dimarts, 5 de maig del 2020

Llegenda dels Pallers de pedra de l'Aranyó

Els Pallers de pedra de l'Aranyó, font:somsegarra.cat
"La llegenda explica que un dia Nostre Senyor Jesucrist va arribar a l'Aranyó disfressat de pelegrí. Com que no tenia on dormir va anar a trucar a un mas conegut com a Can Roca a les afores del poble, per poder passar la nit, encara que fos a la pallera. El veí no el va voler socórrer i va insistir en que no hi tenia palla. Nostre Senyor, davant de l'egoisme i la falsedat de l'home, li digué: Que tota la palla que tingueu es converteixi en pedra. I se n’anà. L'endemà quan el pagès va anar a l'era va trobar que els pallers s'havien convertit en pedra, així com la lloca, els pollets, la mesura i tot allò que havia a l'era. Tot s'havia convertit en pedra. Encara avui es poden apreciar com els pallers de pedra s'aixequen en silenci com a testimoni d'aquell fet.
Una altra versió d'aquesta llegenda ens explica que passà per l'Aranyó un pelegrí demanant acolliment i que els amos del mas no volgueren donar-li'n. El pelegrí va insistir que li donessin allotjament encara que fos a la palla de l'era i també li contestaren amb una negativa, tot dient-li que no tenien ni palla ni era, a la qual cosa el pelegrí contestà: "Jo no dormiré a la palla, però tu si que dormiràs a les pedres"; i diuen que tota la palla de la casa es convertí en pedra, així com els pallers de l'era. En aquesta versió expliquen que l'amo de la casa roman colgat dins dels pallers de pedra, com a càstig del cel per negar-se a donar uns brots de palla a un captaire tot i que a ell li sobraven pallers sencers.
Diu la gent que la nit de Sant Joan qui hi passa prop dels pallers sent els gemecs de l'avar lamentant-se del seu egoisme.
També diuen que qui és capaç de comptar, durant la nit de Sant Joan, les pedres del munt tres vegades seguides sense descomptar-se, l'endemà canviarà de sexe. No obstant, diuen que això encara no s'ha pogut comprobar, ja que ningú dels que ho ha intentat ha estat capaç de comptar-les tres cops seguits i que cada cop sortís la mateixa quantitat de pedres."
Font de la informació:Llegendesegarra.blogspot.com Els Pallers de pedra

Localització:
"Al costat de l’Aranyó s’alcen dues grans roques - de sauló - de prop de quatre metres d’alçada, aïllades de cap sediment rocós i molt erosionades, que s’anomenen popularment els Pallers de Pedra.
Els Pallers de pedra 1900 ca, font: Fot. Lluís Marià i Vidal (MDC-AFCEC) Quinalafem.blogspot.com
A poca distància, hi ha unes altres roques amb sepultures excavades i una sèrie de cavitats quadrangulars que són dites les Ames, i que corresponen a columbaris sepulcrals romans."
Font de la informació:Rutessegarra.wordpress.com Ruta L'Aranyó
Més informació:Viquipèdia L'Aranyó
Veure més LLEGENDES CATALANES


