Parc de les Tres Xemeneies

 

"El 6 de maig del 1995 es va inaugurar el Parc de les Tres Xemeneies, ordenat sobre una superfície de quasi 9.000 metres quadrats que havien estat ocupats per una central tèrmica de producció d’electricitat. Els elements decoratius més característics del parc són les tres xemeneies originals de la central desapareguda i una gegantesca cadira de formigó situada en l’angle de l’avinguda del Paral·lel amb el carrer de Palaudàries, dissenyada, com la resta del parc, pels arquitectes Pere Riera i Josep Maria Gutiérrez i va ser seleccionat per als premis FAD. Quant a la cadira, els autors explicaven que està feta a escala amb els sentiments i s’ha pensat com a fita inequívoca de lloc d’encontre, a la vegada que potència un eix imaginari que mira a les tres xemeneies. Pel que fa a l’ambient general del parc, els autors deien haver-se inspirat en els paisatges industrials del pintor Giorgio de Chirico. El disseny original ha anat essent sotmès a algunes modificacions posteriors, per adaptar-lo a les necessitats dels veïns i evitar actes de vandalisme.

La central tèrmica del Paral·lel, que produïa electricitat amb dinamos mogudes a partir de la combustió de carbó, va ser construïda a finals del segle XIX per Barcelonesa de Electricidad, empresa peonera en la producció d’energia elèctrica a Catalunya que fou absorbida per la Canadenca (Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited) en ser creada aquesta empresa el 1911 i posteriorment per FECSA i per Endesa. Les tres xemeneies, tot i ser d’idèntica factura, van ser aixecades successivament: una el 1897, l’altra el 1908 i la tercera el 1917. Van convertir-se aviat en un element indestriable de l’sky line barceloní i per això es va decidir conservar-les quan la vella central va deixar pas a un parc.

A finals dels anys mil nou-cents vuitanta, la central tèrmica del Paral·lel estava ja pràcticament en desús. L’Ajuntament va negociar amb FECSA, propietària dels terrenys, i aquesta va cedir 9.000 dels 12.000 metres quadrats de la mansana a canvi de poder construir la seva nova seu en els 3.000 metres quadrats que conservava. Pérez Arroyo, un arquitecte en nòmina de Red Elèctrica Española, va dissenyar el bloc negre, de planta baixa i cinc pisos, envoltat d’un estany, de la cantonada de l’avinguda del Paral·lel amb el carrer de Cabanes. Aquest bloc, en el que FECSA té les seves oficines des d’abril del 1993, forma una unitat amb els altres dos blocs situats als dos costat de les xemeneies i ocupats per Red Eléctrica Española, que hi té el punt de control de totes les línies d’alta tensió de Catalunya. D’aquests dos blocs, un té planta baixa i quatre pisos i l’altre planta baixa i onze pisos, més de la meitat de l’alçada de les xemeneies.

FECSA també va conservar un edifici industrial a la cantonada dels carrers de Palaudàries i de Vila Vilà ocupat per una estació transformadora. Posteriorment l’Ajuntament hi ha afegit, en la cara més propera a l’avinguda del Paral·lel, un Punt Verd de recollida de residus domèstics.

En la part destinada a usos públics s’hi va fer un aparcament subterrani de tres pisos i 620 places i la superfície es va dividir en dues zones, separades per un muret de formigó, una amb superfície de ciment i una altra amb terra de sauló i un bosquet de pollancres. En aquesta última s’hi van habilitar pistes de petanca i una zona de jocs infantils, s’hi van fer unes fileres d’obra que permeten seure i s’hi va posar la cadira gegant i cinc peanyes, en les quals es van posar grans peces industrials procedents de l’antiga central tèrmica. Dues han hagut de ser retirades per deteriorament o actes de vandalisme i ara les peanyes serveixen com a seients.

