divendres, 3 d’abril del 2020

Llegenda El Gat negre

El Gat Negre, font:editorialsusaeta.com
"Conta una antiga llegenda que, a tocar del bosc de la Marquesa, justament on comencen les terres de conreu i s'acaba el bosc, hi havia un antic mas anomenat dels Grimau. Era una casa gran, de dues plantes i amb una gran torre adossada que seriva de vigilància per prevenir els atacs dels pirates. Al vontant tot eren arbres fruiters, oliveres, garrofers, blat i gran quantitat de bestiar que subministraven a la familia allò que els era imprescindible per a viure.
Al mas hi vivia un matrimoni jove amb el seu nadó que era l'orgull de la casa. El pare, en Joan Grimau, era pagès i de tant en tan sortia a pescar en una petita barca ancorada a la platja. La mare, la Rosa, administrava la casa, recollia llenya al bosc i tenia cura de l'aviram i del seu fill. 
il.lustració de l'adaptació de la llegenda, font:Ensenyament - Generalitat de Catalunya
Era tanta la felicitat que regnava en aquella casa allunyada de pobles i ciutats, que aviat despertà l'enveja de veïns i caminants, però sobretot, de les bruixes d'Altafulla que sovint entraven al bosc a la recerca d'herbes i plantes per preparar les seves pòcimes i encanteris. 
En Joan Grimau, protegia la seva família i els seus bens com ho havia après dels seus avis. Tot just es feia fosc, recollia el bestiar, tancava portes i finestres, tapava la xemeneia i penjava un forc d'alls per fer fugir els desoneguts amb males intencions.
Un dia, la Xoixeta, la bruixa més maligna d'Altafulla, es proposà dur la perdició a aquella casa i, transformada en un gat negre de grans dimensions, penetrà per la gatera de la porta amb la intenció d'apoderar-se de l'hereu, aquell nadó ros i tendre, i acabar així amb la felicitat de la família. Amb pas felí i silenciós s'apropà al bressol amb l'ànim de prendre el nen i fugir cap al bosc emparada amb la foscor. Però cada cop, la Rosa feia fugir aquell gat negre i esgarrifós a cops d'escombra. 
En una ocasió, la bruixa intentà de nou robar la criatura quan la mare estava preparant el sopar i aprofitant que duia a la mà una paella amb oli roent, el llençà sobre el gat provocant-li greus ferides i unes nafres doloreses. El gat fugí llastimosament fins arribar a Altafulla on, transformada ja en dona, hagué de passar una llarga temporada guarint aquelles úlceres. Des del seu catre, jurà i perjurà que es venjaria de la família i la seva descendència. 
il.lustració de l'adaptació de la llegenda, font:Ensenyament - Generalitat de Catalunya
Conta la llegenda que, a partir d'aquell instant, una gran maledicció caigué sobre els Grimau. Els camps es perderen, el bestiar anà morint i el mas s'enrunà de mica en mica fins quedà abandonat fins avui en dia.
El matrimoni i el nen, veient aquella desgràcia, van intentar fugir per mar. Però quan eren a prop de la platja, al costat del camí, la bruixa Xoixeta els transformà en tres branques d'un gran pi que, encara avui, resta com a testimoni d'aquest fet. 
il.lustració de l'adaptació de la llegenda, font:Ensenyament - Generalitat de Catalunya
No sabem el que hi ha cert o no en aquesta llegenda, però la qüesió és que avui ningú gosa apropar-se al mas temerosos de la maledicció de la bruixa i els seus possibles resultats."
Font de la informació: El Gat negre d'Antoni Gilabert i Cases