dilluns, 4 de maig del 2020

Llegenda del Castell de Vulpellac

Rajola del Castell de Vulpellac, "Miquel Sarriera", "Ego sum qui pecavi 1533" Jo sóc el qui ha pecat 1533, font:elpuntavui.cat
"Segons els avantpassats del poble de Forallac i la rodalia, un dels últims dels Sarriera que habità al Castell de Vulpellac fou Miquel de Sarriera; home, segons uns afirmaven, que tenia manies; altres, que era de migrada salut, degut als seus excessos de joventut; però el cas és que un dia, mentre anava per les perdius, allà en un marge hi va veure una noia molt formosa, la més bonica de tot el poble; a ell enamoradís com era, no va costar-li gaire de prendar-se’n; ella en canvi, no va donar-li el seu cor fins que vegé que la intenció del baró era honesta, i s’hi maridà.
Però el que són les coses: un fadrí extern del mas d’aquella collada, l’havia pretinguda, cosa a la qual ella mai no havia correspost, ja que el tracte no era del grat de la pubilleta tan delicada com preciosa, i formosa com virtuosa; no per això el fadrí, moscat, deixà quieta la feliç parella, i féu córrer certes iniquitats impròpies d’una dama virtuosa; aquestes murmuracions foren recollides pel Sarriera que entrà en gelosia, fins que un dia tancà la seva muller a la torre de càstig. Allí la torturà a fi que descobrís el que solament existia en la imaginació i la calúmnia. Fou tant el suplici que tingué la bona dama, que , segons uns, morí de pena i altres afirmen que morí traspassada per la daga del seu marit; però segons altres, –i això és el que amb més persistència s’afirmà– fou aparedada viva a la cambra de la torre; fent-se després impenetrable l’entrada de la cambra on havia trobat la mort la virtuosa dama Sarriera.
Passà el temps, i el Comte s’assabentà de la calúmnia que al damunt de la seva muller havia forjat el fadrí envejós, i amb indignació suprema, féu empresonar l’impostor, fent-lo morir a vergassades a la cambra superior de la torre. Encara avui podeu veure el grilló on fou lligat per trobar la mort.
Malgrat passar el temps, tot i que el Sr. Baró procurà distreure’s del terrible esdeveniment, no pogué apartar-se la tortura de la qual la consciència li feu retret. Un dia cridà al confessor; penedit, confessà la seva falta i explicà la tortura que no el deixava. El confessor, sant anacoreta, li aconsellà que fes una visita al Pare Sant de Roma, per si en podia aconseguir el perdó de les faltes, puix així era segur que un cop rebuda la benedicció, seria lliurat de la preocupació produïda pels seus horrorosos crims. Miquel Sarriera acudí als peus del Beatíssim Pare qui, compadit, li donà l’absolució de les seves culpes; però amb la condició precisa que públicament i amb forma clara manifestés la seva culpa, i que el seu escut fos emblemat com a penediment de falta tan greu.
El Baró retornà al Castell. Semblava tot canviat; ja no era aquell home intractable, ja no era dèspota i impulsiu, sinó amable i senzill. Una vegada reposat al castell, començà a cridar operaris i ben prompte unes ràpides reformes es portaren a cap, i un dia aparegueren en l’escut de la baronia que presideix el pati d’armes, gravades per mà destra, les paraules corprenedores i misterioses: EGO SUM QUI PECCAVI 1533 (Jo sóc el que vaig pecar)."
Font de la informació:Festa.cat La Llegenda del Castell de Vulpellac Per J. Serra Cortada
Altre versió de la llegenda explica que per la proximitat del castell de Vulpellac amb el de Cruïlles existia entre ambdós senyors una cordial amistat fins al punt que eren freqüents les visites de l'un i l'altre. El senyor de Cruïlles havia pretés l'esposa de Miquel abans del seu casament, però ella mai no havia correspost a aquest amor. Per aquest motiu, féu córrer certs rumors impropis d'una dama tan formal i seriosa...
Font de la informació:Viquipèdia Castell de Vulpellac

Història
El castell de Vulpellac és un notable exemplar de l'arquitectura civil goticorenaixentista al municipi de Forallac al Baix Empordà. 
Castell de Vulpellac, font:visitperatallada.cat
És documentat el 1269, quan se signa un conveni entre el bisbe de Girona i el senyor de Vulpellac sobre la construcció de la fortalesa. El 1322, el domini del castell pertanyia als Sant Sadurní i passà a Guillem Sarriera pel seu matrimoni amb Sibil·la de Sant Sadurní. L'any 1358, Guillem comprà les jurisdiccions del lloc al comte d'Empúries. Joan de Sarriera, nét de Guillem, es va casar a la segona meitat del segle xv amb la filla de Bernat Margarit i de Pau, Violant Margarit i Bertran. Fou general de l'exèrcit del conestable Pere de Portugal i de Renat d'Anjou durant la Guerra civil (1462-1472).
Està documentat que Antoni Sarriera era el senyor de Vulpellac el 1523. Amb el seu fill, Miquel Sarriera, senyor de Vulpellac a la primera meitat del segle xvi, arriba l'època daurada d'aquesta fortalesa, transformant el castell en un magnífic palau senyorial. Llegendes a part, sembla que la seva vida fou força moguda. Així, en Baldiri d'Agullana, juntament amb el baró de Llagostera, és assassinat a Barcelona per Miquel Sarriera, que feia causa amb els Cartellà i era el batlle general de Catalunya."
Font de la informació:Viquipèdia El Castell de Vulpellac
Més informació:Artmedieval.net El Castell de Vulpellac
Més informació:Forallac.cat El Castell de Vulpellac

