Font de la Violetera

Homenatge a Raquel Maller 

"L'Ajuntament de Barcelona va encarregar a Josep Viladomat, el 1966, aquesta escultura de la cantant/actriu del Paral·lel, Francisca Marquès López, més coneguda com a Raquel Meller (1888-1962). La peça es va col·locar davant del Teatre Arnau on havia debutat el 1911 en un paper de primera figura.

Sembla que va ser el crític Ángel Zúñiga qui va proposar, poc després de la mort de la cantant, que es perpetués a Barcelona el record de qui havia alegrat les nits del Paral·lel tant als feliços anys vint com als foscos temps de la immediata postguerra. L'escultura de Viladomat porta un pom de violetes per recordar la que va ser la seva cançó més popular, La violetera, immortalitzada per Charles Chaplin a Llums de la ciutat. És considerada com una obra menor, que correspon a l'època de bona entesa de Viladomat amb l'alcalde Josep Maria de Porcioles, que li va fer diversos encàrrecs i algun altre favor a canvi que realitzés l'estàtua eqüestre del general Franco per al castell de Montjuïc.

L'original d'aquesta venedora de violetes es conserva al Museu d'Art de Les Escaldes-Engordany (Andorra). El que hi ha al Paral·les és una còpia. L'Ajuntament de la ciutat aragonesa de Tarazona, on va néixer Raquel Meller, es va interessar el 2005 per la possibilitat de fer-ne una altra còpia i posar-la en una plaça, però la iniciativa no va tirar endavant.

La inauguració es va fer el 21 de març del 1966, dos dies després del que era habitual en les inauguracions de l'alcalde Porcioles, el dia del seu sant, conegudes popularment per això com a "inauguracions josefines". El motiu del retard és que el 18 de març anterior ja s'havien inaugurat dos altres monuments: els dedicats a Carmen Amaya i a la Sardana, tots dos a Montjuïc i tots dos obra de Josep Cañas.

El 23 d'octubre del 2007 uns brètols la van decapitar i van arrencar també el cistell, del que van desaprèixer algunes de les violetes que duia a dins. Es van reparar les peces trencades i es van tornar a soldar a la figura el mes de febrer següent. "

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas 

"La font monumental de Raquel Meller com a Violetera, promoguda pel periodista Àngel Zúñiga, fou encarregada per l'Ajuntament de Barcelona a Josep Viladomat el 1964 i inaugurada dos anys més tard al Paral·lel de Barcelona. La idea hauria sorgit durant un àpat a Nova York al qual van assistir l'alcalde J. M. de Porcioles, amb motiu de la presència d'una representació barcelonina a la Fira Mundial. Es pretenia que la figura encarnés el personatge entranyable de la florista catalana, d'arrel popular i evocació d'un dels seus personatges més celebrats. És una mostra de la vessant pintoresca de l'escultura de Viladomat. Quan no partia del natural, la seva capacitat de reproduir la figura minvava considerablement. La cara, sens dubte, és la part que més es ressent d'aquest procés de treball, inspirat en fotografies de joventut de Raquel Meller (Viladomat només l'havia conegut de gran), malgrat l'assessorament de Joaquim Alabreda, molt amic de Raquel des de la seva joventut. Per resoldre el cos, Viladomat va servir-se d'una model que responia a les característiques de Raquel Meller, vestida amb un vestit que va dissenyar ad hoc una modista. La factura detallista i anecdòtica de l'escultura té un clar exponent en el treball primmirat dels plecs interiors de la faldilla, justificats perquè la col·locació de la figura enlairada permetia una visió des de sota. Viladomat, descontent i crític amb el resultat, s'alegrava tanmateix del caire utilitari del monument, perquè pensava que atrauria el públic ("la gent que vingués a buscar aigua"), i fins i tot va suggerir la col·locació d'un test amb flors regat amb la mateixa aigua. Raquel Meller (nom artístic de Francisca Marqués y López, Tarazona 1888 – Barcelona 1962) fou una famosa cupletista la carrera de la qual va començar el 1907 com a cantant de cafè-concert. El 1911 va actuar com a primera figura al Teatre Arnau de Barcelona i el 1919 debutava a París per començar un circuit internacional. "La Violetera" fou un dels seus grans èxits."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Joan Francesc Ainaud

Materials:Bronze sobre pedestal de pedra calcària 

Més informació:Viquipèdia Raquel Meller

Raquel Maller, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Josep Viladomat  

