Escultura Ofèlia ofegada

"Els arquitectes Elías Torres i José Antonio Martínez Lapeña van demanar a l'escultor Francisco López una de les seves escultures realistes per als jardins de Vil·la Cecília, en Sarrià. Així va ser com en el canal que envolta els jardins es troba la Ofèlia ofegada. Vora de la porta els arquitectes van dissenyar uns arbres de tipus tropical, fets de metall, que s'emparren cap al canal. La mateixa porta presenta un estil especial, esbiaixat, en forma d'heterodox paravent de color verd. Els jardins i l'escultura van ser inaugurats en plena festa major de Sarrià, el dia 11 d'octubre de 1986."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

"Amb aquesta estàtua, Paco López presenta, a escala 1:1, la figura d'una dona d'esquenes, estirada damunt una base rectangular i amb els braços creuats en els que reposa la seva cara. Una cara que no podem contemplar des de cap angle, en una posició hàbilment estudiada per l'escultor per tal d'evitar la seva expressió. L'estàtua representa a Ofèlia ofegada, la figura teatral que William Shakespeare va presentar com l'amor impossible i fatal d'Hamlet. L'amor per un príncep que acaba per embogir-la abocant-la cap el seu suïcidi.

Aquesta història va recuperar-se amb el romanticisme, quan la mort i els suïcidis es van enaltir esdevenint un tema molt recorrent, del que el pintor John Everett Millais donaria la seva visió entre 1851 i 1852, dades en què va pintar Ofèlia (Tate Gallery, Londres), la seva obra més coneguda i una de les més representatives del grup de prerafaelites britànics. Millais va basar la seva composició en l'escena VII de l'acte VI d'Hamlet, quan la reina Gertrude descriu com Ofèlia cau al riu, envoltada de flors, i es va ofegant poc a poc sense deixar de cantar. El rerefons de Millais és un paisatge que mostra la fascinació que els prerafaelites sentien envers el món natural però que Millais transforma gairebé en un paradís carregat de simbolisme.

Amb els canvis de mentalitat i l'evolució de tendències artístiques, podem comprovar al llarg de tres segles i en tres obres com evoluciona la representació d'Ofèlia. Shakespeare la presenta vulnerable, immersa en una bogeria que la condueix al suïcidi; segle i mig més tard, Millais la pinta en un embolcall de flors, en un paradís preciosista; finalment, Francisco López la mostra descansant tranquil·lament sota el sol, fent-nos preguntar si el paradís s'ha perdut, parafrasejant Milton, o senzillament estem davant d'un altre concepte.

L'estàtua de López està estratègicament col·locada en una cantonada, dintre d'un petit rectangle on els arquitectes autors del projecte dels jardins de Vil·la Cecília van disposar una estreta i allargada làmina d'aigua, al bell mig de la qual es va col·locar l'escultura. És l'entorn adequat per a la figura d'Ofèlia, parcialment amagada per una bardissa de xiprers, l'arbre de presència sempiterna en els cementiris, dels que n'ha esdevingut un element simbòlic, i que projecta una ombra tan estreta i allargada com la mateixa làmina d'aigua en la que flota el cos mort d'Ofèlia.

Francisco López ens presenta una figura tan figurativa com hiperrealista, en la que es palesa el seu bon fer escultòric, el seu coneixement de la tècnica i de l'ofici en totes les seves vessants, i sobretot pel domini del seu acabat, quelcom que podem comprovar a Barcelona en el monument a Companys com també en el monument a la Constitució de 1978 de Girona, dos treballs que, com el d'Ofèlia, queden significats per les figures femenines que els composen, dintre d'una nova lectura de les tradicionals al·legories, tan real i propera com properes i quotidianes són aquestes escultures destinades als espais públics, que com una persona més s'integren sense dificultat en el paisatge urbà."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Carme Grandas

Materials:Bronze

 

 

Més informació:Viquipèdia Ofèlia

Ophelia per John Everett Millais, font:elmuseodehipatia.blogspot.com

Autor

Escultor:Francisco López Hernández

Més informació:Viquipèdia Francisco López Hernández

Francisco López Hernández, font:elpais.com

 

Arquitectes:Elías Torres, José Antonio Martínez Lapeña

Més informació:Viquipèdia Elies Torres i Tur

Més informació:Arquitecturacatalana.cat Elias Torres Tur

 

