estètics de repartiment del text entre les vuit cares. Segons la traducció de la Fundació Bíblica Catalana, el significat és: “Fixeu-vos que no m’he esforçat per a mi sol, sinó per a tots aquells qui busquen la instrucció”.

En quatre d’aquestes parets, a mitja alçada, uns relleus escultòrics, sortits del taller dels germans Vallmitjana, representen les quatre virtuts cardinals (prudència, justícia, fortalesa i templança) de les quals els promotors consideraven que Permanyer era un digne exponent. A les tres finestres s’hi van posar vitralls que representaven les tres virtuts teologals, dels quals només es conserva el de darrere l’altar, corresponent a l’esperança. Els de la fe i la caritat s’han fet malbé i en el seu lloc hi ha ara un vidre opac. Una creu remata la part més alta de la capella. A l’interior hi ha un altaret, dos bancs, i a terra la llosa sepulcral de la tomba. La reixa de la porta, de forja, va ser feta per Francesc Espinal."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Pedra i ferro

 

Més informació:Viquipèdia Francesc Permanyer i Tuyets

Francesc Permanyer, font:viquipèdia

 

Autor

Arquitecte:Elies Rogent i Amat

Més informació:Viquipèdia Elies Rogent i Amat

Elies Rogent, font:viquipèdia

 

Escultor:Agapit Vallmitjana i Barbany i Benanci Vallmitjana i Barbany

Més informació:Viquipèdia Agapit Vallmitjana i Barbany

Agapit Vallmitjana i Barbany, font:viquipèdia

Més informació: Viquipèdia Venanci Vallmitjana i Barbany

Venanci Vallmitjana i Barbany, font:viquipèdia

 

Veure més Art Públic Sant Martí

Làpida homenatge als serenos i guardes

 

"El 1821, una epidèmia de febre groga havia causat una terrible mortaldat a Barcelona. Un monument a la via principal del cementiri del Poblenou ho recorda.

El 1870, altra cop els mariners d’un vaixell arribat de Cuba a Barcelona van estendre la malaltia pel barri marítim de la ciutat i va causar l’alarma per altres ciutats portuàries properes. El 1870 encara no es coneixia la causa exacta del que s’anomenava febre groga, que s’atribuïa a les clàssiques miasmes. En realitat està originada per la picada d’un mosquit tropical que transmet el virus i no ha estat pas eradicada encara en l’actualitat. Periòdicament n’hi ha brots en països del Tercer Món.

Encara el 1905 un metge prestigiós com Anton Cibat escrivia: “El germen contagioso de la fiebre amarilla es un gas animal de naturaleza alcalina o un gas hidro-carbone sobreazotizado”. Per això només es podien fer els tractaments habituals de sagnats, emètics i purgants que no feien sinó empitjorar l’estat del malalt.

Quan hi havia una epidèmia, les famílies benestants fugien de la ciutat però la majoria dels barcelonins en patien les conseqüències. El paper de metges, membres d’ordes religiosos dedicats a la caritat i agents de l’autoritat era decisiva per intentar controlar l’epidèmia. En la de 1870, menys mortífera que la de 1821, hi van tenir un paper destacat la guàrdia urbana i els serenos. Només un dels seus membres va intentar abandonar el seu deure, marxant de Barcelona, i fou expulsat del cos. Dels que es van quedar, alguns moriren, en nombre que les estadístiques no especifiquen. En honor seu es va posar una làpida al cementiri del Poblenou, en la que es llegeix: “A los individuos de la Guardia Municipal, Serenos y Suplentes, víctimas del Tifus en la epidemia de 1870. RIP”. És de l’alçada d’una persona i es troba aplacada a la paret interior de la illa primera del departament tercer, construït precisament l’any de l’epidèmia sobre el terreny del que havia estat fossa comú. Alguns han suposat fins i tot que era unida a un mausoleu, avui desaparegut, ja que al terra, davant la placa, hi ha una marca clara de ciment sobreposat de la mateixa forma pentagonal que una tomba que es conserva a l’altre costat de la porta. També pot ser que estigués inicialment en un altre lloc i que es posés on és ara en eliminar-se una tomba anterior.

En qualsevol cas, no es coneix la data exacta de realització de la làpida, el text de la qual es refereix a morts per tifus perquè la febre groga també és anomenada tifus ictèric. En tots dos casos l'adjectiu fa referència al color que agafa la pell en el curs de la malaltia. També se l'anomena vòmit negre per un altre dels símptomes inseparables.