Més informació:Viquipèdia Josep Viladomat i Massanas

Josep Viladomat, font:somatemps.me

 

Veure més  Art Públic Ciutat Vella Oest  

 

 

Font del carrer Nou de la Rambla

 

"L'arribada de les aigues de Montcada va anar acompanyada de la inauguració d'un seguit de fonts, entre les quals hi ha aquesta del carrer Nou de la Rambla. Va començar a brollar-ne aigua el 7 de setembre de 1826 i, encara que l'ajuntament va pensar diverses vegades a treure-la, la protesta dels veïns va fer que continués al seu lloc. El 14 de setembre de 1879, dia de fortes tempestes, un llamp va caure sobre la font. El 2 de desembre de 1986 es va inaugurar, a l'edifici on hi ha la vella font, un casal infantil i d'altres serveis municipals. El lloc va ser anomenat Casa de la Font, i va aprofitar-se l'ocasió per restaurar l'antiga construcció de 1826. "

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas 

"En el primer terç del segle XIX bona part de les fonts que l'Ajuntament va construir per a solucionar el problema de l'aigua de boca a la ciutat, eren senzilles construccions en nínxol que s'obrien a les parets d'algunes cases, d'una banda per respectar la línia de façana, d'altra per oferir lloc al necessari dipòsit que emmagatzemava l'aigua. 

Certament aquestes fonts no podien competir amb les poques de caire monumental -Hèrcules i Aretusa al passeig de l'Esplanada, Font del pla de les Comèdies, Font de Ceres al passeig de Gràcia- no només per les seves dimensions, sinó, i el que és més important, pel fet que les fonts monumentals transcendien la seva utilitat amb programes d'ornamentació sustentats en escultures que representaven temes de tall mitològic. 

Malgrat aquesta constant, dues fonts de veïnat, la que analitzem i la del pla de la Boqueria, representen un intent de valoració d'aquests elements imprescindibles en el paisatge urbà. La font del carrer Nou de la Rambla es composa de dos pilars circulars. En el de diàmetre més gran l'aixeta, en l'altre la placa commemorativa. Remata el conjunt un escut de la ciutat tallat en pedra amb dos animals marins que l'envolten. 

El tractament d'aquesta escultura, que no sabem qui la va fer, sembla una mica mecànic i podríem deduir que la va realitzar un dels tallistes de la ciutat, possiblement algú d'entre els que tenien el taller prop d'aquest lloc. 

En la remodelació del 1986 es va pintar el nínxol de color blau, una bona elecció doncs dóna una lluminositat especial al conjunt i fa destacar el color groguenc de la pedra.  "

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Antoni Remesar

Materials:Pedra 

 

A LA CIUDAD DE BARCELONA / EL EXMO.SOR. MARQUÉS DE CAMPO SAGRADO / LA JUNTA QUE EL MISMO PRESIDE / ENCARGADA DE LA CONDUCCIÓN DE AGUAS / DEDICARON ESTA CUARTA FUENTE / EL DIA (ILEGIBLE) DE MDCCCX... (ILEGIBLE)   

 

Més informació:La Vanguardia La Fuente del Raval 

Font del carrer Nou de la Rambla als anys 20, font:La Vanguardia

Autor:Desconegut

 

 

Veure més  Art Públic Ciutat Vella Oest 

  

Font de Neptú

 

"L'estàtua de Neptú, en pedra, obra d'Adrià Ferran, que l'any 1983 van posar enmig d'un petit estany a la plaça oberta davant de l'església de la Mercè, ha donat moltes voltes abans d'arribar-hi. Originàriament estigué a la Barceloneta. La Junta d'Obres del Port va encarregar una font monumental per al moll de la Riba o del Rebaix. Adrià Ferran realitzà la imatge de Neptú, assegut en una roca que coronava el monument i, uns anys més tard, Celdoni Guixà va fer les esfinxs situades als seus peus. Una inscripció al pedestal feia constar que havia estat construït com a monument de gratitud a Ferran VII, per a guarniment de la ciutat i comoditat dels navegants. Fou inaugurada el 14 d'abril de 1826 i la maqueta es conserva al Museu d'Història de la Ciutat.

