dimecres, 18 de gener del 2023

Escultura a Joan Salvat-Pappaseit


"Salvat Papasseit està sol al Moll de la Fusta, com ho estava quan guardava els taulons de flandes, de melis, dels cedres sagrats. La idea inicial de puntejar la llarga plataforma de la dàrsena amb sis escultures de Robert Krier es va revisar per reduir-les a dues: la de Bosch i Alsina a l'entrada de la Rambla del Mar, i la de Salvat Papasseit, l'única de la plataforma.

Probablement aquesta reconsideració va ser encertada: el perill d'immoderació hagués estat elevat amb tal nombre d'escultures exuberants. Perquè les obres de Krier tenen la virtut i el risc de l'exuberància. Al moll li basta la presència solitària del poeta immobilitzat en bronze, com una ombra llunyana de la presència solitària del vigilant nocturn de fusta sota la volta foradada del cel. Fins fa poc la forma hipèrbole de l'estàtua era el contrapunt que necessitava l'extrema austeritat de l'extens moll de llambordes projectat per Manuel de Solà-Morales amb un lúcid enteniment de les vocacions dels llocs portuaris. És una llàstima la substitució recent d'aquest terra per un paviment amb desnivells, subdivisions i decorativistes canvis de material que no entenen l'escala del moll. El poeta de la fusta, des del seu pedestal de basalt, sembla que miri cap el mar per no veure ornamentació urbana en un lloc que tenia la simplicitat primitiva de les obres severes i necessàries."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Joaquim Español

Materials:Bronze sobre pedestal de basalt





 

NOCTURN PER ACORDIÓ:

Heus aquí; jo he guardat fusta al moll. / Vosaltres no sabeu / què és / guardar fusta al moll / però jo he vist la pluja / a barrals / sobre els bots, / i dessota els taulons arraulir-se el preu fet de / l'angoixa; / sota els flandes / i els melis, / sota els cedres sagrats. / Quan els mossos d'esquadra espiaven la nit / i la volta del cel era una foradada / sense llums als vagons: / i he fet un foc d'estelles dins la gola del llop. / Vosaltres no sabeu / què és / guardar fusta al moll: / però totes les mans de tots els trinxeraires / com una farandola / feien un jurament al redós del meu foc. / I era com un miracle / que estirava les mans que eren balbes. / I en la boira es perdia el trepig. / Vosaltres no sabeu / què és / guardar fustes al moll. / Ni sabeu l'oració dels fanals dels vaixells / -que són de tots colors / com la mar sota el sol: / que no li calen veles.

Joan Salvat-Papasseit




 
Més informació:Viquipèdia Joan Salvat-Papasseit

Joan Salvat, font:comunadeicaria.blogspot.com

Autor

Escultor:Robert Krier, pedestal Léon Krier

Més informació:Viquipèdia Robert Krier

Rob Krier, font:archxde.com

Veure mes Art Públic Ciutat Vella Oest

 


dimarts, 17 de gener del 2023

Escultura a Gambrinus

 

"La moda dels bars de disseny va donar com a resultat aquest curiós guarniment que és al sostre del desaparegut bar "Gambrinus". L'arquitecte del bar va ser Alfred Arribas, gran amic de Xavier Mariscal, a qui va encarregar de fer alguna cosa ben original. Aquest va tenir la idea de jugar amb el nom de l'establiment i fer una gamba que, en realitat, és un escamarlà. Ajudat per l'artista faller Manuel Martín, Mariscal va reeixir a aconseguir un reclam de gran força visual al Moll de la Fusta quan es va fer, el 1987, la primera reforma dirigida per Manuel de Solà-Morales, que en va eliminar els antics rafals. La propietat de l'escamarlà estigué en litigi entre l'amo del local i el seu llogater. Un cop aclarit, quedà ja establert que Mariscal cedia l'escamarlà a la ciutat. El desembre del 2004 va ser restaurat. Manuel Martín va morir el maig del 2005, quan l'escamarlà havia recuperat el seu bon aspecte primitiu."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"L'estil de Mariscal és expressiu i molt personal, basat en una estètica lúdica. Abans de saltar a la fama amb en Cobi, va intervenir des del 1987 en el Moll de la Fusta (projecte de Manuel de Solà-Morales del 1983), col·laborant amb l'arquitecte Alfred Arribas en la realització del restaurant Gambrinus.

