dissabte, 12 de març del 2022

Escultura Montcada Jazz

 

"La Sala Montcada, situada al carrer Montcada, 20, a la planta baixa del palau Dalmases, va organitzar una exposició de l'artista nord-americà Rodger Mack, que es va interessar per conèixer els canvis que veia en un barri que havia conegut anys enrere. Així, va entrar en contacte amb la Plataforma d'Entitats de la Ribera, que defensa els interessos del barri. Mack va decidir donar-los una de les escultures que exposava i, fins i tot, li va canviar el nom per rebatejar-la com a Montcada Jazz. L'escultura va ser inaugurada pel regidor de Ciutat Vella, Xavier Casas, durant la Festa Major de la Ribera, el setembre de 1994. Durant uns mesos del 2001, mentre es reformava el passeig del Born i la placeta de Montcada, va ser retirada, però es va tornar a instal·lar al començament de 2002."

 

"Dues palmeres Fènix de Canàries i dues pilones de recollida de brossa d’última generació fan companyia, en aquest agradable racó de Barcelona, a la graciosa escultura de Rodger Mack Montcada Jazz. L’autor avui desaparegut havia treballat i residit a la ciutat i coneixia bé els avatars de l’antiquíssim carrer de Montcada, i va voler que la seva obra s’hi afegís per fer-hi un petit homenatge, com ho fa de tant en tant aquell sol d’hivern que es filtra pels carrers gòtics de la Ribera.

La placeta de Montcada és com un saló allargassat, avantsala dels palaus nobles que trobem carrer endins i està envoltada d’edificis del segle XVIII, amb els típics balcons que miren al carrer. Allí, l’escultura s’erigeix esvelta entre els vianants que vaguen pel Born i s’aventuren per aquest antic carrer senyorial on avui s’hi congreguen una munió de museus, sales d’exposicions, botigues de souvenirs i comerços de barri.

Montcada Jazz reïx a integrar-se en el conjunt i sintetitza diverses formes típicament locals, com ara la filigrana típica de la forja del modernisme o l’esperit cubista de Picasso, del qual sembla prendre la verticalitat formal de les seves Demoiselles d’Avignon. Amb una volta, a mode de pòrtic, realça l’espai sense imposar-se en ell, talment com aquell músic de carrer que s’inspira a l’instant en allò que l’envolta. Els nusos que fa l’acer semblen evocar alhora la forja dels balcons i els trinos d’un saxofonista imaginari.

Amb el seu plantejament desenfadat, l’escultura es distancia de la robusta i evocadora obra de Jaume Plensa Born, situada ostensiblement al bell mig passeig adjacent, i de la monumentalitat gòtica de la vetusta església de Santa Maria del Mar –cal recordar el llarg degoteig de morts que va envoltar la seva construcció al segle XIV i que traspúa tot el seu perímetre. L’altre fita omnipresent la marca el pebeter que Helio Piñón i Albert Viaplana varen idear en temps recents per homenatjar amb una flama, al Fossar de les Moreres, els caiguts per la defensa de les llibertats de Catalunya al 1714.

El cert és que al voltant de l’escultura hi passen coses ben mundanes i intranscendents que li donen l’aire viu d’allò quotidià, des dels ciclistes que la utilitzen per lligar-hi amb candaus les seves bicicletes, de vegades veritables relíquies de les màquines amb dues rodes, i que donen un aire de solidesa a la metàl·lica escultura, fins als papers que voleiant s’hi enganxen i que contenen fragments d’insospitades literatures: comuns opuscles turístics, menús extravagants que anuncien “what we can do with a duck”, programes d’exposicions de rabiosa contemporaneïtat o l’ocasional invitació per a un xarrup al local de moda de la vida nocturna del barri. L’escultura també serveix per penjar-hi la bossa del veí que fa una pausa mentre fulleja el diari.

