TRESORS a BARCELONA

dilluns, 19 d’octubre del 2020

Escultura L'Encantador de serps

"L'original d'aquesta escultura, feta a Roma pel belga Jules Anthone, va participar en l'Exposició de Belles Arts de 1898, on fou adquirida per l'Ajuntament de Barcelona que mitja dotzena d'anys més tard en va fer un exemplar en bronze a la cera perduda amb la intenció de posar-lo en algun espai públic. Però al final no es va trobar el lloc adient i va quedar-se al magatzem del Museu d'Art Modern fins que el 1970 en va ser rescatada per decorar els jardins de la Vil·la Amèlia, inaugurats el 23 de novembre d'aquell any, en temps de l'alcalde Porcioles. Només queda una de les dues cobres que originàriament feia dansar amb el seu flabiol aquest xicot nu."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

"En un racó entre ombrívol i lluminós de la Vil·la Amèlia es troba aquesta peça d'un acurat disseny que fa seus, alhora, l'orientalisme temàtic d'origen francès i el classicisme formal propi de la tradició de la Roma finisecular on Jules Anthone realitzà aquesta obra. L'Encantador de serps ens mostra un jove efeb que amb la seva flauta travessera, més pròpia de l'Arcàdia virgiliana que d'un país oriental, fa ballar una sèrie de serps dins un cistell de vímet. Un cert caràcter bucòlic domina l'escena en la qual el jove, a la gatzoneta, se'ns presenta com un músic en la línia de les representacions de Fortuny en el seu Idil·li (Madrid, Casón del Buen Retiro), i no en els seus temes marroquins com l'Encantador de serps (Baltimore, The Walters Art Gallery). Aquí domina un classicisme que s'anticipa a les representacions noucentistes de començament del segle vint de Josep Clarà o d'Esteve Monegal. Un cert amanerament formal l'allunya de les formes més rotundes dels seus contemporanis catalans, com és el cas de Jeroni Miquel Suñol i el seu Himeneu (1864, Madrid, Museo del Prado) o de l'Adam adormit (1887, Madrid, Museo del Prado) de Joan Samsó."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Joan Ramon Triadó

Materials:Bronze

Foto antiga de L'Encantador de serps, font:museunacional.cat

Autor

Escultor:Jules Anthone

Jules Anthone (Bruges, Bèlgica, 1858-1923). Escultor. Fill del dibuixant Jules Louis Charles Anthone. Deixeble de H. Pickry entre 1874 i 1882. Ingressà a l'Acadèmia d'Anvers el 1885. Premiat a les exposicions de Roma (1885), Brussel·les (1887), París (1889) i Barcelona (1898). Va obtenir una medalla d'honor per l'obra Encantador de serps que va presentar al Saló de París del 1888 i que es troba actualment a Barcelona.

Més informació:Wikipedia nl Jules Anthone

Veure més Art Públic Sarrià Sant Gervasi

Escultura Dríade

"Aquesta obra d'una adolescent nua, considerada una de les millors de l'escultor Ricard Sala, va ser adquirida per l'Ajuntament de Barcelona el 1970, per decorar els jardins de la Quinta Amèlia. La iniciativa va ser de l'arquitecte Joaquim Maria Casamor, que dirigia el Servei Municipal de Parcs i Jardins. Els jardins van ser inaugurats el 23 de novembre d'aquell mateix any, un any molt prolífic pel que fa a l'obertura de zones verdes després del període de sequera en nous parcs que havia caracteritzat l'època de l'alcalde Porcioles. A més dels de la Vil·la Amèlia, aquell any es van inaugurar el parc del Putget i tres jardins a Montjuïc, amb els noms de Joan Maragall, Costa i Llobera i Mossèn Cinto. Els jardins de l'antiga finca privada coneguda com la Quinta Amèlia van incorporar-se al patrimoni públic en cedir-los els propietaris a canvi d'edificabilitat en una altra part dels terrenys.

L'autor de l'obra la va batejar amb el nom de Dríada, que en la mitologia clàssica era una nimfa protectora dels boscos."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

"Aquesta és una escultura de petit format. La peça, de l'escultor barceloní Ricard Sala i Olivella, constitueix un bon exponent de l'art tridimensional de caràcter figuratiu. Està feta en bronze i té una pàtina amb la tonalitat verdosa tan comuna en les escultures foses en aquest material etern.

Tot i no ser de la grandària natural, l'escultura a la qual ens referim s'integra perfectament en el marc on se situa. Es tracta d'una peça regida per una tècnica molt bona que aconsegueix un ple moviment combinant sàviament el buit amb el ple o, dit d'una altra manera, l'espai ocupat amb l'absència.