L'epidèmia de febre groga de 1870 va ser la pitjor, junt amb la de 1821, que va patir Barcelona el segle XIX. Durant la de 1821 van morir a Barcelona, segons dades oficials, 6.235 persones, de les quals 3.251 clarament diagnosticades de febre groga i les altres 2.984 per enfermetats diferents. Altres estudis situen les morts prop de les 9.000 i el metge francès Audouard, en la seva “Relation historique et medicale de la Fievre Jaune qui a régné a Barcelone en 1821”, publicada a París l'any següent, parla de fins a 16.000 morts.

Aquestes diferències de xifres no han d'estranyar en una època que les estadístiques oficials no es caracteritzaven per la seva precisió. En un mateix informe sobre l'epidèmia, editat per l'Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona hom hi troba xifres contradictòries. En una pàgina es diu que van morir com a conseqüència de la febre groga 1.270 persones, de les quals 800 homes i 470 dones, i en una altra pàgina diu que els morts van ser 1.564. Totes dues xifres s'han de posar però en quarantena si es té en compte que asseguren que durant el mateix període de tres mesos de l'epidèmia van morir 1.631 persones d'altres malalties comuns. Si hom té en compte que, segons el mateix informe diu en una altra pàgina, el promig de morts a Barcelona era de 939 al mes abans de l'epidèmia, això faria 2.817 en un trimestre, un contrast massa gran amb les xifres que donen dels morts durant l'epidèmia. En qualsevol cas, el més important és que les xifres que es donen d'afectats per la febre groga el 1821 és el doble de la de 1870, el que pot servir per fer-se una idea de les dimensions d'una i altra.

L'epidèmia de 1870 va començar en comprovar-se el 3 d'agost que havia mort un membre de la tripulació d’un vaixell arribat de Cuba però les autoritats no van fer un reconeixement oficial de l'epidèmia fins el 4 de setembre, quan la lliure circulació de persones entre la Barceloneta i la resta de la ciutat ja havia estès la malaltia.

La gent va començar a fugir a altres localitats i ho va fer, segons es va reconèixer oficialment, en nombre de 55.000 persones, que era una quarta part de les que vivien aleshores a Barcelona.

Es va crear un hospital provisional per aïllar-hi els afectats, civils i militars, en el convent, acabat de construir, de les Penedides, al carrer d’Aragó (actual escola Reis Catòlics). Fins el 23 de setembre no es va portar a terme el desallotjament de la Barceloneta. Tots els seus habitants (1.693 persones) van ser portats a l'antic convent de Montealegre, a la Conreria. Es van desallotjar les casernes i els interns de la presó provincial els van portar al castell de Figueres i els nens de les cases de Caritat, Misericòrdia, Maternitat i Expòsits a diferents pobles de la província. Els 300 malalts de l'Hospital de la Santa Creu, al carrer del Carme, els van ingressar a la fàbrica Rossich, que s'acabava de fer a l'Eixample, al costat de la Universitat, excepte els que hi eren com a presos, que els van deixar allà mateix.

Els empleats públics d'institucions situades al port, com la Sanitat Marítima i la Comandància de Marina van resultar especialment afectats. De la primera van morir el director, el secretari i deu empleats, i només en van sobreviure quatre, i de la segona en van morir set. També els agents de l'autoritat, guàrdies i serenos, que van haver de fer-se càrrec de les complexitats d'aquests moviments humans, van patir en pròpia carn les conseqüències de la malaltia. A ells es va dedicar aquest cenotafi, tot i que enlloc hem trobat esmentats el nombre ni els noms de les víctimes.

El descens de temperatura a mitjans de novembre, amb dies continuats de vents del nord, i les mesures adoptades van posar fi a l'epidèmia que es va donar oficialment per acabada el 7 de novembre. La gent va anar tornant a les seves cases.

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Marbre blanc

A los individuos / de la / Guardia Municipal / Serenos y Suplentes / víctimas del tifus / en la epidemia / de 1870 / R.I.P.

 

Més informació:Vikipèdia Epidèmia de febre groga de Barcelona de 1870

Campament a les afores de Barcelona amb motiu de la febre groga, font:Viquipèdia

 

Més informació:Barcelofilia El Sereno

Postal de Nadal El Sereno

 

 Veure més Art Públic Sant Martí

 

Cenotafi Societat Econòmica d'Amics del País

 

"Al fons de l’illa primera del Departament tercer - del Cementiri de Poblenou-, que correspon a la segona ampliació del recinte, realitzada a la dècada del 1880, es troba actualment un monòlit en record de membres de la Societat Econòmica d'Amics del País, la majoria nascuts a Catalunya.

