diumenge, 3 d’octubre del 2021

Escultura Noia La Benvinguda

 

"L’obra que comentem és una de les escultures de pedra disposades a la terrassa entre els dos estanys de la part superior de la plaça de Catalunya, mirant cap a muntanya, cantó Llobregat. Està situada en un segon rengle, darrera la Maternitat de Vicenç Navarro, fent pendant amb la Navegació d’Arnau i el Pastor del Flabiol de Gargallo que es troben a l’altre cantó de l’escalinata. Però aquesta disposició ha de ser circumstancial, no podem pensar en una lògica que hagi emplaçat de costat la imatge de la mare i la de la joventut de la mateixa manera que no podem trobar vincles entre una al·legoria de navegació i un bucòlic pastor de l’Arcàdia clàssica.

En el projecte de urbanització de la plaça de Catalunya de maig del 1927 es preveia disposar-hi dues peces d’aquest escultor en el templet que havia d’anar a la part superior però només se n’hi va ubicar una i, l’altra, la Deessa,es va instal·lar, finalment, al Parc de la Ciutadella, entre el llac i la plaça d’Armes. Ambdues escultures, de gran atractiu i rigor tècnic, tenen dimensions monumentals, més de 2 metres i mig d’alçada i estan realitzades en pedra de Montjuïc. De fet, la intitulada Deessa, una dona nua amb un mantell sobre l’espatlla esquerra i una petxina a la mà podria ser una imatge de Venus sortint de les aigües mentre la Noia que comentem no te cap significat al·legòric. Quina fou la raó per la que la senzilla noia es va quedar a la plaça de Catalunya desplaçant la Venus? Podem pensar que possiblement per calmar la campanya a favor de la moral que es va desencadenar aquells anys.

Josep Dunyach havia residit molts anys a París on treballà, sobretot, la petita escultura de tipus decoratiu. I es va iniciar en el tractament de l’escultura monumental seguint el model que havia imposat Arístides Mailloll, escultor molt influent entre els artistes procedents de la Mediterrània que, a més permetia enllaçar amb el creixent interès per embellir i monumentalitzar la ciutat que havia imposat el noucentisme. L’escultura que analitzem representa una noia jove vestida amb una túnica lligada sota el pit, amb el cabell recollit, peus nus i en actitud de caminar, tot avançant la cama esquerra mentre equilibra amb el joc de la mà dreta. El moviment fa que s’obri la túnica i quedi a la vista una cama robusta pròpia de les figures femenines noucentistes que prodiguen per la ciutat."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Mireia Freixa

Materials:Pedra de Montjuïc






 

Autor

Escultor:Josep Dunyach

Més informació:Viquipèdia Josep Dunyach i Sala

Josep Dunyach i Sala, font:nuvol.com

 

 Veure més Art Públic Eixample


divendres, 1 d’octubre del 2021

Ceràmica Sant Jordi

 

"A l'avinguda Diagonal, entre el carrer de Roger de Llúria i el següent, Bruc, hi ha la Casa de les Punxes, construïda entre 1903 i 1905 just en el límit del tros urbanitzat fins aleshores de l’avinguda Diagonal. Els anys següents es va seguir urbanitzant cap al passeig de Sant Joan. A la part més alta de la façana que dóna al carrer de Rosselló, aquest edifici modernista obra de Josep Puig i Cadafalch té un gran mosaic amb la figura de sant Jordi matant el drac, uns escuts amb les quatre barres i la creu de sant Jordi, i la llegenda: “Sant patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat”. És una de les expressions més contundents de catalanisme en l’arquitectura i l’art públic barcelonins que, per increïble que pugui semblar, va estar allà durant tots els anys del franquisme. Frases molt més innocues van ser retirades de circulació el 1939. Els motius poden ser diversos, encara que el fonamental devia ser el lloc on es troba. Només és visible a l’hivern, quan els arbres no tenen fulles i l’alçada a què es troba li treu una gran part del seu impacte provocador."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

 

"La casa Terrades o de les Punxes, és un conjunt d’habitatges que ocupa una mançana irregular a l’avinguda Diagonal. L’efecte pintoresc i nòrdic del perfil d’aquest edifici es complementa amb el detallat treball d’escultura decorativa a les tribunes, que remeten a l’estil plateresc espanyol del segle XV. La decoració exterior es complementa amb cinc murals de rajola ceràmica vidriat entre les torres que rematen l’edifici. Representen temes simbòlics, heràldics i llegendaris de sabor prerafaelita.

