Escultura a l'aviador Duran

 

"Juan Manuel Durán (Jerez de la Frontera, 1900 - Barcelona, 1926) va ser un dels tres aviadors que va protagonitzar la gesta de l'hidroavió Plus Ultra, que va creuar per primera vegada a la història en un vol sense escales l'oceà Atlàntic des d'Europa fins a Amèrica. El 19 de juliol de 1926, pocs mesos després de la gesta aeronàutica, fent uns exercicis sobre el mar a Barcelona, es va estavellar amb el seu aparell contra la muntanya de Montjuïc. El seguici del cadàver de Durán, el dia de l'enterrament, va ser acompanyat per nombroses persones mentre dos dirigibles llançaven des de l'aire flors al seu pas. Enterrat primerament al cementiri de Montjuïc, va ser traslladat després a la seva vila natal.

El periodista Domingo Navarro va convèncer l'Ajuntament per promoure, d'acord amb les autoritats militars, un monument que representa la Fama, obra de l'escultor Jaume Duran. També se'l va conèixer en un primer moment com El dolor i la glòria. Es va inaugurar dos anys després, el 7 de juliol de 1928 en un camí d'accés al castell. El 1968 va ser traslladat més cap al nou Mirador de l'Alcalde i es va reinaugurar el 13 d'octubre, dia de la Marina.

El nom del Plus Ultra ha estat conservat a la memòria en el nom d'un barri situat precisament als peus de Montjuïc i en el d'un bar situat davant de l'entrada principal a l'Hospital de Sant Pau."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"El gener de 1926, el comandant Franco, el capità Ruiz de Alda, el tinent Durán i el mecànic Rada a bord de l'avió espanyol "Plus Ultra" van fer el primer vol transatlàntic entre Espanya i Amèrica. Aquest fet va ser considerat una autèntica proesa. A més, el vol es va dur a terme sense sofrir cap mena d'incidència. Potser per això el vol senzill i sense importància que va estavellar l'avió del jove tinent Duran uns mesos més tard contra Montjuïc mentre sobrevolava la ciutat de Barcelona va causar un fort impacte emocional.

El jove aviador Durán va merèixer un monument, no com a colofó i recordatori dels seus mèrits, sinó per la seva mort prematura, que va impressionar molt els barcelonins ja que només tenia 26 anys quan l'atzar va triar la muntanya de Montjuïc per estroncar-li la vida un dia del mes de juliol de 1926.

La decisió de dedicar-li un monument fou la resposta immediata a la commoció popular i, gairebé al mateix lloc on va caure, a prop de la muralla del castell i de cara al cel i al mar, el dia 7 de juliol de 1928, les autoritats i el cap de l'Aeronàutica Naval de Barcelona que representava el rei d'Espanya van inaugurar el monument amb tota solemnitat davant un públic nombrós. Deien les cròniques de la inauguració del monument que la nostra ciutat, que no havia tingut cap participació en la gesta dels aviadors, va tenir, en canvi, el privilegi de ser la tomba del primer que va morir.

Tot i que, ja entrat el segle XX, hom disposava de moderns recursos per conservar la memòria històrica, encara els monuments no havien perdut el seu caràcter simbòlic; havien abandonat el to vuitcentista i didàctic i havien optat per l'ús d'un únic element, una figura genèrica, normalment de dona jove i nua o vestida amb una túnica clàssica que assumia la representació de tots els ideals, els fets i els sentiments col·lectius.

El record del tinent Duran va merèixer una fama o victòria alada, una figura femenina jove vestida amb llarga túnica, que sembla voler enlairar-se en l'espai aeri que abasta amb el seu mantell estès i cobert com un signe de victòria de la memòria sobre la mort. Tanmateix, aquesta escultura té un cert aire mortuori; hom hi podria veure suggeriments d'impotència i desesperació en el gest que enlaira els braços de la figura i el decantament i l'ocultació del rostre. L'autor evita caure en la imitació d'allò clàssic simplificant els plecs del vel i de la túnica, reduint-los a plans lineals i ordenant-los rítmicament en una clara expressió de dinamisme. L'escultor Jaume Duran i Castellanos va saber resoldre formalment la simbiosi de fets i sentiments que havien provocat el monument i, al mateix temps, fidel a l'esperit del seu temps, no va caure en descripcions puntuals sinó que va emprar una figura única amb poder d'evocació perdurable, una figura femenina hereva de la tradició escultòrica clàssica resolta en llenguatge modern ben propera al bon moment que l'escultura catalana va viure en el primer terç del segle XX, animat per la direcció cultural dels noucentistes."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Teresa Camps

Materials:Bronze sobre pedestal de pedra de Montjuïc

 

 

