TRESORS a BARCELONA

dissabte, 11 de juny del 2022

Escultura Minerva

"Pocs monuments s'han vist més trossejats i escampats que la Font de l'Aurora, posada als Jardinets de Gràcia -avui de Salvador Espriu- el juliol de 1929 i retirada cinc anys més tard, entre altres coses, perquè desagradava els graciencs. Deien que havia estat posada sense consultar-los-hi, i a més de cul al barri, i tampoc els agradava estèticament aquest conjunt d'escultures de Joan Borrell i Nicolau. El carro amb els cavalls que conformava la peça principal de la font monumental va anar al Turó Parc; les àligues que la remataven van ser aprofitades pel director del Zoo, Antoni Jonch, als anys 50, que les va situar al peu de la ingènua reproducció de les muntanyes de Montserrat i allà hi segueixen. Finalment, la deessa Minerva, que conduïa el carro, va passar un temps al parc de la Ciutadella abans no fos retirada i conservada al magatzem municipal. El Centre Gestor de Montjuïc, que dirigeix actualment els destins de la muntanya, vol embellir el parc amb més estàtues i va saber de l'existència de la Minerva de Borrell i Nicolau. Total, que el 30 d'octubre del 2003 la deessa de la llibertat cívica va anar a raure a una fornícula buida situada al davant de l'actual seu de l'Institut Cartogràfic de Catalunya. La fornícula havia estat ocupada per una escultura del temps de l'Exposició de 1929, que va acabar trencada i va ser retirada finalment.

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"La figura de Minerva, divinitat itàlica que s'identifica amb la deessa grega Atenea que forma part de la Tríade capitolina juntament amb Júpiter i Juno, ornamenta el basament de l'accés a la façana principal de l'Institut Cartogràfic de Catalunya, antic Institut Nacional de Previsió, que durant l'Exposició Internacional de 1929 havia estat pavelló de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i Estalvis, projecte dels arquitectes Manuel M. Mayol i Josep M. Ribas. Per la unitat arquitectònica i escultòrica que mostra aquest espai sembla concebut originàriament com el veiem ara, però en realitat l'escultura ha estat incorporada el 2003. La Minerva era l'element més important d'un grup monumental que es va projectar per tal d'embellir la ciutat amb motiu de l'Exposició de 1929, esdeveniment que va comportar un canvi molt important en la imatge de la ciutat. Aquest grup monumental nomenat Font de l'Aurora donava acabament al passeig de Gràcia i servia de nexe entre l'Eixample i Gràcia; es tractava d'una composició equilibrada i escenogràfica realitzada en marbre i bronze per Joan Borrell Nicolau. L'obra que representava el despertar de l'Aurora constava de tres parts: la figura de Minerva col·locada al centre, i les figures d'Hèlios i Selene amb carros de bronze als costats; als laterals tenia quatre columnes que suportaven quatre àligues. El monument tenia un bon emplaçament, però degut al descontent dels graciencs -als quals donava l'esquena-, va ser desmuntada i concretament la figura de Minerva -tot i tractant-se d'una divinitat guerrera, protectora de les arts i tutora de la llibertat ciutadana- fou guardada juntament amb Selene als dipòsits municipals durant molts anys; el grup d'Hèlios es troba al Turó Parc i les àligues al Zoo. La Minerva ha passat de ser un element d'enllaç -i el més important i de més qualitat artística d'un desafortunat conjunt monumental situat enmig d'un passeig- a incorporar-se de manera molt adequada a un espai arquitectònic. Tot i que dins la fornícula rep un tractament molt diferent del que tenia en un principi, la nova ubicació li dóna prou categoria, i a més a més potencia el sòlid equilibri de l'edifici. El basament ens recorda un arc de triomf, marc que reforça el significat iconogràfic de la figura i dóna més relleu als jardins de davant.