En la zona “dura”, lleugerament inclinada i aixecada sobre la rasant dels carrers veïns, s’hi va posar un gran quadrat de formigó que pot servir d’escenari i s’hi van posar fileres de bancs de fusta que sovint serveixen de dormitori a homeless. Al costat de l’escenari, una estructura en forma de petxina dóna accés a l’aparcament i també a vestuaris i magatzems. Aquesta zona ha creat conflictes amb els veïns ja que, per les seves característiques, ha esdevingut un dels llocs de Barcelona més utilitzat per joves aficionats al monopatí, encara que no hi ha instal·lacions especials. També grups de joves amants del botellón nocturn s’hi concentraven, sobretot a la sortida de les discoteques properes i això li va donar certa impopularitat en alguns sectors dels veïns, que es queixaven dels sorolls. L’eliminació d’algunes barreres, una neteja constant, control nocturn i bona il·luminació han reduït les molèsties. També és el centre de l’Urban Funke, trobada de cultura urbana, que ha portat al parc concursos de monopatí, grafits i actuacions de música electrònica, així com exhibicions de hip-hop i break dance. A aquesta zona pavimentada s’hi accedeix tant des de la zona de parc del Paral·lel com per un pas cap al carrer Cabanes, entre els edificis de FECSA, en el que hi ha una antiga turbina a manera d’escultura, i un altre pas cap al carrer de Vila Vilà.

Entre la zona pavimentada i el carrer de Vila Vilà s’hi va fer, finalment, un poliesportiu centrat sobretot en el bàsquet però que també permet altres competicions esportives. L’accés al poliesportiu és pel carrer Vila Vilà.

A un costat del parc hi ha el Teatre Apolo i a l’altre la gasolinera més antiga de la ciutat, creada el 1927 pels germans Ròmul i Josep Maria Ubach, el mateix any de fundació del monopoli estatal de petrolis CAMPSA. Destruïda durant la guerra pels bombardeigs franquistes, que en canvi no van afectar les tres xemeneies, va ser reconstruïda a la postguerra i segueix prestant servei.

El Parc de les Tres Xemeneies va ser escenari de la celebració socialista de la victòria de Pasqual Maragall a les eleccions municipals del 28 de maig de 1995, la mateixa nit de les eleccions. El parc havia estat inaugurat tres setmanes abans."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

Més informació:Parc de Les Tres Xemeneies

Parc de Les Tres Xemeneies, font:Viquipèdia

 

Autor del projecte original

Enginyer:Narcís Xifra

Mestre d'Obres:Domènec Balet

Disseny del Parc:Pere Riera, Josep Maria Gutiérrez

Més informació:Viquipèdia Narcís Xifra

Narcís Xifra i Masmitjà, font:elpuntavui.cat

 

Més informació:Domenecbalet.com

Més informació:Viquipèdia Pere Riera i Pañellas

Pere Riera, font:Viquipèdia

 

Més informació:Arquitecturacatalana.cat/Josep Maria Gutiérrez Noguera

 

Veure més Art Públic Sants Montjuïc 

   

 

Escultura l'ou com balla

 