Història
"El Mas - Grimau - s’ubica en una zona bastant planera i apta per al conreu de secà, que continua actiu en part de les terres que antigament depenien d’aquest mas.
És a poca distància de la costa, separada d’ella només pel Bosc de la Marquesa (Tarragona). La vegetació que envolta l’àrea més pròxima al jaciment és de camps de conreu de garrofers i algun sector erm amb vegetació herbàcia a base de gramínies.
El mas és un conjunt de tres edificis independents situats al voltant d’una torre exempta. No s'observen elements d'interès, però són en part inaccessibles degut a la vegetació que els cobreix. Estan no obstant molt enderrocats.
La torre és de planta circular, de 3'20 metres de diàmetre intern, 1 metre de gruix de murs i una alçada total aproximada de 10 metres. La distribució interior de la torre és de tres nivells, separats per les voltes corresponents, conservades en bona part totes elles.
Torre del mas de Grimau, font:travelphotobox.blogspot.com
La tècnica constructiva emprada és de maçoneria amb les obertures emmarcades per carreus. La façana de la torre es troba molt desfigurada per obertures fetes amb posterioritat per tal de comunicar-la amb el mas que hi ha a tocar. Les originals són fàcilment distingibles perquè estan sempre delimitades per brancals de pedra picada. Al nord hi ha dues portes originals: una en la planta baixa i una altra en el primer pis, ambdues defensades per un matacà perfectament conservat que combina la pedra i la rajola i per una sèrie d'espitlleres.
Al sud s'obren dues finestretes quadrades defensades per un segon matacà. En la cara oest i a nivell de terrat hi ha una gàrgola per desguassar l'aigua.
Aquesta torre s’ha de situar en el context de les freqüents incursions de pirates moros que assolaren les costes durant els segles XVI i XVII. L'estat de conservació és regular i una esquerda visible en el pis superior pot provocar l'ensulsiada parcial de la torre."
Font de la informació:Catalunyamedieval.es Torre del mas d'en Grimau Tarragona

La Llegenda i Altafulla
Tothom diu que Altafulla era un poble de bruixes, i aixó encara hi és ben present en la vida quotidiana ja que molts bars o restaurants a l'igual que altres serveis han aprofitat aquesta tradició per donar nom als seus establiments. Les bruixes d'Altafulla eren dones normals del mateix poble, que pel seu aspecte, per la seva manera de vestir, pel seu caracter solitari o desconfiat o per algun defecte físic, la gent les considerava bruixes. La Xoixeta fou la bruixa més famosa d'Altafulla.
Cartell de Les Tapes Bruixes "La Xoixeta" 2019, font:altafulla.cat/agenda-altafulla
A Altafulla, a diferencia d'altres pobles, tot i que té molta tradició de poble de bruixes, mai s'hi va practicar bruixeria, ni s'hi van fer aquelarres ni altres trobades d'aquest tipus, ja que no se n'ha trobat constancia a cap lloc.
Font de la informació: Estudis Altafullencs 32 Les Bruixes d'Altafulla de Lidia Recasens
Les bruixes i els bruixots prenen el protagonisme a Altafulla un cap de setmana del mes de juny en el marc de la Nit de Bruixes. La fira es porta a terme al llarg de dos dies amb un ampli programa carregat d'espectacles, conferències i rituals tots ells vinculats al món esotèric i místic.

Cartell de la Nit de Bruixes d'Altafulla 2019, font:altafulla.cat
Més informació:Altafulla.cat
Veure més LLEGENDES CATALANES

