Mural de les Olles

 

"El pintor Frederic Amat, fidel al seu neguit per dedicar-se a altres arts -és l'autor del curtmetratge Viatge a la lluna, sobre una idea de Federico García Lorca- va acceptar l'encàrrec de fer un gran mural per a la inauguració del nou Institut del Teatre, depenent de la Diputació de Barcelona, en el recinte de la Ciutat del Teatre. Es va inspirar veient un mercat durant un viatge a l'Índia. Va agafar 1.500 olles i les va manipular abans de coure-les al taller de la Fundació Llorens Artigas, i després va fer el muntatge del mural sobre la paret del darrere del Mercat de les Flors amb l'ajut de l'escultor Pere Casanovas. La inauguració va tenir lloc el mateix dia que ho feia l'Institut del Teatre, el 21 de novembre del 2001."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

 

"Els ulls sobre la ciutat tenen en la modernitat una doble mirada: la que mira enfora i la que mira endins. Des de la primera, arquitectura i urbanisme construeixen el lloc on habita el públic. L'art, en canvi, celebra la festivitat i l'enigma, entremig del buit i la paraula.

En un racó de la ciutat, a la paret del darrere del Teatre Mercat de les Flors i just al davant de la paret de vidre de l'Institut del Teatre, hi trobem el Mural de les Olles de Frederic Amat. La paret és el mur o el llenç per a la il·lusió de les representacions plàstiques i, alhora, l'escenari per a les representacions dramàtiques. El públic, que era absent de l'espai teatral clàssic i que ha estat desterrat de les figuracions pictòriques de l'avantguarda, serà aquí el protagonista.

Una obra pictòricament abstracta i dramàticament èpica. Sense perspectiva, aixafada entre edificis, plana com la pintura mural romànica i com l'art de Miró i de Tàpies, i sense subjecte ni metàfora com la peça teatral El público de F. G. Lorca. Una multitud d'olles, agrupades en l'ordre caòtic de les relacions interhumanes, supuren del mur, com grumolls, textures i veus d'un espai que parla des de les màscares tragicòmiques. Mireu com cada olla té un rostre particular vivificat a través de l'expressió que l'artista li ha donat amb el seu diàleg, a ditades, cops de puny, mossegades. Així és la intersecció entre el teatre i l'art, entre el col·lectiu anònim i la individualitat singular, i entre la paraula i la taca.

Partint de la màxima que tot gest anònim és universal, Amat posa un objecte avui en desús, mancat de sentit, que és ple de significats sobre els costums i el sagrat. A la vegada, en l'època de la fabricació industrial en sèrie d'objectes i individus, reprèn les velles formes que foren enterrades en pro d'una arqueologia de l'ànima. Les dues portes -o díptic o paravent- són unes magnífiques escultures de fang fetes de ferro amb la força del foc, que donen pas de la formació al teatre. Encenent els forns de la memòria per tal de treure del buit les interjeccions del cant i el lament, l'art dóna la paraula al teatre."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Vicenç Altaio

Materials:Ceràmica

Autor

Escultor:Frederic Amat

Ceràmica:Joan Artigas

Més informació:Viquipèdia Joan Gardy Artigas

Més informació:Viquipèdia Frederic Amat i Noguera

Frederic Amat, font:gelonchviladegut.com

 Veure més Art Públic Sants Montjuïc 

 

Font de Can Sabaté

 

"Durant el primer mandat democràtic, el moviment veïnal va influir notablement en les accions urbanístiques. Els veïns del barri de Port van lluitar perquè l'antiga fàbrica Indústries Mecàniques no esdevingués només un conjunt de pisos. Van aprofitar que en un terreny del costat s'havien aixecat uns pisos coneguts com a Estrellas Altas que excedien del volum permès per demanar una compensació en forma de zona verda, una cosa gairebé inexistent al seu barri. El propietari de la fàbrica, Gerard Sabaté, va acabar cedint, i el 28 de gener de 1980 se signava un pacte de cavallers entre l'Ajuntament, ell i el president de l'Associació de Veïns de Port, Basilio González. El parc, que conté una piràmide de la qual raja aigua i un mural a l'entrada, es va inaugurar el 23 de setembre de 1984 i té 1,7 hectàrees de superfície. En són autors els arquitectes Daniel Navas, Imma Jansana i Neus Solé, que primer treballaven amb un pressupost molt reduït, 230.000 euros (38 milions de pessetes), que es va més que triplicar a 840.000 euros (139 milions de pessetes), potser perquè està encabit a l'illa de pisos més gran de Barcelona. Els joves arquitectes es van deixar aconsellar pel veterà Nicolau Maria Rubió i Tudurí per realitzar aquest bonic i gran jardí interior. També s'hi va obrir una biblioteca dedicada a Francesc Candel, l'escriptor que és veí del barri. Durant la inauguració, el tinent d'alcalde Jordi Parpal va agrair als veïns la seva col·laboració i va justificar el nom del parc per la bona disposició de l'amo de la fàbrica transformada en pisos i jardins.