Homenatge als artistes del Poble-Sec

"Tal com havia passat en un altre indret del Poble Sec -a la plaça de Navas, també un retall de forma triangular-, es va posar un monument a la plaça que es va batejar després com a plaça del Setge de 1714. Xavier Corberó va acceptar l'encàrrec, que li va fer l'arquitecta municipal Beth Galí, perquè Joan Manuel Serrat havia estat el seu cunyat i era fill del Poble Sec. L'afecte que Corberó sent per ell li va fer pensar a posar les seves empremtes en una rajola al peu d'unes barres que sostenen L'ou com balla, obra del 1991. En un principi Corberó volia dedicar el monument als dos cantants del Poble Sec, Serrat i Jaume Sisa, i tenia preparat un altre ou, que hagués titulat L'ou com bada, perquè li semblava lligava més amb Sisa. Aquesta altra escultura, que es diferenciava de la dedicada a Serrat per un gargot que feia com de boca, se la va quedar un nord-americà i ja no hi va haver ocasió. La plaça va ser un projecte de l'arquitecte també municipal Ramon Marquès."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"L'ou com balla de Xavier Corberó es concreta en una variant de les columnes que ha instal·lat a la ciutat de Barcelona en els darrers anys. En aquest cas, en un context molt carregat d'elements i mobiliari urbà, l'escultor, de comú acord amb l'arquitecte que va dirigir el projecte d'urbanització de la plaça del Setge de 1714, va buscar un objecte simple i esvelt que li permetés homenatjar els artistes del barri, com els cantants Joan Manuel Serrat o Jaume Sisa, i alhora evoqués la tradició pasqual de l'ou com balla. Com és habitual en l'escultor, va proposar una peça composta per diferents parts i materials, basalt en el tros inferior, acampanat per donar estabilitat a la columna, i marbre rosa al superior, sobre el qual va emplaçar l'ou. Allò que diferencia aquesta proposta de Corberó en comparació de les altres columnes que ha situat a la ciutat, és que en aquest cas no va fer-hi incisions, sinó que respectà la nuesa del material. És interessant destacar la presència d'una placa situada davant la columna de Corberó, que, sense formar part de la peça de l'escultor, la complementa, ja que conté l'empremta de les mans de Serrat, conegut com El noi del Poble Sec."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Daniel Giralt-Miracle

Materials:Basalt, marbre blanc i rosa

font:Ajuntament de Barcelona - Art Públic

Més informació:Viquipèdia L'Ou com balla

L'Ou com balla, font:beteve.cat

Més informació:Viquipèdia Joan Manuel Serrat i Teresa

Joan Manuel Serrat, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Xavier Corberó

Més informació:Viquipèdia Xavier Corberó i Olivella

Xavier Corberó, font:elespanol.com

 

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

 

Escultura de la Maternitat

 

"Les queixes veïnals per la manca d'arbres a tot el barri del Poble Sec van determinar que el 1982 s'aprofités un triangle entre carrers per crear-hi la plaça de Navas. L'Ajuntament de Barcelona, que havia comprat Maternitat, una escultura de Joan Rebull aprofitant l'exposició que havia organitzat en homenatge a aquest escultor, mort el 1981, va decidir posar-la a la nova plaça. Els models de la dona i el nen que conformen l'escultura havien estat la mateixa dona de Rebull i el seu fill, i la peça datava del 1960. El 1986 un acte de vandalisme va acabar amb la Maternitat decapitada. El 1995 l'Ajuntament va adoptat la solució de conservar l'original de marbre al vestíbul municipal i posar-ne una còpia de bronze a la plaça de Navas."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"Aquest artista, que Alexandre Cirici qualificà com el millor escultor català posterior a Maillol, és autor d'un gran nombre d'escultures públiques a Catalunya sobre temes religiosos, com el dedicat a Joaquim Ruyra -no amb la figura de l'escultor, sinó amb la de Fra Sadurní de Cruïlles-; històrics -César August, al passeig Arqueològic de Tarragona-; mitològics -Venus de S'Agaró, i Triptolem, a Reus-. així com sobre personatges mítics catalans: Sant Jordi i La Ben Plantada. Les dues figures que formen la Maternitat que ens ocupa tenen el hieratisme que caracteritzà bona part de la seva obra. Tot i això, mare i fill tenen una forta càrrega d'humanitat, encara que continguda, i la qualitat de la pedra utilitzada contribueix a la calidesa. La mare, amb la seva actitud d'acolliment, i el fill, que sembla segur en braços materns. A la sensació d'humanitat, de realisme, que transmet aquesta escultura, haurà contribuït, sens dubte, el fet que els models hagin estat la muller i un fill de l'artista. A l'època en què va tallar aquesta escultura, l'obra de Rebull era, en general, fortament idealitzada i d'un caràcter neoclàssic. En canvi, en aquesta Maternitat, i en els retrats que feia simultàniament, la humanitat del personatge amarava sovint l'escultura de la personalitat de l'efigiat i, tanmateix, de tendresa, com en aquest cas, tot i que no es tractés directament d'un retrat, sinó; d'un monument públic."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - José Corredor Matheos