La Llegenda i Vulpellac
Conjunt mediaval de Vulpellac. El casc antic va ser declarat l'any 2009 per la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat com a bé cultural d'interès nacional (BCIN) en la categoria de conjunt històric. El poble està conformat per un nucli de gran interès arquitectònic, que s'estructura al voltant del conjunt que formen el castell-palau i l'església parroquial de Sant Julià i Santa Basilissa.
L'església parroquial de Sant Julià i Santa Basilissa és l'antiga capella del castell. L'edifici actual és del segle XVI, d'estil gòtic tardà, amb detalls renaixentistes i fortificada.
Capella de l'església de Sant Julià i Santa Basilissa, font:km369.blogspot.com
El castell-palau, per la seva banda, manté en una bona part l'estructura essencial del segle XIV, amb nombroses reformes de la primera meitat del XVI, efectuades per ordre de Miquel Sarriera, que afectaren la disposició interior i la decoració. 
A l'entorn de l'església i del palau hi ha restes disperses de la muralla, alguns vestigis de la qual es troben entremig de les cases del poble. L'element més ben conservat és la torre-portal del nord-est, de planta quadrada i amb la porta adovellada. Es conserva una altra torrre, cilíndrica, al sudo-est del poble, encaixada entre les cases. 
Font de la informació:Visitperatallada.cat Nucli antic de Vullpellac

En el cicle de sortides de descoberta de patrimoni a Forallac cada any es fan visites guiades al conjunt mediaval de Vullpellac.
Folletó sortida Vulpellac 2020, font:Visitperatallada.cat
Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda El Pi del soldat

Soldat d'infanteria de línia de l'Exèrcit de Catalunya 1713-1714, font:racocatala.cat

 

"Explica la llegenda que durant la guerra de successió, quan s’enfrontaven els partidaris dels dos pretendents al tron, l’Arxiduc s’Austria que regnà com a Carles III i el duc d’Anjou, un soldat Jove, fart de veure tanta barbarie i tanta mort al seu voltant va decidir abandonar el seu exèrcit. En la seva fugida però va rebre un tret que el va ferir de mort. El soldat arrossengant-se com va poder va aconseguir d’arrecerar-se sota un pi que s’alçava majestuós dalt d’un turó a Sant Pol.
Bosc El Pi del Soldat a Sant Pol, font:santpol.cat

 

D’allà estant, va mirar al seu voltant i va somriure, per fi havia descobert la riqueza més gran del món. No era, com tots aquells que lluitaven creien, el fet de tenir terres, o bestiat sinó tot allò que aquell pi tenia al seu voltant i que no es disputava amb ningú: la llibertat, l’aire pur que gronxava les seves branques, la terra que el sostenia i alimentava, els arbres que l’envoltaven, els animals que descansaven sobre la seva ombra, la immensitat del mar i del cel, l’aigua de la pluja que el refrescava i apagava la seva set,l’udol del vent, el cant dels ocells, les confidències dels enamorants que descansaven als seus peus, la llum del sol que l’escalfava , el reflex de la lluna sobre el mar, el tintineig de les estrelles…i tot això i més, ho compartia sense demanar res a canvi.
Aquest soldat va quedar tant impressionat pel seu descobriment que només demanava la mort que el deixés descansar per sempre al costat d’aquell arbre del que tant havia après i aquesta , el va escoltar i va respondre les seves pregàries. De fet, l'endemà ningú no va trobar ni rastre del soldat, en el seu lloc però van observar que el tronc d’aquell pi tant foro s’havia obert i que de dins n’havia brotat un nou tros. Molts van dir que el soldat tant havia desitjat formar part d’aquella riqueza que la mort li va concedir aquest últim desig permetent-li formar part d’aquell pi del que tant havia après, el qual d’aleshores ençà es va conèixer com el pi del soldat."
Font de la informació:santpol.cat
Veure més LLEGENDES CATALANES

diumenge, 3 de maig del 2020

Llegenda Sant Pol, quina hora és?

