Escultura al Dr. Martí Julià

 

"Domènec Martí i Julià (Barcelona, 1861-1917) va destacar com a polític catalanista i com a metge psiquiatre. Va presidir la Unió Catalanista i va dirigir l'Institut Frenopàtic entre 1909 i 1915. Des d'una altra entitat nacionalista, Pàtria Nova, es va impulsar, mitjançant una subscripció popular, un monument a la seva memòria que va esculpir Josep Dunyach. La inauguració fou just un mes abans que esclatés la Guerra Civil, el 21 de juny de 1936, i hi van assistir l'alcalde de Barcelona, Carles Pi i Sunyer i el diputat d'Esquerra Republicana al Parlament de Catalunya Joan Baptista Soler i Bru, a més de Domènec Latorre, president de Pàtria Nova, l'entitat promotora. El lloc triat va ser la cruïlla entre la Diagonal i la futura Gran Via de Carles III, molt a prop de l'Institut Frenopàtic que Martí i Julià havia dirigit. Era un lloc poc freqüentat, i potser això va influir perquè el monument hi romangués durant els anys franquistes, això sí, sense la placa que l'identificava i que reproduïa el seu retrat. Domènec Latorre va ser afusellat per catalanista el maig de 1939, un mes després d'acabada la guerra. El monument a Martí i Julià no va recuperar una placa amb dedicatòria fins al 15 de desembre de 1978, i se'n va encarregar l'escultor Josep Ricart."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"Monument erigit en memòria de Domènec Martí i Julià amb motiu del XX aniversari de la seva mort. El reconeixement va ser possible gràcies a la tenacitat dels iniciadors: la Joventut Nacionalista “Pàtria Nova” i l’abnegat catalanista Domènec Latorre, secretari de la comissió pro-homenatge. El juliol de 1933, cinquanta-tres entitats s’havien adherit al projecte de monument. En un principi s’havia pensat fer una subscripció nacional, però es va pensar que seria un procediment massa lent, per tant es va dirigir un plec de signatures a l’alcalde Aguaders, demanant que fos l’Ajuntament qui realitzés el projecte. Unes eleccions municipals van ajornar la gestió, la qual es va remprendre al cap d’un any amb l’alcalde Pi i Sunyer. La Comissió de Foment, presidida per Raimon Duran i Reynals, es va fer amb la proposta de les entitats sol·licitants, i el treball escultòric va ser modelat per Josep Dunyach. Escultor interessat per l’escultura grega, i per Rodin, Despiau, i Maillol, inclòs en una etapa tardana del noucentisme, que va destacar pels seus retrats de gran semblança, dins dels canons clàssics.

Monument senzill, com hagués plagut a l'homenatjat: un sòcol de pedra amb el seu retrat en relleu, i la inscripció “Barcelona a Martí Julià”, i una figura femenina com a remat, en actitud de llençar flors en senyal de reconeixement. Com en altres treballs de Dunyach, a l’escultura superior hi ha gràcia rítmica, veritat anatòmica i refinament de formes. El treball fou reproduït als tallers Bechini. En un principi s’havia acordat erigir-lo a la plaça Molina, però en  dividida no va ser possible, i es van adreçar al cap dels tècnics de Parcs i Monuments, sol·licitant que fos instal·lada a la part superior del passeig de Gràcia, als jardins que donen entrada al carrer Gran de Gràcia, Salmerón en aquell moment, i el tema quedà en estudi. Finalment es va instal·lar a l’avinguda del 14 d’abril, actualment Diagonal. En no assabentar-se el 1939 o 1940 de qui era Martí i Julià, quan es depuraren altres monuments, no arrancaren la placa fins els primers anys de la dècada dels setanta, quan una revista va revelar el significat del monument, situat davant la residència d’Oficials."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - M.Isabel Marín

