dissabte, 18 d’abril del 2020

Llegenda La Torre Roja o les lligacames de les sis donzelles

"Diuen que en una època de cavallers coratjosos i princeses, s’estava a Caldes un valent capità de l’exèrcit de Guifré el Pelós, que responia al nom de Guillem de Zaportella, del qual descendeix el senyor Villalonga, baró de Segur. Guillem de Zaportella, demostrà sempre gran heroïcitat en les seves gestes i un jorn el comte li concedí tres gràcies perquè n’escollís una:
Primera. Donar-li cinquanta almogàvers.
Segona. Fer-lo senyor d’un castell.
Tercera. Escollir d’entre els seus parents sis nobles, als quals el comte nomenaria cavallers a condició que servissin el capità.
Guillem de Zaportella trià la tercera gràcia, i dels seus parents escollí els sis més intrèpids i de més caràcter. Guifré el Pelós els féu jurar protecció als dèbils, les vídues i els orfes, i obediència al capità Guillem.
Acabada la cerimònia, Guillem i els sis cavallers es dirigiren cap al seu campament al terme de Caldes de Montbui. Quan, just a l’entrada del terme, travessaven l’espessor del bosc, veieren una comitiva de pagesos que acompanyava uns nuvis. La núvia, d’una gran bellesa, anava escortada per cinc formoses donzelles en edat de casar. Guillem, volent compartir amb la núvia el goig que ell sentia, li regalà
una banda d’or tot dient-li:
- M’anomenen Dom Guillem de Zaportella. Si algun dia necessiteu ajut, reclameu el meu auxili i jo volaré a protegir-vos.
Seguint l’exemple del capità, els cavallers feren un present a les altres donzelles, s’acomiadaren les comitives i els senyors prosseguiren el camí. Però els cavallers esvalotats, d’amagat del capità, no deixaven de parlar de la bellesa de les sis donzelles. Feren cap al campament i quan dom Guillem se n’anà a dormir, es reuniren els sis cavallers, que, captivats per tanta bellesa, decidiren baixar al poble i robar-la. En arribar a la casa, tot i l’esforç del marit i del pare per impedir-ho, raptaren les donzelles. Però la núvia, abans de marxar, donà al seu marit la banda d’or que dom Guillem li havia regalat, suplicant-li que l’anés a trobar i li exigís l’auxili que el capità li havia promès.
Els cavallers partiren ràpids com el vent, i s’endugueren les donzelles fins a una torre que s’enfilava dalt d’un puig. En arribar, pujaren al primer pis i lligaren a un banc les sis donzelles. Mentre estaven discutint quina donzella tocava a cada un, se sentí un gran enrenou, s’obrí la porta i aparegué dom Guillem, honrat cavaller que, amb un esguard temible escodrinyava aquell quadre desolador. En veure el capità, els cavallers callaren temorosos del que els podia passar, i les donzelles deixaren sentir un crit de joia. Tot seguit arribaren els escuders, el marit, el pare i d’altres homes del poble, tots ben armats,
acompanyats d’un gran enrenou que trencà el silenci que s’havia fet a la sala.
El capità enfurismat féu deslligar les donzelles, i amb veu de tro ordenà que posessin sis ganxos al sostre i hi pengessin sis cordes. Després demanà a les donzelles les lligacames i un escuder en féu sis nusos corredissos. Tots comprengueren la sentència, i les donzelles, que tenien un gran cor, demanaren a dom Guillem que perdonés els seus raptors.
Tot fou inútil, les pregàries de les donzelles no aconseguiren doblegar el cor del capità, que considerava traït el seu honor. Posà un banc sota els ganxos, on penjaven les cordes i ordenà als seus cavallers de pujar-hi i deixar-se posar el nus corredís al coll.
Fou llavors quan un cavaller, el més agosarat, demanà al capità que essent cavallers no els deixés morir com a malvats i els permetés travessar-se el pit amb una espasa. Dom Guillem els respongué que si la falta comesa no fos tan gran, aquesta sola proposició els hauria salvat la vida, però com que havien deshonrat les armes el mateix dia d’haver-los armat cavallers, preferia veure’ls morts que deshonrats. El capità, malgrat tot, acceptà la súplica del cavaller, i els donà llurs espases. Acte seguit, tot el terra quedà inundat amb la sang dels cavallers, una sang d’un roig intens. I és des d’aleshores que aquella torre rep el nom de Torre Roja."
Vista des de La Torre Roja, font:VisiteuCaldes.cat
 Font de la informació:Llegendes de Caldes de Montbui, Comissió del Patrimoni