Concebuda com una espiral continguda que es projecta cap endavant, està sostinguda per un sol peu que, recolzat en la part davantera de la seva planta, sembla no tocar terra, com si fos una forma ingràvida. L'escultura, en realitat, se suporta en la seva peanya també de bronze i formada per dos graons de secció quadrada i un pern cobert del mateix material que reforça el gruix del peu, tot donant consistència estructural al conjunt escultòric. L'escultura descansa sobre un dau de pedra de secció més ampla que la peanya, que atorga a la part no figurativa de la peça un aspecte de piràmide truncada de base quadrada. Aquesta centra una petita illa de perímetre circular –encara que irregular– coberta de vegetació que creix entre roques de mides, formes i textures irregulars. La totalitat del conjunt que regeix l'estanc funciona com el cim d'una muntanya coronada per la dríada, que sembla estar a punt de fer un salt a l'aire.

L'escultura i l'aigua tenen una relació de convivència de gran tradició. Moltes vegades, la primera ha estat un pretext per fer una font en un lloc determinat; d'altres, senzillament han tingut una relació de proximitat i se les ha col·locat a tocar de l'aigua, emmarcant un espai, i també n'hi ha que han participat de l'aigua essent totes dues indissociables. En aquest cas, la Dríada corona un disseny construït, en bona part, per donar-li relleu i embellir l'entorn qualificant-lo. Igual que moltes peces que tenen relació amb l'aigua, aquesta escultura està pensada per projectar la seva imatge, emmirallant-se en el marc que l'envolta.

Els braços tenen una marcada projecció cap endarrere i dibuixen una línia a la manera d'un arc que enllaça amb les extremitats inferiors a través del tronc, contraposant-se a aquestes, de manera que aconsegueix crear una pauta rítmica alhora que harmònica. Així doncs, estem davant d'un joc de tensions on les forces es contraposen. La important flexió del braç dret queda compensada amb la no menys poderosa flexió de la cama esquerra, la qual cosa crea un ventall de forces molt equilibrades visualment, mitjançant una diagonal de doble recorregut. La reducció geomètrica de la peça s'explica clarament per dos grans rombes que tenen el seu vèrtex comú just a la zona del baix ventre."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume R. Vallverdú

Materials:Bronze

Autor

Escultor:Ricard Sala

Més informació:Viquipèdia Ricard Sala i Olivella

Més informacío:dbe.rah.es Ricardo Sala Olivella

Veure més Art Públic Sarrià Sant Gervasi

divendres, 16 d’octubre del 2020

Escultura Ofèlia ofegada

"Els arquitectes Elías Torres i José Antonio Martínez Lapeña van demanar a l'escultor Francisco López una de les seves escultures realistes per als jardins de Vil·la Cecília, en Sarrià. Així va ser com en el canal que envolta els jardins es troba la Ofèlia ofegada. Vora de la porta els arquitectes van dissenyar uns arbres de tipus tropical, fets de metall, que s'emparren cap al canal. La mateixa porta presenta un estil especial, esbiaixat, en forma d'heterodox paravent de color verd. Els jardins i l'escultura van ser inaugurats en plena festa major de Sarrià, el dia 11 d'octubre de 1986."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

"Amb aquesta estàtua, Paco López presenta, a escala 1:1, la figura d'una dona d'esquenes, estirada damunt una base rectangular i amb els braços creuats en els que reposa la seva cara. Una cara que no podem contemplar des de cap angle, en una posició hàbilment estudiada per l'escultor per tal d'evitar la seva expressió. L'estàtua representa a Ofèlia ofegada, la figura teatral que William Shakespeare va presentar com l'amor impossible i fatal d'Hamlet. L'amor per un príncep que acaba per embogir-la abocant-la cap el seu suïcidi.

Aquesta història va recuperar-se amb el romanticisme, quan la mort i els suïcidis es van enaltir esdevenint un tema molt recorrent, del que el pintor John Everett Millais donaria la seva visió entre 1851 i 1852, dades en què va pintar Ofèlia (Tate Gallery, Londres), la seva obra més coneguda i una de les més representatives del grup de prerafaelites britànics. Millais va basar la seva composició en l'escena VII de l'acte VI d'Hamlet, quan la reina Gertrude descriu com Ofèlia cau al riu, envoltada de flors, i es va ofegant poc a poc sense deixar de cantar. El rerefons de Millais és un paisatge que mostra la fascinació que els prerafaelites sentien envers el món natural però que Millais transforma gairebé en un paradís carregat de simbolisme.