Aquesta Font de Neptú fou molt popular entre el personal habitual del moll i de la Barceloneta, fins que, a causa de les necessitats portuàries, va ser desmuntada i portada, segons informava El Diluvio del 3 de març de 1892, “al peu de l’escalinata dreta de la gran cascada del Parc”. Allà va estar fins que es va portar el 1919 al parc Laribal, que fou la primera part de la muntanya de Montjuïc que s'enjardinà, al començament de segle. En fer-hi la Fundació Miró, l'any 1975, fou desmuntada i guardada en un magatzem fins que el 1983 va ser rescatada com a element decoratiu per a la plaça de la Mercè, oberta davant de l'església després d'enderrocar un grup de cases. L'estàtua fou restaurada, se la situà en un estany nou i s'hi posà una làpida que recorda els seus emplaçaments anteriors. La inauguració va tenir lloc el 6 de febrer de 1983. El basament i l'actual organització de la font són de Rosa Maria Clotet, Ramon Sanabria i Pere Casajoana, arquitectes municipals.

Els regidors de CiU van expressar en una reunió de la Comissió Municipal Permanent la seva protesta pel fet que es posés un monument pagà davant una església catòlica, la de la Mercè."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"El vell Neptú, un neoclàssic tardà, va ser concebut per presidir un port actiu. L'artífex va ser Adrià Ferran, que va aconseguir una obra simbiòtica i del tot congruent amb el paisatge urbà on s'havia d'inserir. Neptú, assentat sobre una roca, vigila els qui arriben o marxen dels seus dominis aquàtics i esdevé alhora la baula amb el rovell neoclàssic de la ciutat: el Pla de Palau. Tanmateix, Neptú donava l'esquena a l'ordre urbà que s'estén a tocar del Portal de Mar, per fitar decididament el caos del trànsit portuari. No és un Neptú majestuós, ni triomfant, ni potent, ni reptador. Res a veure amb els seus col·legues de Madrid o de Roma. És un Neptú inquiet, està assegut però en una posició inestable, guaitant i a punt d'aixecar-se per posar ordre a cops de trident. Tanmateix, la seva actitud és ambigua i hom podria pensar, també, que és un déu esporuguit a punt de fugir del maremàgnum terrestre. Als seus peus, al davant i a la seva dreta contemplava, escoltava i mastegava un paisatge efervescent. Un bosc d'antenes de velers amb teranyines de corda; un formiguer de mariners, estibadors, pescadors, artesans i comerciants; renills de mules; fardells, paquets i caixes amb tota mena de mercaderies; carros carregats; gavines enlluernadores; el tam-tam dels calafats; rialles etíliques; renecs de feina, crits de baralla i ordres marineres, i tot adobat amb olors i pudors del propi mar.

Neptú, però, vetllava pels seus adoptius fills terraqüis. Ell coronava la font que donava aigua i vida al port. Davant seu les cues per omplir els barrils de properes travessies es feien interminables. La pressió sobre el rei dels mars es va alleugerir quan Celdoni Guixà va redissenyar la font amb quatre esfinxs, decididament mamelludes, que l'aïllaven, relativament, de la dimensió terrestre. Tanmateix, els mariners s'estimaven més les esfinxs i l'aiguardent de les properes pudes que no pas l'aigua i la neoclàssica i ortoèdrica estètica de la font.

Al Neptú, però, el van llicenciar amb els vaixells de vapor. No va superar l'impacte decidit de la societat industrial i el van exiliar a Montjuïc, i encara després a un magatzem.

A principis dels vuitanta del segle passat, i allà on Picasso havia treballat, el picot va obrir una plaça que va assolir un insospitat i marcat caràcter neoclàssic. Amb bon criteri, el Neptú va ser resituat en aquest entorn simbiòtic. Des del seu nou punt d'emplaçament, i sempre a punt d'aixecar-se, manté una pugna, que té guanyada, contra la patrona de la ciutat, per presidir fàcticament la plaça."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Francisco Javier Hernández Cardona

Materials:Pedra

FONT DE NEPTÚ. 1826 / OBRA DELS ESCULTORS ADRIÀ FERRAN I CELDONI GUIXÀ / PLA DE PALAU 1826 / PARC DE MONTJUÏC 1919 / PL. DE LA MERCÈ 1983

Més informació:Viquipèdia Déu Neptú

Déu Neptú, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Adrià Ferran, Celdoni Guixà

Més informació:Viquipèdia Adrià Ferran i Valls

Adrià Ferran i Valles (Vilafranca del Penedès, 1774 - Barcelona, 1842). Alumne i després professor a l'Escola de Nobles Arts de Barcelona. A 20 anys ja tenia taller propi, i en produir-se l'ocupació francesa s'exilià a Mallorca, on va viure i treballar fins als anys vint i on deixà una important producció d'imatgeria religiosa i de talla de mobles. Al seu retorn a Barcelona, perseguit pels creditors, no va mantenir el prestigi que tenia a les illes, si bé realitzà alguns encàrrecs importants.