Entre aquests murals destaca el situat a la façana del carrer de Rosselló. En ell es representa a sant Jordi (patró de Catalunya) dempeus amb el drac moribund als seus peus i no a cavall, com és habitual. Es tracta d’un sant Jordi estilitzat, de posat juvenil i atlètic, immaculat, idealitzat i sensual –vegi’s la sinuositat del seu cos-, amb expressió tranquil·la i coronat per sobre del casc. Te els braços aixecats, en un d’ells sosté l’espasa, mentre que l’altre manté el puny tancat en actitud victoriosa, senyal del triomf sobre el drac, però sobretot de lluita per la llibertat de Catalunya, tal i com resa en la inscripció de la filatèlia: “Sant patró de Catalunya, torneu-nos la llibertat”. Tanquen la composició en la part superior dos escuts, un amb la creu de sant Jordi –a l’esquerra- i l’altre amb les quatre barres de la bandera catalana –a la dreta. S’ha de recordar que l’arquitectura modernista és una “arquitectura parlant” i el símbol esdevé transmissor d’idees, en aquest cas la identitat nacional que es viu en aquest moment a Catalunya. Es tracta d’una deliberada intenció d’expressar un sentiment nacional de fons romàntic, composat de medievalisme (el sant i la seva iconografia) i de l’exotisme de la decoració.

El llenguatge està revestit d’ambigüitat, mesclant el relat històric (la tradició), amb la modernitat decorativa del tractament de la naturalesa i la recerca d’efectisme i lirisme. De fet, el tema històric es redueix al mínim, se suprimeix el paisatge típic medieval, amb el castell i les muralles, que se substitueixen per dos grans tarongers que envolten el sant, configurant una mena d’arc triomfal.

El dibuix no és agressiu sinó que està embolcallat d’una acadèmica moderació, de complaent naturalitat, contrastant amb l’artifici, sensualitat i horror vacui del fons. Cap espai del mural queda sense pintar, tot està decorat, en un intent innegable de voluntat poètica i acostament a la natura. Les flors, els arabescos, els tarongers, són una evocació de la irrealitat, com si d’un somni es tractés. No hi ha tragèdia en els gestos, ni tan sols al drac, que te l’espasa clavada i la gargamella oberta. En conjunt, una composició que te molt d’escenografia teatral.

En la configuració de l’epidermis de l’arquitectura modernista, tant arquitectes com artesans van col·laborar per donar sentit, color i contingut a una arquitectura caracteritzada per integrar diferents arts decoratives. Per tal de conferir un caràcter específic a les obres, l’arquitecte intervenia directament en el disseny de les peces que configuraven l’aparença externa de l’edifici. A tot això hi hem d’afegir que darrere de cada disseny hi ha una col·lecció d’imatges que inspiraven el dibuix que anaven a aplicar a la arquitectura. A la base, que és la naturalesa, amb flors i fulles estilitzades, s’ha de sumar un ric repertori format per revistes il·lustrades, anuncis, postals, estampes, cromos, làmines editades de gravats, etc. En definitiva, un gran mostrari gràfic amb suport iconogràfic, indispensable a qualsevol taller, al que hauria d’afegir-se un gran mestratge en el dibuix per a desenvolupar el treball creatiu.

Com a nota final, destacar que en aquest mural es conjuguen tradició i modernitat, història i exotisme, per emfatitzar un missatge pensat per a servir a la causa de la Renaixensa, doncs havia d’il·lustrar a qualsevol persona que el contemplés, en un clar exemple d’art com a canal d’educació i transmissor d’idees."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Sonia Arilla Satué

Materials:Ceràmica vidriada

 


 










 

Més informació:Viquipèdia Casa Terradas o Casa de les Punxes

Casa de les Punxes, font:coolturemag

 

Més informació:Viquipèdia Sant Jordi

Escultura de Sant Jordi a la plaça Sant Jaume

 Veure més Art Públic Eixample

 

Escultura Pastor del flabiol

 

"Pau Gargallo és conegut com un dels escultors que va trencar amb l'estètica noucentista que dominava en la seva època i va voler anar més enllà; com també va fer Juli Gonzàlez va voler innovar en el camp de l'escultura.

Quan el 1927 rep l'encàrrec, Gargallo es troba en un moment de la seva carrera artística en què experimenta i s'acosta a un estil en la línia cubista, creant unes formes abstractes a través de planxes articulades i a través de la incorporació del buit en les seves escultures; va ser un dels primers escultors que va treballar el ferro.

