TRESORS a BARCELONA

divendres, 25 de gener del 2019

El Pati Manning

"El Pati Manning o Antic Seminari Conciliar és una edificació del segle XVIII localitzada a la confluència entre els carrers Montalegre i Valldonzella que formava part de la Casa de la Caritat.

Les monges de l'orde de Sant Agustí, que s'havien instal·lat a la Conreria (Tiana) el 1265, es traslladaren a Barcelona el 1362 en un convent ubicat a la confluència dels actuals carrers de Montalegre i de Valldonzella. L'any 1593 el Papa Climent VIII va suprimir aquesta comunitat per tal d'erigir el Seminari Conciliar de Montalegre o "Colegio Tridentino", que obriria les seves portes el 1598. Entre 1736 i 1749 l'edifici del seminari fou totalment reedificat al voltant d'una església i un claustre, conegut com Pati Manning en honor a Robert Manning, un dels benefactors.

L'any 1772 aquest seminari seria traslladat a la veïna Església de Betlem, passant l'edifici a mans públiques com a seu d'un hospici depenent de la veïna Casa de la Misericòrdia. Fundada el 1583 al Carrer d'Elisabets, la Casa de la Misericòrdia havia quedat petita i l'any 1772 es decidí traslladar la seva població masculina a l'antic seminari.

Pel que fa a l'edificació, hi ha una austera façana, revestida de morters i amb les finestres ben alineades en eixos verticals, acull el portal principal, acabat en pedra i consistent en un arc de mig punt emmarcat per dues pilastres toscanes que sostenen un entaulament i un frontó triangular amb un escut.

Creuant aquesta porta i la crugia que la comprèn s'accedeix a un doble claustre barroc definit per quatre galeries que l'envolten. El claustre inferior presenta arcs de gran llum que reposen sobre potents columnes toscanes, mentre el superior està configurat per una delicada galeria d'arcs de mig punt sobre columnelles toscanes. Els dos claustres es comuniquen per mitjà d'una gran escala de pedra.

Els murs de totes les galeries es presenten revestits amb arrimadors ceràmics de plàstica neobarroca i amb rics esgrafiats a base de gerros, volutes i fulles d'acant. També cal destacar el treball decoratiu que recullen els forjats de cadascuna de les galeries.

En termes generals, la decoració de l'església es troba a mig camí del modernisme i l'historicisme, revisitant l'art bizantí i el romànic."

Veure informació https://ca.wikipedia.org/wiki/Casa_de_la_Caritat_de_Barcelona

Estàtua de La Caritat - Escultor: Joan Serra, signada 1880

L'escola impremta, el 1913 obtingué la concessió de l'edició del Butlletí Oficial de la Província

Al fons l'entrada a l'església de Santa Maria de Montalegre

La Casa de la Caritat

"L'edifici original de La Casa de la Caritat va ser construït el 1749 i restaurat el 1929 en plena expansió del modernisme català.

Les monges de l'orde de Sant Agustí, que s'havien instal·lat a la Conreria (Tiana) el 1265, es traslladaren a Barcelona el 1362 en un convent ubicat a la confluència dels actuals carrers de Montalegre i de Valldonzella. L'any 1593 el Papa Climent VIII va suprimir aquesta comunitat per tal d'erigir el Seminari Conciliar de Montalegre o "Colegio Tridentino", que obriria les seves portes el 1598. Entre 1736 i 1749 l'edifici del seminari fou totalment reedificat al voltant d'una església i un claustre, conegut com Pati Manning.

L'any 1772 aquest seminari seria traslladat a la veïna Església de Betlem, passant l'edifici a mans públiques com a seu d'un hospici depenent de la veïna Casa de la Misericòrdia. Fundada el 1583 al Carrer d'Elisabets, la Casa de la Misericòrdia havia quedat petita i l'any 1772 es decidí traslladar la seva població masculina a l'antic seminari.

L'any 1802 el Rei Carles IV aprovà la independència d'aquell establiment masculí respecte la Casa de la Misericòrdia, erigint-se en una nova institució anomenada Reial Casa de Caritat, que començà les seves tasques assistencials i de beneficència a partir de 1803 per a poder hostatjar captaires, fatus, decrèpits, vagabunds, anormals..., amb l'objectiu de reduir una mica la misèria de la zona.