Està format per una columna de marbre coronada amb llorer, d’uns dos metres i mig d’alçada i situada sobre una triple peanya esglaonada de pedra sorrenca. A la cara frontal s’hi llegeix “Sociedad Económica de Amigos del País a sus beneméritos socios difuntos” i a la columna hi ha inscrits 17 noms. No hi ha cap data ni la signatura de qui ho va realitzar. Només una etiqueta arran de terra que especifica que és un “cenotafio de concesión funeraria”. Tot i que no ho concreta, és obvi que fou promoguda per l’agrupació barcelonina de la Societat, fundada durant el regnat d'Isabel II.

Entre els noms inscrits a la columna hi ha els de l’ex ministre Pasqual Madoz, mort el 1870 a Gènova, el polifacètic científic Pere Felip Monlau, mort el 1871 a Madrid, l’escriptor Josep Melcior Prat, mort el 1855 a Sant Sebastià, el químic Josep Roura, mort a Barcelona el 1860, i altres personalitats menys conegudes. La diversitat de llocs de defunció deixa ben clar el caràcter de cenotafi d’aquest monòlit, és a dir de monument a persones difuntes però no associat al lloc on reposen les seves despulles. Les dates de defunció evidencien potser que, contràriament al que s’ha escrit en ocasions, aquest monument va ser col·locat ja originalment en el lloc on es troba ara i no en el departament segon, a tocar del que havia estat Sala de Juntes. No sembla lògic que fos traslladat, ja que les dates de mort més tardanes dels inscrits corresponen exactament amb l’any d’obertura del recinte on es troba."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

 

"Aquest espai on es troba la columna de la Societat Econòmica d’Amics del País havia estat Cementiri de Pobres segons el plànol de Miquel Garriga i Roca, de mitjans segle XIX. En el de Francesc Espluga de 1875, aquesta superfície ja tenia la mateixa distribució d’ara, i el departament de davant o segon també.

La Societat Econòmica d’Amics del País va estar una institució cultural creada a diferents regions de l’estat espanyol durant la segona meitat del segle XVIII, i concretament en els primers anys del regnat d’Isabel II es fundà la barcelonina. Fou un organisme important en iniciatives de caire social i econòmic, i la ciutat va voler retre homenatge a la funció que els seus membres, des dels seus diferents càrrecs, havien fet per la modernització de Barcelona i del país.

El cenotafi que veiem, es trobava el 1860 a l’antiga Sala Juntes del Departament II del cementiri del Poblenou, i ja en aquell moment estaven inscrits en senyal d’homenatge els noms d’alguns socis difunts. Noms tan distingits com ara Felip Martín Igual, Eudald Jaumandreu, Josep Marià de Cabanes, Ignasi Santpons, Joan de Zafont, Albert Pujol, Jeroni Merelo, Esteve Sayró, Joaquim Maria de Gispert, Carles de Martí, Isidor de Angulo, Josep Sol i Padrís, Josep Melcior Prat, Josep Roura, Pasqual Madoz, Marià Franquesa, i Pere Felip Monlau. El Diario de Barcelona expressava per les mateixes dates que aquesta modesta columna era el monument del cementiri que tancava en una sola peça els més gans i els més inoblidables records. El mateix diari explicava, l’any 1885, que s’havia emplaçat aquest cenotafi dedicat als homes il·lustres d’aquesta societat al lloc on es troba actualment, comentant que consistia en una columna d’honor trencada -de marbre, de fust llis i corona de llorer a la part superior-, que en aquell moment es trobava voltada d’una catifa de plantes. La inscripció a la base quadrada de marbre de la part anterior ens indica que està dedicada als seus benemèrits socis difunts. És un monument de caràcter peculiar, i per tant trenca la monotonia de les sepultures.