Història
"La Torre Roja de Caldes de Montbui és una fortificació de Caldes de Montbui (Vallès Oriental) situada al cim del turó de la Torre Roja, turó dividit per la línia de terme entre Sentmenat i Caldes, des d'on s'albira tota la plana de Caldes de Montbui. Comparteix la plana on està edificada, amb restes d'un poblat Iber del segle V aC.
La Torre Roja, font:viatorimperi.es
El nom primitiu del puig fortificat on s'alcen les ruïnes de la torre era Puig Castellar i correspon a un establiment ben segur d'època ibèrica, reutilitzat posteriorment pels romans. A partir d'aquesta edificació es produí una continuïtat d'ocupació en temps medievals. No hi ha documentació històrica fins a l'any 1529 del topònim si bé a Caldes existeixen dos llinatges dits «Penya Roja» i «Turre Rubea» durant els segles XI i XII."
Font de la informació:Viquipèdia La Torre Roja (Caldes de Montbui)
Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda La bofetada de Santa Tecla al rei Pere

Santa Tecla, Imprenta Rafael Figueró Barcelona 1697, font:En la España mediaval 2010
Cuenta la leyenda... Tal fue a la postre el amor que le tuvo el rey Pere el Cerimoniós a la reina, que la hizo coronar en Zaragoza con una excelente y magnifica fiesta. Volvió luego a Cataluña notando la pesada y dolorosa vejez. Mandó llamar a los médicos más famosos de sus tierras, y quiso de ellos saber donde podría vivir más sano esos pocos años que le quedaban de vida, le fue respondido que no había ciudad en toda Cataluña más provechosa y conveniente para su edad y salud, que la ciudad de Tarragona. Escogió asentarse en ella y morar ahí el resto de su vida, más cuando supo que era propiedad de la iglesia eso le pesó en gran medida, porque él quería vivir solo en ciudades en que él pudiese mandar.
El Rey Pere El Cerimoniós, font:Viquipèdia
Quiso que se diese a cambio otra ciudad a la iglesia, con tantos vasallos, tierras y renta y de esa forma cumplir su deseo. Más los del cabildo de Tarragona no podían hacerlo ya que solo el papa, que es cabecera de la iglesia puede alterar tales posesiones. Y como entonces no había papa, que la iglesia estaba en cisma y los unos seguían a un papa y los otros a otro y el rey Pere a ninguno, no había quien pues pudiera hacerlo.

Andando estas diferencias, el camarero de la iglesia mayor que llamaban mossèn Bernad Pujol descubrió un medio para que el rey cumpliera lo que deseaba. Y la verdad el medio era más sospechoso que razonable, porque perjudicaba al cabildo, en gran perjuicio del prior de la iglesia y en favor de la reina. Trataba el camarero, por medio de la reina que el rey declarase que el prior era tan viejo que no estaba para regir y que volvía la gobernación al mismo camarero. Y entones este ofrecía el mando al rey, que haría lo que el rey mandase. El rey por cumplir su deseo mandó citar a los canónigos de la iglesia, pero estos respondieron que el rey no era suficiente, ni juez idóneo para esta causa, ni que estaban obligados a comparecer ante el rey  y que ningún secular los podía citar y mucho menos juzgar y dar contra ellos sentencia.

El rey procedió contra ellos y declaró que no era válido el preboste poniendo la posesión de la gobernación de Tarragona al camarero, a lo que los canónigos y los vasallos del campo de Tarragona no quisieron obedecer. El rey los declaró rebeldes y confiscó todos sus bienes para sus cofres reales.  Y para hacer la ejecución de la guerra, sacó gente de Vilafranca del Penedés, de Montblanc y envío por capitán con poder y autoridad al noble caballero mossèn Bernad de Villa de Mayn y aquél con gente de armas corrió todo el campo y comenzó a hacer la guerra contra los enemigos del rey, destruyendo y robando en gran parte del campo.

Los canónigos y el prior de Cumbis ante tanto daño fueron a Barcelona a ver al rey  pero les trató como rebeldes. Así pues recurrieron a lo divino y citaron al rey para que en un plazo de sesenta días tuviera que comparecer ante Dios Nuestro Señor para dar cuenta de tanta destrucción en el patrimonio de Cristo y de su mártir santa Tecla.
Suplici de Santa Tecla a la foguera, Retaule de la catedral de Tarragona, font:Arquebisbat de Tarragona
Recibida la citación el rey dio voces y llamó a los alguaciles, pero cuatro miembros de su consejo que ya estaban prevenidos por los canónigos  le dijeron al rey:  -¿Que es esto señor que manda su alteza hacer?. El rey a voces respondió: ¡Mirad que os avala Dios! ¡Para delante de la divina majestad me han citado, que tenga de comparecer y dentro de dos meses¡  Dijeron sus caballeros –Señor guardaos de tomar con Dios, y huid de su ira que todos estos son eclesiásticos y varones de honor y no piden sino que los oíais. – Venga pues dijo el rey. Entrando ante el rey, enmudecieron todos, salvo el mossèn Bernad de sant Dionisio, que le respondió y le dijó: -Señor, nos quejamos con gran dolor, porque mandáis destruir el patrimonio de Cristo y de la iglesia de Santa Tecla.