Materials:Pedra calcària amb pedestal de pedra amb placa de bronze

Autor

Escultor:Josep Dunyach

Placa:Josep Ricart i Maymir

Més informació:Viquipèdia Josep Dunyach i Sala

Josep Dunyach i Sala, font:nuvol.com

Més informació:Viquipèdia Josep Ricart i Maymir

Josep Ricart i Maymir, font:taradell.cat

Més informació:Viquipèdia Domenec Martí i Julià

Domenec Martí i Julià, font:galeriametges.cat

 

 

 Veure més Art Públic Les Corts

  

Escultura a Pius XII

 

"La plaça de Pius XII -nom amb què va accedir al papat Eugeni Pacelli (Roma, 1876 - Castelgandolfo, 1958)- va crear-se de fet el 1951, quan es preparava la celebració del Congrés Eucarístic Internacional, trobada catòlica al màxim nivell, en decidir que seria l'indret on tindria lloc la cerimònia més important d'aquest esdeveniment religiós. El 29 d'octubre, l'Ajuntament acordava donar el nom de Pius XII a l'enclavament situat entre l'avinguda Diagonal i l'avinguda de la Victòria, avui de Pedralbes. La plaça va substituir un seguit de barraques aixecades a la postguerra pels qui arribaven a Barcelona buscant feina. S'hi va muntar un altar immens dissenyat per l'arquitecte Josep Soteras Mauri, i el diumenge de Pentecosta 1 de juny de 1952 s'hi va clausurar el Congrés Eucarístic. Ara se'l consideraria una important obra d'art efímer; però aleshores es va desmuntar, una vegada passat el congrés, i no s'hi va pensar més. Després de la mort del pontífex, esdevinguda el 1958, es va encarregar a Julià Riu i Serra una estela que va ser inaugurada l'1 de novembre de 1961, dia de Tots Sants, a la plaça que li havia estat dedicada, en presència de l'alcalde Josep Maria de Porcioles."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"Aquesta escultura consta de dos elements; un monòlit de pedra calcària blanca, que representa una sotana blanca i l’altre és un bàcul papal en forma de conus amb un travesser a tres quarts d’alçada, marcant una creu; el material emprat és bronze envellit. Una de les característiques d’aquest monument és que no hi ha representada cap persona, en canvi sí que hi trobem tot un seguit de símbols molt representatius.

El fet que no hi sigui representada cap persona es pot interpretar, des del punt de vista de l’autor de l’escultura, com que aquest papa no va prendre part, d’una manera visible i tangible, en les accions portades a terme pels elements nazis durant la segona guerra mundial, per raons diplomàtiques, ja que aquest Papa era el representant en aquella època de l’Estat del Vaticà. Centrant-nos en el monument direm que dels quatre costats del monòlit, només dos tenen un interès descriptiu doncs són els que contenen informació simbòlica o descriptiva visible, als altres dos costats no hi ha res més que la pedra treballada i gairebé sense acabar. La cara frontal del monòlit, que dona a l’avinguda Diagonal, hi té inscrita la frase en llatí: Tu est Petrus, es troba a la part superior dreta i fins per sota de la meitat de l’alçada del monòlit. La tipografia està feta exprés i el material que s’ha utilitzat és ceràmica imitant el metall. Aquesta tipografia està en format vertical. A la part inferior esquerra de la mateixa cara hi trobem tres símbols papals també en format vertical: el primer, el superior, és la tiara papal amb les tres corones que volen dir: la primera, la Glòria de ser elegit com a Servent dels Servents de Déu, la segona el poder donat per Crist a Pere de Fer i Desfer a la terra i així serà als Cels, i la tercera és la del Magisteri de ser el líder de l’Església Universal i del seu poder sobre ella. Coronant la tiara hi trobem una creu estilitzada. El símbol que es troba al mig és una interpretació de l’escut papal de Pius XII. Es tracte d’una representació de tres dels elements primordials aire, terra i aigua, i per damunt d’aquests hi ha un colom amb les seves ales recollides i que porta una branca d’olivera, amb la seva interpretació simbòlica de la pau i de mantenir-la durant el seu papat. I el darrer símbol, el tercer, són les claus de sant Pere que representen l’autoritat que rep el papa, i que formen part de l’escut papal del Vaticà. Al costat dret del monòlit, també mirant des de la Diagonal, a la part inferior, s’hi llegeix la inscripció: Barcelona a Pío XII, que està treballada sobre la mateixa pedra. La tipografia emprada en aquestes lletres és també molt peculiar i única. Les altres dues cares del monument no contenen informació, tal i com ha hem dit anteriorment. L’altre part del monument és el bàcul papal que es troba separat del monòlit. Té uns detalls diferenciadors del que seria un bàcul real doncs no acaba amb una voluta, com hauria de ser, i l’asta té la forma de tronc de conus. La base de la teòrica voluta no és ni esfèrica ni prismàtica com indiquen les normes del símbols papals sinó que és directament un travesser que forma amb l’asta una creu. Tot el monument és una interpretació molt personal realitzada per l’escultor i dibuixant Julià Riu i Serra. Aquest personatge feia unes interpretacions molt iròniques de la realitat, pel que podem sospitar que va aplicar el mateix criteri alhora de realitzar aquest monument."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jordi Gratacòs-Roig

