TRESORS a BARCELONA

dimecres, 27 de novembre del 2019

Fris Cavalls desbocats

"Davant l'entrada del Parc de la Trinitat, sobre un petit turó, s'eleven aquests Cavalls desbocats, un fris retallat per les figures d'aquests animals que corren unidireccionalment. Buscant l'expressivitat de les seves obres, l'escultor sempre s'ha sentit atret pels materials mal·leables, la qual cosa li ha permès fer propostes d'una gran llibertat formal. En aquesta ocasió, Ros-Sabaté va unir diferents peces d'alumini fos per construir un fris de grans dimensions, on també es posa en evidència el seu treball anterior amb el món animal, ja que juga amb la força corpòria i amb el dinamisme dels cavalls per donar vitalitat i ritme al conjunt que emergeix sobre la planícia. És, doncs, una peça imposant molt ben emplaçada perquè sap aprofitar aquest contrast.

El parc, obra de Joan Roig i Enric Batlle, té una extensió de set hectàrees."

Veure informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic

Materials:fosa d'alumini d'un model en poliestirè expandit

Autor

Escultor: Joaquim Ros-Sabaté

Més informació:Viquipèdia Joaquim Ros i Sabaté

Joaquim Ros i Sabaté, font:Viquipèdia

Veure més Art Públic Sant Andreu

Mosaics del Carrer Gran de Sant Andreu

"Aquí (Barcelona), l'enrajolat (tècnica d'origen àrab i desenvolupada en el barroc amb finalitat narrativa ) va oferir sempre un "luxe" possible a una arquitectura simple. De Barcelona retenim l'arquitectura més efusiva i expressionista del modernisme català, i la idea que un material de revestiment hauria d'oferir la possibilitat d'adaptar-se a totes les superfícies, a totes les geometries. Tendencialment, en arquitectura, la ceràmica és un element de protecció, sentit funcional, i element de revestiment, sentit decoratiu.

Però les ciutats canvien ràpidament perquè les pautes i ordenances urbanes s'ajusten a diversos models i projectes dels quals el temps ens llega senyals, de vegades en excés.

És així com la reculada de façanes assenyala una època en què s'apostava per l'eixamplament dels carrers per facilitar la circulació de l'automòbil i la "higiene" urbana. D'aquests canvis queden els murs cecs que envaeixen les voreres, generant moltes vegades racons foscos i sòrdids; una bona oportunitat per a la intervenció artística, sigui decorativa, sigui evocativa, que traduirà el canvi en la duració més breu del procés urbà."

Veure informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic

Materials:Ceràmica

Autor

- Disseny i execució: Antoni Gabarre González, signada

Més informació:Gabarre.es

Antoni Gabarre González, font:Gabarre.es

Veure més Art Públic Sant Andreu

dilluns, 25 de novembre del 2019

Escultura Dona i Ocell

"L’any 1982 es va inaugurar a Barcelona un parc situat al terreny que ocupava l’antic escorxador de la ciutat. D’una superfície equivalent a quatre illes de l’Eixample, el nou espai disposa d’una biblioteca pública i d’un ampli jardí sectorialitzat. En una de les zones hi ha un estany artificial envoltat d’un terra de paviment.

Una escultura de gran format de Joan Miró, que fa 22 metres d’alt, domina el conjunt, mentre es reflecteix a l’aigua. És l’escultura Dona i ocell. Aquesta escultura, la darrera obra pública de Joan Miró, se’ns presenta com la síntesi de la iconografia mironiana i alhora com un homenatge de l’artista a Antoni Gaudí.

El títol, Dona i ocell, ens remet a dos conceptes estretament lligats a la creació mironiana. La dona, que per Miró no és un ésser sinó tot un univers, com diu ell mateix, queda representada per la marcada incisió en negre, clara al·lusió al sexe femení. Aquest, generador de vida, necessita el seu contrapunt masculí, evocat per la forma del volum principal, per acomplir el seu destí.

Al costat de les formes brutalistes, assentades a la terra i en estreta relació amb aquesta, apareix l’ocell, com a element poètic que ens apropa al cel i a les estrelles.