AL TENIENTE DE NAVÍO /DON JUAN MANUEL DURAN / TRIPULANTE DEL PLUS ULTRA

1899-1926

Més informació:https://es.wikipedia.org/wiki/Plus_Ultra

Hidroavió Plus Ultra a Museu de Luján, Argentina, font:Wikipedia

 

Tripulació del Plus Ultra, font:Viquipèdia

 

Monument a Juan Manuel Duran a Jerez de la Frontera, font:Esculturayarte.com

 

Autor

Escultor:Jaume Duran

Més informació:Viquipèdia Jaume Duran i Castellanos

 

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

        

Escultura Noia dels Lliris

 

"En una de les vessants de la muntanya de Montjuïc de Barcelona, sobre una antiga pedrera a peu del castell, s’inaugurà, l’estiu de 1970, un dels parcs de més interès natural de la ciutat, els Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer. En homenatge al príncep dels poetes catalans, el qual havia sigut enterrat al cementiri de la muntanya seixanta-vuit anys en anterioritat, l’arquitecte Joaquim Casamor i el jardiner Joan Pañella dissenyaren un entorn exuberant de 4,3 hectàrees especialitzat en el gènere de plantes aquàtiques (nenúfars, nelumbo, lliris aquàtics…) i bulboses (jacints, narcisos, tulipes). Per acabar d’estrènyer el lligam entre el parc i la memòria del poeta, s’encarregà a l’escultor Ramon Sabí un monument al·legòric dedicat a un fragment del poema La Nadala de Verdaguer, inclòs en el recull de poemes Flors de Maria, de 1902: “Bonica és la rosa / més ho és el ram / més ho és el lliri / que floreix tot l’any”.

El monument s’alçà en un dels extrems del parc, vorejant el petit estany que descansa a la terrassa superior. És un entorn pensat a l’anglesa, seguidor dels principis de sobrietat natural que “Capability” Brown havia difós durant el romanticisme: el llac serpentilini, unes poques agrupacions vegetals ben distingides i la gespa unificadora, ben segada per a realçar les ondulacions del territori. En aquest conjunt el monument de Sabí encaixà a la perfecció i demostrà la bona comprensió de l’artista dels principis clàssics del decòrum. Modelà una dona jove i saludable que amb un pom de lliris sota el braç dirigeix el seu caminar cap als frondosos jardins. És una figura gràcil però robusta, afí a les proporcions que Eugeni d’Ors havia identificat amb la Ben Plantada: alta, de genolls molsuts i amples malucs, però de posat harmònic i serè. Un tipus de bellesa mediterrània, tal i com havien sabut interpretar Maillol i els seus seguidors, que corregia la bellesa pura i homogènia que fins a principis de segle s’havia imposat arreu d’Europa. Sabí proposà una composició essencial i volumètrica, sense més atributs que els pertinents per entendre l’escena. Les cames, els malucs, el tors, la cua de la cabellera, Sabí modela les parts del cos donant prioritat a la claredat estructural del conjunt, conjuntant masses trapezoïdals, rectangulars, ovals, que ha moldejat buscant la irregularitat i la vaguetat en el detall. La trajectòria artística de Ramon Sabí és molt desconeguda. No existeix cap monografia dedicada a l’artista i el diccionari Ràfols a dures penes li dedica unes ratlles. Tanmateix, la poca bibliografia localitzada ens descobreix un escultor allunyat dels postulats clàssics en els que l’adscriuríem considerant el monument dels Jardins de Verdaguer. Si bé és cert que Ramon Sabí es formà sota les directrius de Frederic Marès, a l’escola de Belles Arts de Sant Jordi, ben aviat emprengué el propi recorregut escultòric i, a París i Itàlia, pogué aprendre les bases d’una escultura expressionista i d’ànim experimental. Ens ho explica el crític d’art Joan Cortés, en l’únic article complert signat per un tractadista d’art de prestigi que hem sabut localitzar dedicat al nostre escultor. En la ressenya de 1963, poc temps en anterioritat per tant a l’execució del monument, Cortés ens presenta les obres d’un escultor continuador dels interessos informalistes de Subirachs o de Henry Moore. Malgrat que no perdia mai de referència la figura humana, es tractava d’una obra escultòrica molt alliberada formalment, interessada abans per la biomorfologia del cos abans que l’estilització o les proporcions clàssiques. De totes maneres, sí que identifiquem en la seva obra contemporània alguns trets estilístics que retrobem al monument de Montjuic. Tal i com observava Cortés, les escultures de Sabí mostraven un clar interès per la concepció arquitectònica del cos humà: “Se descubría en elles una grandíssima gana de atacar a fondo el problema de la forma en su sentido más grave, el de la arquitecturización del volumen, absorvido en él toda la morfología natural.” [Es descobria en elles una grandíssima esma d’atacar a fons el problema de la forma en el seu sentit més greu, el de l’arquitecturització del volum, rebegut en ell tota la morfologia natural]. De la mateixa manera que en l’altre gran encàrrec en el que intervingué Ramon Sabí durant els anys seixanta, els relleus de la façana del Casal de Cultura de Mollet del Vallès (1964), l’escultor renuncia en els seus monuments públics a l’experimentació de tall expressionista i, sense perdre tots els trets diferencials de la seva obra, asserena el seu impuls creatiu. Tal vegada l’escultor tenia present aquella màxima expressada pel seu mestre segons qui l’art oficial, afirmava Marès, “no ha de ser una cosa egocèntrica, sinó que ha de contribuir també a l’educació del poble, essent la forma intel·ligible”. Paraules sens dubte d’un dels darrers mestres noucentistes. Encara que també no és menys cert que, en l’estètica mediterrània, es refugiaren molts escultors durant la postguerra, els quals, com en el nostre escultor, es nodriren del ric llegat que havia deixat tota l’escola clàssica catalana dels anys vint i trenta, reservant l'hàlit més subversiu per a la intimitat de la creació."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Albert Mercadé