Materials:Relleus ceràmics i creu de bronze, monòlit de pedra calcàrea

Més informació:Viquipèdia Pius XII

Pius XII, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Julià Riu i Serra

Julià Riu i Serra (Molins de Rei, 1921 - Barcelona, 2006). Participà en el III Saló d'Octubre (Barcelona, 1950) i a l'Exposició d'Art Religiós del FAD el 1951. Professor de l'Escola Massana.

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic

 

Veure més Art Públic Les Corts

Escultura Conjunt d'animals

 

"Manuel de la Quintana, conseller delegat de la immobiliària Colonial, llavors del Banc Central, va encarregar a Frederic Marès que posés un seguit de 31 animals, junts o separats, als jardins situats a la Diagonal, prop del carrer Sabino de Arana, que havien de formar part d'una potent actuació immobiliària anomenada aleshores Barcelona-2. Marès no havia sovintejat el tema de la fauna, però, en la seva joventut havia dut a terme les fonts del Gall i de l'Oca. Els animals triats per al nou encàrrec havien d'estar relacionats amb la cacera, raó per la qual Marès va demanar l'assessorament d'un expert en cinegètica, el comte de Yebes, quan es va posar a la feina l'any 1966. Els jardins van ser encarregats a un altre veterà, Nicolau Maria Rubió i Tudurí, tot un expert en aquest art. La raó de tan curiós encàrrec es trobava en la gran afició a la cacera del president del Banc Central, Ignasi Vilallonga. Es va pensar de batejar els jardins precisament amb el nom del banquer, però no va prosperar la idea i anys després el nom triat va ser el de l'historiador Jaume Vicens Vives. Cérvols, Óssos, porcs senglars, cabirols, cabres salvatges i altres espècies es mostren a qui passeja pels jardins, tot i que en els darrers temps es troben a faltar almenys cinc peces, que són en un magatzem municipal. Més endavant es van fer còpies d'alguns dels animals i es van distribuïr per col·leccions particulars i espais públics de ciutats espanyoles i de l'estranger."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"Un dels conjunts escultòrics més considerables realitzat per Frederic Marès (1893-1991) a Barcelona és precisament aquests grups d'animals que decoren els avui anomenats Jardins de Jaume Vicens Vives, però que, en el moment de l'encàrrec, eren un espai verd privat -en mig d'una important promoció immobiliària-, dissenyat pel conegut arquitecte i paisatgista Nicolau M. Rubió i Tudurí.

És un encàrrec molt significatiu del prestigi que havia assolit l'obra de Marès tant per la magnitud del projecte com pel fet que els promotors van donar a l'escultor, qui ja comptava amb setanta dos anys d'edat, una llibertat total d'inspiració i creació per desenvolupar-lo.

