Font Ornamental del Passeig de Gràcia

 

"Amb l'excusa de reordenar el trànsit en una cruïlla tan destacada com la que formaven la Gran Via de les Corts Catalanes amb el passeig de Gràcia, l'Ajuntament de Barcelona va decidir, al començar els anys cinquanta, posar-hi una font monumental i amb aquest objectiu va convocar un concurs públic entre escultors, amb tres premis de 25.000 pessetes. El jurat es va formar amb l’escultor Josep Clarà, com a president, i els tinents d’alcalde i arquitectes municipals. S’hi van presentar 27 escultors i els projectes es van exposar a la Virreina. Però la manca de pressupost i la urgència de tenir-la acabada per la proximitat del Congrés Eucarístic va fer que el concurs no s’arribés a fallar mai i que Josep Clarà, davant la indignació dels escultors participants, declarés que, de fet, ell mai no havia acceptat formalment la presidència del jurat. Per sortir del pas, la idea de la font es va concretar el 10 d'abril de 1951 en un projecte sense escultures impulsat per l'arquitecte municipal Josep Soteras, i l'1 de març de 1952 estava acabada.

Es va inaugurar el 15 de maig de 1952, pocs dies abans de l'inici dels actes del Congrés Eucarístic. Lluís Pons Tusquets, president d'Amics dels Jardins, es va oposar al projecte, per considerar que era esquifit des del punt de vista de zones verdes, i va aprofitar per dir, en la seva al·legació, que "zonas extensísimas de Barcelona (están) sin un solo palmo de jardín público."

La construcció d'aquesta font monumental s'emmarca amb la transformació urbanística d'aquell indret, registrada entorn de la celebració del Congrés Eucarístic Internacional, el 1952. Fou aleshores que es va aixecar l'actual edifici de l'Hotel Avenida Palace i es van remodelar els jardinets situats al davant. El 1942 s'havia començat a construir el gratacels del Banc Vitalici, a la cantonada Llobregat/mar de la cruïlla del Passeig de Gràcia amb la Gran Via. Es va trigar vuit anys a fer-lo, i ja era totalment acabat i ocupat pel Congrés Eucarístic del 1952. L'altre gratacels, al costat Besòs/mar, també de tretze pisos, es va començar a construir el 1957 per al Banco Rural y Mediterráneo, vinculat al sindicat vertical. En l'últim pis d'aquest va haver-hi, entre 1961 i 1980, la popular "Terraza Martini".

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Aigua

 

Més informació:Ignialight.com/Font Passeig de Gràcia - Gran Via

Font del Passeig de Gràcia il.luminada a la nit, font:ignialight.com

Font del Passeig de Gràcia, font:ignialight.com

Font del Passeig de Gràcia i al darrera Zara, font:ignialight.com

 

Autor

Idea:Josep Soteras Mauri

Més informació:Viquipèdia Josep Soteras i Mauri

Més informació:Arquitecturacatalana.cat Josep Soteras i Mauri

Josep Soteras i Mauri, font:arquitecturacatalana.cat

 

 

Veure més Art Públic Eixample

Acàcia del Congrés de Cultura Catalana

 

"L’any 1977 va ser el de cloenda del Congrés de Cultura Catalana, iniciat dos anys abans amb la intenció de potenciar els diferents àmbits de la cultura catalana. L’Associació de Veïns de l’Esquerra de l’Eixample, una entitat particularment activa en aquest tema –fins i tot va fer–ne cartells– va promoure la plantació d’un arbre com a símbol d’aquella llarga experiència on tanta gent hi havia participat. Es va triar una acàcia que es va posar a una de les cantonades de l’Avinguda de Roma amb el carrer d’Urgell, i al seu costat s’hi va posar una placa de ceràmica obra de Joan Calvet. Va ser inaugurat el diumenge 6 de març de 1977 amb una cercavila i una ballada de sardanes."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Acàcia

"arbre del / congrés de cultura catalana / esquerra del eixampla 1977"

Més informació:Viquipèdia Congrés de Cultura Catalana

Congrés de Cultura Catalana a Cornella 1977, font:nuvol.com

Autor

Ceràmica:Joan Calvet

 

 Veure més Art Públic Eixample

 

L'Alzina de Mossèn Cinto

 

 

Arbres de Memòria

"La Veu de Catalunya va publicar, el 10 de juny de 1903, un article de mossèn Jacint Verdaguer, L’alzina del passeig de Gràcia, escrit cap al 1900 i publicat un any després de la mort del poeta. Aquest lloava la presència de l’alzina enmig dels plàtans del carrer, i feia com un cant romàntic a aquella “filla de les muntanyes”, afirmant: “Aquí sempre seràs una forastera, una estranya, un arbre de res, mirat de regull per tots els partidaris de la simetria i de l’uniformisme”.