Quan es va enderrocar la fàbrica, que havia estat propietat de l'industrial Josep Antoni Barret, es van descobrir una desena de passadissos subterranis i petroli que havia quedat petrificat. Barret va ser assassinat el gener de 1918 per un escamot pagat pels alemanys, que volien acabar amb qui subministrava armes als francesos durant la Primera Guerra Mundial."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

 

"Estem parlant d'un petit parc en l'interior d'una mansana, el parc de Can Sabaté, construït en una zona abans deprimida, d'habitatges socials amb deficient urbanització y mancança d'equipaments. “El Jardí de les Estrelles” es va fer amb la clara intenció de millorar la qualitat de l'espai urbà, a l'igual que succeís amb d'altres encàrrecs, que es justificaven en aquesta mateixa finalitat regeneracionista. És, doncs, un exemple més d'intervenció en l'espai públic, coherent amb els corrents de pensament social i artístic pròpies de la transició democràtica i en conseqüència amb una arquitectura que sondejava un nou acord entre el Moviment Modern i la Història. En aquesta intervenció se'ns manifesten amb tota claredat tant els encerts -si és que els va haver-hi- com els excessos -molts i evidents- de la Postmodernitat.

Al centrar la nostra atenció en el projecte, descobrim a posteriori el seu caràcter exemplar (no per modèlic, sinó per exemplificador) en atenció tant a les seves virtuts com als seus defectes. La proposta que els seus autors ens fan consisteix en combinar una promenade sinuosa amb una plaça monumental sembrada d'elements simbòlics (piràmide, sortidor, sèquia, columnata…) i un conjunt d'espais complementaris, que alberguen diverses funcions lúdiques (gronxadors, petanca…). Aquesta amalgama de tipus, símbols i usos se'ns presenta amb una desmesurada promiscuïtat formal, amb un atreviment, una audàcia, un divertimento, que molts ens permetíem llavors. Era una aproximació ingènuament amorosa a un codi formal, a una memòria, a una reconciliació –avui ho veiem amb claredat– no tant amb la història com amb la historiografia, entesa com a repertori formal sempre disponible. Era una reconciliació quelcom miserable, superficial i hilarant, que evidenciava el conflicte latent entre una educació moderna i una recuperació exultant no tant de la Història –insisteixo– quant de l'Acadèmia.

A la vista del repertori formal que ens proposen els autors, caldria preguntar-se com i de quina manera succeeix que certes formes –la piràmide, la columna, la sèquia, la simetria…– encarnen i assumeixen en el subconscient col·lectiu sabers, regles i ritus hermètics. Convindrem que hi ha poques coses més fascinants que la intuïció d'una saviesa secreta, la promesa d'un secret a desvetllar ocult en combinacions numèriques, traçats reguladors i formes simbòliques. Sabem que la història de l'Arquitectura està prenyada d'hermetismes, d'utopies i d'una interminable successió de fracassos. Però, qui ha dit que la història d'una successió de fracassos sigui una història fracassada?

“El Jardí de les Estrelles” és un compte més enfilada en la història d'una INVENCIBLE OBSTINACIÓ per aconseguir un SOMNI IMPOSSIBLE: EL PARADÍS, L'ARCÀDIA; del qual el que més ens interessa és conèixer els seus orígens i els motius que l'han mantingut viu a través dels segles."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Ventura Valcarce

Materials:Marbre verd, llautó i aigua

 

Autor

Disseny:Daniel Navas, Inma Jansana i Neus Solé

Més informació:Wikipedia.org/Imma Jansana

Daniel Navas i Lorenzo (Barcelona, 1953). Arquitecte graduat el 1979, el mateix any que la seva sòcia Neus Solé, amb la qual ha dut a terme quasi tota la seva obra. Ja als anys 70 van publicar una sèrie de llibrets sobre el futur urbanístic del Poble Sec, barri en què van urbanitzar la plaça de Navas.

