dissabte, 11 de juny del 2022

Escultua Feníxia

 

"Com un acte més de la campanya de promoció del llibre i de la cultura que havia emprès el Ministeri de Cultura va ser col·locat, tres dies després del Dia del Llibre de 1993, el dia 26 d'abril, el monument de Sílvia Gubern Feníxia, al passeig de les Cascades de Montjuïc. Abans va estar durant uns mesos al passeig de la Vall d'Hebron, tocant a l'avinguda de l'Hospital Militar. La inauguració va ser presidida pel ministre Jordi Solé Tura, i per l'alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall.

Com que la part essencial del monument és de vidre, aviat va ser víctima de bretolades, i malgrat algunes reparacions parcials, al cap de deu anys de la inauguració, de l’obra gairebé no en queda res. Durant la primera meitat de l’any 2006 es va fer una restauració per a la qual va caldre utilitzar fotografies, ja que no existia cap plantilla de l’obra original i l’autora ni tan sols tenia algun dibuix precís. Per tal que tornés a ser de vidre, i no d’algun altre material transparent menys fràgil, va caldre realitzar un complicat treball de tallat en el que la peça es va trencar més d’un cop al taller. Finalment, però, va tornar a tenir el vidre i les plomes com al principi, a l’espera que una nova bretolada el torni a reduir al no-res."

 

"Pujant per les escales que donen accés al parc des dels Jardins de Fabià Puigserver, arribem al replà que dóna inici al passeig de les Cascades, des d'aquest lloc tenim una visió lateral del conjunt del parc de Montjuïc. L'escultura Feníxia de Sílvia Gubern es troba a l'entrada del passeig i reforça l'espai que l'envolta. Situada en una cruïlla de camins, ens obliga a fer una aturada abans de continuar la marxa, ens obliga a observar l'entorn, que segurament sense aquest punt d'atenció passaria desapercebut. Com un símbol, ens indica on som i cap on podem dirigir-nos, si volem pujar cap al palau d'exposicions o si volem continuar cap al mirador de les cascades. També actua com a finestra o porta de sortida, si la mirem des del mateix passeig, doncs les vistes de la ciutat de Barcelona des dalt queden emmarcades a l'interior del marc de la pedra i reflectides darrera la transparència del vidre.

Una porta de pedra serveix de suport a una gran el·lipse de vidre amb un cercle vermell sintètic al seu centre, del que emergeixen tres plomes de resines pintades de color vermell i groc. La qualitat totèmica i màgica de l'obra ve assenyalada per les seves dimensions, però també per les ombres que reflexa la llum en traspassar el vidre o el buit de la porta. S'irradien les plomes de l'Au Fènix que Sílvia Gubern concep com a dona, Feníxia. Es perd tota la gravetat de l'obra, i la subtilesa, i la levitat que mostra aquesta escultura es contraposa a la pesadesa de la seva base de pedra, que sembla la única subjecció a allò terrenal. Aquesta obra sense marc ni límits acotats s'incorpora a l'espai que ocupa, malgrat no haver estat pensada per a aquest. Les formes elementals, de l'el·lipsi, del cercle o el rectangle de la porta, s'uneixen a les superfícies llises i planes amb perfils ben delimitats d'un dibuix que sembla realitzat en dues dimensions. El fi fil de vidre, la porta oberta, la transparència, els dibuixos a l'aire, es relacionen amb les agulles, els fils o les plomes que constitueixen l'obra que aquesta artista polifacètica, pintora, escultora, dissenyadora i poeta, realitza als anys 1990.

El lloc predominant del dibuix i la pintura en l'obra d'aquesta artista, de les pintures de vidre, és una de les principals característiques de la seva creació junt al caràcter constructiu, el mínim, la sèrie i el color. Existeix a més a més, un equilibri perfecte entre la representació plàstica i la seva paraula poètica. Si llegim alguns dels seus poemes ens donem compte ràpidament d'aquesta comunió entre dissenys i poemes, de la mateixa manera que existeix una continuïtat entre obra i vida. Caracteritzats pel valor del mínim i per agulles, plomes, fils, els seus poemes (1990) queden construïts d'igual forma que les pintures i escultures: «agulles d'or volen per l'aire» / «em caic per un forat i suro ingràvida recreant-me en aquesta dimensió»."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Ana Guerra