Dijo entonces el rey –Ahora dejemos de hablar de esto, que el oficio de la misa comienza y estorba a los cantores, volveos para vísperas, y entonces os oiré. Volvieron y el rey les dijo:-Yo quiero Tarragona, y quiero haceros cumplida enmienda por ella. Respondieron ellos, que no tenían tal poder, ni se podía hacer sin el poder del papa.  Replicó el rey –Ya sé yo que no lo podéis vosotros hacer, pero por lo menos sí lo que en vosotros está, que estaré contento con ello, de lo otro ya me haré con los papas, uno en Roma y el otro en Aviñón. Dijeron ellos que se diese orden, que ellos sin culpa cumplirían lo que de justicia pudiesen hacer y estarían contentos. A la postre se realizó la enmienda por la ciudad, puestos como árbitros, por la parte del rey, don Pedro de Val, tesorero del rey y don Beringuel de Avella y por parte del prior y cabildo don Pedro de Requesenes, obispo de LLeida  y mossèn Simón de Monteolivo, sacristán de Tarragona.

Llegó en este medio las fiestas de Navidad y se paró todo. Se siguió adelante, en la noche misma del día de la circuncisión, el rey despertó, y comenzó a dar voces. Llegaron los pajes y dijeron –¿Qué es lo que manda su alteza? Dijo el rey -¡Que me llamen los médicos, luego que he sido muy gravemente herido por una bofetada, que una doncella resplandeciente y hermosa me dio en este punto, y tan malo me siento¡ Y súbito le aparecieron calenturas mortales. Vinieron los médicos y juzgaron las fiebres como muy peligrosas. Mandaron llamar a los padres de confesión y teniendo por dicho, que fuese la divina venganza y que fuese la doncella la misma santa Tecla, en cuyo patrimonio, que es la iglesia de Tarragona, el rey pusiera las manos.

A consejo de letrados y de los mismos padres de penitencia para enmienda del sacrilegio que hiciera mandó redactar un codicilo y mandó por aquél, que lo primero que el primogénito y sucesor suyo hiciese, que antes de tomar la posesión de los reinos restituyera a la iglesia de Tarragona todo lo que de justicia, derecho y razón se debiera restituir por los daños infringidos por él.  Y recibido después con arrepentimiento y gran devoción los sacramentos de la iglesia encomendó su espíritu a nuestro señor, y tres días andados después de la bofetada, que a cuatro del mes de enero, cuarenta y un días después de presentada la citación, que a veinticuatro de Noviembre se presentó y al cuatro de enero murió. Año de mil trescientos ochenta y siete. Él fue a dar cuenta en la corte del cielo, al soberano y eterno juez de los reyes. Las honras se hicieron magníficamente y el cuerpo fue a la postre llevado a Poblet y con gran solemnidad en él sepultado.
Sepulcre de Pere El Cerimoniós al monastir de Poblet, font:santodehoje.blogspot.com
Font de la informació:Revista Kesse nº 47 Eduard Juncosa Bonet, basado en el artículo:La bofetada de Santa Tecla al rey Pere el Cerimoniós, Revista En la España Mediaval, vol. 33

Història

El context en què s’inscriu el relat es correspon amb els darrers dies de vida del rei «Pere terç» –a primers de l’any 1387–, quan feia quelcom més d’una dècada que les tensions entre la monarquia il’Església de Tarragona havien assolit el seu punt àlgid.
Per tal d’emmarcar adequadament el conflicte, cal recordar que el domini jurisdiccional de la ciutat i el Camp tarragoní era compartit –des de les concòrdies Ad notitiam (1151) i Ad perennem (1173) - entre els dos principals poders de la Corona catalanoaragonesa, fet que comportà la creació d’un cosenyoriu tan particular i complex com interessant. La inicial col·laboració entre els coprínceps va donar pas a tensions constants quan l’amenaça sarraïna s’havia esvaït i les necessitats econòmiques de la Corona van esdevenir cada cop més urgents. Així doncs, des dels anys centrals del segle, es va endegar una clara competició entre el rei Pere i l’arquebisbe Pere de Clasquerí –qui, a més de ser amic personal del monarca, n’era el seu canceller– per a fer-se amb el domini exclusiu de la ciutat, tot deixant enrere la doble jurisdicció.
El rei, gelós de la seva autoritat i conscient de la preeminència gairebé omnímoda que la mitra exercia sobre els espais compartits, va centrar la seva actuació en la provocació i la recuperació de les seves prerrogatives fins que el prelat, sentint-se ofès i vexat, decidí anar-se’n a Avinyó amb la intenció d’obtenir l’empara del papa. De retorn a Tarragona, l’arquebisbe morí i la seu tarragonina restà vacant durant set anys, els quals varen ser utilitzats pel sobirà per tal de materialitzar les seves intencions.