Pintura que recrea l'episodi del 15 de febrer del 1714 amb un Sant Pol envoltat per les flames ENS, font:elpuntavui.cat
"15 de febrer de 1714. Las tropas de Felip V, sitian en Sant Pol als valents voluntaris catalans del regiment de Amill.
Ermengol Amill del llibre Lliures o Morts, de Jaume Clotet i David de Montserrat (Columna, 2012), font:goal.blog.cat
La valerosa defensa que sostingueren los sanpolenchs contra las tropas francesas que Felip V de Castella portá per implantar l’absolutisme en nostra terra, fou motiu de la destrucció d’aquell poble. Apurant tots los recursos y devant de la superioritat de las del enemich, abandonant lo poble per las donas y’ls vells, se posessionaren los soldats del d’ Anjou, de can’N Reig y desde alli foren amos de la població.
Retrat de Felip V, per Jean Ranc, font:Wikipedia
Pero’ls valents voluntaris manats pel company y amich del general Moragas, En Villar de Sant Pol en numero de 50 homes escullits, se retiraren y’s feren forts en la torre de la Martina que encare avuy s’aixeca á cosa de mitx quart de la població, jurant morir avants que rendirse.
Torre Martina a Sant Pol, font:mundoparanormal-historiaoculta.blogspot.com
Desde allí vegeren aquells valents lo saqueig y crema de la vila, y ‘l cástich imposat á las campanas que tócaren á somatent que fossen destrossadas, lo mateix que’l rellotge públich. Lo venjatiu monarca prohibí la reedificació del poble; però passada la guerra tornáren á sas llars los sanpolenchs situantse en tendas formadas ab mantas y pals, vora la platja. Tendas que havian d’arrencar mes que depressa refugiantse en las barcas de pescar, cada vegada que’ls executors de la bárbaras ordres del rey butxí anavan pera fer efectiu lo seu cumpliment.
Aquells estats de cosas durá algun temps; lo santpolench, lo bergant per la causa del absolutisme, no tenia altre abrich ni sopluig que la manta, y la veu de las campanas del seu rellotge ja no l’avisava del perill de las llibertats de la terra. 
Allavoras fou quan nasqué l’adagi que es sagell de la glòria pera Sant Pol de Mar: 
”A Sant Pol la manta Y la gent berganta” 
D’allavors data també lo ¿quina hora es?, sátira que recordava i recorda encare aquella terrible hora de la pérdua de las llibertats de la terra catalana.
Los fills de Sant Pol s’enfadan al sentir l’infamant pregunta y tenen rahó. ¿Cuant será que ells y nosaltres, los de S. Pol y ‘ls de tot Catalunya podrém contestar als que ‘ns preguntin ¿quina hora es?

La hora de que Catalunya recobri lo perdut."

També hi ha un altra versió de la llegenda que diu així: "Conten les “males llengües” que a l’època dels rellotges de sol, a la població, se’n va restaurar un que havia quedat malmès a causa del sol i la pluja i que, per evitar que els tornés a passar el mateix una altra vegada, se’ls va ocórrer de cobrir-lo, la qual cosa provocà que perdés la seva utilitat, quedant la busca a l’ombra del tendal.
I, com acostuma a passar, la llegenda serví a les poblacions veïnes per fer-ne mofa i en passar pel poble, sobretot amb el tren, feien sempre la mateixa pregunta als santpolencs... San Pol quina hora és?"
Rellotge de sol sense vareta indicadora a Sant Pol, font:flickr Porschista
Font de la informació:Santpol.cat D'on ve l'expressió Sant Pol quina hora és? La primera versió es de l'escrit íntegre publicat a la revista ’El Santpolench’, Març de 1890 

Història
"Durant la guerra de successió, els santpolencs d’aleshores, com la major part dels catalans, van donar suport a l’Arxiduc enfrontant-se a les tropes felipistes, les quals, s’encaminaven cap a Sant Pol dirigides pel General Bracamonte. Quan van entrar al poble el van trobar deshabitat ja que la gent havia marxat en sentir les campanes que anunciaven el perill. Com a càstig el general va ordenar cremar les cases i l’església  amb la crema de la qual, les campanes que no només els donaven l’hora sino que els havíen salvat la vida van quedar destruïdes.

Assabentat de la situació, el General Amili, partidari de l’Arxiduc, va vindre desde Tordera per ajudar els santpolencs empenyent les tropes felipistes; primer fins Arenys de Mar per empaitar-los després fins a Caldes d’Estrac, Vilassar de Mar i Teià on els va acabar de destruir i dispersar fent fugir al General Bracamonte.