Amb els canvis de mentalitat i l'evolució de tendències artístiques, podem comprovar al llarg de tres segles i en tres obres com evoluciona la representació d'Ofèlia. Shakespeare la presenta vulnerable, immersa en una bogeria que la condueix al suïcidi; segle i mig més tard, Millais la pinta en un embolcall de flors, en un paradís preciosista; finalment, Francisco López la mostra descansant tranquil·lament sota el sol, fent-nos preguntar si el paradís s'ha perdut, parafrasejant Milton, o senzillament estem davant d'un altre concepte.

L'estàtua de López està estratègicament col·locada en una cantonada, dintre d'un petit rectangle on els arquitectes autors del projecte dels jardins de Vil·la Cecília van disposar una estreta i allargada làmina d'aigua, al bell mig de la qual es va col·locar l'escultura. És l'entorn adequat per a la figura d'Ofèlia, parcialment amagada per una bardissa de xiprers, l'arbre de presència sempiterna en els cementiris, dels que n'ha esdevingut un element simbòlic, i que projecta una ombra tan estreta i allargada com la mateixa làmina d'aigua en la que flota el cos mort d'Ofèlia.

Francisco López ens presenta una figura tan figurativa com hiperrealista, en la que es palesa el seu bon fer escultòric, el seu coneixement de la tècnica i de l'ofici en totes les seves vessants, i sobretot pel domini del seu acabat, quelcom que podem comprovar a Barcelona en el monument a Companys com també en el monument a la Constitució de 1978 de Girona, dos treballs que, com el d'Ofèlia, queden significats per les figures femenines que els composen, dintre d'una nova lectura de les tradicionals al·legories, tan real i propera com properes i quotidianes són aquestes escultures destinades als espais públics, que com una persona més s'integren sense dificultat en el paisatge urbà."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Carme Grandas

Materials:Bronze

Més informació:Viquipèdia Ofèlia

Ophelia per John Everett Millais, font:elmuseodehipatia.blogspot.com

Autor

Escultor:Francisco López Hernández

Més informació:Viquipèdia Francisco López Hernández

Francisco López Hernández, font:elpais.com

Arquitectes:Elías Torres, José Antonio Martínez Lapeña

Més informació:Viquipèdia Elies Torres i Tur

Més informació:Arquitecturacatalana.cat Elias Torres Tur

Més informació:Viquipèdia José Antonio Martínez Lapeña

Més informació:Arquitecturacatalana.cat José Antonio Martínez Lapeña

José Antonio Martínez Lapeña i Elias Torres Tur, font:Metalocus.es

Veure més Art Públic Sarrià Sant Gervasi

Estany de Cobi

"La imaginació és lliure, i el dibuixant i dissenyador gràfic Javier Mariscal va pensar de fer un estany amb un fons de trencadís artístic i un Cobi -la famosa mascota olímpica de 1992- recorrent l'aigua perseguit per la figura d'un tauró fins que Cobi aconseguia refugiar-se en una illa-cova. Tot això havia de ser possible mitjançant un enginy mecànic que s'activava quan algú llançava una moneda en una ranura situada en un piló metàl·lic. Tanmateix, Mariscal no va aconseguir trobar la solució tècnica, que havia encarregat als creadors de la sèrie anglesa Spitting Image, sembla que per manca de temps material, i l'estany de Cobi va acabar amb la figura de la mascota vestida amb faldilles, d'acord amb el tractament de Hollywood dels atletes de l'antiguitat, amb un trident a la mà, però sense bellugar-se i, això sí, amb el terra de trencadís. Mariscal va cobrar cinc milions de pessetes per la seva feina i va assistir a la inauguració de l'estany, l'11 de juliol de 1992."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

"El 1987, Javier Mariscal va ser convidat pel Comitè Olímpic de Barcelona'92 per participar en el concurs (al qual van ser convidats sis equips de dissenyadors) que havia de seleccionar la mascota per als Jocs Olímpics i a l'any següent, el 1988, la seva proposta fou l'escollida. Es tracta de Cobi, un gos nascut d'un gargot que s'ha de relacionar amb David Hockney, el qual s'inspira en Pablo Picasso.

Cobi complia el desideràtum del Comitè: donar il·lusió, ser versàtil i simpàtic, representar la ciutat de Barcelona i fer d'amfitrió als visitants. Un altre fet important fou la seva comercialització, que va donar bons dividends a les arques municipals: samarretes, pins, figuretes, etc., amb les varietats de Cobi: esports, oficis, etc.

