TRESORS a BARCELONA

dilluns, 16 de maig del 2022

Obra D.T.

"Per a Sergi Aguilar, el repte d'una escultura per a un espai públic consisteix a resoldre la confrontació amb un determinat entorn. Enmig de la ciutat, entre els edificis, la responsabilitat de l'escultor és "significar" el lloc. L'escultura esdevé aleshores una mena de balisa, un element de reconeixement i de senyalització. Un caràcter similar tindrà en el paisatge natural. En tots dos casos, la singularitat artística (la manca de funcionalitat en el primer cas, la seva substància artificial en el segon) és un factor decisiu. En el Jardí d'Escultures, la confrontació és més complicada, perquè hi conflueixen diverses singularitats i la voluntat no pot ser apropiar-se tot l'espai, sinó un territori més pròxim i aconseguir d'acotar-lo. No es tracta tant de demostrar la capacitat de ressonància, com de fer visible l'aura, l'espai immediat que la mateixa obra irradia.

D. T., en al·lusió velada al poeta Dylan Thomas, parla d'aquest espai i també del moviment, d'un moviment que no es desenvolupa davant la mirada de l'observador, però que la seva ment inevitablement reprodueix. És un "moviment deturat però actiu", diu Sergi Aguilar.

La peça, seguint la tònica habitual de l'artista, troba en la simplicitat elemental de la forma el vehicle més adequat per a l'articulació d'un pensament. Un cercle traspassat per un pla rectangular acabat en un cilindre llarg i estret, una mena de ballaruga insòlita, d'una simetria irregular, en repòs després d'haver giravoltat dificultosament. És possible imaginar la rotació desmanegada, desafiant la pesantor de l'acer, els girs inharmònics fins a desplomar-se damunt l'herba i les oscil·lacions a banda i banda, i reconstruir llavors el traçat d'una circumferència amb l'extrem del cilindre per centre. "Sigui un espai virtual o no, el que importa és l'energia que l'obra emet, i per tant el territori que genera", ni que sigui la constatació d'un esforç infructuós, d'una impossibilitat que sembla contradir-se amb l'exactitud geomètrica."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jordi Clavero

Materials:Acer corten

Més informació:Viquipèdia Jardí d'Escultures

Jardí d'Escultures, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Sergi Aguilar

Més informació:Viquipèdia Sergi Aguilar Sanchis

Més informació:Enciclopedia.cat Sergi Aguilar i Sanchis

Sergi Aguilar, font:enciclopedia.cat

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

Obra La Classe de Música

"Cado Manrique al·ludeix al que anomena "el model casa" com un element recurrent del seu treball. Juntament amb alguns simbolismes prou coneguts de la casa (l'ésser interior, el refugi o la protecció del si matern, d'acord amb Bachelard), aquesta defineix també un àmbit privat, el qual sovint involucra la memòria personal.

A La classe de música, una seqüència de mòduls verticals compon, a l'altura dels ulls, un ritme monòton, com un fris que allotja habitacions contigües o cubiculums hermètics sostingut per dos muntants de ferro. La peça se'ns apareix així com un llindar que convida a ser franquejat. I un llindar implica sempre l'accés a un lloc. Tanmateix, en aquest cas, aquesta obertura condueix a un espai il·limitat. La casa està continguda, tota ella, en el gruix d'aquesta perifèria de ferro rovellat.

La casa, així comprimida, és un marc de línies rotundes que exhibeix l'esquelet simbòlic d'un record, el de les lliçons de piano rebudes durant la preadolescència de l'artista, o, més ben dit, l'escenari físic d'aquella experiència: les cel·les on els neòfits, sessió rere sessió, exercitaven les mans. També l'aïllament. El passat, depurat de matisos, s'ha solidificat.

La memòria és massa íntima i està feta d'una substància massa personal. Podrà, això sí, ser contrastada, però el seu sentit profund es revela en gran manera incògnit a la curiositat de l'espectador. Per això, per fer-la transmissible, cal despullar-la de tota anècdota, sintetitzar-la, conferir-li un caràcter genèric, arquetípic."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Public - Jordi Clavero

Materials:Ferro

Més informació:Viquipèdia Jardí d'Escultures

Jardí d'Escultures, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Cado Manrique

Més informació:Cadomanrique.com

Cado Manrique, font:Cadomanrique.com

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

Escultura Gran Fus

"Els materials són un factor important en el procés creatiu d'Enric Pladevall. Amb ells conjuga dualitats -que són intrínseques a la naturalesa mateixa dels materials que empra- i, en contrastar-les, esdevenen expressius i significants. En aquest sentit, l'elecció dels materials és motivada per una certa familiaritat amb les seves qualitats i les seves reaccions.

Des de sempre Pladevall s'ha sentit atret per la fusta, l'ha interrogada i ha provat de sotmetre-la, potser perquè té la morfologia d'una matèria crua, rugosa, que encarna la pell de la natura més indòmita. En l'intent de dominar la fibrosa ductilitat de la fusta, descobreix la rigidesa contundent del ferro. I és aleshores que l'encontre de la fusta i el ferro revesteix l'escenificació d'una lluita simbòlica entre la força de la natura i la intervenció configuradora de l'ésser humà. L'escultura de Pladevall il·lustra la realitat del fet artístic: una elaboració artificiosa que parteix de la natura per objectivar-la.

Gran fus ofereix una visió tant de la tensió que resulta de la confluència de les matèries com d'aquesta identitat de l'obra d'art. La peça té la forma d'una fulla lanceolada que empresona un cilindre de fusta.