Quan les tropes van tornar victorioses els santpolencs van trobar el seu poble destruït sense cap altre lloc on aixoplugar-se que sota una manta fet que alguns van aprofitar per fer-ne burla amb l’expressió: “A Sant Pol la manta i la gent berganta”.

Tanmateix els veïns del voltant amb els que sempre hi havia hagut petites rivalitats van aprofitar la desgràcia soferta pel poble que havia quedat destruït i amb les campanes fetes malbé, per fer enfadar els santpolencs amb la pregunta: Sant pol: quina hora és?  La qual responien tot dient: L’hora que Catalunya recuperi els drets perduts."
Font de la informació:Blocs.xtec.cat Santpausantpol Sant Pol de llegenda

"Sobre el significat de la paraula berganta a la frase "A Sant Pol la manta i la gent berganta", el diccionari de Joan Coromines estableix que és freqüent en català la transposició de er en re, com ‘bergant’ amb ‘bregant’.
També diuen BERGANT ‘pillet, murri, prové del sentit que tenia antigament de ‘home de baixa estofa que forma colla amb altres’, ‘jornaler que treballa en brigada en feines de baix nivell’. ‘Mal subjecte, persona de mala conducta moral’. En castellà diu que prové del català bergant ‘trabajador que trabaja en brigada, ‘bergante’, ‘soldado mercenario, hombre de mundo que va con gente alegre, hoy ‘malechor’.
Tot plegat, gairebé un insult que ha passat a la història popular pronunciat probablement pels soldats durant la guerra de Successió quan les terres de parla catalana anaven a la una contra Felip el Borbó i les seves tropes van cremar Sant Pol l’ hivern del 1714. 
Joan Coromines, molt vinculat a Sant Pol, acaba dient: ‘En totes les llengües romàniques, el mot ‘bergant’ prové de l’italià, com totes les formacions de paraules acabades en – ante. Això fa pensar que ‘bergante’ en espanyol i  bergant en català han de procedir d’aquesta llengua. No obstant això, hi ha a més en italià el verb ‘brigare’, treballar, esforçar-se i que en occità i català tenen també ‘bregar’ bregar, esforçar-se, lluitar. Per la qual cosa és probable que en els tres idiomes sigui un mot originari d’aquests països. Las transposició de er en re, és un fenomen freqüent en català’: bregant/bergant. I qui busca brega és un malfactor.
Però ¿per què encara avui molta gent nostra pensa que ‘gent berganta’ és un gran elogi, quan va ser dit con un insult?

Coromines és l’únic que apunta a una solució que ens deixa més satisfets, perquè quan es digui de Sant Pol que és gent berganta, no serà cap insult sinó un gran elogi, perquè és una gent bregada, que lluita, que s’esforça ‘fins que recobri ses llibertats’."
Font de la informació:Diarimaresme.com A Sant Pol som gent berganta - Lluís Cabruja i Garriga
Veure més LLEGENDES CATALANES
 