Neus Solé (Lleida, 1953). Arquitecta. Coautora, amb Daniel Navas i Imma Jansana, de la plaça de Navas, al Poble Sec, i dels Jardins de Can Sabaté, al barri de Port, també a Barcelona. Els tres van formar part del Taller d'Urbanisme del barri barceloní del Poble Sec l'any 1979.

Veure més Art Públic Sants Montjuïc 

Escultura Dique seco

 

"La personalitat de l'artista José Antonio Asensio va determinar dues performances als barris de la Marina de Sants. A la presentació de la primera, que va tenir lloc el juliol de 1991, l'escriptor Francesc Candel, que hi viu, va sentenciar el fet que fos paradoxal "que, tot i l'antiguitat de la zona, no tinguem monuments", i es mostrava satisfet que el primer fos Dic sec, que definia com "la terra en forma d'esperó de proa que avança sobre aquest mar absent". La referència al mar absent recordava el barri de Can Tunis, un barri mariner desaparegut el 1970 per donar pas al moll d'inflamables o dels Prínceps d'Espanya. El Dic sec va ser inaugurat el juliol de 1991 als jardins de Sant Cristòfor, inaugurats el 17 de març anterior, al barri d'Habitatges SEAT, i era obra de l'esmentat José Antonio Asensio, amb qui van intervenir altres artistes: els pintors Javier Puértolas, Neus Higuera i Alfredo Sánchez, els experts en murals Josep Maria Avilés i Juan Guillén, el cineasta Rafael Gimeno, el fotògraf Francesc Candel -fill de l'escriptor-, l'actor Óscar Molina i el músic José García Román, tots ells participants del moviment Accions Integrades de Zona Franca. El patrocini va ser portat pel Districte de Sants-Montjuïc i l'empresa Base 2."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"Els Jardins de l'Arbreda o de Sant Cristòfor inclouen una plaça allargassada dividida en tres zones. Les dues primeres contenen elements de joc infantil i gespa; després d'un passatge que travessa la plaça, una tercera zona tanca el jardí. En aquest tercer espai, una mica enlairat per un petit promontori amb gespa, s'ubica l'escultura Dic Sec. Vista des del passatge, l'obra és d'una simplicitat de formes extrema. La descoberta, com si d'un joc es tractés, es troba a l'altra banda. La combinació de materials diversos incrustats en un bloc de formigó configuren unes restes suposadament envellides pel vent i la sal que evoquen el mar i imposen un cert respecte al vianant que ho contempla. Certament la peça està molt poc vandalitzada.

Però, pel damunt de qualsevol altra consideració, Dic Sec és una escultura per ser tocada. La presència dels diferents materials que hi conflueixen és tota una invitació a l'exploració tàctil: la rugositat càlida de l'acer corten, la fredor irregular del formigó, la calidesa de la fusta, la robustesa de la corda, la relativa duresa de les bandes de cautxú; tot convida a ser palpat aconseguint el conjunt una de les principals característiques que destaca la psicologia de la percepció: la capacitat que té un entorn per despertar la nostra curiositat perceptiva i la necessitat d'exploració sensorial i cognitiva. Efectivament, la constatació arriba mentre estic contemplant la peça. Un grup de nens, jugant, passen corrent per la zona i s'enfilen cap a l'escultura; s'aturen i mentre parlen entre ells, inevitablement, la toquen, s'hi ajupen per mirar per sota, la volten i, finalment, sense ni adonar-se com qui diu de què estan fent, arrenquen a córrer cap a una altra banda. Així, doncs, si mai no passeu per allà, aneu a veure Dic Sec, mireu, volteu i, sobre tot, toqueu. Tothom ho fa... els nens, clar."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Sergi Varela

Materials:Formigó amb encofrat de textures marineres, fusta i ferro

 

Autor

Escultor:José Antonio Asensio amb la col·laboració d'Alfredo Sánchez, Josep Maria Avilés, Paco Candel, José García Román, Rafael Gimeno, Juan Guillén, Neus Higuera, Òscar Molina, Javier Puértolas

Més informació:Toniasensio.es/

 

Toni Asensio, font:Toniasensio.es

 

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

 

Escultura Escorpiano Procés evolutiu

 