Mariscal va ser el responsable de la terrassa exterior per a la qual va dissenyar taules i bancs de fusta que semblaven fets per mariners víctimes d'un naufragi i al que es pot considerar com una de les icones de la modernitat barcelonina. Una gran escultura en forma d'escamarlà situada sobre la coberta ondulada de l'edifici. Els ciutadans, comensals o no, es veuen saludats per un crustaci de més de deu metres, que sembla voler donar la mà i que els rep amb un gran somriure."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Inmaculada Julián

Materials:Resina de poliester amb fibre de vidre pintat





Més informació:Viquipèdia La Gamba

Gambrinus, font:Viquipèdia

 

Disseny original de Mariscal, font:vestigiosdebcn.wordpress.com

Restaurant Gambrinus, font:deriamalconchel.blogspot.com

 

Autor

Escultor:Xavier Mariscal amb la col·laboració de Manuel Martín

Més informació:Viquipèdia Xavier Mariscal

Xavier Mariscal, font:Viquipèdia

Veure mes Art Públic Ciutat Vella Oest
 

dilluns, 16 de gener del 2023

Escultura Cap de Barcelona

 

"Partint d'una maqueta d'un metre d'alçada feta per l'artista nord-americà Roy Lichtenstein, una empresa especialitzada va fer-ne una altra de fusta de tres metres, de la qual es va treure, amb mitjans informàtics, un model tridimensional que va servir de base per al treball dels industrials en la realització definitiva. Aquesta construcció es va fer amb vuit mòduls prefabricats de formigó, units amb un nucli de fibres d'acer inoxidable. L'estructura base es va recobrir de gres de diferents colors, seguint les indicacions de Roy Lichtenstein i fent servir la tècnica gaudiniana del trencadís. Les mides del monument, un cop acabat, són de vint metres d'alçada per cinc d'amplada. Representa un cap de dona, amb els cabells al vent, i correspon a una sèrie que Lichtenstein va batejar com a brushtrokes (pinzellades), perquè al seu estil propi, utilitzat sobretot en el còmic i que consisteix a ampliar la trama d'impressió fins que se n'apreciïn els punts a ull nu, hi va afegir unes pinzellades vigoroses que marquen el nas, els ulls i la boca.

En fer l'encàrrec, en principi l'Ajuntament pensava posar-la al Parc de la Creueta del Coll, a dalt de tot del turó, però en veure la maqueta lliurada per Lichtenstein el febrer del 1987 va canviar d'idea i va decidir en una reunió amb l'artista a Nova York, exactament quatre anys més tard, que aniria al punt on s'uneixen el Moll de la Fusta i el Moll d'Espanya. Es va realitzar en pocs mesos, però la inauguració oficial es va posposar fins al 7 d'abril de 1992, poc abans del començament dels Jocs Olímpics. Va ser l'obra d'estatuària pública que més diners va costar als barcelonins (seixanta milions de pessetes de començament dels anys noranta) de totes les que es van posar a la ciutat en aquells anys preolímpics."

 

"L'any 1992 no tan sols va ser important per Barcelona com a seu dels Jocs Olímpics, sinó també des del punt de vista artístic la ciutat es va veure enriquida en acollir des de llavors una de les millors mostres d'escultura pública dels autors de més prestigi del segle XX.

Entre els artistes representats, el nord-americà Roy Lichtenstein (1923-1997), n'és present amb la seva obra titulada Cap de Barcelona, situada al Moll de la Fusta davant la plaça d'Antonio López, espai diàfan i obert en el qual aquesta escultura es converteix en una bella i important fita visual.

Al llarg de la seva dilatada carrera, Lichtenstein, un dels millors representants del moviment pop de l'anomenada primera generació d'aquesta tendència, Andy Warhol, Jasper Johns, Claes Oldenburg o Robert Rauschenberg, va realitzar una notable producció escultòrica que simultanejava amb el seu treball com a pintor i gravador.

En aquest sentit les seves primeres peces daten dels anys 1940, com les que s'han classificat com a "escultures primitives", obres amb un fort caràcter arcaic i arqueològic. El seu primer objecte pop, Cap de noia, està datat, però, el 1964, és a dir quan l'artista ja havia assumit el llenguatge pop.

A partir de llavors i fins a la fi dels seus dies, Lichtenstein va efectuar nombroses peces escultòriques seguint el seu propi estil que l'identifica, tot i que s'ha d'advertir que aquestes obres tridimensionals no s'han de interpretar com a simples transsumptes de la seva pintura, ans al contrari, posseeixen entitat pròpia sense que allò signifiqui una descontextualització respecte de la seva proposició estètica.