La Societat Econòmica d’Amics del País va reivindicar la modernització de les instal·lacions funeràries: l’any 1847, presidida per Josep Melcior Prat -que havia estat governador civil i coneixia bé la situació del cementiri-, es va adreçar a l’Ajuntament sol·licitant la construcció d’una sala mortuòria, però la petició fou desestimada per la Junta del Cementiri. En temps propers a la Revolució de 1868 la degradació del cementiri era molt gran i aquesta Societat va demanar a l’Ajuntament que s’hi interessés."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - M. Isabel Marín

Materials:Marbre

D. FELIPE MARTIN YGUAL / D. EUDALDO JAUMEANDREU / D. JOSÉ MARIANO DE CABA / D. IGNACIO SANTPONS / D. JUAN DE ZAFONT / D. ALBERTO PUJOL / D. GERONIMO MEBELO / D. ESTEBAN SAYRO / D. JOAQUIN MARIA DE GISPERT / D. CARLOS DE MARTÍ / D. ISIDORO DE ANGULO / D. JOSÉ SOL Y PADRIS / D. JOSÉ MELCHOR PRATS / D. JOSÉ ROURA / EXCMO. SR. D. PASCUAL MADOZ / ILTRE. SR. D. MARIANO FRANQUESA / ILMO. SR. D. PEDRO FELIPE

Sociedad Económica de Amigos del País/A sus beneméritos socios difuntos

Cenotafio/Sin concesión funeraria

Més informació:Amicsdelpais.com/

Més informació:Viquipèdia Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País

Seu de la Societat Econòmica Barcelonesa d'Amics del País, font:viquipèdia

 

 Veure més Art Públic Sant Martí

 

Placa als afusellats de la Vila de Gràcia

 

"El 14 de juliol de 1856, un cop d’estat del general Leopoldo O'Donnell realitzat d’acord amb la reina Isabel II, posava fi al Bienni Progressista que ell mateix havia iniciat amb un pronunciament.

A Madrid i Barcelona, i també en altres localitats, les forces liberals i el moviment obrer van intentar resistir-se al cop d’estat i la insurrecció va ser esclafada amb una repressió salvatge. A Barcelona el capità general Zapatero va actuar amb una duresa extraordinària contra els que els dies 18, 19, 20 i 21 havien aixecat barricades i s’havien enfrontat a les tropes del govern. Dinou membres de la milícia de Gràcia, que havien fugit per escapar de la repressió, van ser capturats a Sallent el 28 de juliol. Transportats a Barcelona, van ser executats el mateix dia davant la casa del marquès de Cruïlles, que havia estat incendiada durant la insurrecció i on havien mort un coronel de l’exèrcit i altres sis oficials en enfrontar-se a la multitud. A tres dels detinguts, que eren menors d’edat, se’ls va perdonar la vida i foren condemnats a cadena perpètua en el judici sumaríssim. El 3 d’agost fou detingut un altre home, Jaume Puig, geperut i estrafet i acusat d’haver participat també en els fets. Fou igualment afusellat, l’endemà, malgrat les peticions de clemència i dels que afirmaven que el que havia participat en l'incendi no era ell, sinó un altre geperut. Al cap d’un any es va demostrar efectivament que havia estat afusellat un innocent, ja que van detenir a Llorenç Casas, acusat del mateix delicte pel que Jaume Puig havia estat condemnat a mort i executat. Sentenciat el veritable autor dels fets, Llorenç Casas, a deu anys de presidi, quan ingressà a la presó els altres engarjolats el van apallissar fins a la mort el 21 de juny de 1859.

L'Ajuntament de Gràcia, aleshores independent, va dedicar, dos mesos després de la Revolució de Setembre de 1868 un monument als disset afusellats del 28 de juliol i al del 4 d’agost, que es va posar en la fossa comú del cementiri, on havien estat enterrats. Cal tenir present que Gràcia no va tenir mai cementiri municipal, ja que només va ser independent de Barcelona durant el Trienni Liberal (1820-23) i del 1850 al 1897.

La col·locació d’aquesta placa es va fer el diumenge 22 de novembre del 1868 va donar lloc a una impressionant manifestació, segons informa la premsa de l’època. Casualment, aquell mateix dia es donava la circumstància que hi va haver dues manifestacions més, de republicans federals l’una, a la plaça de Catalunya, i de monàrquics liberals l’altra, al Pla de Palau, defensant diferents formes de govern per al país després de la marxa d’Isabel II.