Les diverses estratègies empreses van donar els seus fruits i la pròpia ciutat, dotada d’unes institucions representatives cada cop més madures, va bascular a favor de la causa reial, tot i que això suposés l’enfrontament directe amb una part important del capítol catedralici. Les lluites de bàndols i parcialitats van fer-se cada cop més intenses, però la batalla semblava estar controlada pel longeu monarca i la seva quarta muller, Sibil·la de Fortià.
Sibil·la de Fortià, font:Wikipedia
Font de la informació:Revista Kesse nº 47 Eduard Juncosa Bonet, basado en el artículo:La bofetada de Santa Tecla al rey Pere el Cerimoniós, Revista En la España Mediaval, vol. 33

Veure més LLEGENDES CATALANES

dijous, 16 d’abril del 2020

Llegenda El Pont del Diable de Tarragona

Cartell Llegenda del Pont del Diable, Falles de Tarragona 1935, font:todocolección.net
Existeixen diferents llegendes del Pont del Diable de Tarragona. Ara comptaren les més conegudes.
"En temps de la dominació romana i davant la necessitat que patia Tarragona d'aigua, calgué construir un aqüeducte per tal d'unir dos turons separats per una profunda torrentera. La construcció anava endavant i quan ja estaven llestes les dues rengleres d'arcades, les fortes ventades i la fúria de les tempestes enderrocaren el pont.
font:Departament d'Ensenyament Generalitat de Catalunya - Camp d'Aprenentatge Tarragona
El mestre constructor en veure l'enderroc del pont va dir tot desesperat que tan sols el dimoni podia fer un pont de mil anys de durada. Feta aquesta afirmació se li presentà de sobte Satanàs i li digué que ell aixecaria un pont aquella mateixa nit amb pedra de la pedrera del Mèdol que seria de forta durada. Se li oferiren trenta bosses plenes de moneda d'or i d'argent. Més ell no volia diners. Deia que volia l'ànima del primer que begués l'aigua que passés pel pont del diable. I tracte és tracte.
font:Departament d'Ensenyament Generalitat de Catalunya - Camp d'Aprenentatge Tarragona
El pont va ésser construït i a l'endemà el dimoni esperava a l'altra banda del pont el compliment de la paraula donada. Mentrestant, el mestre i els seus operaris des de l'altra part del pont li ensenyaren un ase que va ésser el primer habitant que va beure d'aquella aigua."
font:Departament d'Ensenyament Generalitat de Catalunya - Camp d'Aprenentatge Tarragona

"El Diable i la donzella.  ja fa molts segles, una donzella havia d'anar a buscar aigua cada dia a una gran distància de la ciutat i l'enutjava molt haver de pujar i baixar tant la vall que forma el lloc on avui s'aixeca l'aqüeducte. El Diable pactà amb la donzella construir-li un pont a canvi de la seva ànima. Ella a la vegada li posà una condició:

— Abans que torni a sortir el sol —li digué— ha d'estar acabada la teva obra; si no és així, la meva ànima restarà lliure del teu poder.
Rient-se d'aquestes foteses, el Diable començà l'obra amb entusiasme, donant ja per segur la possessió de l'ànima de la joveneta tarragonina.
Però aquell dia..., Déu va voler que el sol sortís abans d'hora, i el gall, fidel complidor de la seva missió, com cada dia, saludà el sol i, aquesta vegada, amb el millor i més estrident quiquiriquic de la seva vida. Fou una llàstima. Al Diable li faltava poc per acabar-lo. Es quedà sense l'ànima de la donzella i Tarragona tingué un aqüeducte, del qual s'ha servit molt en el transcurs del temps."

"El jugador empedreït. A Tarragona hi havia un jugador empedreït que, a causa de la seva mala estrella, perdia en el joc tot allò que guanyava a la feina. Un dia, havent-se quedat sense ni un clau, com ja tenia per costum, en sortir de la taverna, desesperat, invocà el Diable i, cridant, li digué:
— Si aconsegueixes recuperar tot el que he perdut i, a més, que d'ara endavant, quan jugui, guanyi sempre, d'aquí a un any pots venir a buscar la meva ànima.
El Diable acceptà la proposició amb molt de gust. Però Déu, creador i Senyor de les ànimes i dels cossos, s'interposà entre ambdós i li digué al jugador.
— Qui ets tu per disposar de les meves coses? La teva ànima em pertany. I jo en sóc el Pare i serà del Diable si a mi em plau. Li poso una condició: que en una sola nit, exactament d'aquí a un any, i abans de trenc d'alba, es comprometi a fer un pont de pedra tan gran com jo l'indiqui. Si no és així, no tindrà el premi que li has ofert.
El Diable, rabiós perquè l'Altíssim li desbaratava sempre els bons negocis, es comprometé a construir el pont en el lloc indicat per Déu, entre el mas Pastor i el mas dels Arcs, a la vora del camí que condueix a la vila de Valls. Just al cap d'un any, tal com s'havia pactat, es posà mans a l'obra. Com un boig, tallava les pedres que trobava pels voltants i, per tal d'estalviar temps, les unia sense argamassa.
— Només que es mantingui dempeus fins a l'alba... —es deia.
Gairebé ja havia culminat l'obra; només li faltava col·locar l'última pedra a la dreta del monument –avui encara s'hi nota aquesta deficiència—, quan el gall del mas dels Arcs es posà a cantar saludant el sol que sortia del ventre del nostre mar.
El pobre Diable, brut i extenuat pel treball ímprobe realitzat en poques hores, en escoltar el gall i veure el sol, llançà la pedra a terra alhora que de la seva boca negra sortia una blasfèmia fenomenal. I fugí rabent perquè Déu no l'encalcés."