Una petita carcassa de fusta de vells taulons ferroviaris eleva l’escultura un parell de pams per sobre del nivell del sòl i la salva de la freda humitat del terra on fins fa poc temps s’hi trobaven unes arrodonides i lluents llambordes, i alhora amaga, dessota, el pòsit de la pols."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Eduard Tolosa

Materials:Tubs de coure sobre base de fusta





Autor

Escultor:Rodger Mack

Més informació:Wiki Rodger Mack

Rodger Mack, font:library.syr.edu
 

 

Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

Record XXIII Congrés AICO

 

"L'Associació Iberoamericana de Cambres de Comerç té per costum inaugurar un monument commemoratiu de l'esdeveniment en cada una de les ciutats on se celebra la reunió del seu consell directiu. Els dies 20, 21 i 22 d'abril de 1998 es va reunir a la Casa Llotja de Mar de Barcelona, i per ser fidels a la tradició, el cap del Gabinet d'Imatge i Comunicació de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, Jaume Bach, va adreçar-se a l'Ajuntament, que va acceptar la petició de fer possible alguna peça commemorativa. Va fer-se responsable de l'encàrrec el cap del Servei d'Elements Urbans, Enric Pericas, que va proposar una línia de text adjunta a l'edifici de la Llotja, seu de la Cambra barcelonina, per la banda de la plaça d'Antoni López.

La idea inicial va ser la de fer plaques de 20 x 20 cm amb la lletra refosa per instal·lar-les en substitució de les peces de paviment de panot del paviment de la plaça, però quan es va fer una primera prova amb lletres de paper es va detectar que no era possible llegir-les en posició horitzontal. Per això van ser repensades en el seu disseny actual, amb volum i lleugerament inclinades per permetre la seva lectura des del punt de vista dels vianants. La longitud total del text és de 15,5 metres i les lletres fan 15 cm d'alçada.

Finalment es va decidir emplaçar-les a sobre del paviment de pedra sorrenca que voreja l'edifici per integrar-lo i monumentalitzar l'estela com si en formés part. El cost era bastant més elevat del que s'havia previst en primera instància però tothom va estar d'acord que valia la pena fugir de la placa vulgar que es fa a tot arreu.

Les lletres de fundició de bronze van ser produïdes per Fundiciones Morral Sabadell, i l'estela va ser instal·lada entre els dies 14 i 18 del mes d'abril de 1998. L'estela es va descobrir el mateix dia d'inici de la celebració del Consell, 20 d'abril, i hi va ser present Antoni Negre, president de la Cambra en aquell període, i les altres autoritats assistents al Consell. Just després de la celebració del Consell es va iniciar la restauració de l'edifici i les lletres varen quedar ocultes i protegides sota les bastides dos anys."





Més informació:Aico.org

Logo AICO

Autor

Disseny:Enric Pericas

Més informació:Viquipèdia Enric Pericas Bosch

Enric Pericas, font:Escofet.com

 

 Veure més Art Públic Ciutat Vella Est


dimecres, 9 de març del 2022

Escultura La Canço popular

 

"L'entusiasme pel Palau de la Música que aixecava l'Orfeó Català va esperonar col·laboracions destacades com la de Joaquim d'Amat i de Càrcer, marquès de Castellbell, que va decidir sufragar el grup escultòric que representa la cançó popular a la cantonada entre el carrer de Sant Pere més alt i el d'Amadeu Vives. Va costar 11.000 pessetes, 5.000 de les quals van ser per a l'autor de l'obra, l'olotí Miquel Blay, i 6.000 per a l'empresa Bechini, que va posar el marbre i la mà d'obra per dur a terme el projecte del primer. La cançó popular va quedar enllestida el març de 1909, però no va ser instal·lada al seu lloc fins al 8 de setembre d'aquell any. A sota de l'escultura, una inscripció recorda la generositat del marquès."