El centre de beneficència va funcionar entre 1802 i 1956, quan les instal·lacions es van traslladar a les Llars Mundet. L'edifici va quedar abandonat fins que el 1980 se'l va incloure en el pla de reforma previst per al barri del Raval.

Actualment alberga un complex cultural format diverses institucions, com el Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, el Centre d'Estudis i Recursos Culturals de la diputació de Barcelona, el Museu d'Art Contemporani de Barcelona i la Universitat Ramon Llull. Forma part del conjunt l'església de Santa Maria de Montalegre, de factura neogòtica i amb planta de creu llatina.

Ubicat al districte de Ciutat Vella, el conjunt de la Casa de la Caritat es troba en una gran parcel·la de forma irregular a l'angle septentrional de l'illa de cases delimitada pels carrers de Montalegre, de Valldonzella, de Joaquín Costa i la Plaça dels Àngels. Es tracta d'un conjunt d'edificacions entre mitgeres amb façanes afrontades a les dues primeres vies, encara que l'accés principal es produeix des del Carrer de Montalegre."

Veure informació https://ca.wikipedia.org/wiki/Casa_de_la_Caritat_de_Barcelona

Veure informació https://www.barcelona.cat

Antic gravat de la Casa de la Caritat font:montalegre.org

Façana del CCCb

Entrada al Pati de les Dones, actual CCCB

Entrada al Pati Maning

Mare de Déu de Montalegre

Església de Santa María de Montalegre

Façana de l'Església al carrer Valdonzella

Plaça Joan Coromines

museu de arte contemporaneo de barcelona

Museu d'Art Contemporani de Barcelona

Fuente del Trinxa

"Durante los años 1910 y 1920 se instalaron numerosas fuentes en el distrito del Ensanche, fomentadas por la Comisión de Ensanche, que realizó varios concursos para colocar diversas fuentes ornamentales. El primero se realizó el 18 de diciembre de 1911, en el que se encargó su elaboración a Josep Campeny, del que se colocaron tres fuentes:

Fuente del joven de los cántaros: se encuentra en la plaza de Urquinaona

Fuente de la Rana: ubicada en Córcega con Diagonal

Fuente del Trinxa: situada en la ronda de la Universidad con Pelayo, consta de una base de piedra sobre la que se sitúa la figura en bronce del trinxa («pilluelo»), un mozalbete descalzo y mal vestido pero de expresión simpática, que se encuentra encaramado al cuerpo de la fuente y sujetando el grifo con una mano. El estilo empleado es realista, y entronca con la tradición artística española de representación de personajes picarescos que va desde Murillo hasta Goya o, en escultura, Mariano Benlliure."

Ver información https://es.wikipedia.org/wiki/Fuentes_de_Barcelona

Ver información https://es.wikipedia.org/wiki/Josep_Campeny

Fuente del Trinxa en la Ronda Universidad

Josep Campeny i Santamaria

dijous, 24 de gener del 2019

La Torre de Fang

"La Torre de Fang es una antigua masía ubicada en el barrio de La Sagrera, en el Distrito de San Andreu de Barcelona.

La Torre de Fang fue una de las múltiples masías que poblaron San Martín de Provensals, un municipio esencialmente agrícola antes de su anexión a Barcelona. La proximidad del riego de la Acequia Condal y de la Carretera de Ribes (el camino real que unía San Andrés de Palomar y San Martín de Provensals con Barcelona), favorecieron su ubicación en este emplazamiento.

Fue propiedad de la familia de Galzeran de Gualbes, mercader y banquero del siglo XIV que llegó a ser miembro del Consejo de Ciento. Más tarde, la finca y sus tierras pasaron, vía donación, el clero y órdenes religiosas. Según algunos estudios históricos, durante el sitio de Barcelona de la Guerra de Sucesión (1713-1714) la torre fue utilizada por el ejército borbónico como base de su artillería para bombardear la ciudad.

En 1854 gran parte de los terrenos agrícolas de la finca fueron expropiados para el tendido de la línea férrea a Granollers, que posteriormente fue prolongada hasta Francia.

En 1984, coincidiendo con un proyecto municipal de recuperación de la zona, que supuso la eliminación de las barracas y la construcción del Puente de Calatrava, la finca fue adquirida por el Ayuntamiento de Barcelona, que la restauró y catalogó como bien arquitectónico.