Pel que fa a la manifestació fúnebre, El Telégrafo del dimarts següent parla d’“un cortejo fúnebre muy numeroso” que “para hacer una demostración de simpatía a las 17 víctimas de la revolución de julio de 1856” va sortir de Gràcia i “atravesando varias calles de esta ciudad se dirigió al cementerio, donde se colocaron las coronas que el ayuntamiento y el pueblo de la repetida villa dedicaba a los muertos por motivos políticos conocidos de todos”. “Después de aquella ceremonia”, afegeix, “se pronunciaron varios discursos y se determinó pedir permiso para que con los despojos de las murallas de Atarazanas se levantara el panteón de aquellos desgraciados que momentos antes de morir habían estado presos en aquella fortaleza”. Cap referència a la làpida, el que fa pensar que devia ser confeccionada més tard, potser formant part del panteó anunciat, i ara ja desaparegut. El Diario de Barcelona, una mica més concret, havia informat el dilluns que “las coronas fueron depositadas en un mausoleo provisional que se había levantado al efecto en el indicado recinto”. Però no dona cap detall d’aquest mausoleu provisional ni si la làpida, l’únic que es conserva, en formava part. El “Brusi” també donava alguns detalls sobre el seguici, dient que “figuraban en él, además de la Corporación Municipal y de un crecido número de ciudadanos de todas clases, algunas de las personas pertenecientes a las familias de las víctimas y dos piquetes de la milicia ciudadana”. També especifica que les corones de flors van ser transportades “en dos coches fúnebres”.

Quan es va fer la segona ampliació del cementiri vell sobre el lloc on hi hagué la fossa, el 1872, es va respectar el monument, fossin quines fossin les seves característiques. En un moment que no hem pogut determinar la làpida fou adossada al nou mur de tancament, on es troba ara, concretament a la paret interior de l’accés a la segona illa del departament tercer, a banda i banda de la porta d’entrada. En aquell lloc degué haver-hi abans una tomba a terra, ja desapareguda, segons denota una marca de ciment al paviment, idèntica en forma i mida a una altra tomba que es conserva en el paret simètrica a aquesta de l’entrada a l’illa primera del mateix departament tercer. Alhora es va completar amb una estàtua de marbrista, còpia de la clàssica d’un home amb túnica, una corona de flors a la mà dreta i el cap recolzat en l’esquerra, adossada a la paret a l’altre costat de la porta. Aquesta estàtua probablement procedeix d’alguna tomba ja desapareguda.

La placa, de grans dimensions, ocupa tota la paret, i s’hi llegeix: “A la memoria de los que fueron fusilados en la Villa de Gracia en 28 de junio y 4 de agosto de 1856. Víctimas: (segueixen 17 noms). Víctima de un funesto error tiránico: Jaime Puig. EPD. En 22 de noviembre de 1868 la Villa de Gracia les dedica este recuerdo”. Tant la làpida com l’escultura tenen al davant un parterre amb un roser.

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Pedra

A LA MEMORIA / DE LOS QUE FUERON FUSILADOS / EN LA VILLA DE GRACIA EN 28 JULIO Y 4 AGOSTO 1856 / VICTIMAS / BALTASAR AMOROS / JUAN SUC / VICENTE MARTÍ / JUAN BLANCO / JULIAN PAYESA / JAIME CASANELLAS / RAMON PUJADAS / JACINTO CORTÉS / JUAN ZARAGOZA / IGNACIO INGLÉS / JAIME VALLÉS / JOSÉ SOLER / RAMON ESTEVAN / JAIME URPÍ / FACUNDO CALAR / ANTONIO COLL / GALO BURRELL / VICTIMA DE UN FUNESTO ERROR TIRÁNICO / JAIME PUIG / E.P.D. / EN 22 DE NOVIEMBRE DE 1868 / LA VILLA DE GRACIA / LES DEDICA ESTE RECUERDO

Més informació:Wikipedia Bienio Progresista 1854-1856 y Contrarevolución

Fusilamientos en Gràcia (28.07.1856)  La estampa pertenece a la obra “Memorias de un presidiario político” de Albert Columbrí, editada en Barcelona en el año 1864, font:http://segledinou.cat/wp/tiempo-de-lucha-obrera-1854-1856/

General Juan Zapatero Navas 'General cuatro tiros', font:juanmalcala.es

 

 Veure més Art Públic Sant Martí

Plaques renovació Cementiri del Poblenou

 