"El Diablo y la pareja de ancianos. Hace mucho tiempo vivía una pareja de ancianos en el bosque. Tenían que cruzar un río de camino de su casa al pueblo. Cada día pasaban por el puente sobre el río con su borrico cargado de las cosas que vendían después en el pueblo y volvían trajinando otras. Era un puente de madera viejo, pero cada vez que lo atravesaban, los viejos se decían el uno al otro que tenían suerte de contar con aquel paso, pues la corriente del río era muy fuerte y el camino para badearlo muy largo para un día.
Un otoño lluvioso llegó una riada y se llevó el puente. Los ancianos se encontraron con que no podían pasar.-Qué tremendo desatino- dijo el viejo- hoy no podremos pasar y yo soy viejo para construir un puente con mis manos.
-Qué contrariedad- dijo la vieja- pasarán días antes de que se den cuenta de que no vamos al pueblo, y más días aún tardarán en reconstruir el puente-
Se lamentaban los ancianos de su mala suerte cuando apareció un hombre extraño en su lado del río.
-Saludos venerable pareja, os veo muy turbados- Dijo el hombre; el anciano inmediatamente explicó el probema que tenían con el desaparecido puente- Yo me comprometo a construir un puente en una noche, además no será de madera como el anterior, será de piedra, para que ninguna riada se lo lleve.
Enseguida desconfiaron los ancianos.
-¿Qué hacemos?- preguntó él a ella por lo bajo.
-Está claro que no es posible hacer un puente en una noche, si no es con trucos o con mágia. Pregúntale cuál es el pago que pide, cuáles las condiciones.
Eso hizo el anciano, a lo que el misterioso hombre contestó que la única condición, el único pago que exigía, era que le fuese concedida el alma del primer ser vivo que atravesase el puente. Quedaba claro que era el mismísimo diablo el que ante ellos estaba. La vieja meditó un poco y luego aceptó. Al día siguiente cuando los viejos llegaron al río el puente estaba construido. Era de piedra, con doble arcada sobre el río. El diablo había cumplido, construyéndolo en una noche, y esperaba al otro lado para recibir su pago.
-Mujer!, ¿qué vamos a hacer ahora?- Preguntó el marido.
Entonces la mujer cogió la vara y arreó al burro, que pasó delante de ella, el primero por el puente.
El diablo, engañado, tuvo que conformarse con llevarse el alma del desdichado animal como pago por su trabajo."
Font de la informació:Viquipèdia Aqüeducte de les Ferreres
Font de la informació:Caliterraneo.wordpress.com El pont del diable

Localització
"El Pont del Diable (també anomenat Aqüeducte de les Ferreres) és un pont aqüeducte romà aixecat entre els costats del barranc dels Arcs al terme de Tarragona, que duia aigua del riu Francolí a l'antiga ciutat de Tàrraco. És un dels aqüeductes més monumentals i ben conservats de l'època romana i el més important de Catalunya.
El  Pont del Diable, font:catvisit.com
Malgrat que no es coneix la data exacta de la construcció de l'aqüeducte, sembla probable que s'hagués aixecat al segle I dC, en l'època de l'emperador August, coincidint amb el creixement de Tàrraco per la urbanització de la part alta de la ciutat, seu del Concilium provinciae d'Hispània Citerior.
L'aqüeducte va estar en funcionament fins a l'edat mitjana. Va ser restaurat al segle x —sota el regne del califa Abd al-Rahman III de Còrdova— i una altra vegada al segle xviii. Durant el segle XIX i el segle xx es van dur a terme diversos treballs de conservació per aturar el deteriorament del monument.
El 1905 es va declarar Bé Cultural d'Interès Nacional i el 2000 Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO com a part del Conjunt arqueològic de Tàrraco. Després de l'adquisició del terreny per l'Ajuntament de Tarragona, es va inaugurar l'any 2005 el «Parc Ecohistòric del Pont del Diable» per a protegir tant el monument com el seu entorn natural."
Font de la informació:Viquipèdia Aqüeducte de Les Ferreres