Dins la sobrietat que caracteritza l'obra monumental de Borrell i Nicolau observem una figura de clara influència grega, elegant i abillada militarment; realitzada amb l'estil tan personal que distingeix a aquest escultor, contemplem en l'hàbil domini de les robes -que li donen expressió- un gran coneixement del nu femení. El rostre altiu de la figura va en consonància amb les seves qualitats psíquiques i físiques: expressió que harmonitza amb el que representa mitològicament, refermada per una indumentària que dóna a conèixer una robusta anatomia molt marcada en les extremitats inferiors. Figura majestuosa, equilibrada i serena com ho són totes les obres de Joan Borrell i Nicolau, trets que l'escultor considerava fonamentals en tota creació artística, en paraules que ell mateix expressava: "L'escultura requereix no solament vigor, sinó també una intensa concentració".

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - M.Isabel Marín

Materials:Pedra

Més informació:Viquipèdia Minerva

Deesa Minerva per Andrea Mantegna, font:Viquipèdia

Més informació:Viquipèdia Font de l'Aurora

Font de l'Aurora, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Joan Borrell i Nicolau

Arquitectes:Josep M.Ribas i Manuel M. Mayol

Més informació:Viquipèdia Joan Borrell i Nicolau

Més informació:Borrellnicolau.cat

Joan Borrell i Nicolau, font:borrellnicolau.cat

Més informació:Viquipèdia Josep Maria Ribas i Casas

Més informació:Viquipèdia Manuel Maria Mayol i Ferrer

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

dimarts, 7 de juny del 2022

Escultura Personatge

"Davant de la Fundació Miró van ser inaugurades el 26 de novembre de 1997 dues escultures de Joan Miró, Monument i Personatge, que dataven del 1970. Hi van assistir els seus nets, Joan i Teo Punyet, i la Diputació de Barcelona va pagar la fosa en bronze de les dues figures, que va costar 13 milions i mig de pessetes. La primera de les escultures, Monument, va ser retirada per la direcció de la Fundació el setembre del 2002 en fer-li por que l'afició dels nens a gronxar-se pogués fer-la caure."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"Les primeres obres en volum de Joan Miró, que daten de 1931, van ser fetes a partir de l’encaix d’objectes, recurs que va utilitzar esporàdicament altres vegades. A partir de 1966, pràcticament totes les escultures de Joan Miró prenen l’encaix també com a punt de partida, per després ser foses en bronze.

El bronze, material noble utilitzat per fer escultures clàssiques, Miró el va fer servir per crear tota una galeria de personatges iconoclastes i anticonvencionals, mitjançant el tradicional procediment de la cera perduda.

Per fer les seves escultures, Miró partia bé dels elements que pot oferir la natura -pedres, arrels, vegetals...-, bé dels que tradicionalment s’utilitzaven en la vida rural quotidiana -una forca, una senalla, un atuell de cuina... A partir de la combinació d’objectes diferents, cadascun d’ells amb la seva utilitat, Miró creava una forma nova amb un significat nou.

Així descobrim que l’origen de Personatge , situat al costat de l’entrada principal de la Fundació Joan Miró, és la combinació d’una pedra amb un ametlló doble. Aquests dos petits elements que es transformaren en el cap i el cos del personatge, respectivament, adquiriren un to càlid i grotesc a la vegada en ser engrandits des de la seva petita talla inicial fins als dos metres d’alt que fa l’escultura."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Rosa Maria Malet

Materials:Bronze

Més informació:Fmirobcn.org

Més informació:Viquipèdia Fundació Joan Miró

Autor

Escultor:Joan Miró

Més informació:Viquipèdia Joan Miró i Ferrà

Joan Miró, font:timetoast.com

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

Obra Dell'Arte II

"Amb les paraules "Al bell mig del camí de la nostra vida" començava Dante Alighieri La Divina Comèdia l'any 1300. Tenia aleshores 35 anys, la mateixa edat de Jaume Plensa l'any 1990 quan va fer la peça titulada Dell'Arte. Casualitat o no, l'obra de Plensa sembla una reminiscència de l'infern que descriu el llibre, compost de cercles concèntrics on romanen confinats luxuriosos, iracunds, falsificadors, violents, lladres, traïdors, avars, fetillers, aduladors i rufians.