Més informació:Viquipèdia José Antonio Martínez Lapeña

Més informació:Arquitecturacatalana.cat José Antonio Martínez Lapeña

José Antonio Martínez Lapeña i Elias Torres Tur, font:Metalocus.es

 

Veure més Art Públic Sarrià Sant Gervasi

 

Estany de Cobi

"La imaginació és lliure, i el dibuixant i dissenyador gràfic Javier Mariscal va pensar de fer un estany amb un fons de trencadís artístic i un Cobi -la famosa mascota olímpica de 1992- recorrent l'aigua perseguit per la figura d'un tauró fins que Cobi aconseguia refugiar-se en una illa-cova. Tot això havia de ser possible mitjançant un enginy mecànic que s'activava quan algú llançava una moneda en una ranura situada en un piló metàl·lic. Tanmateix, Mariscal no va aconseguir trobar la solució tècnica, que havia encarregat als creadors de la sèrie anglesa Spitting Image, sembla que per manca de temps material, i l'estany de Cobi va acabar amb la figura de la mascota vestida amb faldilles, d'acord amb el tractament de Hollywood dels atletes de l'antiguitat, amb un trident a la mà, però sense bellugar-se i, això sí, amb el terra de trencadís. Mariscal va cobrar cinc milions de pessetes per la seva feina i va assistir a la inauguració de l'estany, l'11 de juliol de 1992."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

"El 1987, Javier Mariscal va ser convidat pel Comitè Olímpic de Barcelona'92 per participar en el concurs (al qual van ser convidats sis equips de dissenyadors) que havia de seleccionar la mascota per als Jocs Olímpics i a l'any següent, el 1988, la seva proposta fou l'escollida. Es tracta de Cobi, un gos nascut d'un gargot que s'ha de relacionar amb David Hockney, el qual s'inspira en Pablo Picasso.

Cobi complia el desideràtum del Comitè: donar il·lusió, ser versàtil i simpàtic, representar la ciutat de Barcelona i fer d'amfitrió als visitants. Un altre fet important fou la seva comercialització, que va donar bons dividends a les arques municipals: samarretes, pins, figuretes, etc., amb les varietats de Cobi: esports, oficis, etc.

Un dels últims representants d'una llarga nissaga és l'escultura L'Estany de Cobi, situada al Parc dels Ponts de Barcelona, realitzada el 1992. La ciutat disposava al final de La Rambla, davant del mar, del monument dedicat a Cristòfor Colom, però no en tenia cap que estigués dedicat a la visió de la futura Amèrica. Hi ha elements del Carib com els ferotges taurons i un Cobi vestit a la manera del s. XV, com si fos un Rodrigo de Triana que crida amb la mà enlairada "Terra!". Un conjunt escultòric amb què Mariscal demostra una vegada més la sintonia de la seva obra amb la ironia i el ludisme de la societat barcelonina."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Inmaculada Julián

Materials:Figura de resina banyada en bronze, estany recobert de trencadís ceràmic

Més informació:Viquipèdia Cobi

Figureta d'en Cobi al Museu Olímpic i de l'Esport Joan Antoni Samaranch de Barcelona, font:viquipèdia

 

Autor

Escultor:Xavier Mariscal

Més informació:Viquipèdia Xavier Mariscal

Xavier Mariscal, font:designlinq.nl

 

    Veure més Art Públic Sant Martí

Portes accès a la Vil·la Cecília i a Vil·la Amèlia

 

"El projecte de jardí de la Vil·la Cecília, realitzada el 1986 pels arquitectes Elías Torres i José Antonio Martínez Lapeña, consistia en l'ampliació del mateix mitjançant la incorporació de nous terrenys provinents del jardí de la Quinta Amèlia. Torres i Martínez Lapeña van concebre aquest espai d'acord amb la idea de jardí com element de sorpresa. És laberíntic, sorprenent, un lloc on les aparences “enganyen” i els papers s'intercanvien, com si es tractés del jardí d'Alícia en el País de les Meravelles: fanals que semblen arbres, murs dels que surten arrels, bancs que són com patinets, passadissos estrets que desemboquen en petits espais, parterres en ziga-zaga, etc. El jardí es concep a l'estil de l'“obra d'art total”, amb una consonància plena i cura de tots els elements que l'integren. Això es manifesta en la presència d'interessants exemples de mobiliari urbà o en la presència de l'escultura de Francisco López, Ofèlia o Dona ofegada, que remet a la imatge d'Ofèlia Morta, molt representada en la pintura simbolista i vinculada amb el tema de la naturalesa, el que la fa molt apropiada per aquest espai. En el disseny dels elements que composen el jardí s'inclouen també les portes, element realment important ja que és la carta de presentació del que dintre ens trobarem. No és l'únic exemple en el que les portes reben un tractament especial: les portes del Museu Diocesà de Plandiura, les portes que Llimós va realitzar per al Jardí de la Torre de les Aigües, i especialment les magnífiques portes realitzades per Gaudí en els seus múltiples projectes són alguns exemples. La més coneguda de totes és la realitzada per a la Finca Güell de Pedralbes, però en aquest cas mereix més atenció la realitzada a la Casa Vicens, on recorre a l'ús de la vegetació, una fulla de palma, per a dissenyar aquesta porta que ens dirigeix directament a la dissenyada per Torres i Martínez Lapeña.