La Llegenda i Tarragona
El tomb per el Parc Ecohistòric del Pont del Diable de Tarragona et portarà fins a l’època romana, a la construcció i la utilització de l’Aqüeducte de les Ferreres i de les pedreres romanes. El recorregut et permetrà apreciar la majestuositat i la bellesa d'un monument de més de 2.000 anys, considerat un element arquitectònic imprescindible per la vida a la ciutat de Tarragona i que està considerat patrimoni de la humanitat. L'aqüeducte com a camí de l’aigua, camí de la vida, la connexió entre el passat i el present.
T'aproximaràs al romanticisme passejant entre la vegetació dels jardins romàntics construïts pels germans Puig i Valls. Descobriràs camins recargolats, plantacions de xiprers amb forma d’animal, racons secrets amb elements històrics...
El Parc Ecohistòric acull un entorn representatiu dels sistemes naturals mediterranis dominats per les pinedes amb una immensa varietat de fauna (com rapinyaires i molts altres tipus d’ocells) i vegetació adaptada a les condicions del clima càlid del sud de Catalunya. Aquests entorn natural suposa un element clau en el context del Terme Municipal de Tarragona funcionant com a porta d’entrada de l’Anella Verda i hoste d’un monument inclòs a la llistat de Patrimoni de la Humanitat."
Visita Guiada al Parc Ecohistòric del Pont del Diable, font:pontdeldiabletarragona.com
Font de la informació:Pontdeldiabletarragona.com Viu el pont del diable visita guiada
Veure més LLEGENDES CATALANES

dimecres, 15 d’abril del 2020

Llegenda La processó del gat i les rates

Relleu esculpit en un àbac del claustre de la catedral de Tarragona, font:Webfacil.tinet.cat
"Conta una antiga llegenda medieval, que en la tarragonina mansió d’un noble i gran senyor, les rates campaven pels seus dominis, fent destrosses en els graners i rebostos sense que ni els seus criats ni els seus vigilants poguessin acabar amb elles.
Tan greu era la situació que, en un àpat celebrat en honor del rei, aparegueren un gran nombre de rates sense haver-les convidat. Varen espantar a les dames i, després de devorar totes les viandes que hi havia sobre la ben parada taula, una d’elles va tenir la gosadia de dedicar una graciosa reverència al monarca, el qui, justament indignat, prometé no posar més els peus en aquella casa mentre restés en ella un sol rosegador.
Consternat per l’enuig del rei, el pobre noble no va trobar altre solució que manar que el busqués el millor gat rater de la comarca, al qual va fer tancar amb només una gerra d’aigua. AI cap d’uns dies el varen deixar sortir... a l’intentar acabar, a degolla, amb la nombrosa població de rates, i solament aconseguí quedar rendit i esbufegant, veient com les rates li feien befa dels seus caus. Va decidir, en conseqüència, apel·lar a l’astúcia fingint-se mort. Al cap d’una estona els rosegadors començaren a treure el cap. El més gosat va atansar-se al gat, que aguantava la respiració potes enlaire, i després d‘uns moments de cautelosa exploració, constatà que el gat era difunt.
Processó del gat i les rates, font:cdatarragona.net
Anaren sortint les rates i ratolins dels seus forats i es convenceren de què el felí havia perdut la darrera de les seves set vides. La rata més vella proposà celebrar un funeral pel gat, a la fi del qual se’l ruixaria amb aiguardent i se li posaria foc. Amb gran expectació, entre totes les rates, varen col·locar al felí en una llitera, iniciant una processó, al temps que un graciós entonava el ‘’Gori-Gori’’. Iniciaren així el recorregut pel soterrani de la casa sense que el suposat difunt donés cap senyal de vida.
De cop i volta, en el moment en què els rosegadors, estaven confiats, els gat s’incorporà d’un salt esgarrapant a tort i a dret fins el punt de fer una gran destrossa entre elles. Les poques rates que aconseguiren salvar la pell fugiren d’aquell lloc, com ànimes que porten el diable, per a no tornar-hi mai més.
font:cdatarragona.net
Famosa fou la gesta de l’astut felí. Conta la llegenda que el rei, en visitar de nou la casa, va asseure el gat a la seva taula, i que el seu amo, en morir l’intel·ligent animal, va manar perpetuar en pedra la seva gesta, de manera que des de llavors la podem trobar esculpida en un dels formosos àbacs del claustre de la nostra Catedral per a coneixement i admiració dels qui la visiten."
Font de la informació:Webfacil.tinet.cat Processo de les rates de Maria Joana Virgili Gasol  

Localització
"La data de construcció del claustre de la catedral de Tarragona sota l'arquebisbat de Bernat Tort va ser entre 1146 i 1163 i va continuar amb els arquebisbes Ramon de Castellterçol (1194-1198) i Ramon de Rocabertí (1199-1214).