Materials:Bronze sobre pedestal de pedra

Autor

Escultor:Joan Rebull

Més informació:Viquipèdia Joan Rebull Torroja

Joan Rebull i Torroja, font:Viquipèdia

 

  Veure més Art Públic Sants Montjuïc

Escultura als Castellers de Sants

 

"No deixa de ser curiós que cap de les tres peces d’art públic que hi ha a Barcelona dedicat als castellers ofereixi una imatge completa d’un castell. La que hi ha davant la porta d’entrada del pavelló de traumatologia de la Vall d’Hebron és només un “pom de dalt”. El d’Antoni Llena a la plaça de Sant Miquel és una abstracció. I el que es va inaugurar el 29 de gener del 2011 a la plaça situada davant la parròquia de Santa Maria de Sants, al centre històric del barri, està mancat de qualsevol verticalitat: presenta només les petjades d’uns castellers i els objectes que han deixat a terra per fer el castell. Hi ha a més, a Barcelona, una font i uns jardins dedicats als castellers, al Clot, i set plaques commemoratives d’esdeveniments relacionats amb els castellers posades en murs o al terra de places de Gràcia, Les Corts, Sants i el barri vell.

La peça d’art públic del davant de la parròquia de Sants (plaça Bonet i Muixí) està dedicada específicament als Castellers de Sants. Aquesta colla va aixecar els seus primers castells públics el 9 de maig del 1993, precisament en aquesta mateixa plaça (un pilar de quatre caminat, un quatre de sis, un tres de sis i un cinc de cinc net) i per això aquesta data figura gravada al terra al costat del nom, però de fet ja s’havia format l’any anterior i havien estat assajant des de l’octubre al Casinet d'Hostafrancs. Curiosament, una de les seves primeres actuacions va ser en la presentació del monument casteller de la Vall d’Hebron, el 8 d’agost d’aquell mateix 1993. Poc es pensaven aleshores que 18 anys més tard el segon monument casteller de Barcelona els seria dedicat a ells mateixos. El seu local social es troba al carrer del Vallespir, 28, i per als assajos fan servir el pati de l’escola Jaume I, al carrer dels Comtes de Bell-lloc. Són coneguts com Els Borinots, i el local on es reuneixen com Cal Borinot. Són una colla de primera línia, que ha carregat i descarregat castells de fins a vuit pisos. El monument està format per tres elements. Un cercle gran i un altre de més petit, situats els dos dintre d’un quadrat dividit en quatre parts, conté tot de petjades impreses de manera que simbolitzen el lloc on estarien apuntalats els qui aixequessin un “quatre de vuit” en aquell lloc. Fora d’aquest gran quadrat al paviment hi ha dos emmotllats de formigó que representen bancs a sobre i al voltant dels quals els castellers han deixat sabates i objectes d’us quotidià, així com els dos instruments de música que es fan servir normalment per aixecar un castell: la gralla i el tamborí. A terra, al costat del banc que queda situat paral·lel al carrer d’Olzinelles, hi ha dues ampolles d’aigua, una bossa de costat, set parells de sabates i una peça de roba indefinida, mentre que sobre aquest mateix banc hi ha un barret, la gralla, un parell de sabatetes d’infant, que cal suposar són de l’enxaneta, un parell de sabates d’adult i una pila de peces de roba. A terra, al costat del banc que queda situat perpendicular al carrer d’Olzinelles, hi ha vuit parells de sabates i una motxilla, mentre que a sobre hi ha un parell de sabates, una llauna de refresc, una bossa sobre una pila de diaris i una pila de peces de roba. El lloc triat no és casual, ja que és en aquesta plaça on s’acostumen a celebrar les diades castelleres de Sants. La col·locació del monument va estar vinculada a un projecte general de reurbanització dels entorns de la parròquia de Sants, amb una inversió total de més de cinc milions d’euros, segons projecte de l’arquitecte Jaume Graells que comprenia la plaça Bonet i Muixí, la plaça Ibèria, els carrers Olzinelles, Rossend Arús, Maria Victòria i Ibèria, i el pas de Fructuós Gelabert, que dóna directament a la plaça Bonet i Muixí. De l’execució de la reforma