Està plantada a l'entrada del recinte del jardí d'escultures, al terra (com una claveguera o com una tomba), i és la primera cosa amb què es topa el visitant en accedir-hi. En certa manera, revesteix el caire d'una llegenda o d'una màxima que adverteix dels vicis de l'art. D'altra banda, no és estrany que l'artista acudeixi a textos de Baudelaire, Shakespeare o el Dant, perquè una de les virtuts del llenguatge poètic és l'eficàcia de la concisió. Plensa es guarda prou d'argumentar o d'emetre un judici moral. Tan sols transcriu -amb la fredor dels caràcters d'impremta, des d'una posició neutral i distanciada-, però investit amb la infal·libilitat que li confereix l'autoritat dels escriptors als quals remet.

És ben evident que certs aspectes específics de l'escultura -com ara els materials o el volum- no l'interessen sinó com a transmissors de pensament ("Com a escultor, treballo bàsicament en l'àmbit de les idees", ha dit). El pensament pren forma i es concreta plàsticament. O potser el text alleuja la peça de la càrrega pesant del material i la seva consistència esdevé, més que no pas física, mental.

Sigui com sigui, la concepció de l'obra és indubtablement escultòrica, tot i no ser volumètrica.

L'espectador es veu obligat a efectuar un desplaçament al seu voltant. Per poder llegir les inscripcions ha d'experimentar-la físicament, fent un recorregut circular, seguint l'ordre centrípet de la lectura i penetrant mentalment en aquest pou negre, compendi del del Dant."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jordi Clavero

Materials:Bronze, ferro i ciment

FALSIFICATORI / VIOLENTI / LUSSURIOSI / IRACONDI / AVARI / MALIARDI / LADRI / TRADITORI / RUFFIANI / ADULATORI / DELL'ARTE

DELL'ARTE, 1990

Més informació:Viquipèdia Jardí d'Escultures

Jardí d'Escultures, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Jaume Plensa i Suñé

Més informació:Viquipèdia Jaume Plensa

Jaume Plensa, font:Viquipèdia

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

divendres, 27 de maig del 2022

Ateneu Hortenc

"El 19 de juny del 2011 es va inaugurar la decoració mural de la paret mitgera entre els número 8 i 10 del carrer de Pere Pau, d’Horta. Aquesta mitgera havia quedat en fer-se el nou edifici del número 10 amb les noves alineacions fixades per al carrer i de fet ja aplicades a totes les cases del costat dels números parells del carrer excepte les més properes a la plaça d’Eivissa. Els números 2 i 4 corresponen a dues cases d’habitatges molt antigues i els 6 i 8 a l’edifici de l’Ateneu Hortenc.

La necessitat patrimonial de conservar l’edifici històric de l’Ateneu, una entitat amb un segle i mig d’existència, fa que es mantingui amb l’alineació antiga i que per tant l’existència de la mitgera es prevegi de llarga durada. Per això l’Institut Municipal del Paisatge Urbà va donar suport a l’execució del projecte pensat pels arquitectes Eva Sánchez i Pablo Roel i que va ser escollit com el millor del districte d’Horta-Guinardó en el segon concurs de Racons Públics, 2010, que promou el FAD amb la col·laboració del departament d’Urbanisme de l’ajuntament i El Periódico. És un premi que constitueix un avançament a aquells avantprojectes que l’Ajuntament de Barcelona, a través dels districtes, escull per a convertir-los en realitat. A la segona convocatòria es van presentar 600 avantprojectes per als deu districtes de la ciutat, dels quals se’n van preseleccionar 37 i finalment, el 29 d’abril del 2010 se’n van premiar deu, un per a cada districte i dos ex-aequo per al de Gràcia. Aquest premiat per al districte d’Horta-Guinardó va ser l’únic relacionat amb l’art públic, ja que els altres eren projectes de caràcter urbanístic, mobiliari urbà o jardineria. Formaven el jurat Joan Manuel Clavillé, Oriol Clos, Beth Galí, Albert García Espuche, Isabel López Vilalta, Xavier Theros, Jeroni Villanueva i els comissaris del concurs, Àlex Giménez i Sara Dauge, aquesta última secretària també de la Comissió d’Escultures municipal.

