dissabte, 15 de febrer del 2020

El Drac

El  Drac de Ciutat Vella

 

"El Drac de Ciutat Vella és una imatge clàssica de la bèstia vinculada a l’associació dels Amics dels Gegants Ramon i Lola. Té un doble vessant: participa com a bèstia foguera en els espectacles de foc –llançant guspires per la boca, les ales i la cua– i com a figura pacífica en els actes protocol·laris amb el Seguici Popular de Barcelona, en què porta un ram de clavells a la boca.
Les primeres referències a la figura del drac són del principi del segle XV, quan participava en actes i celebracions importants de la ciutat, sempre fent espetegar coets. A poc a poc, va anar guanyant popularitat i al segle XVII va viure la millor època, quan va ser considerada una bèstia foguera molt important.
El Drac, Auca del segle XVIII, font:.festamajor.biz
El Drac de Ciutat Vella mai no va tenir cap gremi que se’n responsabilitzés, per la qual cosa al segle XVIII, amb el decret de Nova Planta i amb les prohibicions posteriors, es va anar deteriorant i va acabar desapareixent poc després.
Ja al segle XX, dins el projecte de recuperació de la imatgeria festiva de la ciutat, es decidí de construir la primera figura d'allò que havia de ser el Bestiari Històric de Barcelona: el drac. El 1987 s’encarregà a l’imatger Manel Casserras i Boix, i aquell mateix any el batejaren amb el nom de Drac de Ciutat Vella perquè pertany al Consell Municipal del Districte de Ciutat Vella, si bé de seguida el van cedir a la colla d’Amics dels Gegants Ramon i Lola, que encara avui s'encarrega de treure'l.
El Drac a la Cercavila del Seguici a la festa de Santa Eulàlia

 

Com és habitual en les figures que formen el Seguici, el Drac de Ciutat Vella té ball propi, amb música de percussió i canya composta per Joaquim Pujades, que es presentà al Toc d’Inici de les festes de la Mercè el 1994.

 

 

L'any 2013 es va estrenar la rèplica del Drac, que és la figura que actualment surt a ballar. La nova peça és obra de Dolors Sans. Per l'ocasió, se li van fer unes ales noves. Per tant, el nou Drac té unes ales pels actes més solemnes, idèntiques a les de la figura original, i unes ales més grosses, que fa servir pels correfocs.
La rèplica del Drac de Ciutat Vella es pot visitar durant tot l’any a la Casa dels Entremesos, on és exposada amb la major part del Seguici Popular."

Creador
Manel Casserras i Boix (Solsona, 1929 – 1996), sastre de professió fou un dels més grans creadors d'imatgeria festiva de Catalunya.
Més informació:Viquipèdia Manel Casserras i Boix
Més informació:Talleres Cultura Casserras.com

 

Manel Casserras i Boix, font:Viquipèdia













Creadora de la rèplica
Dolors Sans va néixer a Vilafranca del Penedès. Es va llicenciar l’any 1987 a la Facultat de Belles Arts de la Universitat de Barcelona (UB). Mentre estudiava va impartir tallers de capgrossos, dissenyant elements escènics per grups de teatre i altres entitats. El 1987 va iniciar el seu treball com escultora de la festa. Des d’aleshores es va dedicar professionalment al disseny i construcció d’imatgeria festiva.
Més informació:Dolorssans.com
Dolors Sans, font:Dolorssans.com











Veure més Imatgeria Festiva
Publicat per a Cap comentari:

dijous, 13 de febrer del 2020

Bust a Pepita Teixidor

"El darrer bust posat al Parc de la Ciutadella està dedicat a una dona, la pintora Pepita Teixidor (Barcelona, 1875-1914). Va ser una iniciativa de la feminista barcelonina Carme Karr, directora de la revista Feminal.
Val la pena insistir que el monument dedicat a la pintora Josepa Teixidor Torres, que sempre va ser coneguda amb el diminutiu de Pepita Teixidor, és l'únic que, en el Parc de la Ciutadella, va ser dedicat a una dona. Només altres dues artistes, Visitació Ubach d'Osés i Lluïsa Vidal i Puig, van seguir, en els anys del modernisme i el noucentisme, una vida professional amb regularitat. La mort prematura de Pepita Teixidor, el 1914, quan encara no havia complert els quaranta anys, juntament amb la seva bellesa i el seu esperit sensible van fer que la seva mort fos molt sentida entre la societat catalana. 
 A fi d'aconseguir els fons que calien per fer l'escultura els amics de Pepita i del seu germà, el també pintor Modest Teixidor, van contribuir igualment amb la donació d'algunes obres per tal que es rifessin en una tómbola a la Sala Parès, la sala d'exposicions més popular de l'època, i així recollir més diners. Finalment, van encarregar el bust a Manuel Fuxà. El van inaugurar el 14 d'octubre de 1917 amb un discurs de l'escriptora feminista Dolors Monserdà."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Materials:Marbre blanc sobre pedestal de pedra de Montjuïc





Acte d'inauguració del monument en memòria de la pintora Pepita Teixidor. Parc de la Ciutadella, font:historiadebarcelona.org

Més informació:Historiadebarcelona.org el monument a Pepita Teixidor
Més informació:Viquipèdia Josefa Teixidor i Torres
Més informació:La vanguardia.com Pepita Texidor
Pepita Teixidor de Ramon Casas, font:Viquipèdia

Autor
Escultor:Manuel Fuxà
Més informació: Viquipèdia Manuel Fuxà i Leal
Manuel Fuxà i Leal de Ramon Casas, font:Viquipèdia
Publicat per a Cap comentari:

Bust a Marià Aguiló

MARIAN / AGUILÓ
1825 / 1897
Poble que sa llengua cobra / se recobra a si mateix

"El segon any de la idea dels bustos dels Jocs Florals va tocar el torn al filòleg i bibliògraf mallorquí Marià Aguiló i Fuster (Palma de Mallorca, 1825 - Barcelona, 1897).
Com l'any anterior, en acabar la festa dels Jocs, que tingué lloc al veí Palau de Belles Arts el 9 de maig de 1909, al saló de Sant Joan, avui passeig de Lluís Companys, els assistents es traslladaren al Parc de la Ciutadella per a la inauguració. L'oferiment del bust de Marià Aguiló, obra d'Eusebi Arnau, va ser duta a terme pel canonge Jaume Collell. Hi van intervenir també per animar el matí els cantaires de l'Orfeó Català. En aquest cas, el pedestal incloïa una frase d'Aguiló: "Poble que sa llengua cobra / se recobra a si mateix". El dia de la inauguració hi figurava una altra llegenda, a més: "Els ulls que la mort acluca / els bada l'eternitat.
El bust és de marbre blanc i està disposat sobre un pedestal paral·lelepipèdic amb decoració floral modernista."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Materials:Marbre blanc sobre pedestal de pedra de Montjuïc






  Més informació:Viquipèdia Marià Aguiló i Fuster

Marià Aguilar i Fuster, font:Viquipèdia
Autor
Escultor:Eusebi Arnau
Més informació:Viquipèdia Eusebi Arnau i Mascort
Eusebi Arnau i Mascort, font:sites.google.com

Publicat per a Cap comentari:

dimecres, 12 de febrer del 2020

Voluntat i perseverança

"L’estació de metro “Trinitat Nova”, inaugurada el mes d’octubre del 2008, és la única de les estacions metropolitanes de Barcelona, que tot i ser subterrània, porta la llum natural del carrer fins a l’andana. El projecte plantejat per l’artista Antonio Ortega abasta tota la superfície mural de plafons de vidre translúcid que conformen la paret frontal de la planta intermèdia de les escalinates. En ella l’artista dóna una resposta contundent a la monumentalitat estructural de l’estació a partir d’un gran dibuix negre que trenca sobtadament la llum tamisada que reben els vidres i, a mode d’enèrgic i gegantí esquitx, rememora amb la seva virulència l’empenta política i social i els gestos de repulsa que han caracteritzat durant dècades el barri per obtenir legítimes millores.
Però la gran taca no és tant sols símbol d’una ben cohesionada acció comunitària, sinó que a mesura que s’hi acomoda la vista, pren formes variades fins a crear un complet mapa icònic de la vida social del lloc, sortit d’un procés de consens entre els veïns i l’artista després de fer recorreguts pel lloc, de llargues converses entre ells i d’accedir a documents del barri.
En aquesta transfiguració es perfilen construccions, figures, actituds i indrets que fan referència a la vida actual i al passat històric del barri on els veïns i veïnes s’ hi poden reconèixer: la nostàlgia del passat rural simbolitzada pels nous horts urbans, l’orgull de la creació d’una Escola de Circ, la negació social de Torre Baró com element propi (considerat com a rastre del temps per uns pocs mentre per molts no), el protagonisme de la dona a les manifestacions, el bloc de vivendes modular (que en els seus inicis no disposava de sanitaris) en contrast amb la funció paral·lela de lloc de segona residència d’estiueig, els nous indrets per a jugar a la petanca, el garbuix d’antenes parabòliques que parla de la multiracialitat actual dels seus habitants, la força estructural del mercat en un lloc altament mancat de comerços, la convivència constant amb els graffitti viscuts de manera positiva destinant-ne espais per fer-ne un ús responsable, la rebutjada contaminació de la planta asfàltica, la funció dels sacerdots progressistes,... fins a 28 imatges resultat dels temes més arrelats al barri i de les investigacions fetes pel propi artista.
El dibuix ha estat fet a ma i, en ser traslladat a una més gran escala i retallat amb làser sobre planxes metàl·liques, es produeixen unes pèrdues de transcripció en la fidelitat de la imatge inicial que l’artista accepta habitualment com un factor positiu dins la pèrdua de autoria. Això li permet fer aparèixer una explosió d’imatges impersonals i desenfadades que accepten una mirada distreta i una lectura entretinguda."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Materials:metacrilat i tinte







Autor
Artista:Antonio Ortega
Més informació:Viquipèdia Antonio Ortega

Antonio Ortega, font:escolamassana.academia.edu/antonioortega
Publicat per a Cap comentari:

dimarts, 11 de febrer del 2020

Bust a Joan Maragall

"Després d'haver dedicat diversos bustos a personalitats que havien estat figures decisives en la restauració dels Jocs Florals, el 1913 es volgué honorar un poeta modern, Joan Maragall, que havia mort el 22 de desembre de 1911.
La realització va ser un treball conjunt d'un arquitecte, Lluís Domènech i Montaner, i de l'escultor Eusebi Arnau. La col·laboració entre els dos artífexs havia estat ja molt fructífera en obres com ara la Fonda España, la casa Lleó Morera, l'Hospital de Sant Pau i el Palau de la Música Catalana. El bust va ser modelat per l'escultor i, tal com indica Isabel Marín en la seva tesi doctoral, va ser passat a marbre al taller de Federico Bechini. A l'arxiu fotogràfic de la família Arnau, també segons l'autora citada, es conserva una fotografia del model originari.
L'efígie de Maragall està dins del corrent realista, com és propi en una obra d'aquesta tipologia; però es tracta d'un realisme més sintètic que eludeix el gust del detall pel detall. Domènech i Montaner, al seu torn, va projectar com a pedestal una columna de fust estriat i capitell jònic. A la part superior, s'hi pot llegir la inscripció: "J. MARAGALL 1860-1911" i entorn de la base un alt relleu dibuixa la rotllana d'una sardana en una clara al·lusió al vers del poeta "La sardana és la dansa més bella / de totes les danses / que es fan i es desfan". La sardana apareix també com a element ornamental a la placa de bronze de Joan Carrera (1918), que es conserva a la façana de la casa on havia viscut el poeta al carrer Alfons XII, al costat de la plaça Molina -en aquest cas, acompanyada per una vaca, la protagonista del poema "La vaca cega"."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Materials:Marbre blanc sobre pedestal de pedra de Montjuïc







Més informació:Viquipèdia Joan Maragall i Gorina
Joan Maragall i Gorina, font:Viquipèdia

Autor
Escultor:Eusebi Arnau i Mascort
Arquitecte:Lluís Domènech i Montaner
Més informació:Viquipèdia Eusebi Arnau i Mascort
Eusebi Arnau i Mascort, font:sites.google.com

 

Lluís Domènech i Montaner, font:Viquipèdia

 

Publicat per a Cap comentari:
Subscriure's a: Missatges (Atom)