"Tres anys després del Dic sec, José Antonio Asensio va emprendre una altra performance on també intervenien alguns dels artistes que havien fet possible l'anterior monument. La raó, expressada pel seu principal creador, l'esmentat Asensio, era agrair els esforços del centre cívic Casa del Rellotge, del barri de Port, per ajudar els artistes. La performance, anomenada Procés evolutiu, volia celebrar el desè aniversari de la Casa del Rellotge. Representa un escorpí que punxa amb el seu fibló un piano, raó per la qual alguns coneixen el monument com Escorpiano. Hi van participar, a més d'Asensio, l'actor Óscar Molina, el músic José García Román i el cineasta Rafael Gimeno. Novament en van sufragar les despeses el districte de Sants-Montjuïc i l'empresa Base 2. Va ser inaugurada per l'alcalde Pasqual Maragall i el regidor de Sants, Enric Truñó, l'octubre de 1994."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Planxes de ferro, vidre, resina i llautó

 

Autor

Escultor:José Antonio Asensio

Més informació:Toniasensio.es/

Toni Asensio, font:Toniasensio.es

Veure més Art Públic Sants Montjuïc  

 

Mitgeres del Bestiari

 

"Tres parets mitgeres del barri de Sants estan cobertes amb poemes del “Bestiari” de Joan Oliver (Pere Quart) i els corresponents dibuixos que Xavier Nogués va fer per a la primera edició del llibre. Aquest irònic poemari que compara de manera satírica el comportament animal amb l’humà va obtenir el 1936 el premi Joaquim Folguera. El Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya n’encarregà l’edició a la impremta Joan Sallent de Sabadell, qui a la vegada demanà a Xavier Nogués, que ja havia editat altres llibres publicats per la mateixa editorial, que fes un dibuix per a cada poema. Nogués va saber agafar el mateix caire irònic de Pere Quart, però sense fer-ne en tots els casos una transposició exacta, sinó donant de cada animal una visió personal. El llibre va ser publicat el 1937, en plena guerra civil i se’n va fer una distribució àmplia als combatents per mitjà del Servei de Biblioteques del Front, organitzat pel mateix Pere Quart.

Posteriorment se n’han fet moltes edicions, algunes de les quals reprodueixen també els dibuixos de Xavier Nogués.

Les mitgeres on es troben són del tipus situat en mig d’una mansana i no al seu extrem, originades per un canvi en les alineacions de les cases que finalment no s’arriba a consolidar. Les tres es troben molt a prop del límit municipal amb l’Hospitalet de Llobregat.

Una és al carrer de la Constitució, número 120, entre els carrers d’Hartzenbusch i de Sagunt, molt a prop del carrer de Badal. Està dedicada al pingüí i la il·lustració de Xavier Nogués en representa un de gran i dos de petits.

Amant de la mullena, / amb gregarisme rar, / com nosaltres emplena / les ribes de la mar.

Conserva tanmateix / el decòrum que ens manca / i neda com un peix / amb frac i armilla blanca.

Uns carrers més amunt, separades per la via del tren, es troben les altres dues mitgeres, en els dos sortints que deixa un edifici alineat més endavant que els altres, concretament al carrer de la Riera Blanca, 137-139, entre els carrers d’Esteràs i Pavia i a tocar de l’Institut d’Ensenyament Secundari Lluís Vives. En la del costat mar hi ha el poema dedicat a la tortuga. El dibuix es manté fidel al text, ja que representa una tortuga armada amb una llança.

El guerrer caigut / dessota l’escut, / emparant-se, es fuga.

Cautelosament / s’arrossega, lent / com una tortuga

Al del costat muntanya hi ha el poema dedicat al paó. La silueta de l’animal realitzada a partir del dibuix de Xavier Nogués té una llarga cua que sobresurt mig metre de la mitgera:

Màgica aurora / de ploma i ala / multicolora.

Sol de gran gala / d’un paradís / on l’ona és dolça, / la platja or llis, / vellut la molsa / i el cel postís.

Els poemes estan gravats sobre planxes metàl·liques aplacades a la paret i els dibuixos siluetejats sobre metall i posats directament sobre la paret pintada de verd. En el del carrer de la Constitució, la part del poema queda en una mena de caixó sobresortint a la base de la paret en la que s’hi ha posat, a més, un banc. A més del text del poema hi ha a tots tres l’indicació: “1937, del Bestiari de Pere Quart. Il·lustracions de Xavier Nogués”.

Les tres, realitzades sota la inciativa de l'Institut Municipal del Paisatge Urbà i de Qualitat de Vida, van quedar acabades el mes de març del 2011, sense que se’n fes cap acte oficial d’inauguració."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Pintura, gravat i planxa mètal.lica

Més informació:Viquipèdia Joan Oliver i Sallarès

Més informació:idoc.pub/documents/el-bestiari-de-pere-quart

Bestiari de Pere Quart, font:agapea.com

Veure més Art Públic Sants Montjuïc