La decoració de la mitgera està formada per les lletres de la paraula Ateneu, en gran format, diferents cossos de lletra i un tipus gòtic en majúscules. Les lletres estan en vertical, com mantenint-se en equilibri les unes sobre les altres. La de dalt de tot, l'A, és incompleta (li falta el pal de l’esquerra) i la de baix de tot, la U, està capgirada, resseguint la sortida d’emergència de la sala d’actes de l’Ateneu, que ocupa la part baixa de la mitgera. Cal dir que, abans de l’actuació, aquesta porta era rectangular, sense arc superior, i que la remodelació de la mitgera va suposar la seva substitució per adaptar-la a la necessitat de que tingui forma d’U invertida. Totes les lletres són d’un color gris verdós, excepte la primera E que és d’un to més fort. La part interior de la U capgirada, que correspon a la porta, és pintada de color vermell.

Segons els autors, el principal objectiu del projecte era donar més visibilitat a un edifici que, malgrat el seu arrelament al barri, passava més aviat desapercebut. Ara, efectivament, es fa ben present des del carrer de Lisboa, on hi ha una sortida de metro.

L’obra no està signada, ni datada, ni té cap rètol explicatiu, cosa que sí que figura en altres mitgeres barcelonines decorades, com aquesta, per iniciativa de l’Institut Municipal del Paisatge Urbà.

Aquest no és l’únic mural existent al carrer, ja que al mateix costat, en una llarga tanca de jardí que correspon als números 26 i 28, n’hi ha un altre que va ser pintat pel grup independentista La Torxa amb les figures d’un correfoc i la inscripció “Horta no és ni serà Barcelona”.

Aquesta és la mitgera que fa 134 de les remodelades amb el patrocini de l’Institut Municipal del Paisatge Urbà des de la seva creació."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Pintures

Més informació:Ateneuhortenc.cat

Més informació:Viquipèdia Ateneu Hortenc

Ateneu Hortenc, Plaça de Santes Creus 1935, font:Ateneuhortenc.cat

Autor

Disseny:Pablo Roel Herranz, Eva Sánchez Moya

Més informació:Roel-Sanchez.com

Eva Sánchez Moya i Pablo Roel Herranz, font:europan-europe.eu

Veure més Art Públic Horta Guinardó

dimecres, 25 de maig del 2022

Edifici La Unión y el Fénix Español

"La Unión y el Fénix Español va ser una companyia d’assegurances fundada a Madrid el 1879, a partir de la fusió de dues d’anteriors, pel francès de Bordeus, Isaac Pereire, descendent d’espanyols i, a la seva època, un important financer que va invertir en altres empreses bancàries i de ferrocarrils. Després d’ocupar diversos locals, el 1911 la companyia va inaugurar un sumptuós edifici construït expressament al número 39 del carrer d’Alcalá. Com a culminació de la cúpula de l’edifici s’hi va posar una escultura que esdevindria a partir d’aquell moment l’emblema empresarial i que, amb petites variants, es va anar posant a totes les seus que va construir en capitals espanyoles.