Amb l'encàrrec de l'Ajuntament de Barcelona per la realització d'escultures per a la ornamentació de la plaça Catalunya i l'Estadi de Montjuïc, Gargallo va haver de deixar al marge aquesta nova línia que seguia en l'últim temps, i va simultanejar aquest estil d'avantguarda amb un estil més clàssic i figuratiu, el qual s'adaptava al context de les obres per a l'Exposició Internacional. En totes aquestes obres evidentment hi predomina un figurativisme d'estil tradicional combinat en alguns casos amb petites dosis de modernitat, com la simplicitat o l'estilització de les línies.

El pastor del flabiol per tant, s'allunya de la línia que l'escultor seguia en aquell moment, però Gargallo domina totes dues tendències a la perfecció. El pastor del flabiol és una escultura realista i figurativa, ja que es tracta d'una figura masculina amb trets clàssics, esculpida en pedra clara; unes característiques que ja l'encasellen en el classicisme.

L'obra dels primers decennis del segle vint de Gargallo segueix un doble vessant, a les formes escultòriques centrades en la representació del cos humà lligades al classicisme del Noucentisme s'hi oposa la llibertat influïda per les seves estades a París i pel Cubisme, quan s'incorpora l'Avantguarda i busca expressar amb personalitat noves formes amb coure, ferro retallat i soldat o plom. També la terra cuita i el bronze li van servir per crear formes geomètriques, per obtenir un volum que jugava amb la llum. Els treballs escultòrics que l'Ajuntament de Barcelona li va encarregar l'any 1927 per la nova urbanització de la plaça Catalunya i per Montjuïc, el van portar a participar en el concurs convocat per l'Ajuntament amb motiu de l'Exposició Internacional de 1929. Pastor de l'àliga i Pastor del flabiol, de bronze i pedra respectivament van ser triades per la plaça de Catalunya, i la Veremadora, de pedra, per Montjuïc. També són d'aquell moment els genets i les bigues per a l'estadi de Montjuïc. És tot un conjunt escultòric que correspon a un encàrrec molt concret i que presenta característiques comunes dins la línia figurativa lligada al Noucentisme amb formes sòbries i rotundes però allunyades de les novetats avantguardistes que tant li interessaven. És un estil tradicional de gran qualitat però amb un gran purisme formal i un cert esquematisme que es manifesta molt clarament en les escultures de la plaça Catalunya, on ens adonem de l'habitud que tenia Gargallo d'expressar-se amb altres materials i d'apropar-se del Cubisme. És molt interessant de recordar que arran de l'Exposició Internacional de 1929 els barcelonins van tenir l'ocasió de veure els dos aspectes de l'obra de Gargallo a través de les escultures públiques, el més tradicional o almenys el més lligat a la tradició noucentista, i al Pavelló dels Artistes Reunits La Gran Ballarina, una d'aquelles aportacions que van fer de Gargallo un artista clau en el desenvolupament escultòric del primer terç del segle XX."

Font de la informació:Ajuntamente de Barcelona - Art Públic - Xavier Barral i Altet

Materials:Pedra artificial (original de pedra arenisca)

 




 

Autor

Escultor:Pau Gargallo

Més informació:Viquipèdia Pau Gargallo i Catalán

 

Pau Gargallo i Catalán, font:viquipèdia

 

 Veure més Art Públic Eixample

 

dimecres, 29 de setembre del 2021

Muses al Teatre Coliseum

 

"Tots els catàlegs i publicacions donen com autor de les escultures de la façana del Cinema Coliseum a Pere Ricart, sense que a ningú sembli sorprendre que enlloc hi hagi constància d’un escultor amb aquest nom ni que no es conegui cap altra obra del pretès autor d’un conjunt tan monumental. En realitat, al darrera d’aquestes nou peces escultòriques i els ornaments que les complementen hi ha una història, no del tot coneguda, que incideix en el vellíssim problema del paper que juguen en l’autoria d’una obra els molers, els picapedrers i els escultors.

Pere Ricart i Marès va ser un comerciant de marbres que tenia el taller quasi al davant de la fàbrica Elizalde, al passeig de Sant Joan 138, en la zona sobre l’avinguda Diagonal on actualment hi ha els jardinets centrals. Viatjava sovint a Itàlia, on adquiria el marbre a les pedreres romanes i se’l feia transportar a Barcelona, on el manipulava per adaptar-lo a les necessitats dels clients. Era una persona molt coneguda en el món artístic del primer terç de segle i fins donava conferències a estudiants d’escultura sobre les formes d’extracció i els permetia visites col·lectives al seu taller. Ell va ser l’industrial que va proporcionar tot el marbre emprat en la construcció del Cinema Coliseum, tant el de paviments i recobriments interiors com el de les impressionants vuit columnes del porxo d’entrada. Però no era, òbviament, un escultor en el sentit artístic.