d’aquesta última plaça en va tenir cura l’equip d’arquitectes municipals format per Manuel Sangenís i Josep Miquel Rosselló, que van ser els qui van encarregar l’escultura a Josep Peraire Estruch, propietari d’una empresa d’aplicacions arquitectòniques d’El Papiol fundada el 1929. Aquesta va ser la primera escultura original que va realitzar Josep Peraire com autor, ja que fins aleshores només havia fet reproduccions, restauracions i l’execució final d’esbossos d’artistes per a peces d’art públic, com l’homenatge a Joan Brossa de la plaça Prosperitat dissenyat per Perejaume. Peraire volia que les peces de roba, sabates i altres objectes quedessin directament a terra, o millor dit, dintre d’un estany amb una fina làmina d’aigua, però finalment, per raons de manteniment i seguretat es va optar per la fórmula dels dos bancs. L’obra va ser realitzada peça a peça, emmotllant en silicona cada element i fent-lo després a partir d’aquest motlle en formigó amb triturat de marbre, pigmentat, hidrofugat i finalment buixardat. Cada element es va fixar després en el lloc prèviament dissenyat dels dos bancs. Els motlles es conserven, de tal manera que sigui possible la restitució d’alguna peça danyada en cas de bretolades. Pel que fa a les petjades, corresponen als castellers que normalment formen la pinya base. L’artista va siluetejar el lloc on posava els peus cadascun d’ells al formar un quatre de vuit, el castell més important aconseguit fins aleshores per la colla, i va atorgar un número a cadascun. Després, per separat, va treure un motlle en fang dels seus peus, numerant-los després. D’aquesta manera, finalment, es va poder posar en el lloc adequat la petjada definitiva executada al cercle central amb el mateix material que la resta de l’obra. El color escollit per aquesta peça central a terra va ser el gris de l’uniforme d’aquesta colla castellera, que és el mateix de les camises dels treballadors de l’empresa tèxtil santsenca L’Espanya Industrial. Una curiositat de la que pocs s’adonen és que fora de la pinya hi ha altres petjades que corresponen als músics. Al costat d’un dels bancs hi ha també una petjada, que correspon al cap de colla i a la part interior de l’altre banc, el que dona al carrer d’Olzinelles, hi ha les petjades de l’autor, Josep Peraire, posats a manera de signatura de l’obra, com si estigués assegut al banc. Es distingeix aquesta petjada perquè en un dels peus hi falta el dit gros, que va perdre en un accident de treball. La inauguració va fer-se amb una festa popular en la que va ser present l’acalde Jordi Hereu i en la que va haver-hi alguns moments de tensió quan un grup de joves amb pancartes van encarar-se amb l’alcalde per tractar d’aturar el desallotjament de Can Vies, un edifici propietat de Transports Metropolitans de Barcelona que portava tretze anys ocupat. La festa, que va començar al migdia, va consistir en una rua pels carrers remodelats, actuació dels castellers, tallers infantils i ballada dels Gegants de Sants a la plaça Bonet i Muixí. Cap a la una van haver-hi els parlaments i es van donar per inaugurades les obres de reurbanització i l’escultura dedicada als Castellers de Sants. A l’acte d’inauguració hi van assistir a més de l’alcalde, el tinent d’alcalde, Ricard Gomà; la regidora del Districte, Imma Moraleda; el president del Districte, Eduard Freixedes, la presidenta dels Castellers, Montse Rafí, la presidenta del Secretariat d’Entitats de Sants, Hostafrancs i la Bordeta, Lluïsa Erill, i Xavier Trias, president del Grup Municipal de Convergència i Unió, entre d'altres. Després dels actes es va repartir pa amb tomàquet i botifarra per tots els assistents. El mateix dia hi va haver també jornada de portes obertes del Centre Social de les Cotxeres de Sants, per a que tots els veïns poguessin veure la remodelació que s’hi ha fet després que el Centre s’hagués de traslladar a uns barracons al costat de l’Estació de Sants."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Jaume Fabre