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic

 

Més informació:Viquipèdia Celdoni Guixà i Alsina

Celdoni Guixà, font:epdlp.com

Veure més Art Públic Ciutat Vella Oest

 

Escultura Lepant

 

"Aquest monument és un dels tres situats al port de Barcelona que va fer l'escultor Joaquim Ros-Sabaté amb motiu mariner. Els tres representen una embarcació de vela solcant sobre les ones, tot metàl·lic, i s'assemblen força entre ells.

Són el dedicat als esportistes de la mar, al Moll de la Fusta; el d'homenatge als creadors del patí de vela, a l'Escullera, i aquest, que recorda la victòria a la batalla de Lepant, davant les Drassanes.

Tant aquest monument com el dedicat als Esportius de la mar, posats amb dos anys de diferència, van ser una iniciativa de l'Asamblea de Capitanes de Yate. Va ser inaugurat el 7 d'octubre de l'any 1971 i sempre ha sofert l'inconvenient que la base no és de gaire alçada, la qual cosa facilita les bretolades i que sovint hi falti algun element. La vela de la galera que solca sobre les ones de ferro ha estat sempre la més afectada. El model utilitzat per l'escultor va ser la reproducció de la galera reial de Joan d'Àustria, que hi ha al Museu Marítim.

A la inauguració hi van assistir l'aleshores príncep Joan Carles i quatre ministres, entre ells els tres militars de l'Exèrcit, la Marina i l'Aire."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"En un context molt diferent del d'avui, Joaquim Ros-Sabaté va erigir aquesta escultura que evoca un veler, en homenatge al quart centenari de la famosa batalla en què les tropes cristianes, encapçalades per Joan d'Àustria, van vèncer les turques (1571). Aquest monument és una peça estàtica en la qual només les ondulacions de la part inferior ens suggereixen el moviment de les onades. Seguint l'estil del seu autor, en l'escultura dominen les formes anguloses, per bé que els diferents eixos es creuen definint uns angles molt acusats, que es combinen amb el tractament detallat de les diferents parts. En aquesta proposta l'artista va utilitzar els recursos més característics de la seva escultura, basada en els jocs de planxes i la seva torsió i modelatge."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Daniel Giralt-Miracle

Materials:Bronze amb element de plantxa d'acer sobre base de pedra

Més informació:Viquipèdia Batalla de Lepant (1571)

Fresc de la batalla en el Museu del Vaticà, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Joaquim Ros-Sabaté

Més informació:Viquipèdia Joaquim Ros i Sabater

Joaquim Ros, font:Viquipèdia

 

Veure més Art Públic Ciutat Vella Oest

 

Escultura Mare de Déu de la Mercè

 

"La colossal imatge de la Mare de Déu de la Mercè que hi ha actualment sobre la cúpula del temple que li és dedicat es va posar el 29 de setembre de l'any 1959, en substitució d'una altra destruïda durant la Guerra Civil i de la qual es va aprofitar el metall per fer-ne material de guerra. És obra dels germans Oslé, i per obtenir la gran quantitat de bronze que conté, es van fondre algunes estàtues de personatges de la història de Catalunya que havien estat al Saló de Sant Joan, encara que la significació històrica de les cinc estàtues destruïdes -totes elles personatges de l'edat mitjana- podria haver estat, de fet, perfectament assumida pel nou règim. Eren les de Guifré el Pilós i Ramon Berenguer el Vell, comtes de Barcelona; Pere Albert, jurista del segle XIII; Bernat Desclot, també del segle XIII, autor d'una de les quatre grans cròniques, i Jaume Fabre, arquitecte de la catedral de Barcelona, Santa Maria del Mar i Santa Maria del Pi. Joaquim Renart explica a les seves memòries com aquestes estàtues ja havien estat retirades durant la Guerra, el gener de 1937. Eren en un magatzem quan els franquistes van decidir fondre-les. En qualsevol cas, no eren totes les que hi havia al Saló de Sant Joan, perquè dues més van restar el 1939 al mateix lloc sense problemes -les de Viladomat i Roger de Llúria, que flanquegen el monument a Rius i Taulet- i una altra, la de Pau Claris, es va retirar però no es va fondre. També es va fondre, amb la mateixa finalitat, una de les escultures de bronze que hi havia al desmuntat monument del doctor Robert i la gran bandera, també de bronze, que hi havia en el mateix monument.

