"El Turó de la Rovira, de 262 metres d’alçada, és un dels millors miradors de la ciutat, perquè permet una visió circular total i es troba no en un extrem sinó en un punt central, amb barris tot al voltant.
Des que el 1990 van ser enderrocades les últimes barraques del barri que hi havia hagut des de després de la guerra civil, el lloc havia restat abandonat, dintre del que parc dels Tres Turons. Hi restava només algunes restes dels carrers i de les barraques i, sobretot, els murs principals de les instal·lacions militars que hi hagué durant la guerra civil i que havien servit de base als barraquistes. S’havia convertit en un lloc on de dia els grafiters aprofitaven els murs existents per realitzar les seves obres i on de nit s’organitzaven gresques incontrolades amb vistes sobre la ciutat il·luminada.
La pressió veïnal va portar a que a finals de la primera dècada del segle XXI es portés a terme la transformació del lloc en un Espai de Memòria que recordés el seu passat històric com a lloc de poblament i conreu i, de manera més específica, com a base de canons antiaeris durant l’últim any de la guerra civil espanyola i com a barri de barraques durant el mig segle següent.
La rehabilitació del lloc es va realitzar sota la supervisió d’especialistes del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA), per tal d’assegurar la preservació de tots els elements susceptibles de ser considerats com de valor patrimonial. Es va fer una neteja total dels grafits que emplenaven els murs, es va portar a terme una pavimentació amb ciment que facilités la visita però que fos alhora respectuosa amb l’original, es van posar baranes en escales i marges perillosos, es van plantar més de 400 nous arbres i es van enjardinar espais intersticials, es van posar papereres i trenta nous punts de llum, es va protegir el dipòsit d’aigües existent des de començaments del segle XX i es va organitzar una xarxa de drenatge d’aigües pluvials. Això pel que fa a infraestructura. En total es va actuar sobre quasi una hectàrea de terreny.
Pel que fa a l’aspecte museístic, l’espai va ser dotat amb tres grans plafons d’orientació a les entrades i amb cinc taules informatives distribuïdes al llarg del recorregut. Aquestes taules donen a conèixer, mitjançant textos, plànols i fotografies, una història general del lloc al llarg del temps, les característiques dels diversos espais de la bateria antiaèria i l’evolució del barri de barraques que hi va haver, situant-lo en el context d’una Barcelona que va arribar a tenir, a finals dels anys cinquanta del segle XX, 100.000 persones, un 7% de la població, utilitzant aquesta forma d’habitatge marginal en diversos nuclis de la ciutat. Al barri dels Canons va arribar-hi a haver concretament, entre 1940 i 1950, 110 barraques en les que vivien unes 600 persones, i que connectava amb altres barris de barraques molt propers en el barri del Carmel.
Les instal·lacions militars, es van començar a condicionar a finals del 1937 i van entrar en funcionament el març de 1938. La seva eficàcia per a la defensa de la ciutat contra els bombardeigs feixistes va ser escassa, degut a les limitacions dels mecanismes de l’època. Es van fer en total set plataformes per a canons, tres de petites i quatre de més grans per a peces Vickers de 105 mm. Els canons van ser retirats poc temps després de la guerra, però les plataformes es conserven totes set. Sobre elles es van construir les barraques i un cop aquestes enderrocades es tornen a apreciar perfectament els murs d’origen militar. En el paviment d’algunes de les plataformes s’hi ha conservat l’enrajolat multicolor que hi van afegir els barraquistes. Es conserven també el lloc de comandament, rectangular, en el punt més alt, així com el dormitori de la tropa en un búnquer també rectangular. En aquests dos recintes tancats està previst condicionar-hi dos petits espais expositius.
L’accés es pot fer indistintament des de qualsevol dels barris que l’envolten: el Carmel, el Guinardó, Can Baró, Horta i La Salut. Hi ha un servei d’autobusos que prové de la Vall d’Hebron, travessa el Carmel i deixa molt a prop, en el carrer de Marià Lavèrnia. Es pot arribar al mateix lloc amb cotxe o a peu, des del Guinardó, utilitzant el funicular del carrer del Telègraf i caminant una mica a través del parc dels Tres Turons. Per l’altre costat, s’hi pot pujar, també a peu, des de la plaça de Sanllehy i el barri de Can Baró, utilitzant el pont de fusta del carrer Muhlberg.