L’escultura va ser encarregada per la família del fundador a l’escultor Charles René de Paul de Saint-Marceaux (Reims, 1845-París, 1915), qui va reinterpretar el logotip inicial de la companyia, una veritable au fènix ressorgint de les seves cendres, per una altra escultura que representa en realitat el rapte per Ganimedes per Zeus i que sembla que és un plagi d’una altra feta aquells mateixos anys per l’important escultor animalista francès Georges Gardet (1863-1939), també amb un jove que cavalca de costat en un àguila amb el braç aixecat. L’escultura de Madrid, fosa als tallers d’Alexandre Brosset, ha sofert diverses vicissituds. Quan La Unión y el Fénix va traslladar el 1972 la seva seu central a un nou edifici del Paseo de la Castellana 33, va posar al cim una escultura semblant a l’original feta aquest cop per Julián Lozano, deixeble predilecte de Julio Antonio, i va deixar en el seu lloc l’original. Però l’empresa que va comprar el vell edifici, la va substituir el 1975 per la Victòria alada que hi ha actualment, i la de Saint-Marceaux es va portar aleshores als jardins del nou edifici de La Unión y el Fénix a la Castellana, on segueix encara que ara és ja propietat d’una altra empresa.

L’edifici de Barcelona es va inaugurar el 1931. És obra de l’arquitecte Eusebi Bona, que havia col·laborat poc abans amb Francesc de Paula Nebot en la transformació de la Torre Güell en el Palau de Pedralbes. En la part més alta del nou edifici, construït a la cantonada del passeig de Gràcia amb el carrer de la Diputació amb una sumptuositat semblant al de Madrid, es va posar una còpia del jove Ganimedes sobre l’àliga enviada per Zeus, obra de Saint-Marceaux, i alhora es van encarregar a Frederic Marès les set al·legories escultòriques que decoren la façana, en les que va treballar entre 1929 i 1931. Una és situada al peu de la cúpula en la que hi ha l’emblema de la companyia i les altres sis en un nivell inferior, a l’alçada de la tercera planta, sobre l’entresol i el principal, una al costat de l’altra. Aquestes sis simbolitzen les diverses activitats econòmiques per a les que la companyia oferia assegurances (empreses, collites, construccions, nolis) situades entre el cicle vital del naixement i la mort.

Són, d’esquerra a dreta:

1 - El naixement. Una dona amb un nen en braços.

2 - La indústria. Grup de dos homes, un amb un mall i l’altre amb una roda dentada.

3 - L’agricultura. Grup d’un segador i una veremadora.

4 - La casa i la tempesta. Grup format per un arquitecte amb un petit edifici en braços i una dona amb una gran capa voleiant que simbolitza el fort vent i la tempesta. Representen la possibilitat de desastres naturals i la protecció que hi pot oferir la companyia d’assegurances.

5 - La navegació. Grup d’un mariner agafar a la roda del timó i una dona amb un petit vaixell en braços.

6 - La mort. Un vell amb una calavera a la mà.

El grup superior, al peu de la cúpula, format per quatre persones, és una al·legoria de la companyia, diferent de la que és present al punt més alt de tots els edificis de l’empresa. Marès la va representar amb una dona que manté estesa sobre el grup una gran capa protectora. Té a un costat l’inici de la vida (una mare amb el seu fill) i a l’altre la vellesa.

La Unión y el Fénix va passar a formar part del grup Banesto i va ser intervinguda per l’Estat, com tot el grup, el 1994. Va ser adquirida aleshores per una asseguradora francesa i el 1999 va passar finalment al grup alemany Allianz, que n’ha conservat el nom per a una determinada activitat d’assegurances ràpides per telèfon. L’edifici barceloní s’ha conservat sense canvis. Ni tan sols s’ha retirat del costat de la porta d’entrada el rètol amb el nom de la companyia desapareguda. A finals del 2014 l'estàtua de Ganimedes de la cúpula i les set alegories de Frederic Marès van ser restaurats en portar-se a terme una neteja a fons de la façana de l'edifici.