Un dels últims representants d'una llarga nissaga és l'escultura L'Estany de Cobi, situada al Parc dels Ponts de Barcelona, realitzada el 1992. La ciutat disposava al final de La Rambla, davant del mar, del monument dedicat a Cristòfor Colom, però no en tenia cap que estigués dedicat a la visió de la futura Amèrica. Hi ha elements del Carib com els ferotges taurons i un Cobi vestit a la manera del s. XV, com si fos un Rodrigo de Triana que crida amb la mà enlairada "Terra!". Un conjunt escultòric amb què Mariscal demostra una vegada més la sintonia de la seva obra amb la ironia i el ludisme de la societat barcelonina."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Inmaculada Julián

Materials:Figura de resina banyada en bronze, estany recobert de trencadís ceràmic

Més informació:Viquipèdia Cobi

Figureta d'en Cobi al Museu Olímpic i de l'Esport Joan Antoni Samaranch de Barcelona, font:viquipèdia

Autor

Escultor:Xavier Mariscal

Més informació:Viquipèdia Xavier Mariscal

Xavier Mariscal, font:designlinq.nl

Veure més Art Públic Sant Martí

dimecres, 14 d’octubre del 2020

Portes accès a la Vil·la Cecília i a Vil·la Amèlia

"El projecte de jardí de la Vil·la Cecília, realitzada el 1986 pels arquitectes Elías Torres i José Antonio Martínez Lapeña, consistia en l'ampliació del mateix mitjançant la incorporació de nous terrenys provinents del jardí de la Quinta Amèlia. Torres i Martínez Lapeña van concebre aquest espai d'acord amb la idea de jardí com element de sorpresa. És laberíntic, sorprenent, un lloc on les aparences “enganyen” i els papers s'intercanvien, com si es tractés del jardí d'Alícia en el País de les Meravelles: fanals que semblen arbres, murs dels que surten arrels, bancs que són com patinets, passadissos estrets que desemboquen en petits espais, parterres en ziga-zaga, etc. El jardí es concep a l'estil de l'“obra d'art total”, amb una consonància plena i cura de tots els elements que l'integren. Això es manifesta en la presència d'interessants exemples de mobiliari urbà o en la presència de l'escultura de Francisco López, Ofèlia o Dona ofegada, que remet a la imatge d'Ofèlia Morta, molt representada en la pintura simbolista i vinculada amb el tema de la naturalesa, el que la fa molt apropiada per aquest espai. En el disseny dels elements que composen el jardí s'inclouen també les portes, element realment important ja que és la carta de presentació del que dintre ens trobarem. No és l'únic exemple en el que les portes reben un tractament especial: les portes del Museu Diocesà de Plandiura, les portes que Llimós va realitzar per al Jardí de la Torre de les Aigües, i especialment les magnífiques portes realitzades per Gaudí en els seus múltiples projectes són alguns exemples. La més coneguda de totes és la realitzada per a la Finca Güell de Pedralbes, però en aquest cas mereix més atenció la realitzada a la Casa Vicens, on recorre a l'ús de la vegetació, una fulla de palma, per a dissenyar aquesta porta que ens dirigeix directament a la dissenyada per Torres i Martínez Lapeña.

Els arquitectes prenen com motiu el que semblen fulles d'erable, superposades d'una manera aleatòria, com si es tractés del mantell de fulles seques que cobreixen tots els parcs i que amb el seu escarritjar composen una banda sonora als nostres passeigs durant les melangioses tardors. Es configura així com una porta que es mou entre un concepte romàntic i un concepte més lúdic, ja que també es pot entendre com el fer l'ullet al passejant. Aquesta és una de les portes de la Vil·la Cecília, però no la única, doncs trobem dues més amb un tractament igualment especial. La porta principal s'assenyala i es configura mitjançant la gran inscripció pintada “Vil·la Cecília”, amb la que crea un joc de perspectiva i trampantojo amb el que pretén enganyar la vista de l'espectador. El mateix tipus de porta fou realitzat per a l'accés al jardí de la Vil·la Amèlia que es troba justa davant de la que acabo d'esmentar, de manera que s'aconsegueix crear un efecte unitari, relacionant així ambdós jardins.

L'obra no te les pretensions oníriques que es poden veure en les realitzades per Gaudí, sinó que es planteja com una obra amb un encant més discret, en consonància amb la resta del parc, on, sense optar per una retòrica excessiva, aconsegueixen un resultat personal i sorprenent."