Materials:Pedra artificial, vidre laminat i resina pintada







 

Autor

Escultora:Silvia Gubern

Més informació:Viquipèdia Silvia Gubern

Silvia Gubern, font:macba.cat

 

 Veure més Art Públic Sants Montjuïc

 

Escultura als Bombers de Barcelona

 

"En una cantonada exterior de la caserna central del cos de bombers municipal, a Provença-Villarroel, l'any 1967 s'hi va posar un monument en homenatge a la tasca dels bombers barcelonins. La inauguració la va fer l'alcalde Josep Maria de Porcioles en l'habitual data del 26 de gener, aniversari de l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona.

El monument representa un bomber que porta una nena als braços. Sembla que l'escultor, Sebastià Badia, deixeble de Manolo Hugué, va basar-se en el fet recent d'un infant rescatat per un bomber que va morir, i que és el que va inspirar el monument. Posteriorment, el 8 de març del 1999, dia del patró dels bombers, sant Joan de Déu, s'hi va afegir una placa sobre un bloc de pedra de Montserrat que transforma la seva dedicació a tots els bombers "morts al servei dels ciutadans". La placa amb la pedra va costar 350.000 pessetes, que van ser aportades per 128 bombers del cos.

Per les obres d'ampliació de l'Hospital Clínic i de construcció del nou parc de Bombers, l'escultura es va traslladar al Parc de Llevant on es va inaugurar el 8 de març del 2010 amb motiu de la celebració de la festa patronal. Posteriorment s’ha traslladat a Montjuïc, al pati d'entrada de l'Espai Bombers, Parc de la Prevenció de Barcelona, al carrer de Lleida, número 28."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

Materials:Pedra Granítica d'Ulldecona







Bombers de Barcelona morts en servei



Més informació:Viquipèdia Bombers de Barcelona

Més informació:Ajuntament de Barcelona - Bombers

Bombers de Barcelona, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Sebastià Badia

Més informació:Viquipèdia Sebastìa Badia i Cerdà

Sebastià Badia, font:appadvice.com/app/sebastia-badia

Veure més Art Públic Sants Montjuïc 

 


Escultura Minerva

 

"Pocs monuments s'han vist més trossejats i escampats que la Font de l'Aurora, posada als Jardinets de Gràcia -avui de Salvador Espriu- el juliol de 1929 i retirada cinc anys més tard, entre altres coses, perquè desagradava els graciencs. Deien que havia estat posada sense consultar-los-hi, i a més de cul al barri, i tampoc els agradava estèticament aquest conjunt d'escultures de Joan Borrell i Nicolau. El carro amb els cavalls que conformava la peça principal de la font monumental va anar al Turó Parc; les àligues que la remataven van ser aprofitades pel director del Zoo, Antoni Jonch, als anys 50, que les va situar al peu de la ingènua reproducció de les muntanyes de Montserrat i allà hi segueixen. Finalment, la deessa Minerva, que conduïa el carro, va passar un temps al parc de la Ciutadella abans no fos retirada i conservada al magatzem municipal. El Centre Gestor de Montjuïc, que dirigeix actualment els destins de la muntanya, vol embellir el parc amb més estàtues i va saber de l'existència de la Minerva de Borrell i Nicolau. Total, que el 30 d'octubre del 2003 la deessa de la llibertat cívica va anar a raure a una fornícula buida situada al davant de l'actual seu de l'Institut Cartogràfic de Catalunya. La fornícula havia estat ocupada per una escultura del temps de l'Exposició de 1929, que va acabar trencada i va ser retirada finalment.