Segons Alberto del Castillo en el seu esplèndid llibre De la Puerta del Ángel a la plaza de Lesseps, hi havia dues alzines al passeig, una situada al tram dret entre Diputació i Gran Via, i una altra al carrer de Rosselló. La primera va ser substituïda per una de més petita, que és la que encara subsisteix, una mica esquifida, i la segona va ser treta el 1908, segons mostra una fotografia de l’època. Era una alzina vella, centenària, de quan l’Eixample eren només camps..."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"Quan l'any 1860 es posava en marxa el pla d'eixample de Barcelona s'estava endegant un procés fins aleshores desconegut de creixement de la ciutat en una expansió que arribaria fins als pobles que, a manera de corona, l'encerclaven en el pla. Per bé que aquest creixement es va anar produint de manera continuada i que trigaria gairebé una centúria en construir-se tot el sòl edificable, el cert és que a la darrera dècada del segle XIX la zona central de l'Eixample es trobava edificada tenint com a eix central el passeig de Gràcia.

Nascut com a camí natural entre Barcelona i Gràcia i amb sortida de la muralla per l'antiga porta de l'Àngel, el passeig de Gràcia propiciava agradables passejades fins al convent franciscà de Jesús, amb una font on combatre la set. El 1821 les autoritats militars de Barcelona van iniciar el projecte d'urbanització del passeig, finalitzada sota el mandat de José Bernaldo de Quirós, marquès de Camposagrado, el mateix que va fer arribar a Barcelona les aigües de Montcada per a ús públic pel que la ciutat agraïda li dedicaria una font monument. El nou passeig es va inaugurar el 1827. Amb una amplada de més de 40 metres, disposava d'arbres que procuraven ombra en dies calorosos i que configuraven un paisatge apreciat pels barcelonins, al que s’afegirien els Jardins del Criadero. Aviat la iniciativa privada va començar a promoure zones d'esbarjo i lleure, entre ells els Jardins de la Nimfa, Tívoli, Euterpe, o El Prado Catalán i els Camps Elisis. Al començar la construcció de l'Eixample no és d’estranyar, doncs, que entre aquell paisatge afloressin els primers palauets, residències unifamiliars, de la nova burgesia i aristocràcia de Barcelona. Però pels volts de 1890 alguns d'aquests palauets ja eren substituïts per edificis plurifamiliars i l'ornamentació vegetal del passeig de Gràcia la formaven plàtans, arbres de fàcil creixement, que presentaven un fort contrast amb la poca vegetació que encara subsistia, de la que l'alzina n'era bona mostra, vivint arrelada davant del palauet de la família Robert. Mossèn Jacint Verdaguer, en plena etapa literària, va cantar a l'alzina un bell text, lloant-la al temps que dolent-se del futur que li esperava. Cal preguntar-se què tenia aquella alzina d'especial, i justament la feia diferent la seva pròpia espècie, el seu hàbitat tradicional i la seva presència única. En aquest punt, Verdaguer era molt clar quan es preguntava, adreçant-se a l'alzina, “Mes, no t'enyores aquí tota sola? (...) No enyores aquelles immenses ramades d'ovelles... No enyores aquells pastors...? (...) com t'avindràs tu a la tirànica moda ciutadana?”. Les paraules destinades pel poeta a l'alzina mostren soledat i enyorança davant de les transformacions de Barcelona, immersa en un procés de canvis econòmics, socials, urbans..., en definitiva, un canvi de mentalitat, de costums i tradicions. A les darreries del segle XIX, en el vial barceloní més cosmopolita, el passeig de Gràcia, l'alzina s'aixecava com a símbol d'un passat rural que Verdaguer veia desaparèixer, com també estaven desapareixent el debilitat imperi i les riqueses antillanes que havien fet cosmopolita el passeig. El canvi de segle comportaria el destí final de l'alzina. El 1908, seca, morta, s'arrencava l'alzina, però el seu esperit presencial d'un passat perdut continuaria en la memòria de la ciutat gràcies a la plantació d'una nova alzina i al text d'un poeta."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Carme Grandas

Materials:Alzina

"Almogàver indòmit, ja sabràs posar-te de / filera amb aqueixa tropa de plàtanos, /novella, polida, endiumenjada / i fatxandera?