Cap de Barcelona té la seva gènesi en 1985, en una petita maqueta de fusta pintada, que després, com és usual en la producció de la seva obra, es transformarà en una escala més gran, en aquest cas i tenint en compte la peanya circular de formigó, arribarà als dinou metres d'alçada.

Iconogràficament la temàtica dels "caps" es recorrent en l'obra de Lichtenstein, aquests adquireixen en la seva producció diferents registres estilístics i formals.

En el cas concret de Cap de Barcelona, el títol al·ludeix a la topografia de la ciutat on s'ha erigit, pertany a la sèrie dels "caps de pinzells" iniciada en els anys 1980 com a resposta tridimensional a la idea de les pinzellades de tanta significació per a l'artista i pel seu aspecte simbòlic.

No tan sols s'hi resumeix brillantment el seu estil amb els seus cèlebres punts benday, derivats de la tècnica de la impressió, i la reducció cromàtica a les gammes primàries, ressaltades en aquest cas per l'ús de la ceràmica, sinó que uneix dos aspectes tan estimats per l'artista com són els caps de perfil i les pinzellades, a la manera d'una autocita estètica.

Així doncs, caps i pinzellades conformen temàticament i formal l'escultura, en una interpretació convincent i expressiva, en la qual d'una banda es fa referència als rostres femenins deutors del cubisme picassià, però en clau d'impacte expansiu en els seus contorns, el qual reforça i acompanya amb intel·ligència, la formalització plàstica de la pinzellada, gestual i instantània, que resta congelada en l'aire i esdevé tema alhora que es converteix en doble homenatge, d'una banda al mateix fet pictòric, de l'altra com una al·lusió irònica a la action painting i a la seva impulsiva execució.

El caràcter vertical de l'escultura, ja emfasitzat per la mateixa peanya, s'ofereix en una bella pluralitat de plans i punts de vista que la percepció de l'espectador descobreix en el seu trànsit."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Fernando Martín

Materials:Peces de formigó prefabricat armat amb fibres d'acer inoxidable, revestides amb ceramica sobre base de formigó tenyit






Autor

Escultor:Roy Lichtenstein

Més informació:Viquipèdia Roy Lichtenstein

Roy Lichtenstein, font:Viquipèdia

 
Veure mes Art Públic Ciutat Vella Oest

 

 


Escultura Esportiu de la mar

 

"Aquest monument és un dels tres situats al port de Barcelona que va fer l'escultor Ros-Sabaté amb motiu mariner als anys seixanta. Els tres representen una embarcació de vela solcant sobre les ones, tot metàl·lic, i s'assemblen molt l'un a l'altre. Un dels tres, el situat a l'Escullera, és el dedicat als creadors del patí de vela; un altre, que recorda la victòria a la batalla de Lepant, davant de les Drassanes, i aquest, dedicat a l'esportista de la mar, situat en el punt on s'uneixen el Moll d'Espanya i el de la Fusta, a tocar del monument de Roy Lichtenstein Cap de Barcelona, posat posteriorment.

Tant el monument a l'Esportista de la mar com el dedicat a la batalla de Lepant, posats amb dos anys de diferència, van ser una iniciativa de la Asamblea de Capitanes de Yate que no es distingia precisament pel seu progressisme. A la inauguració, el 15 de març de l'any 1969, hi abundaven els uniformes militars: va comptar amb la presència del ministre de Marina, almirall Nieto Antúnez; el capità general Pérez Viñeta; el delegat nacional d'Esports, José Antonio Samaranch; el governador civil, Tomás Garicano Goñi, i altres autoritats de la Marina i de l'Exèrcit de Terra. No va ser-hi l'alcalde de la ciutat, Josep Maria de Porcioles."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas


"Emplaçada arran de mar, aquesta obra de Joaquim Ros-Sabaté és un homenatge als qui practiquen esports marítims.

L'escultura és d'aparença senzilla i de formes esquemàtiques i, a la manera de Pau Gargallo i Juli Gonzàlez, està configurada per planxes de ferro. Representa un vaixell que navega entre onades, realitzades també amb planxes de ferro, en aquest cas afuades i torsionades. L'escultor va donar tot el protagonisme a les ones del mar i als vaixells de vela, però no va oblidar els peixos que incorpora mitjançant unes peces transversals. Situada sobre una gran base de pedra, aquesta peça és visualment lleugera i dóna la sensació d'ingravidesa pròpia de la flotació."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Daniel Giralt-Miracle