dijous, 2 d’abril del 2020

Llegenda Els Templers de Miravet

El Templer, font:vk.com
"La història comença a finals de l'any 1307, quan el Papa Climent V emet una butlla papal, Pastoralis Praeminentia, mitjançant la qual demana als reis cristians que arrestin a tots els membres de l'Ordre dels Cavallers Templers, perquè després l'Església els investigui sota la principal acusació d'heretgia. La mesura ha estat presa per la pressió del rei de França, Felip el Bell, qui havia arrestat a l'octubre de l'any 1307 als Templers del territori del regne. Les acusacions de pràctiques herètiques, que el rei Felip ha portat als Templers, han constituït la raó formal, la veritable raó era la d'apropiar les fabuloses riqueses de l'Ordre de l'Temple.
Felip el Bell, font:biografiasyvidas.com
El rei d'Aragó i Catalunya, Jaume II, qui s'havia beneficiat del suport dels Templers a la guerra de Reconquesta, inicialment ha ignorat la butlla papal, però en curt temps s'ha conformat, així que ha ordenat al seu petit exèrcit que arresti als Templers i que els posi sota la protecció de l'Església, juntament amb les seves propietats.
Entre les fortaleses templeres que s'han negat a lliurar-se, estava inclòs també el comandament de Miravet, el qual tenia a barri general al castell amb el seu mateix nom, edificat sobre la roca situada a la riba del riu Ebre (província de Tarragona). El comandant templer Raymond Saguàrdia de Mas Deu i el subcomandant Berenguer de Colla Saint-Just, juntament amb els gairebé cent cavallers i sergents, han decidit lluitar per la defensa del castell. D'acord amb les regles fonamentals de l'Ordre del Tremp, els combatents, sense importar el rang, de la dignitat i del càrrec, tenien interdicció de retirar-se del camp de batalla o de lliurar-se a l'enemic. Tenien el deure d'honor de morir en la batalla, regla respectada sempre al llarg de l'existència medieval dels Templers.
Així que segons la tradició, la guarnició templera de la fortalesa de Miravet ha lluitat contra l'exèrcit del rei Jaume II d'Aragó, defensant el castell durant tot el període de l'assetjament que ha durat un any, fins a desembre de l'any 1308. Les pèrdues dels combatents han estat mínimes, els assetjadors volent que els Templers cedeixin moralment i materialment.
Vistes de l'Ebre des del Castell de Miravet, font:diarimes.com
A fins del mes de desembre de l'any 1308, els cavallers de la comanda han rebut a un missatger del rei, qui els ha proposat que lliurin el castell. Els cavallers i tots els béns de la comanda anaven a ser posats sota la protecció de l'Església, deixant-los lliures, i els sergents i el personal auxiliar tenien plena llibertat d'anar-se'n a altres terres. No oficial, el missatger del rei els ha comunicat que a partir de la recomanació de l'Església, els Templers anaven a ser incorporats en una nova Ordre de Cavalleria, que es constituirà a la Península Ibèrica, per continuar la lluita de Reconquesta.
Les condicions de lliurament de la fortalesa eren bastant avantatjoses per als Templers, però el que més ha comptat ha estat el fet que en aquesta manera s'evitaven les lluites fratricides entre cristians. En aquesta situació, els comandants han parlat sobre el lliurament del castell de Miravet a l'exèrcit reial. Però no tots els Templers han estat d'acord amb la decisió. Cinc o sis cavallers, els qui no acceptaven entregar-se sense lluitar, però tampoc no podien negar-se el compliment de les ordres dels seus comandants, durant un assalt de l'exèrcit reial, han lliurat les seves vides defensant el castell.
Els seus valents esperits han quedat al castell per continuar defensant l'honor templer i la fortalesa per segles; moltes vegades han aparegut davant dels que han viscut en el castell, com fantasmes inofensius. També avui dia, molts visitants del castell diuen que han vist els fantasmes i han notat manifestacions dels esperits dels sis Templers, quedats entre els mons, perquè compleixin la seva missió de defensar el seu castell."
Font de la informació:Michaelvillmont.eu La Leyenda de los fantasmas del castillo de Miravet
El Castell de Miravet, font:losultimostemplarios.blogspot.com

Altre llegenda del castell, el darrer Comanador Templari
Davant el contingut de la butlla pontifícia que dissolia aquest orde, els habitants dels pobles més propers van agrupar-se amb la intenció de matar-los. Després de perseguir-los per tot el castell, els templers van ser atrapats al lloc més profund i amagat, l'anomenada 'plaça de la Sang', on es diu que durant segles es va sentir l'olor dels cadàvers i que la seva sang va deixar una taca negra a terra, que actualment encara ara es veu. 
"Explica una de les llegendes més famoses del Castell de Miravet que dues vegades a l'any, al març, quan va començar el setge principal de l'castell, i al desembre (entre el 14 i el 28, segons versions diferents), quan el setge va ser acabat, a les dotze de la nit, surt el fantasma del mestre templer (de l'últim comanador de Miravet, Berenguer de Santjust, o de Ramon de Saguàrdia, qui dirigia la defensa, depèn de la data) i recorre la fortalesa, demanant venjança i convocant als seus companys de l'Ordre a continuar la reconquesta dels Llocs Sagrats.
Uns testimonis diuen que ningú li contesta, per això l'espectre desapareix misteriosament fins a tornar a la nit commemorativa següent. Altres testimonis afirmen que a la crida del maestre es presenten els espectres d'altres templers que defensaven el castell, muntats en els seus cavalls. Llavors el destacament fantasmal es dirigeix cap a Jerusalem perdent-se en la foscor de la nit entre els núvols..."
Font de la informació:Flickr Georges y Larisa F