Claustre de la Catedral de Tarragona, font:Wikipedia

El claustre és a la part nord-est de la catedral, amb planta rectangular de quaranta-set metres per quaranta-sis, consta de quatre galeries de sis trams més les angulars comunes, cobertes amb voltes de creueria seguint la tipologia dels monestirs de Poblet o Vallbona de les Monges i un gran pati central. Les seves arcades estan construïdes per dues ordes de suport, en el superior hi ha grans arcs ogivals cecs amb dos òculs amb traceria calada col·locats en el vèrtex central a més a més d'un fris amb elements polilobulats d'ascendència musulmana, que recorre tota la cornisa. A la part inferior es distribueixen grups de tres arcs de mig punt, decorats amb puntes de diamant, sobre dobles columnetes dins de cada arc ogival cec.
La decoració escultòrica del claustre és extensa i manifestada en els seus capitells, impostes, a les bases, als frisos dels pilars angulars així com als permòdols de la cornisa, a les mènsules i a les seves claus de volta.
Als capitells de les columnes i impostes corresponents hi ha gravades escenes religioses com la visita dels àngels a Abraham, Caín i Abel i profanes com la lluita entre guerrers, figures de músics o la representació de la luxúria i l'avarícia i algunes amb decoració de tipus vegetal i animal entre les quals destaca la representació de l'enterrament del gat per les rates historiada en dues escenes als àbacs a la galeria sud. Als angles de la galeria nord apareixen escenes del Gènesi i del Nou Testament, amb la incredulitat de sant Tomàs o la llegenda de Sant Nicolau, aquest últim sant molt venerat per Alfons el Cast que va ser un gran benefactor del claustre."
La Processó del gat i les rates, font:cintabellmunt.blogspot.com

Font de la informació:Viquipèdia Catedral de Tarragona
Veure més LLEGENDES CATALANES

dimarts, 14 d’abril del 2020

Llegenda El Braç de Santa Tecla

El Braç de Santa Tecla, font:Flickr JoaquimF.P.
"L’any 48, sant Pau i sant Bernabé arribaren a Iconi en el seu segon viatge missional. Pau predicava a casa d’un amic seu amb les portes obertes. Al davant, hi havia una casa rica, on vivia una noia que no es cansava d’escoltar les paraules de l’apòstol. Tecla, una noia de divuit anys d’Iconi (Àsia Menor), quedà extasiada escoltant la paraula de sant Pau i, en comptes de casar-se amb un home que ni estimava ni havia triat i quedar-se tancada a casa fent d’esposa i mare, decidí convertir-se, fer vot de castedat i seguir-lo en el seu peregrinatge.
Sant Pau i Santa Tecla. Fresc de segle VI, descobert a la Cova de Santa Tecla i Sant Pau, a les ruïnes d'Efes, font:Wikipedia
Però no ho tingué gens fàcil: el refús del matrimoni la posà en conflicte amb els valors socials i patriarcals de la seva època i societat. Així doncs, la seva mare, alarmada per l’actitud de la seva filla, cridà al promès d’aquesta, el qual tampoc la pogué fer reaccionar. Finalment, la mare, Teòclia, i el seu promès, Tamiris, un dels homes més importants de la ciutat d’Iconi, denunciaren a sant Pau, acusant-lo falsament de fetiller. El condemnaren i se l’endugueren a la presó. Llavors, Tecla, per sortir de casa seva, hagué de donar les anelles d’or que rodejaven els seus braços al porter. Un cop a la presó, comprà al carceller amb un mirall de plata perquè la deixés entrar a veure el presoner, de qui seguia escoltant la paraula de Déu. L’amor de Tamiris es convertí en odi i la mare l’acusà i renegà d’ella per haver tacat l’honor de la família; sant Pau fou fuetejat i desterrat; per altra banda, a santa Tecla, la perseguiren i fou condemnada a morir cremada a petició de la seva mare. Aquest és el primer suplici: santa Tecla fou martiritzada, però salvada, miraculosament, gràcies a un terratrèmol i una forta tempesta.
Suplici de la foguera, Retaule de la catedral de Tarragona, font:Arquebisbat de Tarragona
Després de tots aquests successos, decidí anar-se’n a Antioquia amb sant Pau, on trobà una nova família en Trifònia, una dona rica d’Antioquia, i una comunitat de dones. Altre cop, però, hagué de superar obstacles: el jutge Alexandre, enamorat, la volgué prendre per força i Tecla es defensà; aquest fet, enutjà a Alexandre i, per aquest motiu, la féu jutjar. Fou condemnada a les feres per haver atacat un noble. La conduïren fins al circ i tragueren de les gàbies a diversos ossos, lleons i lleones; tot i que els animals estaven famèlics, en comptes de llançar-se sobre ella, començaren a menjar-se els uns als altres, sense fer li ni cas. Llavors, el jutge ordenà que la tiressin a una piscina amb cocodrils i caimans. Conten que Tecla, al caure dins l’aigua, digué: «que aquesta aigua em serveixi de baptisme, en el nom del Pare, el Fill i l’Esperit Sant», batejant-se, d’aquesta manera, a ella mateixa. Tan sols haver acabat de pronunciar aquestes paraules, tots els animals ferotges moriren. Tecla es lliurà així d’un altre suplici, però el jutge no es donà per vençut i l’envià de nou al circ a veure si uns animals més terribles la devoraven; no cal dir que obtingué el mateix resultat que les anteriors vegades.
Santa Tecla a la Catedral de Barcelona segle XV, font:Wikipedia
Cansat, el prefecte ordenà que introduïssin en el cós una manada de toros, els quals abans de sortir havien estat sotmesos a tortures, com la de lligar els seus testicles amb cordes. Quan els animals entraren a la pista, llançaren a santa Tecla, lligada de peus i mans, des de les grades. Els toros no anaren cap a ella, sinó que es quedaren quiets, observant-la. Es narra, fins i tot, que li lleparen les ferides. Després d’aquests suplicis i veure com en sortia il·lesa de tots, la deixaren en llibertat.
Santa Tecla i les feres, font:santodehoje.blogspot.com
Desitjosa de seguir l’apòstol Pau, malgrat les penúries, i amb ganes de predicar la paraula de Déu –se’ns diu que fins i tot arribà a tallar-se els cabells i vestir-se d’home– se n’anà a Mira i, després de quedar-se un temps amb sant Pau, aquest li encarregà difondre la Bona Nova. L’apòstol cregué que podia superar ella sola qualsevol obstacle, ja que Déu l’havia salvada de tots els martiris que l’hagueren dut a una mort segura. Marxà cap a Iconi i d’allà a Selèucia, on trià una vida autònoma dedicada a l’ensenyament i on morí abans de l’any 65...
Diu un altra llegenda del final de santa Tecla que anava per la muntanya quan dos joves la volgueren assetjar. Abans que li fessin res pogué fugir corrent. Els dos fadrins la seguiren fins que, a punt d’atrapar-la, la terra s’obrí i engolí la santa, deixant a la vista tan sols el braç de la patrona de Tarragona. L’any 1321, el braç de santa Tecla, l’únic que quedava després de desaparèixer, fou traslladat d’Armènia a Tarragona. "
Font de la informació:Santa Tecla, patrona de Tarragona, Vida i Llegenda de Brigit Amorós Òdena - RevistaKesse.com
Història de Santa Tecla, font:google