"A la façana de la Sala de Juntes del cementiri - de Poblenou -, a banda i banda de la porta d’entrada, es troben les dues grans plaques realitzades a la casa Vídua Pons, una en castellà i l’altra en llatí. Expliquen que aquest cementiri general, obert al públic l’any 1819, va estar ampliat, renovat i exornat amb gust i magnificència per la Junta Administrativa que des de llavors l’havia regit, composant-la el 1852: el president Santiago Luis Dupuy, alcalde-corretgidor; el vice-president Ramon de Ezenarro, vicari general; els vocals Antonio Monmany, José Fargas, Domingo Ribas, Mauricio Flaquer Pvre., Pedro Mártir Golferichs, Pedro Llausas, i Francisco Maspons; el comptador Pelegrin Guarch; el tresorer Joaquin Portell; el secretari José Rigalt; el vice-secretari José Antonio Jaumar; el censor d’epitafis Joaquin Roca; l’arquitecte primer director Joan Nolla; i el segon director Josep Nolla. La Sala de Juntes, construïda entre 1850 i 1852, era l’espai destinat a celebrar-hi les seves reunions. La façana ens recorda un temple clàssic amb quatre columnes parcialment estriades i frontó triangular. Un Diario de Barcelona de novembre de 1852 ens informa sobre l’interès que despertava entre el públic la creació de nous panteons, i la decoració de l’interior de la sala de juntes, alhora que critica que una de les plaques no es destinés a perpetuar la memòria dels creadors del cementiri l’any 1819: “El Cementerio general, cuyo embellecimiento y proporciones mejoran de dia en dia, (...). Tambien este año, como en el pasado, se tuvo la poca previsión de no complacer al público, privándole, durante las horas de la mañana y del medio dia, de pasear las plazoletas formadas en el centro de las cuatro islas y de visitar los nuevos panteones que se han levantado en la parte nueva de aquel fúnebre recinto. (...). – En el puesto donde se hallan los espresados panteones, y detrás de la capilla, se ha levantado una sala para la junta directora del Cementerio, cuyas bellas proporciones hemos oido elogiar. Entre las pinturas de claro-oscuro que la decoran, hay una vista del monasterio de Monserrate, otra de la Catedral de Tarragona y otra de la de Gerona. – A ambos lados de la puerta de esta pieza hay dos grandes lápidas, que la una en espanyol, y la otra en latín recuerdan los nombres de los señores que forman parte de la actual junta y cuyo buen celo es digno de elogio. – Creemos que en lugar de poner esta inscripción, por duplicado, una de las lápidas podia haberse consagrado á perpetuar la memoria de las autoridades y demás personas que en 1819 contribuyeron á la creación del Cementerio”.

El bisbat va estar en un primer moment el responsable del cementiri, i l’Ajuntament no hi tenia cap representació. La composició de la Junta Rectora era pràcticament eclesiàstica, però posteriorment la direcció va estar a càrrec d’una junta mixta en la que també hi havia representants del municipi. Una de les iniciatives dutes a terme fou la regularització de l’ortografia i bon gust dels epitafis en col·laboració amb l’Acadèmia de Bones Lletres."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - M. Isabel Marín

Materials:Marbre

AQUEST CEMENTIRI GENERAL / OBERT AL PÚBLIC L'ANY 1819, / HA ESTAT POSTERIORMENT / AMPLIAT, RENOVAT I EXONERAT / AMB GUST I MAGNIFICÈNCIA / PER LA M.I. JUNTA ADMINISTRATIVA / QUE DES DE LLAVORS L'HA REGIT / INDIVIDUS QUE LA COMPOSEN / EL 1852: / PRESIDENT, / M.I.S.D. SANTIAGO LUIS DUPUY ALCALDE-CORREGIDOR / VICEPRESIDENT, / MI S.D.D. RAMON D'EZENARRO VICARI GENERAL. / VOCALS, / D. ANTONIO MONMANY / D. JOSÉ FARGAS, / D. DOMINGO RIBAS, / R.D. MAURICIO FLAQUER, PNRO. / D. PEDRO MÀRTIR GOLFERICHS, / D. PEDRO LLAUSAS, / D. FRANCISCO MASPONS, / COMPTADOR, / D. PELEGRIN GUARCH, / TRESORER, / D. JOAQUIN PORTELL / SECRETARI, / D. JOSÉ RIGALT, / VICESECRETARI, / D. JOSÉ ANTONIO JAUMAR, / CENSOR D'EPITAFIS, / D. JOAQUIN ROCA, / PRIMER ARQUITECTE DIRECTOR / D. JUAN NOLLA, / SEGON DIRECTOR, / D. JOSÉ NOLLA.

 

Més informació:Viquipèdia Cementiri del Poblenou

Cementiri del Poblenou, font:Viquipèdia

 

Veure més Art Públic Sant Martí