"La figura de Minerva, divinitat itàlica que s'identifica amb la deessa grega Atenea que forma part de la Tríade capitolina juntament amb Júpiter i Juno, ornamenta el basament de l'accés a la façana principal de l'Institut Cartogràfic de Catalunya, antic Institut Nacional de Previsió, que durant l'Exposició Internacional de 1929 havia estat pavelló de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i Estalvis, projecte dels arquitectes Manuel M. Mayol i Josep M. Ribas. Per la unitat arquitectònica i escultòrica que mostra aquest espai sembla concebut originàriament com el veiem ara, però en realitat l'escultura ha estat incorporada el 2003. La Minerva era l'element més important d'un grup monumental que es va projectar per tal d'embellir la ciutat amb motiu de l'Exposició de 1929, esdeveniment que va comportar un canvi molt important en la imatge de la ciutat. Aquest grup monumental nomenat Font de l'Aurora donava acabament al passeig de Gràcia i servia de nexe entre l'Eixample i Gràcia; es tractava d'una composició equilibrada i escenogràfica realitzada en marbre i bronze per Joan Borrell Nicolau. L'obra que representava el despertar de l'Aurora constava de tres parts: la figura de Minerva col·locada al centre, i les figures d'Hèlios i Selene amb carros de bronze als costats; als laterals tenia quatre columnes que suportaven quatre àligues. El monument tenia un bon emplaçament, però degut al descontent dels graciencs -als quals donava l'esquena-, va ser desmuntada i concretament la figura de Minerva -tot i tractant-se d'una divinitat guerrera, protectora de les arts i tutora de la llibertat ciutadana- fou guardada juntament amb Selene als dipòsits municipals durant molts anys; el grup d'Hèlios es troba al Turó Parc i les àligues al Zoo. La Minerva ha passat de ser un element d'enllaç -i el més important i de més qualitat artística d'un desafortunat conjunt monumental situat enmig d'un passeig- a incorporar-se de manera molt adequada a un espai arquitectònic. Tot i que dins la fornícula rep un tractament molt diferent del que tenia en un principi, la nova ubicació li dóna prou categoria, i a més a més potencia el sòlid equilibri de l'edifici. El basament ens recorda un arc de triomf, marc que reforça el significat iconogràfic de la figura i dóna més relleu als jardins de davant.

Dins la sobrietat que caracteritza l'obra monumental de Borrell i Nicolau observem una figura de clara influència grega, elegant i abillada militarment; realitzada amb l'estil tan personal que distingeix a aquest escultor, contemplem en l'hàbil domini de les robes -que li donen expressió- un gran coneixement del nu femení. El rostre altiu de la figura va en consonància amb les seves qualitats psíquiques i físiques: expressió que harmonitza amb el que representa mitològicament, refermada per una indumentària que dóna a conèixer una robusta anatomia molt marcada en les extremitats inferiors. Figura majestuosa, equilibrada i serena com ho són totes les obres de Joan Borrell i Nicolau, trets que l'escultor considerava fonamentals en tota creació artística, en paraules que ell mateix expressava: "L'escultura requereix no solament vigor, sinó també una intensa concentració".

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - M.Isabel Marín

Materials:Pedra








Més informació:Viquipèdia Minerva

Deesa Minerva per Andrea Mantegna, font:Viquipèdia

 Més informació:Viquipèdia Font de l'Aurora

 

Font de l'Aurora, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Joan Borrell i Nicolau

Arquitectes:Josep M.Ribas i Manuel M. Mayol

Més informació:Viquipèdia Joan Borrell i Nicolau

Més informació:Borrellnicolau.cat

Joan Borrell i Nicolau, font:borrellnicolau.cat
 

Més informació:Viquipèdia Josep Maria Ribas i Casas

Més informació:Viquipèdia Manuel Maria Mayol i Ferrer

 

 

Veure més Art Públic Sants Montjuïc


dimarts, 7 de juny del 2022

Escultura Personatge

 

"Davant de la Fundació Miró van ser inaugurades el 26 de novembre de 1997 dues escultures de Joan Miró, Monument i Personatge, que dataven del 1970. Hi van assistir els seus nets, Joan i Teo Punyet, i la Diputació de Barcelona va pagar la fosa en bronze de les dues figures, que va costar 13 milions i mig de pessetes. La primera de les escultures, Monument, va ser retirada per la direcció de la Fundació el setembre del 2002 en fer-li por que l'afició dels nens a gronxar-se pogués fer-la caure."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"Les primeres obres en volum de Joan Miró, que daten de 1931, van ser fetes a partir de l’encaix d’objectes, recurs que va utilitzar esporàdicament altres vegades. A partir de 1966, pràcticament totes les escultures de Joan Miró prenen l’encaix també com a punt de partida, per després ser foses en bronze.