Història
El Castell de Miravet, font:ara.cat
"De la encomienda del Castillo de Miravet dependían 27 casas templarias y durante un tiempo el maestre ostentó el título de comendador de Tortosa-Miravet y el Comendador de la Ribera (del Ebro). Era un amplio dominio que comprendía la casi totalidad de las actuales comarcas de la Ribera d’Ebre y la Terra Alta. Miravet controlaba el paso fluvial y terrestre hacia el interior, al tiempo que funcionaba como un importante centro administrativo y político. Desde finales del siglo XIII residía en Miravet el maestre provincial, se custodiaba el tesoro y los archivos de la Orden en la Corona de Aragón. Durante el proceso de disolución de la Orden del Temple, el Castillo de Miravet fue uno de los núcleos de resistencia templaria más importantes y aguantó heroicamente un asedio de más de un año, entre 1307 y 1308.

Mientras los templarios de todos los países europeos donde había enclaves de la Orden se rindieron sin lucha, sólo los españoles ofrecieron resistencia que fue más dura y más duradera básicamente en los 9 castillos de Cataluña y Aragón.

El 1 de diciembre de 1307, encontrándose el rey Jaime II en Valencia, él envió órdenes a sus oficiales para que detuvieran a los templarios y los pusieran a disposición del inquisidor general Joan de Llotger. Fue precisamente él quien acabó de presionar al rey Jaume II para que actuase contra los templarios; así pues, el monarca tuvo siempre la coartada que actuaba a petición del inquisidor general y no por iniciativa propia.

El comendador provincial del Temple, Emenén de Lenda, se encontraba por entonces en Valencia, donde fue retenido por el rey. Sin embargo los templarios de Cataluña y Aragón que estaban reunidos en capítulo celebrado en Miravet desde finales de octubre de 1307 se negaron a rendirse.

Entonces el lugarteniente de los templarios catalanes y comendador de Masdeu, frey Ramón de Saguàrdia fue quien asumió la misión de dirigir la defensa del Castillo de Miravet y liderar la orden en un momento tan crítico. Miravet se convirtió en el centro neurálgico de las operaciones debido a su posición estratégica sobre el río Ebro, importante vía de comunicación, y su inexpugnabilidad. Después del capítulo se quedaron en el castillo, uniéndose a la resistencia, además del comendador de Masdeu, frey Berenguer de Santjust (comendador de Miravet), frey Jaume d'Oluja (comendador de Granyena) y frey Ramón d'Oliver (comendador de Zaragoza), Jaume Garrigans (comendador de Gebut), así como otros templarios escapados de las encomiendas cercanas de más dificil defensa.

En marzo de 1308, viendo el rey que no había tenido éxito en Miravet, envió a Pere de Vila-Rasa, doctor en leyes y juez, para convencerles de que un cambio de actitud beneficiaría su rendición; pero su intervención no tuvo efecto. Entonces empezó el asedio principal, más intenso, del castillo. Los templarios asediados insistían en que tan solo estaban dispuestos a obedecer a los ordenes del Santo Padre, pero que, si se les acusaba de herejía, no lo admitirían y que, incluso se defenderían de esta falsa acusación hasta la muerte si es necesario. El sitio se reforzaba, los templarios sufrían de heridas, estaban enfermos, tenían problemas de agua potable y provisiones, pero no se rendían.

A finales de noviembre de 1308, Berenguer de Santjust, Ramón d'Oliver y Jaume d'Oluja pensaban ya en rendirse. Pero Ramón de Saguàrdia aún conservaba una remota esperanza y se dirigió a la Santa Sede.

Sin recibir algún mensaje de apoyo, el día 12 de diciembre, Ramón de Saguàrdia puso fin a la resistencia templaria en Miravet y cedió el castillo al veguer de Tortosa que encabezaba las tropas reales. El mismo día los templarios presos fueron enviados a Tortosa donde quedaron encarcelados en el Castillo de la Suda. Aunque en Miravet todavía se encontraban los 6 templarios que se negaban a rendirse. En la madrugada del 14 de diciembre o el 28 de diciembre, según otras fuentes, fueron detenidos los últimos templarios resistentes de Miravet: el comendador de Miravet, Berenguer de Santjust, y sus dos sobrinos, Ramón y Guillem; Ramón de Saguàrdia, acompañado de dos fieles ayudantes, frey Millàs y frey Siscar. La detención de aquellos caballeros marcó el fin del sitio de Miravet.