Els arquitectes prenen com motiu el que semblen fulles d'erable, superposades d'una manera aleatòria, com si es tractés del mantell de fulles seques que cobreixen tots els parcs i que amb el seu escarritjar composen una banda sonora als nostres passeigs durant les melangioses tardors. Es configura així com una porta que es mou entre un concepte romàntic i un concepte més lúdic, ja que també es pot entendre com el fer l'ullet al passejant. Aquesta és una de les portes de la Vil·la Cecília, però no la única, doncs trobem dues més amb un tractament igualment especial. La porta principal s'assenyala i es configura mitjançant la gran inscripció pintada “Vil·la Cecília”, amb la que crea un joc de perspectiva i trampantojo amb el que pretén enganyar la vista de l'espectador. El mateix tipus de porta fou realitzat per a l'accés al jardí de la Vil·la Amèlia que es troba justa davant de la que acabo d'esmentar, de manera que s'aconsegueix crear un efecte unitari, relacionant així ambdós jardins.

L'obra no te les pretensions oníriques que es poden veure en les realitzades per Gaudí, sinó que es planteja com una obra amb un encant més discret, en consonància amb la resta del parc, on, sense optar per una retòrica excessiva, aconsegueixen un resultat personal i sorprenent."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - María Luisa Grau Tello

Materials: Plantxa d'acer galvanitzada i pintada

 

 

Més informació:Viquipèdia Jardins Vil.la Amèlia

Jardins Vil.la Amèlia, font:Viquipèdia

Més informació:Viquipèdia Jardins Vil.la Cecília

Jardíns Vil.la Cecília, font:Barcelona.cat

 

Autor

Disseny:Elías Torres, José Antonio Martínez Lapeña

Més informació:Viquipèdia Elies Torres i Tur

Més informació:Arquitecturacatalana.cat Elias Torres Tur

Més informació:Viquipèdia José Antonio Martínez Lapeña

Més informació:Arquitecturacatalana.cat José Antonio Martínez Lapeña

José Antonio Martínez Lapeña i Elias Torres Tur, font:Metalocus.es

 

Veure més Art Públic Sarrià Sant Gervasi

Escultura Alba

"L’escultor noucentista Martí Llauradó Mariscot va viure els últims dotze anys de la seva vida en una casa-estudi que s’havia fet els anys 1944-45 a la cruïlla del carrer de Vergós amb el de les Escoles Pies. Per aquest motiu es va donar el seu nom a la plaça que es va urbanitzar l’any 2001 al costat de la Clínica Corachán, en el mateix barri de les Tres Torres. Una dècada més tard es va posar a la plaça una obra seva, titulada Alba, un nu fet amb la que durant molts anys va ser la seva model, una adolescent que l’ajudava també en les feines domèstiques. Segons va explicar en l’acte inaugural el seu fill, Martí Llauradó Torné, la model l’anava a buscar a escola i jugava amb ell.

Quan es va fer, la plaça Martí Llauradó va marcar una fita en la història urbana de la ciutat en tractar-se d’un espai públic remodelat a partir d’algunes idees aportades pels alumnes de primària de dues escoles del districte, Orlandai i Nausica, sobretot pel que fa al mobiliari urbà i l’espai de jocs per infants. La inauguració es va fer el 21 de febrer del 2002, amb una festa on van participar els alumnes de les escoles.