L'Alzina talada l'any 1908, font:historiadebarcelona.org - La Esquella de la Torratxa

Més informació:Viquipèdia Jacint Verdaguer i Santaló

Jacint Verdaguer, font:escriptors.cat

 

 

 Veure més Art Públic Eixample

Til.ler de la Concepció

 

Arbres de la Memòria

"Jesús Almirall i Andreu (1935–1996) era un enginyer tècnic agrícola de Parcs i Jardins, molt apreciat. Va merèixer l’atenció dels seus companys fins el punt que li van plantar un til·ler amb placa dedicada davant de l'església de la Concepció, al carrer d’Aragó, al costat dels jardins del Rector Oliveras. La dedicatòria és ben concreta: “Homenatge a Jesús Almirall i Andreu (1935–1996) per la seva contribució a la millora del verd urbà”. Va ser posada el 4 de novembre de 1998."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Til.ler

  Veure més Art Públic Eixample

Fonts bessones de la Plaça de Catalunya

 

"El 1958 es va decidir reordenar la part alta de la plaça de Catalunya, el lloc on segons el projecte de Francesc de Paula Nebot s'havia de construir un templet que hagués funcionat de teló monumental a tota la plaça. En comptes del projecte de Nebot, el 1928 Jaume Otero va construir una font amb quatre sortidors esculpits en forma de nens, la Font dels sis putti, voltada per una terrassa on es van instal·lar algunes de les figures que s'havien encarregat pel templet.

Aquesta font, però, argumentaven els tècnics en 1958, s'havia convertit en una zona sempre bruta de deixalles i males herbes i que per tant no s'utilitzava. El problema real, però, era que la petita font no creava el marc monumental que necessitava la plaça, i el projecte de Fernando Espiau Seoane s'ha d'entendre com un intent de crear aquest teló monumental. Com que un sol sortidor no era suficient per a cobrir tota la façana de muntanya de la plaça, va necessitar projectar-ne dos, separats per una terrassa on es conserven les escultures. Alhora, va necessitar crear dues tasses altes, en un intent de fer més evident el pendent existent, per tal de que les fonts s'imposessin al conjunt. Tot i les dimensions de les fonts, no aconsegueixen crear aquest efecte monumental, i de fet, des de qualsevol punt de la plaça es veuen escarransides. Comparades amb la senzillesa del sortidor de Marès, no és d'estranyar que un periodista de La Vanguardia que va visitar les obres el 13 de desembre de 1958 digués que les fonts li semblaven exagerades i copiades de la existent a la cruïlla de passeig de Gràcia amb Gran Via.

Si es veu una imatge aèria de la plaça, es pot comprovar que les dimensions de les dues fonts són realment exagerades per a la plaça, alhora que no acaben d'aconseguir l'efecte desitjat.

Juntament a aquestes dues fonts també es va construir un rellotge floral en el parterre amb pendent davant la terrassa, que durant molts anys va reproduïr-se a les postals com una de les meravelles de la ciutat."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Llorenç Bonet

Materials:Aigua

 

 

 

 

Més informació:Ignialight.com/.../Fonts-bessones-bcn

Font de la Plaça de Catalunya, font:ignialight.com

 

Fonts bessones de la Plaça de Catalunya, font:ignialight.com

Autor

Disseny:Fernando Espiau Seoane

Fernando Espiau Seoane (Barcelona, 1915-1992). Enginyer. Autor de les fonts que hi ha a la plaça de Catalunya, realitzades durant el seu pas per l'Ajuntament de Barcelona. Va presidir la Caixa d'Enginyers de Catalunya i va formar part de la junta del Col·legi d'Enginyers de Catalunya. Font:Ajuntament de Barcelona - Art Públic

 

   Veure més Art Públic Eixample