La mayoría de los templarios catalanes y aragoneses detenidos después de los asedios fueron encarcelados desde 1308-1309 hasta el 1312, cuando, después de las interrogaciones con torturas “ligeras” (según las normas de aquella época) por recomendación insistente de la Santa Sede, fueron absueltos durante el Concilio de Tarragona el 7 de julio de 1312."

Font de la informació:Flickr Georges y Larisa F
Més informació:cat.elpais.com Una cita amb els Templers amb Ramon Sarobe
Més informació:Viqupèdia Orde del Temple

La Llegenda i Miravet
Miravet ha estat protagonista en moments claus de la història de Catalunya, des de la conquesta de Ramón Berenguer IV i el domini templer passant per la expulsió dels moriscos, les guerres dels Segadors, Succeció, les guerres carlistes i la decisiva Batalla de l'Ebre.
Miravet i el seu Castell, 1650 ca, font:quinalafem.blogspot.com
Les visites guiades, didàctiques i teatralitzades, permeten descobrir i interpretar el patrimoni i la història, recreant situacions de la vida quotidiana d'un altre temps.
Font de la informació:Miravet.info Visitaguiada
Més informació:Turismemiravet.cat Història i tradicions/ Els templers a Miravet

Domus Templi (les cases del Temple) vol oferir al visitant la possibilitat de conèixer in situ la petjada dels templers a la Corona d’Aragó.
Es tracta d’un patrimoni arquitectònic i històric de gran interès que discorre, bàsicament, per l’escenari dels segles XII i XIII, en aquells territoris on es va fixar la frontera entre el món cristià i el musulmà. Un espai de croada que afectava, sobretot, les riberes baixes de les conques del Cinca, del Segre i de l’Ebre.

En aquests territoris, els templers van arribar a articular grans dominis feudals, que eren administrats des dels principals centres de gestió o comandes com les de Montsó, Gardeny, Miravet, Tortosa i Peñíscola.
Font de la informació:Domustempli.com
Ruta Les Cases del Temple, font:Domustempli.com
Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda Les Encantades del Castell d'Hostoles

Dona d'aigua, font:trianglegironi.cat
"El castell d’Hostoles s’aixeca al capdamunt d’un turó entre les Planes i Sant Feliu de Pallerols. Antigament hi havia encantades, unes dones molt baixetes que teixien i brodaven roba blanca, guardaven tresors i eren coneixedores dels secrets de les herbes guaridores i de l’aigua de les fonts. De dia s’amagaven dins de les ruïnes del castell i de nit baixaven a rentar la rova al riu Brugent a través d’un túnel que travessa la muntanya. Després estenien la bugada per les roques i els matolls de vora els gorgs, sempre a l’aguait que cap persona humana els en pispés una peça, com havia passat en alguna ocasió. Els humans es tornaven bojos per tenir a casa una peça d’aquella roba blanquíssima i per això les encantades en fugien com el dimoni de la creu. Però les donetes els havien de menester per tenir criatures. Necessitaven una llevadora a l’hora del part i, després, havien de buscar una dida humana que donés el pit a la criatura.
Conten que una nit les encantades del castell d’Hostoles van baixar a veure la mestressa de can Lluent i li van demanar si els volia alletar una nena de pocs dies. A canvi, li van prometre una bona recompensa. La dona, que tenia unes mamelles que haurien criat un vedell, va acceptar donar llet a la criatura. La petita encantada va créixer maca i grassoneta, i quan va arribar el moment de despopar-la, la dida va portar-la de nit al castell. Les encantades, després d’agrair-li el servei, li van dir:
- Pareu la faldada que us pagarem. No mireu la recompensa fins que no arribeu a casa vostra.
La dona va abandonar el castell, va tirar camí avall tota intrigada i, en el moment quetravessava un barranc, no va poder aguantar més i va voler comprovar la paga. A la claror dels estels va veure que li havien donat segó i una madeixa de fil blanc embullat i ple de nusos. Es va ficar la madeixa a la butxaca del davantal i abocà la faldada de segó al barranc, tot maleint la taquineria de les donetes del castell. Quan s’espolsava el davantal, li va semblar que sentia rialles, però no en va fer cas.
Arribant a casa, es va adonar que les engrunes de segó que li havien quedat enganxades a la roba s’havien convertit en dobletes d’or. A l’acte va girar cua cap al barranc amb l’esperança de recuperar el segó, però no en va trobar ni rastre. Mentre el buscava, va sentir altre cop les rialles que ressonaven pel bosc i llavors va comprendre que les encantades es burlaven d’ella.
Per sort, a la dida li va quedar la madeixa, que va resultar ser màgica. A pesar de semblar embullada, es desfilava amb facilitat i el fil, un cotó blanquíssim, no s’acabava mai. Ja podia cabdellar tant com volgués, que a la madeixa sempre hi havia el mateix gruix de fil. I conten que la mestressa de can Lluent va passar la vida cabdellant i fent mitja, i que no es penedia gens d’haver llençat al barranc una bestiesa de monedes d’or, que encara li haurien pogut portar maldecaps."
Font de la informació:Llegendes arreu de Catalunya de Pep Coll

