TRESORS a BARCELONA

dilluns, 16 de maig del 2022

Obra Gènesi

"Les lleis de la natura obeeixen un ordre inexorable, el cicle vital es completa i comença de nou. La natura és exuberant, però els seus processos són regulars i, per això mateix, simbòlics. Els elements que la integren, fins i tot els fenòmens que ens mostren la seva vessant més pertorbadora, tenen, de fet, una identitat difusa, com de totalitat indestriable.

A Gènesi, tres agrupaments de roques de grans dimensions brollen fora de la demarcació del jardí, és a dir que, extrapolades del context que els és propi, defugen el nou marc (aquest jardí, justament), no tan anònim com la natura, no prou diferenciador encara. A l'exterior, escenifiquen l'abdicació del paisatge, perquè se'ns mostren desarrelades, però també afirmen la seva individualitat i, sorprenentment, palesen la vitalitat incontenible de les forces naturals.

L'atracció d'Ernest Altés per la pedra ve de lluny. Perfecta en la seva geometria irregular, sòbria, compacta i expressiva, una intervenció desmesurada seria irrespectuosa: "Em relaciono amb la pedra d'una manera especial -reconeix. Capto el que em diu el material, no cal entossudir-se a voler donar massa forma a la pedra, perquè moltes vegades se li treu tot el sentit". La pedra és l'element natural per antonomàsia, se la pot acumular, juxtaposar o se la pot partir per la meitat, però no humiliar-la imposant-li una forma a cop de cisell. Amb tres o quatre perforacions amb el trepant n'hi ha prou per obligar-la a mostrar una entranya dura i orgullosa.

Mentre que la pedra remet a la natura i se'ns presenta gairebé intacta, el ferro necessita una configuració per existir. La mà de l'ésser humà hi és determinant, aquella mateixa mà que ha seccionat les roques i li ha obert el camí. El sòl és fèrtil, no hi ha dubte: de llavors de granit, en un procés multiplicador, germinen brots de ferro, que creixen i es drecen com buscant la llum."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jordi Clavero

Materials:Granit i ferro

Més informació:Viquipèdia Jardí d'Escultures

Jardí d'Escultures, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Ernest Altès

Més informació:Viquipèdia Ernest Altès

Més informació:Ernest-altes.net

Ernest Altès, font:diarideterrassa.com

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

Obra D.T.

"Per a Sergi Aguilar, el repte d'una escultura per a un espai públic consisteix a resoldre la confrontació amb un determinat entorn. Enmig de la ciutat, entre els edificis, la responsabilitat de l'escultor és "significar" el lloc. L'escultura esdevé aleshores una mena de balisa, un element de reconeixement i de senyalització. Un caràcter similar tindrà en el paisatge natural. En tots dos casos, la singularitat artística (la manca de funcionalitat en el primer cas, la seva substància artificial en el segon) és un factor decisiu. En el Jardí d'Escultures, la confrontació és més complicada, perquè hi conflueixen diverses singularitats i la voluntat no pot ser apropiar-se tot l'espai, sinó un territori més pròxim i aconseguir d'acotar-lo. No es tracta tant de demostrar la capacitat de ressonància, com de fer visible l'aura, l'espai immediat que la mateixa obra irradia.

D. T., en al·lusió velada al poeta Dylan Thomas, parla d'aquest espai i també del moviment, d'un moviment que no es desenvolupa davant la mirada de l'observador, però que la seva ment inevitablement reprodueix. És un "moviment deturat però actiu", diu Sergi Aguilar.

La peça, seguint la tònica habitual de l'artista, troba en la simplicitat elemental de la forma el vehicle més adequat per a l'articulació d'un pensament. Un cercle traspassat per un pla rectangular acabat en un cilindre llarg i estret, una mena de ballaruga insòlita, d'una simetria irregular, en repòs després d'haver giravoltat dificultosament. És possible imaginar la rotació desmanegada, desafiant la pesantor de l'acer, els girs inharmònics fins a desplomar-se damunt l'herba i les oscil·lacions a banda i banda, i reconstruir llavors el traçat d'una circumferència amb l'extrem del cilindre per centre. "Sigui un espai virtual o no, el que importa és l'energia que l'obra emet, i per tant el territori que genera", ni que sigui la constatació d'un esforç infructuós, d'una impossibilitat que sembla contradir-se amb l'exactitud geomètrica."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jordi Clavero

Materials:Acer corten

Més informació:Viquipèdia Jardí d'Escultures

Jardí d'Escultures, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Sergi Aguilar

Més informació:Viquipèdia Sergi Aguilar Sanchis

Més informació:Enciclopedia.cat Sergi Aguilar i Sanchis

Sergi Aguilar, font:enciclopedia.cat

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

Obra La Classe de Música

"Cado Manrique al·ludeix al que anomena "el model casa" com un element recurrent del seu treball. Juntament amb alguns simbolismes prou coneguts de la casa (l'ésser interior, el refugi o la protecció del si matern, d'acord amb Bachelard), aquesta defineix també un àmbit privat, el qual sovint involucra la memòria personal.

A La classe de música, una seqüència de mòduls verticals compon, a l'altura dels ulls, un ritme monòton, com un fris que allotja habitacions contigües o cubiculums hermètics sostingut per dos muntants de ferro. La peça se'ns apareix així com un llindar que convida a ser franquejat. I un llindar implica sempre l'accés a un lloc. Tanmateix, en aquest cas, aquesta obertura condueix a un espai il·limitat. La casa està continguda, tota ella, en el gruix d'aquesta perifèria de ferro rovellat.