Les obres de rehabilitació van començar el maig del 2010 i mentre van durar no es va permetre l’accés del públic. Es va mantenir un servei de seguretat dia i nit fins el mateix dia de l’obertura, que es va fer el diumenge 27 de març del 2011. No va haver-hi una inauguració formal amb presència d’autoritats. El dia de l’obertura d’aquest Espai de Memòria una gran quantitat de persones hi van anar a fer el recorregut museístic pel seu compte o seguir les visites guiades que es van organitzar el mateix dia. Se’n segueixen fent de manera periòdica i l’accés és lliure en tot moment. Això planteja seriosos problemes de manteniment, ja que el lloc s’havia convertit els últims anys en un punt de trobada tradicional de grups de joves, sobretot les nits de bon temps, grups que no sempre mantenen actituds cíviques. En trobar-se en un punt de difícil accés i molt solitari la vigilància i prevenció d’actes de vandalisme no és fàcil.
Des d’un punt de vista tècnic, el projecte va ser redactat per les empreses de projectes arquitectònics Jordi Romero i Associats SLP, i Jansana, De la Villa, De Paaw Arquitectes SL, a partir de la proposta museística realitzada pel Museu d’Història de Barcelona, que dirigeix Joan Roca. El lloc ha quedat incorporat a la Xarxa d’Espais de Memòria Democràtica creada pel Memorial Democràtic de la Generalitat de Catalunya, organisme creat l’octubre del 2007. Tot, amb el suport polític, econòmic i administratiu del Districte d’Horta-Guinardó de l’Ajuntament de Barcelona i l’Agència de Promoció del Carmel."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre
"Sobre el Turó de la Rovira es localitza aquest espai en el que s’havia construït un dipòsit d’aigua per abastir part de la demanda en èpoques de sequera, al voltant del qual els terrenys van passar a ser ocupats pel Ministeri de Defensa. El gener del 1938, quan la guerra civil va entrar en la fase en què les tropes aèries dels insurrectes i els seus aliats van endegar i assajar els primers bombardejos indiscriminats sobre territoris urbans, des dels serveis de la defensa de costes es va redactar el projecte de construcció al Turó de la Rovira de les bateries antiaèries amb les dependències necessàries per al seu funcionament: magatzems de material i dormitoris per als soldats. Aviat es va comprovar que la distància que podien abastar els canons era mínima, doncs el recorregut que feien les bombes que disparaven era tan breu que queien sobre les edificacions immediates; per esmenar-ho, es van posar dos canons de major abast però que també van resultar inoperants. Tot i així, l’exèrcit republicà va inutilitzar les bateries antiaèries als darrers dies de la guerra, les quals van quedar abandonades als peus del dipòsit d’aigua.
Però aquest buit urbà, aquest espai residual ubicat en un emplaçament des del que es domina bona part de la franja costanera de l’àrea metropolitana de Barcelona, es va ocupar ja als anys 1940 amb l’arribada de les onades migratòries producte de la necessitat d’una ciutat de recuperar i accelerar quan abans el seu ritme de producció, per tant, molts espanyols procedents de zones pràcticament no desenvolupades eren els que es traslladaven a Barcelona amb les seves famílies tot cercant un futur professional entre les empreses i fàbriques que reprenien l’activitat com les del Poblenou o bé en aquelles que començaven a funcionar a la Zona Franca i a les rodalies de Barcelona.