Materials:Bronze

BONICA ÉS LA ROSA / MÉS HO ÉS EL RAM / MÉS HO ÉS EL LLIRI / QUE FLOREIX TOT L'ANY. / VERDAGUER

SABI

Fundició Ginfer

Autor

Escultor:Ramón Sabí i Serra

Més informació:Viquipèdia Ramón Sabí

 

 

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

Escultura Meditació

Als Creadors de l'Exposició de 1929

"Potser perquè els promotors del Poble Espanyol disposaven d'un monòlit commemoratiu, algú va pensar a fer el mateix amb els creadors de l'Exposició Internacional de 1929, Joan Pich i Pon, Francesc Cambó, el marqués de Foronda i el baró de Viver. La idea s'arrossegava des del 1957, però no va quallar fins al 1970, quan es va decidir aprofitar una escultura del francès Robert Vasconcel, Meditació, que havia merescut un premi a l'Exposició Nacional de Belles Arts celebrada a Barcelona el 1942, per dedicar-la als pares de l'Exposició de 1929. Vasconcel havia mort el 1965 i havia cedit part de les seves obres a l'Estat espanyol. El 17 de setembre de 1970 va tenir lloc la inauguració del nou monument a un dels jardins de Montjuïc."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

 

"Trobem a Meditació, de Robert Vasconcel, un art ple de claredat mediterrània, serè i ponderat, on l'artista posa de manifest aquest desig de realitat volumètrica, d'ocupar l'espai i ensenyorir-se'n. La noció de massa, de volum tancat, de forma sencera, fins i tot el pes, no pot ser més evident. L'elecció de l'un coadjuva en aquest resultat. De tot això s'obté una solemne quietud com a expressió d'una humanitat més lírica que dramàtica, i com a exacta precisió del bé tallat, diàfan, sintètic i pur, per arribar a representar la reacció del sentit tàctil i de la concreció formal, mostrant-nos una escultura líricament sentimental.

El propòsit al qual obeeix no s'aparta d'aquesta assimilació de la pedra a la carn; aquesta concepció antropomòrfica i més o menys imitativa d'una escultura no pretén altra cosa que perpetuar, malgrat algunes innovacions, els cànons estètics de l'ideal grecoromà: obtenir alguna cosa tan bella i tan veritable com la natura, i possiblement més bella i més veritable. Què aporten d'inèdit aquests homenatges que són, de fet, una celebració de la dona, a part de, per la postura, la freqüent posició asseguda del model, per al detall, un tall de pèl més o menys modern, i, quant a l'estil, aquesta plenitud de majestat serena deguda a certa afinitat arquitectònica dels volums? Les llibertats que es pren amb el model acaben allí; senzillament, la dona representada ha de ser versemblant i respon a una estatuària representativa i verista, a la qual només la inèrcia de la matèria sostreu del món viscut.

La posició en l'espai urbà d'obres com Meditació, que amb l'adveniment de la modernitat van perdre la seva escala monumental i la seva adequació a un lloc públic, pot provocar que, tractant-se d'una obra creada sense tenir en compte cap lloc concret, en ser situada a qualsevol banda, acabi sense menyscapte per a l'obra o el lloc."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - José de las Casas

Materials:Marbre

A LOS QUE IDEARON Y REALIZARON / LA EXPOSICIÓN INTERNACIONAL DE / BARCELONA DE MCMXXIX / MENSAJE Y CITA DE HERMANDAD / MCMLXX / JUAN PICH Y PON / FRANCISCO CAMBÓ BATLLE / BARON DE VIVER / MARQUÈS DE FORONDA

Autor

Escultor:Robert Vasconcel

Robert Chaveau Vasconcel (Bordeus, 1886 - Barcelona, 1965). Després d'uns començaments artístics a Franca, on exposà al Salón d'Automne i al de la Societé Nationale, els anys vint s'instal·là a Barcelona i es nacionalitzà espanyol. Participà a l'Exposició de Primavera de 1936 i a la Nacional de Barcelona de 1942.