El material triat per donar forma a Dona i ocell va ser el ciment, capaç de resistir les variables de l’exterior. Com va fer Antoni Gaudí amb els bancs del Park Güell i amb altres construccions seves, el ciment va ser recobert, en aquest cas només en part, de trencadís de ceràmica, que aporta la coloració típica mironiana a l’obra."

Veure informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic

Materials:formigó revestit parcialment amb trencadís ceràmic

Autor

Escultor: Joan Miró, amb la col·laboració de Joan Gardy Artigas
Arquitectes: Antoni Solanas, Beth Galí, Màrius Quintana

Més informació:Viquipèdia Joan Miró i Ferrà

Joan Miró i Ferrà, font:taag00.com

Més informació:Viquipèdia Joan Gardy Artigas

Joan Gardy Artigas, font:gelonchviladegut.com

Més informació:Viquipèdia Elisabeth Galí i Camprubí

Elisabeth Galí i Camprubí, font:urbipedia.com

Més informació:Viquipèdia Márius Quintana i Creus

Màrius Quintana i Creus, font:arquitectes.cat

Més informació:Vikipèdia Joan Antoni Solans Huguet

Joan Antoni Solans i Huguet, font:youtube.com

Veure més Art Públic Eixample

Escultura Accessibilitat al Transport

"El 19 de març de l’any 2002, a l’estació de metro i de Ferrocarrils de Plaça Catalunya es va inaugurar un ascensor que permet a minusvàlids i persones amb dificultats de mobilitat accedir al vestíbul i a les andanes des del final del carrer de Pelai. L’ascensor té a més un altre atractiu per a tothom, ja que en tenir les parets transparents, permet veure un tros de la muralla medieval. En la inauguració, al costat del president de FGC, Antoni Herce, i el conseller delegat de TMB, Emili López Bailón, hi havia dues persones en cadira de rodes: Pepa Lionell, de 80 anys, una lluitadora per la desaparició de les barreres arquitectòniques, i l’escultor Manuel Cusachs, autor d’un mural commemoratiu de la inauguració d’aquest ascensor, posat a la mateixa estació, a l’accés pel carrer de Pelai. Aquest mural està format per una escultura protegida per una gruixuda placa de metacrilat transparent, acompanya de la inscripció: “En favor de l'accessibilitat en el transport / 19-III-2002”."

Veure informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic

Més informació:Viquipèdia Manuel Cusachs i Xivillé

Més informació:Manuelcusachs.cat

Manuel Cusachs i Xivillé, font:manuelcusachs.cat

Casal Sant Jordi

"L’any 1930, l’escultor Joan Rebull va anar a viure a Vilanova i la Geltrú. Durant la seva estada en aquell municipi del Garraf va fer una de les seves obres més conegudes, el sant Jordi amb espasa i un gran escut que li cobreix mig cos, que es va posar en una peanya al mig de la façana d’un edifici acabat de construir aquell mateix any 1932 a la cantonada de Pau Claris amb el carrer de Casp i que per això és conegut, des d’aleshores, amb el nom de Casal Sant Jordi.

És obra de l’arquitecte Francesc Folguera. Quan es va construir causà impacte, perquè era un dels primers edificis de línies racionalistes que es veien a l’Eixample. El principal i els tres primers pisos, amb una estructura de moltes finestres, es van destinar a oficines, i els tres superiors i l’àtic, amb menys finestres, a habitatges. Aquest menor nombre de finestres és el que permet disposar d’un espai, a l’alçada de la cinquena planta, per posar-hi el Sant Jordi. Actualment l’edifici és ocupat per la Conselleria de Justícia.

A la planta baixa, a cada costat de la porta d’entrada de la cantonada, hi ha un relleu, obra també de Joan Rebull. El de la dreta representa el déu Mercuri , amb el seu característic casc alat, i el de l’esquerra, la deessa Ceres, amb unes espigues a la mà, símbols del Comerç i l’Agricultura, molt adequats per a les plantes baixes destinades a oficines. Només el de Ceres porta la signatura de Rebull."