En el camp de la construcció, emmarcat en bona part dintre dels Plans d’Habitatge estatals, més les inversions immobiliàries en especial de la Caixa d’Estalvis de Barcelona seguida per la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, s’ha de mencionar el impacte del creixement de Barcelona i la densificació del teixit urbà edificat, però l’accés a aquests habitatges no era fàcil ni molt menys per aquells que havien arribat a la ciutat esperant llaurar una vida millor i així ajudar aquells que romanien en les seves poblacions d’origen. En conseqüència, la ciutat va començar a veure com començaven a aparèixer nous nuclis de barraquisme en àrees perifèriques o suburbanes, com la muntanya de Montjuïc o els terrenys tocant les platges sota la línia del tren a Mataró.
Entre els nuclis establerts, estem parlant del que es va originar al Turó de la Rovira aprofitant les construccions preexistents abandonades pels militars. Aquells primers habitants que s’hi van instal·lar van crear un nou assentament urbà tot aprofitant l’existència d’aquestes estructures per adaptar-les a habitatges; així, els antics dormitoris del personal militar i tots aquells espais edificats que estaven coberts van ser els primers en ser ocupats pels immigrants i van esdevenir petits habitatges molt densificats. També els hi va ser de màxima utilitat el comptar amb el dipòsit d’aigua al cim del turó, ja que eren unes aigües que, convenientment canalitzades, van poder fer arribar als nous habitatges necessàries per raons d’higiene i culinàries.
Aquestes barraques o petitíssimes casetes que els seus mateixos ocupants es van encarregar d’aixecar, obrir finestres i portes, i distribuir els seus interiors, es van decorar revestint les parets amb pintura i posant paviments de rajoles, material que també es troba a la zona de cuina i de bany. Tant els maons amb què es van construir parets, escales, etc., com les rajoles dels revestiments i els materials d’instal·lacions majoritàriament procedien d’enderrocs o d’obres de rehabilitació o de nova planta. El que és cert és que gràcies a aquests materials els arqueòlegs van poder apreciar diverses fases de construcció i fins i tot els hi van permetre establir datacions precises. Ens detindrem especialment en les rajoles que s’han pogut recuperar i conservar de les barraques. En trobem de molts tipus, colors i dimensions, per bé que aquestes mai ultrapassen els 20 x 20 cm, i en funció de l’època de fabricació, poden ser de mosaic hidràulic, esmaltades o de gres. Entenem doncs que les comptades rajoles antigues que es poden trobar als paviments i els seus dissenys, que són peces que han estat fabricades a partir del darrer terç del segle XIX, alguna d’època modernista, alguna altra de disseny noucentista, i possiblement procedeixen de les obres de reforma de pisos en què es podien substituir per d’altres més modernes com del seu enderroc definitiu. Pel que fa a les rajoles esmaltades, es van col·locar indistintament a paviments, escales d’accés, cuines i banys, també sense tenir en compte colors, textures i mides. Podem afirmar que les persones que les van col·locar no tenien un coneixement bo de l’ofici i que a mida que disposaven del material el col·locaven on era més necessari, sobretot als terres.
Paulatinament i a mida que anaven arribant nous habitants, es va anar creant un barri d’autoconstrucció que tenia les mateixes característiques d’un poble: els veïns s’ajudaven entre ells solidàriament en qualsevol moment, fins i tot van crear una escola per als nens i nenes i un lloc de trobada, però continuaven vivint en un espai urbà marginal, mancat de molts serveis, des de botigues de comerç alimentari fins una farmàcia, tot s’havia de portar de fora.
Força anys van passar fins l’abandó i desaparició de les barraques, coincident amb la forta remodelació i renovació urbana que va experimentar Barcelona amb motiu de la celebració dels XXV Jocs Olímpics. Tal i com comenta Jaume Fabre, el que havia estat tot un poblet al Turó de la Rovira seria ocasionalment i temporal ocupat per visitants amb ganes de gresca i no sempre massa cívics els quals, això sí, van demostrar trobar-se integrats en els ambients underground dels grafiters deixant-hi constància en tota paret que restava dempeus al turó.