Història 
Situat a una alçada de 599 metres, el castell domina tota la vall d’Hostoles. El seu origen es situa a finals del segle IX i principis del X. Formava part del sistema de defensa de ponent del comtat de Besalú.
El Castell d'Hostoles, font:Viqupédia
El primer senyor del castell que es coneix va ser Miró I, el qual ja es cita el 1015. El 1107 apareix Galceran d’Hostoles. El 1118-20 figura com a senyor Miró II. El 1168 s’enregistren els noms de Miró d’Hostoles i Ramon d’Hostoles en el Llibre Gran del Feus. El 1207 consta com a senyor del castell Miró III. El 1212 ho és Dolça, filla de l’anterior. Fins al 1290, hi consta Guillem Galceran, fill de Dolça i Galceran de Cartellà. Guillem Galceran va ser desposseït del castell i excomunicat degut a una vida plena d’incidents.
De 1344 a 1385 va ser senyor del castell Guillem Galceran de Rocabertí. El va succeir el seu fill Guerau de Rocabertí que al 1416 n’és el possessor. El 1419 el castell passa a ser terra reial. En el període 1445-1465, la baronia de Cabrenys i el castell d’Hostoles recauen en Dalmau de Rocabertí.
Arran de les revoltes remences, el 1462, Francesc de Verntallat el va ocupar i més tard va prendre possessió del castell així com de tota la vall d’Hostoles.
Durant els segles XVI i XVII el castell va anar passant per diferents generacions de la família Sarriera-Gurb i de Pons.
Font de la informació:Inventaripatrimoni.garrotxa.cat
Font de la informació:Lesplanes.cat Turisme Castell d'Hostoles
Veure més LLEGENDES CATALANES

dimecres, 1 d’abril del 2020

Llegenda de la pubilla d'Hostoles

La pubilla d'Hostoles i el carboner, font: Un bosc de llegenda, Fundació Acció Natura
"Diuen que fa molt de temps, el darrer dels senyors de la vall, va contreure matrimoni, en un país molt llunyà, amb una noble dama de singular bellesa. Van tenir encara una filla més bonica. Però a mesura que creixia va començar a sofrir malalties estranyes. Els amos de diversos masos del voltant l'havien de vetllar cada nit.
Una nit va ser el torn dels habitants de la Plana, però ningú no hi volia anar. Llavors la dona va oferir unes quantes monedes a un carboner que aquella nit s'allotjava a la casa.
La pubilla malalta no parava de demanar coses al carboner:que l'acotxés, que li portés aixó, que li fes allò..., fins que el carboner, desesperat, va preguntar a la pubilla si no podia dormir, I elli le respongué:"ni de nit ni de día".
Aleshores el carboner va exclamar que només els fills del diable no dormien mai. La pubilla va a començar a cridar la seva mare perquè desmentís aquella afirmació. Quan la mare va entrar a la cambra, va reafirmar la sentència del carboner, el cual va invocar els noms sagrats de Jesús, Maria i Josep. Llavors el Cel va respondre la invocació de l'home amb un gran daltabaix i el Castell d'Hostoles es va esfondrar.
El carboner va sortir il.lès entre les runes.Tot seguit es va dirigir a la Plana per comunicar-los que mai més no haurien de tornar a vetllar la pubilla d'Hostoles."
Font de la informació:Un bosc de llegenda. Fundació Acció Natura