Quasi deu anys més tard, el 13 de desembre del 2010, els alumnes de les escoles Nausica i Orlandai van tornar a participar en una altra festa d’inauguració a la plaça, el dia que s’hi va posar, en el costat del carrer Castellnou, un nu femení en bronze d’aproximadament un metre d’alçada, sobre una base d’un metre i mig, que l’autor havia titulat Alba i del que la família en conservava el guix. En l’acte hi va parlar la regidora del Districte de Sarrià-Sant Gervasi, Sara Jaurrieta, i el fill de l’escultor, Martí Llauradó Torné, que als anys 1960 va pertànyer al grup de cançó dels Setze Jutges, amb el número 10.

Un altre nu femení semblant a aquest i basat segurament en la mateixa model adolescent havia estat posat el 1960 a la Rambla del Poblenou. La relació de l’escultor amb aquest altre barri rau en el fet que a la postguerra havia estat pres a la fàbrica d’El Cànem, convertida en camp de concentració de presos republicans."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

"Si en una primera etapa els escultors pertanyents al noucentisme prengueren com a model les figures hel·lèniques i l’estatuària romana, infonent a les formes arcaiques una vitalitat popular, els membres de la generació postnoucentista temperaren l’idealisme dels models clàssics, prescindint dels patrons o cànons en les seves composicions, a les que confereixen d’una vibració que transmet humanitat i emoció. Precisament Martí Llauradó (Barcelona, 1903-1957) és un representant destacat d’aquesta generació. Format en els tallers de Joan Borrell i Nicolau i de Joan Rebull, partí d’un noucentisme classicitzant, del que anà eliminant allò que considerava sobrer per donar així a les seves obres una espontaneïtat i dolcesa més gran, fet que li va reportar que en els anys trenta i cinquanta del segle passat rebés molts encàrrecs, guanyés diversos guardons, participés en dues biennals de Venècia i que la seva obra es conservi en el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

L’escultura en bronze Alba és un bon exponent de l’obra de Llauradó, que treballà preeminentment la figura femenina i en particular el nu, tant en escultura com en relleu. Alba és la fosa en bronze d’un guix que conserva la família, en la que es posa de manifest la voluntat de l’escultor d’enaltir el cos humà, d’assuavir les formes, d’harmonitzar els volums, buscant un equilibri entre totes les parts de la figura. La posició que fa adoptar a la model, especialment el gest de les mans entrecreuades i enlairades, li dóna esveltesa i li permet realçar els elements més específics de la seva feminitat.

És interessant confrontar aquesta peça de Sarrià amb L’adolescent, del mateix autor, situada a la Rambla del Poblenou amb Ramon Turró. Si en aquesta remarca els elements volumètrics amb un accent expressionista, a Alba elimina qualsevol desproporció corporal i tot tipus de vestimenta per atorgar al cos humà una expressivitat natural dominada per la finesa dels seus perfils.

Malauradament, però, l’obra no llueix com deuria perquè per les seves proporcions, és una peça que s’ha de contemplar des de la intimitat, i passa desapercebuda en la plaça on se la va emplaçar el 2010 (que porta, precisament el nom del seu autor), perduda entre l’arbrat i els molts elements del mobiliari urbà i les diverses instal·lacions que hi ha a l’indret."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Daniel Giralt-Miracle

Materials:Bronze i pedra de Sant Vicenç

Autor

Escultor:Martí Llauradó i Moriscot

Més informació:Viquipèdia Martí Llauradó i Moriscot

Martí Llauradó i Moriscot, font:Beteve.cat

  

Veure més Art Públic Sarrià Sant Gervasi

Escultura Marc

 

"Una escultura que va ser rebuda traient les ungles i va suscitar polèmica a la Vila Olímpica va ser Marc, una obra plena de color que el pintor Robert Llimós va dedicar a la memòria del seu fill Marc, mort en accident. L'escultura tenia una rèplica -titolada Threshold- situada a la Underground Festival Plaza d'Atlanta (Estats Units), instal·lada en commemoració dels Jocs Olímpics de 1996. L'obra recull en el seu sentit del color la pluralitat dels pobles, les multicultures que caracteritzen aquella ciutat. Accentuant aquesta idea, i amb variants de color, l'artista va fer una altra per a situar a Barcelona, que va dedicar a la memòria del seu fill.