Materials:Planxa d'acer sobre pedestal de pedra





LA ASAMBLEA DE / CAPITANES DE YATE / A LOS DEPORTISTAS / DE LA MAR / AÑO MCMLXIX

LA REALIZACION DE ESTE MONUMENTO / HA SIDO POSIBLE GRACIAS AL APOYO DE / LA DELEGACION NACIONAL DE EDUCACIÓN / FISICA Y DEPORTES, LA DIPUTACIÓN PRO- / VINCIAL DE BARCELONA Y LA JUNTA DEL / PUERTO DE BARCELONA

 

Autor

Escultor:Joaquim Ros i Sabaté

Més informació:Viquipèdia Joaquim Ros i Sabaté

Joaquim Ros i Sabaté, font:Viquipèdia

 
Veure mes Art Públic Ciutat Vella Oest

 


dimecres, 11 de gener del 2023

Mural de Vallcarca

 

"L'any 1987 s'havia pintat la primera gran paret mitgera per iniciativa de la campanya "Barcelona, posa't guapa" a la ronda del General Mitre. Segurament, això va esperonar Joan Barjau l'any següent a fer-ne una altra, aquesta vegada als números 51 al 55 del carrer del Repartidor, a Vallcarca. Va trobar un ajut discret de les caixes d'estalvis per poder sufragar els materials i també de l'arquitecte Gabriel Poblet, que era veí de l'immoble. Donada la proximitat del Parc Güell, Barjau va decidir fer una versió del famós trencadís utilitzat per Gaudí. Era una manera de millorar un edifici i assenyalar, de passada, la presència del famós parc."

"Barcelona no vivia tan pendent de Gaudí quan Joan Barjau i el seu equip van decorar aquesta mitgera magnificant un detall del Parc Güell, que es troba molt a prop però que aleshores no estava quasi senyalitzat. Tampoc aleshores el trencadís no inundava la ciutat, ni hi havia cartells ni merchandising, ni era, per tant, un signe inequívoc del parc.

El dissenyador gràfic veia constantment la immensa massa d'aquest bloc de multipropietat que, pintada de gris, era una gran pantalla, pràcticament una muralla especialment visible per la seva magnitud i pel gran desnivell del terreny. Va iniciar una aventura personal a la qual s'uní l'arquitecte Gabriel Poblet, veí de l'immoble. Poblet va fer un treball tan laboriós com la construcció d'un mosaic: convèncer els 44 propietaris i trobar un patrocinador (una caixa d'estalvis que pagà la totalitat de l'obra, però que preferí restar en l'anonimat).

Es va prendre com a motiu una imatge dels bancs del Parc Güell, de manera que la mitgera recordaria la presència d'un parc que majoritàriament s'associa al turó del Carmel. Les tres parets passaven a ser un gran anunci sense paraules o potser la magnificació d'un petit detall que parla també de tot un pujol on el trencadís i els ornaments anònims omplen les antigues vil·les d'estiueig.

Per a la realització es va partir d'una fotografia que Barjau va adaptar a dibuix i a dotze tintes planes i que un equip de pintors va traslladar a làmines de paper Kraft. Amb una bastida mínima es van adherir els papers a la superfície, que trigaria mesos a completar-se.

L'efecte, però, no és de paret empaperada; la imatge és un encunyat que ressegueix la corba dels bancs, un efecte possible gràcies a uns afegits a la part superior que es veuen en continuïtat amb les cobertes dels celoberts. Des del Pont de Vallcarca es gaudeix de la millor vista i és on es veu la paret integrar-se en el que sembla també un mosaic de textures diferents conformat per la vegetació i un urbanisme caòtic però harmoniós alhora, com un trencadís."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Elena Massons

Materials:Pintura

 

Autor

Disseny i realització:Joan Barjau i Gabriel Poblet

Joan Barjau Capdevila (Barcelona, 1950). Pintor, dibuixant, gravador, dissenyador i muralista. Estudis a l'Escola de Llotja i a l'Escola Eina. Va començar a exposar a 19 anys. El seu estil, molt vinculat al grafisme dels mitjans de comunicació, se situa en l'òrbita del pop art. Per això el gravat i el muralisme ocupen un lloc important en la seva obra.

Més informació:Luc.devroye.org/fonts-30665.html

Joan Barjau i Capdevila
 

Gabriel Poblet (Barcelona, 1949). Arquitecte titulat el 1974. Va col.laborar amb el muralista Joan Barjau en la realització d'uns murals d'inspiració gaudianiana al barri de Vallcarca.

Veure més Art Públic Gràcia