En passar aquest espai a mans del Museu d’Història de Barcelona (MUHBA) es va portar a terme un seguit d’importants tasques de neteja i de recuperació dels espais edificats sota la direcció de l’arquitecta Lourdes Jansana que comptava amb l’assessorament de l’equip tècnic del MUHBA dirigit per Joan Roca, des d’arqueòlegs fins a museòlegs. La intervenció ha estat adreçada a rescatar els valors dels dos tipus d’ocupacions del Turó de la Rovira, el militar i el civil, tot conservant les estructures de les edificacions militars i les restes del barraquisme a fi i efecte de generar un recorregut de memòria que forma part de la col·lecció del museu, revelant al mateix temps un nou concepte de com s’entén en aquests moments el que ha de ser un museu d’història d’una ciutat, un centre dinàmic que surt de l’edifici on hi te la seu per escampar-se arreu de la ciutat, mitjançant nombrosos centres que apleguen la història de Barcelona, de la seva ciutadania, i de les seves activitats des de l’antiguitat fins als nostres dies.
Per ajudar a comprendre com aquesta zona al cim del Turó de la Rovira passa a formar part del museu, també s’ha de considerar el barraquisme des d’una visió urbanística, doncs independentment de la planificació del territori urbà vigent s’estableixen nuclis o nous assentaments en zones marginals que avui s’expliquen com la ciutat informal versus la ciutat planificada. Una ciutat informal que va marcar de tal manera sectors urbans per transformar a Barcelona que l’arquitecte Oriol Bohigas el consideraria determinant per explicar el desenvolupament de la ciutat moderna tal i com consta ja al títol del seu llibre Barcelona entre el Pla Cerdà i el Barraquisme (1963), barraquisme considerat com un fenomen urbà de gran importància que va donar peu a la presentació de l’exposició “Barraques, ciutat informal” (MUHBA, 2009).
Un altre aspecte molt important i que està estretament lligat a la intervenció de recuperació de les bateries antiaèries i a les barraques posteriors és el projecte de circulació, el de senyalització, el d’il·luminació i, finalment, el projecte d’enjardinament. Pel que fa al primer de tots ells, hom pot decidir per on passejar perquè s’ha cimentat un seguit de camins que si se segueixen permeten una millor aproximació apreciativa de tot el conjunt. Quant a la senyalització, s’han col·locat quatre grans plafons informatius de la història del indret, dels seus usos i usuaris, amb textos breus síntesi d’aquest passat. Quant a la il·luminació, l’arquitecta Lourdes Jansana ha optat per la senzillesa d’uns elements que no entorpeixen ni la circulació ni l’apreciació del conjunt. El projecte d’enjardinament s’ha guiat per recuperar aquelles espècies que ja vivien en el Turó de la Rovira i que també creixen de forma espontània en llocs similars, alguns molt propers. Algunes plantes són de floració, també n’hi ha d’aromàtiques com el romaní i d’altres de fulla perenne, totes elles disposades tenint en compte el terrenys en què es troben, els pendents que hi ha, i el volum que poden tenir. Són espècies que destaquen per la seva fàcil adaptació climàtica i al terreny.
La recuperació del Turó de la Rovira ens condueix a preguntar-nos què s’entén avui per ’espai públic urbà, i veiem que és quelcom que va més enllà de conceptes urbanístics en haver trencat qualsevol idea de tipus, d’escalat urbà i de perímetres definits. Avui integra conceptes pluridisciplinars posant a l’abast de la ciutadania tots els recursos per mantenir la memòria del passat, recuperar identitats perdudes o atorgar noves identitats. Les intervencions que s’hi porten a terme permeten al ciutadà ser part activa de l’obra, tot integrant la seva capacitat de percepció, de pensar, d’imaginar, dintre d’un escenari envolvent però obert."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Carme Grandas
Més informació:Bunkers.cat
Materials:Natura i Arquitectura
Autor
Projecte Museístic:Joan Roca
Arquitecte:Inma Jansana
Més informació:Soparsdegirona.cat/Biografia-del-sr-joan-roca-albert
Joan Roca i Albert, font:elpuntavui.cat
Més informació:Viquipèdia Inma Jansana
Inma Jansana Ferrer, font:thenewbarcelonapost.com
Veure més Art Públic Horta Guinardó