Ver información https://es.wikipedia.org/wiki/Torre_de_Fang

Vista de La Torre de Fang desde el Puente de Calatrava

La Torre del Fang y al fondo el Puente de Calatrava

El edificio, de origen medieval, se considera gótico teniendo en cuenta la época de construcción

Artísticamente cabe destacar el delicado trabajo de la piedra que se utiliza para crear las tres ventanas góticas

Desde finales de los años 2000 la finca permanece cerrada y en desuso, afectada por las obras de la alta velocidad en La Sagrera

Leyenda de La Torre de Fang

"Al principio del carrer del Clot, en Barcelona, existe un peculiar edificio, que se denomina "La Torre de Fang" (la Torre de Barro). Aunque muy reformado parece que fue construido en el siglo XII. De lo que no hay duda es de que se trata de la construcción mas antigua del barrio. Tiene además su leyenda que se refiere a la Princesa Dulce de Provenza, esposa del Conde Ramón Berenguer.
Cuando la dama se trasladó a Barcelona, venía acompañada de un lucido cortejo de caballeros provenzales para que no echase de menos su tierra.
El conde de Barcelona le concedió terrenos y propiedades junto a la ciudad, en la zona donde se encontraba la capilla de san Martín que tomó el nombre de San Martín de Provençals por ese motivo. Allí se edificó además una casa de campo que todavía subsiste y es la que se llama "Torre del Fang". Allí viviría Dulce rodeada de sus paisanos conservando las costumbres de su tierra.
La escritora Elisenda Alberti, en su obra “Dames, reines, abadesses”, narra así el trágico final de la historia.
"Durante las propongadas ausencias de su marido, Dulce se refugiaba en la finca de san Martín, donde encontraba la vida galante de su añorada Provenza. La predilección que la condesa mostraba por la casa de campo levantó las sospechas de su marido que ordenó vigilarla en secreto.
Los espías informaron a Ramón Berenguer que un joven y apuesto trovador frecuentaba la ventana de Dulce dedicándole tiernas canciones de amor acompañándose de su laúd. El conde, enfurecido, ordenó detener al mozo sin levantar sospechas. A continuación mandó arrancarle el corazón y que fuese cocinado por su cocinero para ser servido a su esposa a la hora de la cena sin comentarle de que se trataba. Cuando hubo terminado de saborearlo le pidió su opinión sobre el nuevo manjar. Ella contgestó que le había parecido delicioso y sólo entonces le contó lo que era. Horrorizada, Dulce de Provenza manifestó que nunca mas volvería a probar bocado para no mancillar la boca que había comido el corazón de su adorado trovador.
Sea o no cierta la historia, Dulce murió en 1127 a los 32 años."

Ver información http://leyendasytradiciones.blogspot.com/2013/03/la-torre-de-fang-barcelona.html

Obra Ellsworth Kelly

"El 1987 es va condicionar, molt prop del pont fet aquell mateix any sobre les vies del tren per l'enginyer Santiago Calatrava, una petita plaça, dissenyada per l'arquitecta municipal Olga Tarrassó, que va ser enriquida amb dues peces de l'escultor nord-americà Ellsworth Kelly.

Inicialment, l'autor les havia fet pel port de San Diego, a Califòrnia, però no li van acceptar. Després, dins la política d'embellir Barcelona amb escultures d'autors nord-americans, Kelly va proposar que anessin al parc de la Pegaso, però no s'avenien amb l'entorn, i aleshores se li va proposar una nova plaça, que va ser batejada amb el nom de plaça del General Moragues, en honor del general català executat després de la guerra de Successió. Curiosament, però, el monument que Barcelona té dedicat a Josep Moragues i Mas no és en aquesta plaça, sinó a la Barceloneta, molt prop d'on havia estat l'antic Portal de Mar, l'indret on va ser exposat al públic el cap del general.

Les obres de Kelly no tenen res a veure amb la història de Catalunya, sinó que són un símbol fàl·lic en acer inoxidable, i un díedre d'acer, simbòlic de genitalitat femenina, força separats entre si. Les dues escultures i la plaça es van inaugurar el 26 de setembre de 1987. Una versió del tòtem a escala més reduïda s'havia instal·lat a la Creueta del Coll."