Aquest nòdul de fusta és un fragment de tronc sense transformar, mentre que el perímetre de metall és fruit d'una intervenció humana. L'aire transita per l'obertura superior de l'escultura, lleugerament inclinada respecte al pla horitzontal del terra i de la verticalitat de l'edifici. Això introdueix un component d'inquietud i, tanmateix, irradia una estranya serenitat. És com si la fulla s'hagués desprès de la branca d'un arbre gegantesc i s'hagués precipitat per la inèrcia del seu pes fins a anar a clavar-se en l'herba tendra. L'arbre -invisible, però de ferro també- és una creació humana. Igual com la fulla. El nucli de fusta no és sinó la llavor que retorna a la terra."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jordi Clavero

Materials:Ferro, zinc, fusta

Més informació:Viquipèdia Jardí d'Escultures
Jardí d'Escultures, font:Viquipèdia
Autor

Escultor:Enric Pladevall

Més informació:Viquipèdia Enric Pladevall-Vila

Més informació:Pladevall.com

Enric Pladevall, font:rutaesculturasreus.blogspot.com

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

Escultura Gran avió d'helix blava

"Els zepelins, els submarins, les naus, els fars i els avions són temes reiteratius en la producció de Riera i Aragó. La seva fascinació per la màquina dóna a llum uns prototips inspirats tant en llibres d'enginyeria industrial, com en les màquines hidràuliques i els ginys voladors de Leonardo da Vinci, en la fantasia científica de Jules Verne o, fins i tot, en la poesia sideral de l'escriptor Joan Brossa. Sovint sembla que els submarins de Riera i Aragó volen, els seus dirigibles naveguen i els avions estan ancorats a terra. Els seus artefactes són mecanismes obsolets que traspuen una mentalitat nostàlgica, un gust per l'arqueologia del progrés. Són el record fossilitzat d'un temps ja extingit, vestigis -o desferres- que remeten a la conquesta de la mobilitat més que no pas al moviment. Sense vibracions ni vaivens, carregats de memòria i potser de malenconia.

"Utilitzo la màquina com a obra de l'home. La desfuncionalitzo, li trec la càrrega d'utilitat que té.

Imagino les màquines guardades a les prestatgeries del magatzem d'un hipotètic museu, amb aquell silenci callat que tenen les coses endreçades als museus", comenta l'artista. Una màquina inservible, rescatada de l'oblit secular, creada per suscitar l'enyorament, peça de col·lecció d'un museu imaginari de la memòria... I afegeix: "A vegades em pregunto si això que té a veure amb la memòria personal també pot ser memòria col·lectiva".

Gran avió d'hèlix blava és un d'aquests aparells. Isolat, cobert per l'òxid del temps, roman impertorbable damunt la gespa, acumulant temps al temps. L'hèlix, aturada en posició vertical, deixa veure una pintura descolorida. Les dues pales que la formen estableixen una suggestiva comunicació amb les fulles de les palmeres pròximes. Un eventual cop de vent agitaria les fulles. L'hèlix, en canvi, ja no tornarà a girar..."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jordi Clavero

Materials:Ferro pintat

Més informació:Viquipèdia Jardí d'Escultures
Jardí d'Escultures, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Josep Maria Riera Aragó

Més informació:Viquipèdia Josep Maria Riera i Aragó

Més informació Rieraiarago.com/

Josep Maria Riera, font:art-madrid.com

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

Escultura La Teulada

"Un jardí és una natura domesticada. La representació pictòrica d'un paisatge és també una forma de domesticació, artificiosa o artística, del món natural, que el fa accessible a l'espectador. La reproducció, per més fidel que sigui al motiu, només és una il·lusió. Perejaume l'engloba dins el concepte més genèric de pessebrisme, que consisteix a "veure una cosa en una altra cosa" (un prat fet de molsa, un rierol de paper d'alumini) i la sotmet a una àmplia reflexió.

D'altra banda, no és inusual que l'obra de Perejaume remeti a la pintura romàntica, en què la figura de l'espectador apareix incorporada al paisatge. Però hi ha una diferència: en el pessebrisme no és el paisatge el que imposa la seva presència subjugadora a l'espectador, sinó que aquest, des d'una posició privilegiada, observa una natura a escala reduïda.

Teulada ens mostra una teulada que sura en un estany rectangular. Amb un símil basat en una afinitat de forma -i amb un joc poètic que recorda Magritte-, Perejaume busca crear l'efecte que la teulada és el mateix terra onejant damunt l'aigua. Així, la mirada de l'espectador és atreta al nivell del terra.

Observa des de dalt, des d'una posició privilegiada, i el tema remet al paisatge, un paisatge miniaturat.

El tema del paisatge dins el paisatge és recurrent en la producció de Perejaume ("Visc en el mar, però és d'una aigua tan antiga, que fingeix plans i pujols", ha escrit). A Teulada, la suposada casa de camp submergida està envoltada d'aigua, i l'aigua, de l'herba del jardí. La casa de ficció és dins un estany de ficció dins la natura de ficció que és el jardí. Tot és il·lusori. I l'espectador? L'espectador contempla una situació insòlita o absurda (una casa enmig de l'aigua), o un vestigi (una inundació) i, com a part d'un paisatge més ampli -el del jardí-, es pensa ell mateix dins el paisatge. Com la figura anònima de la pintura romàntica, esdevé un component d'una natura (o d'una obra) que l'espectador no abasta, perquè també l'inclou."