Ricart, a més, treballava només amb marbre, no amb pedra, que és el material de que són fetes les escultures de la façana del Coliseum. L’industrial que va aportar al Coliseum els treballs en pedra va ser Torra Pasani. Tant el seu nom com el de Ricart apareixen en diverses relacions d’empreses que participaven en la construcció d’un edifici important quan aquest era acabat, el primer com a marbrista, i el segon com a picapedrer. Es troben en els anuncis del Coliseum i també, per exemple, en el del Círcol Eqüestre al passeig de Gràcia, inaugurat el 1926.

Una crònica evocadora que va publicar La Vanguardia el 6 de juliol de 1975 esmenta com a decoradors del Coliseum a “Fernández Casals, Gonzalo Batlle y Torra-Pasani; éste último cinceló la piedra de cantera de las esculturas y relieves”.

És clar doncs que les escultures de la façana del Coliseum van ser executades per anònims picapedrers del taller Torra Pasani, artesans, per cert que devien treballar en condicions força dures perquè es troben a la premsa de l’època algunes notícies d’accidents laborals que l’afecten i fins una demanda laboral.

Resta encara en el misteri qui és l’autor dels models o esbossos que van fer servir els picapedrers per transportar a les peces definitives els punts d’escultura. Enlloc s’esmenta, en el moment de la inauguració, el nom de cap escultor català conegut. Sembla doncs el més probable que es partís de models portats de fora, potser a escala reduïda, o còpies en guix, de peces clàssiques o contemporànies. Si hi hagués hagut un autor que ho hagués fet expressament, d’alguna manera s’hauria fet constar, i les informacions de l’època no n’esmenten mai cap.

Per l’aparença, semblen figures copiades de bibelots de ceràmica o porcellana, potser portats d’un dels seus viatges a Itàlia pel marbrista Pere Ricart, o trets de qui sap d’on pel mateix Torra Pasani, per un dels altres decoradors que van intervenir en la construcció del Coliseum o per l’arquitecte de l’edifici, Francesc de Paula Nebot. Una última possibilitat, força improbable, és que ho fes un escultor d’aquí que preferís conservar l’anonimat per no haver quedat prou satisfet de la feina feta pel picapedrer. Caldrà esperar que algun dia aparegui nova documentació o algun testimoni que permeti aclarir-ho.

Quatre muses

Les escultures de la façana del Coliseum són representacions força heterodoxes de les muses vinculades al món del teatre. No han estat representades soles, com és habitual, sinó en parella, i algun dels típics elements iconogràfics que les caracteritzen han estat variats. Així, el punyal de Melpòmene, vinculada a la tragèdia, ha estat substituït per un vas que se suposa ple de metzina; la màscara de Talia, vinculada a la comèdia, la porta aquí el noi que l’acompanya i més que portar-la, se la treu; Terpsícore, vinculada a la dansa, apareix ballant, com és lògic, però sense la lira habitual, que sí porta en canvi Euterpe, vinculada a la música i el cant, en lloc de la flauta doble amb que normalment se la representa. Podria dir-se que més que representar les quatre muses del teatre, l’autor va buscar unes al·legories vagament inspirades en elles.

Aquestes quatre parelles són en el balcó del primer pis i flanquejant-les hi ha dos angelets abraçats a unes grans màscares.






 

Més difícils d’interpretar són els dos conjunts escultòrics que hi ha dintre uns templets, en els extrems del segon pis, i un tercer que és a dalt de tot de la cúpula, sense cap protecció i per tant en força mal estat. En cadascun hi ha tres figures que segurament volen representar escenes de la mitologia vinculades amb les muses o escenes de peces històriques teatrals.

font:art públic bcn.es

font:art públic bcn.es
 

A la base de la cúpula hi ha tres medallons iguals, amb el rostre d’una noia.

font:art públic bcn.es
 

El Coliseum va ser construït com a cinema que a la vegada havia de servir també com a teatre. El promotor fou el director de la revista Mundo cinematográfico, qui es va associar el 1919 amb Victoriano Saludes i amb el Marquès de l’Argentera per constituir una societat anomenada Metropolitan S.A. amb l’objectiu de dotar Barcelona d’allò que no tenia: un cinema sumptuós. I s’ho van prendre tan seriosament que el resultat va ser el Coliseum, obra de l’arquitecte Francesc de Paula Nebot, inaugurat el 10 d’octubre del 1923. La construcció va despertar una gran expectació a la ciutat. Per a l’excavació del solar es va fer servir la primera màquina de vapor utilitzada a Espanya amb aquesta finalitat. L’edifici es recolza en una gran estructura de ferro que li atorga una solidesa demostrada quan el mes de març de 1938 un bombardeig de l’aviació franquista va causar l’enderrocament de l’edifici del costat però va deixar incòlume el cinema. Un monument posat l’abril del 2003 al davant del Coliseum (codi 2006-1) recorda aquell episodi dramàtic i totes les víctimes de bombardeigs sobre població civil.