ROMANÇO

de la pubilla del castell d'Hostoles

L’hereu del castell d’Hostoles

de fora Espanya  ha tornat

amb una guapa noieta

amb qui s’havia casat

És filla d’un Duc de França

que li ha dada per muller

juntament amb mil corones

i el castell de Montpellier
Ja fa temps que està malalta

i per els aires canviar

n’han vingut a Catalunya

on diuen que es curarà



Passen dies i més dies

i als sis mesos d’arribar

en neix una rossa nina

la més bonica que hi ha



Quan més gran es fa la nina

més guapa se’n ha tornat

però al arribar als catorze

malalteta s’ha posat



Els metges remei no hi troben

els curanderos poc fan

les bruixes de la comarca

per por al comte no hi van



No menja ni beu de dia

i quan la nit  dona el tomb

ni tres,  ni una hora ni dues

ni tan sols mitja  hora dorm



Els caps de les cases riques

masoveres del castell

un a un en fan la vetlla

començant per el més vell



I quan l’últim ja ha  fet vetlla

el primer ja hi tornarà

i així dia rere dia

la nina van a vetllar



Diuen que de nit la nina

es posa a parlar amb algú

i fora del que en  fa vetlla

allà dins no hi ha ningú



Quan acaben de la vetlla

a l’hostal van a fer un vas

i els vetlladors en fan broma

- Deu parlar amb Satanàs !



-  Si,  amb en Satan o el dimoni

tan se val, no hi torno, no,

que les deu hores que hi passo

n’estic ben cagat de  por



Un carboner de la Plana

diu a l’amo – No tinc por

si em doneu cinc sous de plata

a vetllar-la pujo jo



Agafa esclops i  una capa

i els cinc sous. Ja en fa  camí

Arriba al peu de l’escala

la porta li van a obrir



A la cambra on és la nina

l’acompanya un vell servent

se’n asseu a la cadira

la nina li va dient :



-  Gira’m d’ací, ara a l’altre

ara abriga’m  que no ho veus

que si em tapes de la cara

em queden més freds els peus ?



-  Quina hora és que ja és tot llostre

i el sol fa temps que ha girat ?

.-  Ja fa estona que a la torre

la teiera  hi han posat.



-  No dormiu la dolça nina ?

i ella respongué seguit

-  Ni de nit i menys de dia

en ma vida som dormit



- Dons deveu estar engendrada

pel dimoni ja que això

de no dormir tan sols passa

als fills d’aquell gran cabró



-  Sentiu el que diu,  oh mare ?

-  Ja en sentiu al carboner

que el meu pare és el dimoni

el dimoni verdader ?