Història
"Tecla d'Iconi (Iconi?, actual Konya, Turquia, segle i - Selèucia?, actual Silifke, Turquia, segle i) va ser una seguidora i deixebla de Pau de Tars al segle i. No és esmentada, però, al Nou Testament; el registre més antic se'n dona en un dels apòcrifs: els Fets (o Actes) de Pau i Tecla, probablement escrit a la primeria del segle ii. És venerada com a santa per certes confessions cristianes. 
Santa Tecla, font:religionenlibertad.com
En l'Església ortodoxa, els Fets de Pau i Tecla van circular molt, la qual cosa demostra la veneració envers ella. Hi era anomenada apòstol i protomàrtir entre les dones i, fins i tot, igual als apòstols. Va ser tinguda com a model ascètic per a les dones. El culte va ser especialment important a Selèucia (on es deia que havia estat soterrada), Iconi (actual Konya) i Nicomèdia. Al segle iv també se'n troba el culte a l'Europa occidental. Al martirologi de Beda, Santa Tecla se celebrava el 23 de setembre, que encara és el dia de la seva festivitat en l'Església catòlica romana. Els ortodoxos la festegen el 24 de setembre.
A Maalula (Síria), hi ha un monestir femení ortodox de Santa Tecla, Deir Mar Taqla, prop del que es considera el lloc del seu enterrament, al qual s'arriba per unes escales tallades a la falda de la muntanya. La llegenda diu que la muntanya s'obrí miraculosament per protegir la santa dels seus perseguidors. 
Estàtua de Santa Tecla en Maalula, Siria, font:wikipedia

Convent de Santa Tecla a Maalula (Siria) on reposen les restes de la santa, font:google
Part de les relíquies de santa Tecla, el braç menys els ossos d'un dels dits, va ser donada als ambaixadors del rei Jaume el Just per part del rei Oshin d'Armènia. Les relíquies van arribar a Barcelona l'any 1320 i van ser dipositades al monestir de Sant Cugat; tres anys després (el 1323) van ser traslladades a Tarragona."
Frontal de Santa Tecla, a l'altar major, font:monestirs.cat
Font de la informació:Viquipèdia Tecla d'Iconi
Més informació:Viqupèdia Catedral de Santa Tecla de Tarragona

La Llegenda i Tarragona
"Les Festes de Santa Tecla de Tarragona són les més grans de la ciutat de Tarragona i se celebren al voltant del 23 de setembre, festivitat de santa Tecla i jornada central de la celebració. Duren deu dies complets més la nit sencera del 22 al 23 de setembre.
El model que combina el Seguici Popular i el fet casteller adquireix a Tarragona una esplendor extraordinària, ja que el conjunt de balls, bestiari, entremesos, balls parlats, representacions al·legòriques i sonadors és el més ric de tots els Països Catalans i, per extensió, de tot l'Estat espanyol. Així mateix, la singularitat dels pilars caminant que pugen i baixen les escales de la Catedral de Tarragona també és absolutament captivador."
Cartell Festes Santa Tecla 2019
Font de la informació:Viquipèdia Festes de Santa Tecla de Tarragona
Més informació:Tarragona.cat Cultura Festes Santa Tecla 2019
Més informació Processó Santa Tecla, font:tac12.tv

 Veure més LLEGENDES CATALANES