 

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

 

Font del carrer dels Vivers

 

"Aquesta font, que ara queda prop del viver municipal dels Tres Pins, és una de les dues amb relleus escultòrics realitzades per Joan Borrell i Nicolau dintre de la urbanització de la muntanya de Montjuïc de cara a l'Exposició Internacional. El relleu representa dues figures d'inspiració clàssica. L'altra font, coneguda com de la Maternitat, es troba a l'avinguda del marquès de Comillas, davant del poble Espanyol."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

 

"La urbanització de l'espai que acull aquesta font data de la segona dècada del segle XX i és fruit dels preparatius per a la celebració el 1929 de l'Exposició Internacional a Montjuïc.

Al relleu hi figuren dos personatges, un de masculí i un de femení, dempeus, mig girats i vestits amb túniques, i a l'alçada dels caps una mena de màscara que mira a l'espectador. El broc de la font està encastat en un mascaró.

El mal estat de conservació i la manca de bibliografia i documentació fan difícil explicar-ne la iconografia i atorgar-li una paternitat. A l'espera de l'aparició d'alguna dada, pot aventurar-se una primera hipòtesi sobre el seu artífex. El gust clàssic del treball permet pensar en la mà de l'escultor Joan Borrell Nicolau (1889-1951) que inspirà bona part de la seva obra en l'antiguitat grecoromana i de qui se sap que executà dues fonts per a Montjuïc entre el 1923-1924, i de les quals sols se'n coneix una: la font de la Maternitat. Per incidir en aquesta hipòtesi, però, caldria verificar si la font ja era en origen a Montjuïc, bé en el sector que ens ocupa, o bé en un altre espai de la muntanya i que la seva ubicació actual sigui fruit d'un trasllat posterior, ja que durant el certamen aquesta plaça estigué parcialment ocupada pel pavelló de la Sociedad Española de Construcción Naval."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Ernest Ortoll

Materials:Pedra

 

Fotografia antiga, font:Ajuntament de Barcelona, Art Públic

 

Autor

Escultor:Joan Borrell i Nicolau

Més informació:Viquipèdia Joan Borrell i Nicolau

Més informació:Borrellnicolau.cat

Joan Borrell i Nicolau, font:borrellnicolau.cat

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

Escultura a La Maternitat

 

"Escultura exempta de ple volum en pedra sobre un pedestal fet de plaques de marbre, signada per l'autor a la part que fa de seient a la figura de la Maternitat, una de les temàtiques més freqüents en l'escultura, amb precedents prestigiosos. L'escultura de Badia se situa davant de la caseta dels jardiners del parc. És en una zona enjardinada, sota un gran pi marítim que fa de cobricel. La situació de l'escultura, una mica apartada dins d'aquest gran parc -en el qual hi ha emplaçaments millors-, fa que passi desapercebuda. Entre les obres de Sebastià Badia, aquesta és de les que té un caràcter més classicista i més dolçor, tant per l'expressió del rostre de la mare com per la composició. El tractament de la superfície, de gran suavitat, tendeix a incrementar l'efecte de tendresa. Aquesta escultura, tot i la seva compacitat, és més allunyada de la força centrípeta que regeix l'escultura de Badia. Malgrat la seva centralitat, té elements que sobresurten. La frontalitat i el hieratisme es veuen minvats per la suau torsió del rostre i del tronc de la mare que mira l'infant que té a la falda; també pel sortint en escorç de la maneta del nen i la dissimetria entre la posició de les cames, repenjada més alta la cama dreta, fet que permet acollir més confortablement la criatura i que marca una línia ascendent a la faldilla, reblada pel cos de l'infant. Aquest recurs ens remet a la Pietat de Miquel Àngel, sense el seu dramatisme. Diversos detalls més treballats de l'escultura, com els plecs de la faldilla, els acabats de l'escot i les arrugues de les mànigues, el pantaló del petit, la robeta que l'acull, els plecs del mocador del cap de la mare i, sobretot, la massa pesant de la vora de la faldilla són espais on la llum i l'ombra juguen en la superfície escultòrica. En conjunt, serenor, placidesa, dolcesa i mediterrània són els atributs d'aquesta obra."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Montserrat Castillo

Materials:Pedra

Autor

Escultor:Sebastià Badia

Més informació:Viquipèdia Sebastià Badia i Cerdà

Sebastià Badia, font:appadvice.com/app/sebastia-badia

 

Veure més Art Públic Sants Montjuïc