Quan l'escultura va ser inaugurada el 7 de juliol de 1997, l'arquitecte David Mackay, de l'equip Martorell, Bohigas i Mackay, que havia dut a terme el pla general de la Vila Olímpica, va protestar dient que no s'ajustava, "ni per l'estil ni per l'escala ni per l'emplaçament" a l'entorn de la plaça dels Voluntaris. Uns dies després de la protesta pública de Mackay, va aparèixer una carta oberta signada per una sèrie d'artistes (Frederic Amat, Xavier Corberó, Gardy-Artigas, Xavier Medina-Campeny) on defensaven Llimós i criticaven el constant protagonisme dels arquitectes a la vida cívica barcelonina."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

"Barcelona i Atlanta, dues ciutats unides no només a través del programa “The Cultural Legacy” desenvolupat amb motiu dels JJ. OO. d'Atlanta ‘96, sinó també pel fet de que ambdues tinguin una mateixa obra en comú, una mena de llaç invisible que s'estableix entre aquelles urbs que posseeixen reproduccions d'una mateixa obra (mai més de cinc exemplars). Quelcom així succeeix en aquest cas, mitjançant una peça que si bé formalment és igual, no podem dir el mateix quant al significat que tanca i que demostra la versatilitat i subjectivisme en la lectura i enteniment de l'art actual. Threshold a Atlanta, Marc a Barcelona. Dos títols i dos significats per a una mateixa obra.

És molt important que a l'hora de contemplar una escultura realitzada per un artista dedicat eminentment a la pintura, tinguem present la seva producció pictòrica, ja que a la majoria dels casos, aquestes escultures acostumen a ser una transposició de les seves pintures. Llimós és un magnífic exemple d'això: la iconografia i la riquesa de color ens condueixen directament a les seves pintures. El seu llenguatge artístic, altament personal, està construït sobre una base de referències clàssiques de la història de l'art: el nu, un dels grans gèneres de la creació artística, practicat pels grans clàssics i els més rabiosament trencadors com fou el cas de Matisse i el fauvisme, l'altra gran referència que veiem en la pintura de Llimós. La seva obra és una explosió de color, d'expressió, en la que els colors es combinen d'una manera arbitrària, d'una manera irreverentment fauve que podríem relacionar també amb l'estètica posmoderna de les llums de neó que assenyala Victoria Combalía. De fet, les llums de neó i la idea de llum i color en l'espai són les referències de les que parteix Llimós en les seves obres dels anys 1980: projectes com Figura luminosa o Projecte per un monument, estaven concebuts com estructures realitzades amb llums de neó, però que finalment no es van arribar a realitzar sota aquestes premisses. Les dificultats tècniques, de manteniment i l'elevat cost econòmic que implicava el neó van portar Llimós a evolucionar envers una escultura que reprodueix en metall les formes i colors del neó.

Totes aquestes característiques es palesen a Threshold-Marc, un nu no definit sexualment, ple de vitalitat i caràcter lúdic. La seva positura en un marcat contraposto amb els braços oberts, dibuixant una diagonal, transmet el dinamisme i caràcter lúdic vinculat als Jocs Olímpics, malgrat que d'origen aquesta obra no estava pensada com a homenatge als JJ.OO., ja que és anterior al projecte “The Cultural Legacy”. Aquest vitalisme també es manifesta mitjançant l'ús del color aplicat a pinzellades sobre la anatomia del personatge, en la línia d'altres obres de l'època com la sèrie Cap de Noia. Llimós empra una gamma de color molt característica en la seva producció dels 1980 i els 1990, amb la que a més a més simbolitza la multiculturalitat de la ciutat d'Atlanta i la dels mateixos Jocs Olímpics, el principal esdeveniment mundial en el que participen totes les nacionalitats sense tenir en compte ideologies polítiques, religió etc.

Aquest és el significat vinculat originàriament amb l'obra, tanmateix la seva instal·lació a Barcelona, malgrat que podia haver mantingut les mateixes connotacions al ser una ciutat olímpica amb una gran mescla de cultures, està vinculada amb un missatge totalment diferent. Robert Llimós havia sofert el dur cop de perdre al seu fill, pel que la instal·lació d'aquesta obra fou entesa per l'artista com un homenatge al seu fill Marc, recorrent a l'ús de la homonímia per evocar d'una manera figurada al seu fill. Per això, el marc agafa en aquesta obra un pes més gran que en la d'Atlanta, on no passava de ser un recurs compositiu, mentre que a la versió de Barcelona esdevenia el fil argumental. L'obra canvia així de naturalesa u esdevé un monument commemoratiu..."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - María Luisa Grau Tello

Materials:Bronze amb pintura

Autor

Escultor:Robert Llimós i Oriol

Més informació:Viquipèdia Robert Llimós i Oriol

Robert Llimós i Oriol, font:gelonchviladegut.com

 

 Veure més Art Públic Sant Martí