És veritat filla meva

el dimoni et va engendrar

i a  canvi d’això, filleta,

riqueses  em va donar



-  Jesús Josep i  Maria

crida fort el carboner

-  Estic al mig de dimonis,

jo me’n vaig , no tornaré



La nineta a plorar es posa

i el carboner en  cantar el gall

agafa el bastó i la capa

i se’n va rostos avall



A la cisterna  ja arriba

ja  se’n veu tota la vall

el castell va esmicolant-se

en mig d’un terrabastall



No en quedà pedra sencera

ni cap muralla d’empeu

i des de  llavors fins ara

el castell ruïnós es veu



Si algun dia hi pugeu ara

quan ja s’acosta la nit

sentireu entre les pedres

de la pubilleta  el crit



I el somriure de la mare

que al final ha aconseguit

tenir a l’infern riqueses

i al dimoni com marit
Font de la informació:Nyerro.blogspot.com El Romancer de la Vall d'Hostoles
Història
Situat a una alçada de 599 metres, el castell domina tota la vall d’Hostoles. El seu origen es situa a finals del segle IX i principis del X. Formava part del sistema de defensa de ponent del comtat de Besalú.
El Castell d'Hostoles, font:Viquipèdia
El primer senyor del castell que es coneix va ser Miró I, el qual ja es cita el 1015. El 1107 apareix Galceran d’Hostoles. El 1118-20 figura com a senyor Miró II. El 1168 s’enregistren els noms de Miró d’Hostoles i Ramon d’Hostoles en el Llibre Gran del Feus. El 1207 consta com a senyor del castell Miró III. El 1212 ho és Dolça, filla de l’anterior. Fins al 1290, hi consta Guillem Galceran, fill de Dolça i Galceran de Cartellà. Guillem Galceran va ser desposseït del castell i excomunicat degut a una vida plena d’incidents.
De 1344 a 1385 va ser senyor del castell Guillem Galceran de Rocabertí. El va succeir el seu fill Guerau de Rocabertí que al 1416 n’és el possessor. El 1419 el castell passa a ser terra reial. En el període 1445-1465, la baronia de Cabrenys i el castell d’Hostoles recauen en Dalmau de Rocabertí.
Arran de les revoltes remences, el 1462, Francesc de Verntallat el va ocupar i més tard va prendre possessió del castell així com de tota la vall d’Hostoles.
Durant els segles XVI i XVII el castell va anar passant per diferents generacions de la família Sarriera-Gurb i de Pons.
Font de la informació:Inventaripatrimoni.garrotxa.cat
Font de la informació:Lesplanes.cat Turisme Castell d'Hostoles
Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda de les Roques Encantades o Encadenades

Dibuix de la Llegenda Les Roques Encantades, font:Un bosc de llegenda, Fundació Acció natura
"Explica la llegenda que allà pel segle XV els habitants de les masies entre Sant Feliu de Pallerols i les Planes d'Hostoles, a la comarca gironina de la Garrotxa, vivien atemorits pels freqüents tremolors de terra que precipitaven sobre les seves cases enormes roques. Creient que era el dimoni qui habitava en aquestes muntanyes i llançava les roques contra les seves cases, van pregar a Déu que fes fora el dimoni d'allà.
Déu va escoltar les pregàries i va enviar un àngel que va encadenar les roques de la muntanya. Com el dimoni ja no va poder llançar més roques, va acabar per abandonar aquelles muntanyes i anar-se'n a causar desgràcies en un altre lloc.
Moltes llegendes es fonamenten en fets reals, i si bé no hi ha constància que el dimoni visqués a la zona en sl segle XV ni que cap àngel baixar a lligar les roques de les muntanyes, sí que és cert que entre els segles XIV i XV es van produir terratrèmols de gran intensitat, i que en el vessant de la muntanya que dóna a les Planes d'Hostoles hi ha un munt de roques de grans dimensions apilades unes contra altres, les roques Encantades (o encadenades)."
Font de la informació:Fotohiking.com Fageda de les Roques Encantades
Hístòria
"Els especialistes geòlegs diuen que aquestes roques del bosc tenen entre 33 i 65 milions de anys. Es van originar al mar, vora la costa i estan constituïdes per sorres cimentades transportades i depositades en un mar d'aigües molt tranquil.les, que formaven dunes subaquàtiques amb laminació encreuada. Excepcionalment, s'hi poden trobar dents de tauró i altres peixos.
L'aigua que ha circulat posteriorment per les esquerdes (dins el paleosistema càrstic) n'hauria individualiztat els blocs, que haurien caigut cingle avall pel vessant. Curiosament, els terratrèmols dels segles XIV i XV, alguns de força intensitat (anys 1373, 1427, 1428 i 1448), coincideixen amb l'època de la llegenda."
Les Roques Encantades, font:petites-rutes.blogspot.com
Les Roques Encantades, font:petites-rutes.blogspot.com
 Font de la informació:Un bosc de llegenda, Fundació Acció natura

La Llegenda i Sant Feliu de Pallerols
Des de la població de Sant Feliu de Pallerols es poden fer rutes a les Roques Encantades (Itinerari 20).
Més informació:Santfeliudepallerols.cat Turisme Rutes
Font:Santfeliudepallerols.cat
Veure més LLEGENDES CATALANES