Demostra, també, l'esperit inquiet de l'artista qui no dubta en idear un ambiciós conjunt de més de setze grups d'animals, exempts o en relleu, en pedra, marbre i bronze, propis de la fauna venatòria hispànica. Una temàtica animalística absent del repertori de l'escultor, fins aleshores dedicat gairebé en exclusiva a la figura humana.

La implicació de Marès en el projecte fou gran i la immersió en aquest nou món, molt seriosa. Per tal de no incórrer en errors d'apreciació va sol·licitar l'assessorament d'experts caçadors, com el comte de Yebes, va demanar trofeus de caça, alguns dels quals es conserven al seu museu de Barcelona, i, fins i tot, va assistir a caceres. També va treballar a partir de pel·lícules expressament filmades al zoo de Barcelona. El resultat és un ingent grup d'óssos, cérvols, cervatells, daines, isards, senglars, truges, porcells, cabirols i cabres salvatges, creat entre 1966 i 1967, que exemplifica bé el particular univers estilístic de l'autor que combina una visió sintètica i idealitzada amb petits detalls de gran realisme.

L'acceptació rebuda per aquest treball fou molt gran, de manera que alguns dels animals es troben entre les obres més reproduïdes de l'escultor, presents a diverses col·leccions particulars i decorant altres espais públics. Barcelona mateix compta des del 1970 amb un grup de cérvols als Jardins de Joan Maragall a Montjuïc."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Núria Rivero

Materials:Pedra i marbre (relleus), bronze, pedra i marbre (escultures)

Cèrvols (Jardins Joan Maragall)

Autor

Escultor:Frederic Marès

Paisatge:Nicolau M.Rubió i Tudurí

Més informació:Viquipèdia Frederic Marès i Deulovol

Més informació:Viquipèdia Nicolau Maria Rubió i Tudurí

Més informació:Rubioituduriontour.blogspot (anglès)

Nicolau Maria Rubió i Tudurí, font:rubioituduriontour.blogspot.com

 

 

Veure més Art Públic Les Corts

 

Escultura Dies de Juny V

"La política d'adquisicions d'obres d'art per part de la Fundació La Caixa va dur a comprar a una galeria de Madrid, el 6 de novembre de 1991, una escultura de Pablo Palazuelo, Sense títol coneguda també per Dies de juny V, realitzada per l'artista el 1990, que va ser posada ben aviat a la part baixa de l'edifici central de la Caixa, en plena Diagonal. L'obra s'ha anat deteriorant amb el pas dels anys i, a més, es troba pràcticament coberta per la vegetació."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"Obra abstracta geomètrica realitzada en planxes de ferro rovellades que presenten un color vermellós, fixades amb vernís. Palazuelo aconsegueix una peça de caràcter dinàmic, gràcies a la manera d'articular les dues planxes de la zona superior que queden recolzades sobre una estructura inferior de caràcter paral·lepipèdic.

El fet de trobar-se davant dels edificis de coloració fosca concebuts com a una gran retícula perfectament regular amb volums sortints i d'altres endinsats contribueix a emfasitzar no sols la sensació de moviment inherent a la peça, sinó també el seu caràcter d'obra que genera una gran sensació de llibertat.

L'escultura de Palazuelo, per tant, es distingeix clarament de l'entorn en el qual s'ubica i n'esdevé àgil contrapunt. És indiscutible que l'escultor aconsegueix amb molts pocs elements un resultat sorprenent pel seu caràcter discontinu i de ruptura. Des de qualsevol angle que s'observi, l'obra mostra com a element prioritari la direccionalitat que estableixen les planxes en diagonal que la configuren i que probablement remeten al mateix concepte de la gran avinguda Diagonal en la qual es troba."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Lourdes Cirlot