La imatge primitiva, destruïda durant la Guerra, era obra de Maximí Sala i va ser col·locada el 14 d'octubre de 1888. Era més petita que l'actual.

L'any 1990 es va portar a terme una restauració de la basílica de la Mercè, finançada per l'empresa xampanyera Moët & Chandon, dintre la campanya "Barcelona, posa't guapa". El 20 de juny d'aquell any, un grup d'escaladors especialitzats a accedir a llocs difícils va pujar a la cúpula i va fer una neteja a fons de la imatge. L'any 1997 es va procedir a la consolidació del seu suport després d'haver-se comprovat que presentava senyals importants de deteriorament.

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"Si ens la mirem des del Moll de la Fusta o des del Port Vell sembla com si la imatge de la Mare de Déu de la Mercè que corona la cúpula de la "seva" basílica suri damunt els edificis que constitueixen la façana marítima de ciutat vella i sobretot damunt l'edifici de Capitania General, que originalment era el convent dels mercedaris. Aquesta posició enlairada de la imatge de la Mare de Déu de la Mercè, que la converteix en un element característic de la silueta urbana d'aquesta banda de la ciutat, és ben justificada pel fet de tractar-se de la copatrona de Barcelona, juntament amb santa Eulàlia.

Si des del mar la veiem de perfil, situant-nos a la plaça de la Mercè i enretirant-nos una mica, fins a l'alçada de la font de Neptú, aconseguirem veure-la de cara i distingir millor els trets de la seva iconografia, que no és precisament la més típica de la Mare de Déu de la Mercè.

Va vestida amb mantell i túnica, coronada, i porta el Nen Jesús nu. Amb la seva ma dreta aguanta un ceptre mentre que el Nen porta unes cadenes trencades, al·lusió directa a la redempció de captius, que era la funció essencial de l'orde religiós de la Mercè. Els peus de la Mare de Déu reposen damunt una esfera estelada i aquesta, a la vegada, s'aguanta sobre un capitell invertit. El conjunt fa uns set metres d'alçada i unes 6 tones de pes.

Mossèn Joan Ferrando explicava a la seva monografia sobre la basílica de la Mercè que arran de l'Exposició Universal de 1888 es va produir la solemne coronació de la Mare de Déu i que això va coincidir amb la construcció de la cúpula de la basílica, obra de l'arquitecte Joan Martorell. Aquesta cúpula va ser coronada amb una estàtua monumental de bronze daurat que representava la Mare de Déu de la Mercè amb l'Infant, obra de l'escultor Maximí Sala.

Aquesta imatge va ser destruïda arran de l'esclat de la Guerra Civil, l'any 1936 i després de la guerra es va voler restituir-la. L'any 1945 l'Ajuntament va encarregar la nova imatge, que és l'actual, als germans Llucià i Miquel Oslé però després de la mort del primer, l'any 1951, la va tirar endavant en solitari el segon, Miquel. La seva filla Miquelina va servir-li de model per fer la cara de la Mare de Déu. El procés d'execució va ser llarg i complicat. En un moment determinat (1953) es va dir que no podria ser fosa en bronze per manca de diners. Superat aquest obstacle i realitzada finalment la fosa en una foneria de Valls, també es va discutir sobre la conveniència de daurar-la. Mentrestant, el projecte original va sofrir algunes petites modificacions, com ara l'addició de la corona de la Mare de Déu, que no veiem en les primeres imatges de la peça, quan encara era al taller de Miquel Oslé. Al final la imatge va ser posada al seu lloc pocs dies després de la festa de la Mercè de l'any 1959."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Josep Bracons i Clapés

Materials:Bronze

Més informació:Viquipèdia Mare de Déu de la Mercè

Més informació:Viquipèdia Basílica de la Mercè

Escultura de la Mare de Déu de la Mercè, font:Viquipèdia

 

Autor

Escultor:Miquel Oslé. Imatge original de Maximí Sala

Més informació:Viquipèdia Miquel Oslé i Saenz de Medrano

Miquel Oslé, font:ddd.uab.cat

 

Veure més Art Públic Ciutat Vella Oest