"En aquest espectacular alt relleu es fa evident la col·laboració i el compromís que es va establir entre dos artistes: l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner i l'escultor Miquel Blay i Fàbrega.

Des d'un punt de vista tècnic o funcional advertim en el relleu un curiós emplaçament segons la disposició del mateix arquitecte. Es troba integrat a la columna de l'angle de l'edifici i la part baixa de l'obra forma part de la balconada que envolta el Palau. D'aquesta manera, l'obra de Blay marca el punt d'interès precisament en aquest angle i ajuda a aconseguir l'efecte de façana contínua que buscava Domènech i Montaner per donar més grandiositat al Palau de la Música.

Pel que fa a la composició i significació de l'obra de Blay, que en part també venien determinades en el mateix encàrrec, començant per l'angle de la barana, hi veiem una noia de cabells llargs amb un vel que li cobreix el cos, que és la representació de La cançó com a idea genèrica. Darrere la noia hi ha diversos grups de personatges que integren el poble català. A la dreta hi veiem un grup de pagesos i, darrere seu, uns pescadors. Precisament és el contacte que estableix el pagès pel fet d'agafar el braç de la noia el que introdueix el concepte de popular a l'al·legoria anterior. Els pescadors i mariners seran els encarregats de transportar arreu del món les velles cançons populars. A la banda esquerra de la noia es representen dames i joves de la societat catalana i un grup d'una mare i un fill, al·legoria de la coneguda cançó El noi de la mare. Per sobre de tot el conjunt, com a protector i patró, s'alça el cavaller sant Jordi, símbol del llegat espiritual del poble. Enric Jardí esmenta aquesta peça com l'obra senyera de Miquel Blay i exemple cabdal del modernisme català. Com a trets escultòrics modernistes destacarem el perfil esfumat del modelatge, la utilització simbòlica de la figura femenina, la presència de corbes geodinàmiques i la inclusió de motius naturalistes."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Pilar Ferrés

Materials:Pedra







Autor

Escultor:Miquel Blay

Més informació:Viquipèdia Miquel Blay i Fàbrega

Miquel Blay i Fàbrega, font:Viquipèdia
 
Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

dilluns, 7 de març del 2022

Escultura Mare de Déu dels Àngels

 

"Les cases dels gremis solien tenir una imatge sota l'advocació de la qual els seus socis es consideraven protegits. Aquesta mare de déu era la que tenia cura dels teixidors de vels de seda i, per tant, en va ser posada una imatge, obra de Joan Enrich, a la cantonada de la Casa dels Velers, construïda per Joan Garrido el 1763. La casa va ser salvada en obrir-se la Via Laietana i fou considerada monument el 1919. Ha estat restaurada diverses vegades, la darrera l'any 2002."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"A la cantonada entre la Via Laietana i el carrer de Sant Pere més Alt, a pocs metres del Palau de la Música, trobem la casa de l'antiga confraria dels velers. Els velers, coneguts també com a teixidors de vels o de teles fines de seda, es constituïren en confraria cap al segle XVI i mentre no tingueren una casa pròpia es reuniren en una sala del convent de Santa Caterina. L'edifici té una estructura de gran sobrietat, que es trenca amb els esgrafiats que decoren la façana, amb les motllures dels balcons, o amb la fornícula del xamfrà amb la figura de la Mare de Déu dels Àngels (patrona de la confraria). El culte vers aquesta advocació és originari de l'ermita de Pujals (Girona), en la qual hi havia una pintura portada de Jerusalem que era coneguda com el "sant Drap". Potser l'inici del patronatge de la confraria cal buscar-lo en la relació entre els teixidors de vels i el "sant Drap". Des del 1834, la casa és seu del Col·legi de l'Art Major de la Seda, ja que la confraria es dissolgué el 1813. L'edifici fou declarat monument històric el 1919.