Materials:Acer

Autor

Escultor:Pablo Palazuelo

Més informació:Viquipèdia Pablo Palazuelo

Més informació:Guggenheim-bilbao.eus/la-coleccion/artistas/pablo-palazuelo

Pablo Palazuelo de la Peña, font:guggenheim-bilbao

Veure més Art Públic Les Corts

 

 

Escultura Terra i foc

 

"El fill del famós ceramista Josep Llorens Artigas, Joan Gardy Artigas, va crear una monumental escultura de 15 metres, realitzada en formigó vermell amb xapa d'or que, explícitament, va dir que no tenia títol. Tanmateix, algú va començar a batejar-la com a Terra i foc. El conjunt, que pesa 80 tones i va ser fet en quatre mesos, és com el símbol del nou edifici de la Caixa, un conjunt negre que destaca en la cruïlla de l'avinguda Diagonal amb la Gran Via de Carles III. L'escultura es va posar el maig de 1983 i fou inaugurada l'agost d'aquell mateix any."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"Davant d’una realitat escultòrica com ara és l’obra de Joan Gardy Artigas situada davant l’edifici de “la Caixa” ideat per l’arquitecte J. A. Coderch de Sentmenat, es pot tenir la sensació que l’artista, de formació ceramista per nissaga i per vocació, desitjava experimentar en el modelatge però que per raons d’envergadura va optar pel formigó com a substitut del fang i del daurat, com a substitut dels òxids, dels esmalts i seguint amb el raonament també va prescindir de la cocció, del foc, per l’enduriment del ciment i, per tant, pel pas del temps. Del material tou, afaiçonable, fang o formigó, treballat des de les mans o des dels encofrats especials per arribar a una escultura de dimensions monumentals: és una sisena part de l’altura de l’edifici negre de La Caixa amb el qual es confronta i s’assenyala, ja, com una relació indissociable: “La Caixa” i la Diagonal; l’emmarcament negre amb l’edifici al fons o l’emmarcament segons el color del cel al fons si es contempla mirant la Diagonal des de l’edifici de Coderch donen a l’escultura vàries possibilitats de coloració.

Contemplada amb deteniment hom se n’adona que la forma no és abstracte, pura, lliure, si de cas sempre suggereix alguna cosa, potser una flama, o potser, com quan es veu des d’una certa llunyania, pot associar-se a la idea d’una llança o un coltell protector; o, com ha dit la gent del carrer, a la reminiscència d’un ullal. Sempre, però, mana la sensació que l’esfera i el peu de la part inferior, fan un important rol de subjecció a la terra, de contrapès, al petit jardinet que l’acull. Sembla ser que Gardy Artigas va ser molt reticent a donar pistes al seu significat però va deixar dit que sempre es basava en les interferències del dibuix, la pintura, la ceràmica i l’escultura i, segurament, alguna reminiscència a certs dibuixos de caire eròtic. Un segon factor a tenir en compte és la dels materials visibles a l’ull: formigó rogenc a la part que toca el terra, feixuc, versus la part superior afuada i daurada, refulgent sobretot quan la llum de posta la posseeix. D’aquest joc de materials, de colors, potser se’n poden extreure altres idees: terra i foc, cos i ànima...cal mirar-la sempre com un tot. Un tòtem?

A títol informatiu val la pena constatar que a la part francesa del túnel del Mont Blanc, als Alps, es pot veure una escultura anterior a la de “la Caixa” però ambdues tenen molt en comú: dimensions, colors i una certa retirada formal, gairebé podríem titllar-les germanes. Per a la de Barcelona van caldre quatre mesos de treball des de la concepció de l’obra fins a la ubicació definitiva."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Sebastià Goday

Materials:Formigó pintat i daurat

La porta (Tunel Mont Blanc), font:de-academic.com

Autor

Escultor:Joan Gardy Artigas

Més informació:Viquipèdia Joan Gardy Artigas

Joan Gardy Artigas, font:blog.museunacional.cat

Veure més Art Públic Les Corts