foto del Coliseum desde plaça Universitat despres del bombardeig

Destrosses causades pel bombardeig italià al davant del Coliseum

En els anuncis de la inauguració, es feia constar que les obres de construcció havien costat l’aleshores astronòmica quantitat de quatre milions i mig de pessetes (27.000 euros), que ara fa somriure. També s’hi deia que disposava de calefacció i refrigeració, i també de “taquillas eléctricas”. L’estiu del 1931 va estar un temps tancat per fer-hi noves obres de millora, com el canvi de butaques per unes de més confortables, el que va permetre una nova inauguració el 23 de setembre del 1931.

El 1936 s’establí el Foment de les Arts Decoratives (FAD) en un espai sota la cúpula, on als anys seixanta es donà cobertura a les representacions de teatre català de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, creada per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany com una secció de l’entitat. S’hi van formar els joves directors que els anys següents serien la base del teatre català."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Pedra




font:art públic bcn.es

 

Més informació:Viquipèdia Coliseum

Coliseum,  font:grupbalaña.com

Autor

Escultor:Desconegut

Arquitecte:Francesc de Paula Nebot

Més informació:Viquipèdia Francesc de Paula Nebot i Torrens

Francesc de Paula Nebot i Torrens, font:arquitecturacatalana.cat

 

 Veure més Art Públic Eixample


Fanals del Passeig de Gràcia

 

"Els fanals del passeig de Gràcia, a l’igual que els del passeig Lluís Companys i els de l'antic Cinc d’Oros (avui plaça de Joan Carles I) actualment col·locats a l’avinguda Gaudí, tots del mateix arquitecte, responen a una campanya empresa per l’Ajuntament de Barcelona de millora dels espais urbans més significatius i en concret de l’enllumenat de les principals vies de la ciutat.

És interessant observar com en els tres conjunts l’arquitecte municipal opta per tres solucions molt diferents, que en cada cas s’adaptaven a l’espai on anaven destinats. En el cas dels fanals del passeig de Gràcia, per valorar-los adequadament hem de retrocedir en el temps i imaginar-nos com era aquest carrer a principis del segle XX, quan els fanals van ser instal·lats: la disposició dels espais per a vianants era diferent a l’actual, i s’assemblava a la que encara conserven la Gran Via de les Corts Catalanes i l'avinguda Diagonal, és a dir, amb voreres estretes i dues “andanes” laterals àmplies, a banda i banda dels carrils centrals.

Aquestes andanes eren el lloc de passejada de la bona societat de Barcelona, i com a tal, l’inicial conjunt de bancs de pedra i llums de gas, que configuraven el mobiliari urbà, va enriquir-se amb els fanals dissenyats per Pere Falqués. L’aleshores arquitecte municipal va crear una enginyosa combinació de bancs-fanal molt vistosos, que a més de millorar la qualitat de l’enllumenat i d'oferir més espais de repòs als nombrosos vianants d’aleshores, aporta un valor estètic afegit a un carrer on s’hi construïen les millors cases de la ciutat.

Justament la presència d’aquests importants edificis, molts d’ells modernistes, va determinar el disseny formal dels fanals. Així s’entén com el versàtil Pere Falqués aquí opta decididament per la sinuosa línia coup de fuet, típica de l’Art Nouveau franco-belga, però que a partir del 1900 penetra també en el modernisme català. Els bancs, de formes orgàniques cobertes de trencadís, són d’inspiració gaudiniana, la qual cosa ha alimentat la falsa creença que aquests fanals eren de Gaudí.

Per últim, volem assenyalar que tot i que actualment es trobin enmig del trànsit rodat, en unes esquifides i inhòspites voreres, els bancs-fanal de Pere Falqués s’han esdevingut un element d’identitat del passeig de Gràcia."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Joan Molet

Materials:Ferro forjat i trancadís de terra calcària





 

Autor

Arquitecte:Pere Falquès

Més informació:Viquipèdia Pere Falquès i Urpí

Pere Falquès i Urpí, font:viquipèdia

 

 Veure més Art Públic Eixample