L'obra escultòrica de la capelleta representa la Mare de Déu dels Àngels, amb la mà al cor, que apareix sobre una cort d'àngels (ja siguin de figura sencera o caps alats), amb la vestidura voleiant i coronada per una diadema metàl·lica d'estrelles. És una peça que segueix la tendència barroca, des de les línies arquitectòniques deformades de la fornícula fins a l'expressivitat de la pròpia imatge; tot sembla mogut pel fervor religiós de l'època. Es tracta d'una de les primeres obres, cap al 1763, de l'escultor barceloní Joan Enrich (1743-1795). És un barroc madur, sorgit de la formació a les acadèmies, que no té cap preocupació pels nous corrents classicistes i que, fins i tot, el mateix escultor assajarà després de la seva estada a Roma (1774-1776)."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Joan Yeguas

Materials:Pedra i element metàl.lic




 

Mare de Déu dels Àngels, font:3.bp.blogspot.com

Autor

Escultor:Joan Enrich

Més informació:Viquipèdia Joan Enrich

 

Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

 

Escultura Sant Joan Baptista

 

"El costum de posar imatges religioses en cantonades o fornícules va estendre's pels barris vells de Barcelona. El gremi d'assaonadors, que agrupava tots els qui treballaven en aquest ofici, va triar la figura del seu patró, sant Joan Baptista, i la va posar a la cantonada que fa la placeta de Marcús amb el carrer que du el nom dels qui practicaven aquest ofici, un dia de l'any 1628. Sota la imatge es pot llegir la recomanació de pregar un parenostre i un avemaria per guanyar 40 dies de perdó en un temps en què es creia en les indulgències. La imatge va patir la ira dels revoltats, el juliol de 1936, i fou destruïda. El 1958 Josep Miret va esculpir-ne una de nova."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"A la cantonada entre el carrer Assaonadors i la placeta d’en Marcús (on s’acaba el carrer Montcada) trobem una capelleta amb la imatge en pedra de sant Joan Baptista. A sota, un parell d’àngels vestits amb túniques sostenen un escut, dins del qual trobem l’anyell i l’estendard, heràldica de la confraria dels assaonadors (els qui adoben i acaben les pells i els cuirs). També trobem una inscripció que evoca l’obtenció d’indulgències: DIENT V(n) PATER NOSTER I VNA AVE MARIA / GVANIAN 40 DIES DE P(er)DO. En resum, la confraria d’assaonadors va dedicar una capelleta al seu patró, sant Joan Baptista, i la va aixecar a l’inici del carrer que porta el nom dels qui practicaven aquest ofici.

L’obra fou encomanada el 1628 a un escultor desconegut, del qual encara podem observar el seu treball en els àngels que sostenen la part inferior, una obra bastant mediocre del segon Renaixement català. La imatge de sant Joan Baptista fou destruïda el juliol del 1936, a l’inici de la Guerra Civil. El 1958 l’escultor Josep Miret i Llopart en va fer una rèplica. El sant apareix sobre una peanya (amb la inscripció 19 A. D. 58) com l’eremita que era: amb barba, cabells llargs, descalç i vestint una pell de camell amb mantell a sobre. A la mà esquerra té les Sagrades Escriptures, ja que se’l considera un profeta, i l’anyell místic; a la dreta sosté un estendard. L’anyell i l’estendard, també presents a l’escut de la confraria, són símbols cristians amb els quals es representa tradicionalment Crist, i identifiquen el portador com a sant Joan Baptista."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Joan Yeguas

Materials:Pedra de Montjuïc





Més informació:Viquipèdia Joan Baptista

Joan Baptista per Tiziano, font:Viquipèdia

Autor

Escultor original:desconegut

Escultor restauració:Josep Miret i Llopart

Més informació:Viquipèdia Josep Miret i Llopart

Estàtua de Jesús, Temple Expiatori del Sagrat Cor en el Tibidabo per Josep Miret font:Viquipèdia
 

 Veure més Art Públic Ciutat Vella Est