La casa, així comprimida, és un marc de línies rotundes que exhibeix l'esquelet simbòlic d'un record, el de les lliçons de piano rebudes durant la preadolescència de l'artista, o, més ben dit, l'escenari físic d'aquella experiència: les cel·les on els neòfits, sessió rere sessió, exercitaven les mans. També l'aïllament. El passat, depurat de matisos, s'ha solidificat.

La memòria és massa íntima i està feta d'una substància massa personal. Podrà, això sí, ser contrastada, però el seu sentit profund es revela en gran manera incògnit a la curiositat de l'espectador. Per això, per fer-la transmissible, cal despullar-la de tota anècdota, sintetitzar-la, conferir-li un caràcter genèric, arquetípic."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Public - Jordi Clavero

Materials:Ferro

Més informació:Viquipèdia Jardí d'Escultures

Jardí d'Escultures, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Cado Manrique

Més informació:Cadomanrique.com

Cado Manrique, font:Cadomanrique.com

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

Escultura Gran Fus

"Els materials són un factor important en el procés creatiu d'Enric Pladevall. Amb ells conjuga dualitats -que són intrínseques a la naturalesa mateixa dels materials que empra- i, en contrastar-les, esdevenen expressius i significants. En aquest sentit, l'elecció dels materials és motivada per una certa familiaritat amb les seves qualitats i les seves reaccions.

Des de sempre Pladevall s'ha sentit atret per la fusta, l'ha interrogada i ha provat de sotmetre-la, potser perquè té la morfologia d'una matèria crua, rugosa, que encarna la pell de la natura més indòmita. En l'intent de dominar la fibrosa ductilitat de la fusta, descobreix la rigidesa contundent del ferro. I és aleshores que l'encontre de la fusta i el ferro revesteix l'escenificació d'una lluita simbòlica entre la força de la natura i la intervenció configuradora de l'ésser humà. L'escultura de Pladevall il·lustra la realitat del fet artístic: una elaboració artificiosa que parteix de la natura per objectivar-la.

Gran fus ofereix una visió tant de la tensió que resulta de la confluència de les matèries com d'aquesta identitat de l'obra d'art. La peça té la forma d'una fulla lanceolada que empresona un cilindre de fusta.

Aquest nòdul de fusta és un fragment de tronc sense transformar, mentre que el perímetre de metall és fruit d'una intervenció humana. L'aire transita per l'obertura superior de l'escultura, lleugerament inclinada respecte al pla horitzontal del terra i de la verticalitat de l'edifici. Això introdueix un component d'inquietud i, tanmateix, irradia una estranya serenitat. És com si la fulla s'hagués desprès de la branca d'un arbre gegantesc i s'hagués precipitat per la inèrcia del seu pes fins a anar a clavar-se en l'herba tendra. L'arbre -invisible, però de ferro també- és una creació humana. Igual com la fulla. El nucli de fusta no és sinó la llavor que retorna a la terra."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jordi Clavero

Materials:Ferro, zinc, fusta

Més informació:Viquipèdia Jardí d'Escultures
Jardí d'Escultures, font:Viquipèdia
Autor

Escultor:Enric Pladevall

Més informació:Viquipèdia Enric Pladevall-Vila

Més informació:Pladevall.com

Enric Pladevall, font:rutaesculturasreus.blogspot.com

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

Escultura Gran avió d'helix blava

"Els zepelins, els submarins, les naus, els fars i els avions són temes reiteratius en la producció de Riera i Aragó. La seva fascinació per la màquina dóna a llum uns prototips inspirats tant en llibres d'enginyeria industrial, com en les màquines hidràuliques i els ginys voladors de Leonardo da Vinci, en la fantasia científica de Jules Verne o, fins i tot, en la poesia sideral de l'escriptor Joan Brossa. Sovint sembla que els submarins de Riera i Aragó volen, els seus dirigibles naveguen i els avions estan ancorats a terra. Els seus artefactes són mecanismes obsolets que traspuen una mentalitat nostàlgica, un gust per l'arqueologia del progrés. Són el record fossilitzat d'un temps ja extingit, vestigis -o desferres- que remeten a la conquesta de la mobilitat més que no pas al moviment. Sense vibracions ni vaivens, carregats de memòria i potser de malenconia.

"Utilitzo la màquina com a obra de l'home. La desfuncionalitzo, li trec la càrrega d'utilitat que té.

Imagino les màquines guardades a les prestatgeries del magatzem d'un hipotètic museu, amb aquell silenci callat que tenen les coses endreçades als museus", comenta l'artista. Una màquina inservible, rescatada de l'oblit secular, creada per suscitar l'enyorament, peça de col·lecció d'un museu imaginari de la memòria... I afegeix: "A vegades em pregunto si això que té a veure amb la memòria personal també pot ser memòria col·lectiva".

Gran avió d'hèlix blava és un d'aquests aparells. Isolat, cobert per l'òxid del temps, roman impertorbable damunt la gespa, acumulant temps al temps. L'hèlix, aturada en posició vertical, deixa veure una pintura descolorida. Les dues pales que la formen estableixen una suggestiva comunicació amb les fulles de les palmeres pròximes. Un eventual cop de vent agitaria les fulles. L'hèlix, en canvi, ja no tornarà a girar..."