dissabte, 2 de maig del 2020

Llegenda La Llopa de Calella

"Aquesta història es remunta a començaments del segle XX quan la família Muntaner, una família important de Sant Pol, propietària d’una casa pairal enmig del bosc de Moré van comprar una gossa de raça llop a una granja d’Arenys de Mar. No cal dir que en aquella època a Sant Pol i els seus voltants aquesta raça de gossos era completament desconeguda.
A la gosseta li vàren posar de nom “Lea”. Era una gosseta molt maca i molt bona a la que tots els nens i les nenes del poble coneixien i estimaven molt perquè jugava amb ells, els deixava que l’acaronéssin i moltes vegades els acompanyava de camí a l’escola.
Quan la “Lea” es va fer gran va tenir un fill també de raça llop a qui els Muntaner vàren posar de nom “Grey”. La Lea i en Grey s’ho passaven d’allò més bé jugant i passejant pels boscos i vinyes del voltant del mas, passejaven per Cal Xai, les Valls, la Cabra, Gorinons i Can Soques.
I així de feliços feien la seva vida al mas fins que un bon dia un vell captaire a qui la Senyora Muntaner sempre donava almoina va recomanar a la senyora que no anés al bosc ja que a Calella li havíen dit que a la muntanya hi havia una llopa amb els seus cadells i que com a prova havíen caçat la mare i la teníen penjat al mig del poble.La senyora Muntaner en sentir això i recordar que no havia vist la Lea durant tot el matí va témer el pitjor la va buscar per tot el mas però només va trobar en Grey arrupit sota el llit i tremolant com una fulla així que va decidir acostar-se a Calella per comprovar el que li havia explicat el captaire. Quan la senyora Muntaner arribà a Calella trobà a la plaça de l’ajuntament un nombrós grup de persones que escoltaven com uns  caçadors explicaven tots cofois com havíen mort la llopa, la qual estava penjada amb una corda al coll al mig de la plaça.
La senyora Muntaner en sentir la seva història els va demanar quina classe de caçadors éren que havíen matat la seva estimada gossa pensant que era una lloba. En sentir aquestes paraules tota la gent de la plaça inclosos els caçadors vàren marxat amb les galtes vermelles de la vergonya.
En tornar al mas la senyora Muntaner demanà al masover que li cuidava les terres que anés a recollir la Lea a la plaça i la vàren enterrar sota un arbre on acostumava a dormir a la fresca amb en Grey, el qual,  mai va oblidar la seva mare i tal com li va ensenyar la senyora Muntaner li va portar cada dia mentres va viure un ramet de floretes allà on era enterrada.
La mort de la Lea no va ser però en va, ja que a resultes d’aquest fet quan els de Calella per fer burla preguntaven als santpolencs: Sant Pol quina hora és? Aquests responíen: “L’hora de matar la llopa” amb lo qual les mofes entre els dos pobles es van acabar."
Font de la informació:Blocs.xtec.cat Santpausantpol Llegenda La Llopa

Història
"La figura de la Llopa de Calella prové d’una història local verídica de la primera meitat del segle XX que satiritza els habitants de aquesta ciutat. 
La lloba s'ha convertit en el símbol de la ciutat. Hi ha llibreries el nom fan referència a aquest animal, les mascotes dels equips d'esports també és una lloba i fins i tot participa en els "Correfocs" o acompanyant els "Gegants".
Llibreria La Llopa a Calella, font:bloc.elsamicsdelsclassics.cat

 

L’anècdota de ”La Llopa” s’escriu per primera vegada al llibre Calella típica de Josep Andreu i Gay, transcrita per Lluís Campeny i Coll, publicat el 1978. Aquí s’anomenen els calellencs que hi van intervenir.
Llibre Calella Típica, font:Bibliocalella.blogspot.com

 

Una altra versió de la història de “La Llopa” la trobem a la pàgina 35 del  llibre: Històries i llegendes de l’any vuit, recull de cultura oral del Montnegre (I), de Daniel Rangil."
Font de la informació:Bibliocalella.blogspot.com La llegenda de la llopa de Calella

La Llegenda i Calella
"La Llopa forma part de la imatgeria festiva de Calella. La seva primera creació i inauguració data del 1982, de mans del constructor Josep Cardona, popularment conegut com a Nona. Inaugurada conjuntament amb en Bernat II i la Timbor de Fenollet. Va ser construïda per poder tenir un símbol de representació més de la ciutat. Amb la seva creació es va donar l’opció a joves portadors, o persones que per qüestions físiques no podien fer-se càrrec dels gegants, a poder iniciar-se en la dansa amb figures de la cultura gegantera.
La Llopa del 1982, font:Gegantscalella.blog

 

El 15 de setembre de 2007, la Colla de Geganters/es i Grallers/es de Calella va inaugurar la nova i actual Llopa, construïda per en Toni Mujal, durant el pregó de la Festa Major de la Minerva.
La Llopa del 2007, font:bestiari.cat

 

La Llopa té ball i música pròpies. La música va ser escrita per Aniol Noguera i Clofent el maig de 2002 per homenatjar aquesta figura tant significativa de la Colla i de la història de la nostra ciutat. La dansa va ser estrenada durant la inauguració de la nova Llopa (2007). La coreografia va ser creada per la Colla de Geganters i Grallers de Calella per celebrar aquest nou moment històric per la Llopa. Des d’aquell moment es va establir com a ball protocol·lari de la Festa Major."
El Ball de la Llopa, font:Ràdio Calella tv


Font de la informació:Gegantscalella.blog.cat Figures

  La Llopa de l'escultor Ramon Oms, a la riera de Capaspre a Calella, font:ca.wikiloc.com/rutes-senderisme
Tomba de Lea "La Llopa", font:Bibliocalella.blogspot.com
Veure més LLEGENDES CATALANES