El bronze, material noble utilitzat per fer escultures clàssiques, Miró el va fer servir per crear tota una galeria de personatges iconoclastes i anticonvencionals, mitjançant el tradicional procediment de la cera perduda.

Per fer les seves escultures, Miró partia bé dels elements que pot oferir la natura -pedres, arrels, vegetals...-, bé dels que tradicionalment s’utilitzaven en la vida rural quotidiana -una forca, una senalla, un atuell de cuina... A partir de la combinació d’objectes diferents, cadascun d’ells amb la seva utilitat, Miró creava una forma nova amb un significat nou.

Així descobrim que l’origen de Personatge , situat al costat de l’entrada principal de la Fundació Joan Miró, és la combinació d’una pedra amb un ametlló doble. Aquests dos petits elements que es transformaren en el cap i el cos del personatge, respectivament, adquiriren un to càlid i grotesc a la vegada en ser engrandits des de la seva petita talla inicial fins als dos metres d’alt que fa l’escultura."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Rosa Maria Malet

Materials:Bronze








Més informació:Fmirobcn.org

Més informació:Viquipèdia Fundació Joan Miró

 

Autor

Escultor:Joan Miró

Més informació:Viquipèdia Joan Miró i Ferrà

Joan Miró, font:timetoast.com


Veure més Art Públic Sants Montjuïc


Obra Dell'Arte II

 

"Amb les paraules "Al bell mig del camí de la nostra vida" començava Dante Alighieri La Divina Comèdia l'any 1300. Tenia aleshores 35 anys, la mateixa edat de Jaume Plensa l'any 1990 quan va fer la peça titulada Dell'Arte. Casualitat o no, l'obra de Plensa sembla una reminiscència de l'infern que descriu el llibre, compost de cercles concèntrics on romanen confinats luxuriosos, iracunds, falsificadors, violents, lladres, traïdors, avars, fetillers, aduladors i rufians.

Està plantada a l'entrada del recinte del jardí d'escultures, al terra (com una claveguera o com una tomba), i és la primera cosa amb què es topa el visitant en accedir-hi. En certa manera, revesteix el caire d'una llegenda o d'una màxima que adverteix dels vicis de l'art. D'altra banda, no és estrany que l'artista acudeixi a textos de Baudelaire, Shakespeare o el Dant, perquè una de les virtuts del llenguatge poètic és l'eficàcia de la concisió. Plensa es guarda prou d'argumentar o d'emetre un judici moral. Tan sols transcriu -amb la fredor dels caràcters d'impremta, des d'una posició neutral i distanciada-, però investit amb la infal·libilitat que li confereix l'autoritat dels escriptors als quals remet.

És ben evident que certs aspectes específics de l'escultura -com ara els materials o el volum- no l'interessen sinó com a transmissors de pensament ("Com a escultor, treballo bàsicament en l'àmbit de les idees", ha dit). El pensament pren forma i es concreta plàsticament. O potser el text alleuja la peça de la càrrega pesant del material i la seva consistència esdevé, més que no pas física, mental.

Sigui com sigui, la concepció de l'obra és indubtablement escultòrica, tot i no ser volumètrica.

L'espectador es veu obligat a efectuar un desplaçament al seu voltant. Per poder llegir les inscripcions ha d'experimentar-la físicament, fent un recorregut circular, seguint l'ordre centrípet de la lectura i penetrant mentalment en aquest pou negre, compendi del del Dant."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jordi Clavero

Materials:Bronze, ferro i ciment

FALSIFICATORI / VIOLENTI / LUSSURIOSI / IRACONDI / AVARI / MALIARDI / LADRI / TRADITORI / RUFFIANI / ADULATORI / DELL'ARTE

DELL'ARTE, 1990


 

 

  

Més informació:Viquipèdia Jardí d'Escultures

Jardí d'Escultures, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Jaume Plensa i Suñé

Més informació:Viquipèdia Jaume Plensa

Jaume Plensa, font:Viquipèdia
 

Veure més Art Públic Sants Montjuïc