 

"L’homenatge vol ser una al·legoria dels valors ètics castellers, que com comenta en Peraire tenen la seva màxima expressió en la pinya,és a dir, en la base del castell formada pels membres de la colla i per tots aquells que vulguin ajudar a enfortir el seu tronc. Com més gran sigui aquesta base, més estable serà el castell i més coixí hi haurà per tal de suavitzar les caigudes. L’artista ha evocat la pinya d’un quatre de vuit, que podem identificar gràcies a les petjades que els castellers de Sants han deixat sobre un quadrat de formigó. Aquestes marques encarnen l’esforç comú i la companyonia que caracteritza les colles, rendint tribut a la part menys visible dels castells però no per això la menys imprescindible.

El sector central del relleu de formigó presenta una lleugera elevació, metàfora de la força que han de tenir els membres de la pinya per tal de sostenir el castell. El color gris fa referència a la indumentària tradicional dels “Borinots” –apel·latiu amb el que és coneguda popularment la colla de Sants- , recordant els uniformes dels treballadors de les fàbriques tèxtils que durant el segle XIX van poblar els barris de Sants, Hostafrancs i La Bordeta. El monument presenta també dos bancs, damunt els quals observem unes motxilles així com les gralles i els tambors que acompanyen tradicionalment les diades castelleres. Als seus peus figuren les sabates que els membres de la colla s’han tret per poder enfilar-se. Tal i com succeeix amb les petjades del monument, aquests elements evoquen la presència humana sense necessitat de representar-la directament, tot apel·lant el record o la imaginació de l’espectador que completa el significat de l’obra. En aquest sentit l’obra de Peraire s’allunya dels tradicionals monuments castellers –els quals emfatitzen abans que tot la construcció humana a través de grans elements verticals- i constitueix una innovació en el seu gènere."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Anna Pou van den Bossche

Materials:Pedra i formigó

Més informació:Viquipèdia Castellers de Sants

Més informació:Borinots.cat

Escut dels Castellers de Sants, font:Viquipèdia

 Veure més Art Públic Sants Montjuïc

Font del Nen

Font del Niño

"L'alcalde de Sants, Josep Escuder, va encarregar a Agapit Vallmitjana una font amb la figura d'un infant per posar-la en la que aleshores era la plaça del mercat, i ara és la d'Osca. La font va ser inaugurada probablement durant els dies de la festa major, al mes d'agost, de 1880. El nom del "Niño" li va ser donat pels immigrants procedents d'altres indrets d'Espanya que van arribar a Sants a finals del segle XIX.

Quan el mercat va ser traslladat es va decidir posar-la a una altra plaça, la de Víctor Balaguer, on es trobava l'edifici de l'Ajuntament de Sants. Edifici, font i plaça van desaparèixer quan el 1969 el Primer Cinturó de Ronda, actual Ronda del Mig, va esventrar l'indret. La font va anar a parar provisionalment a un magatzem municipal, fins que el mateix districte de Sants la va reclamar per embellir els nous jardins de Can Mantega."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"L’escultura de marbre d’Agapit Vallmitjana representa un nen en contraposto que aguanta amb la seva ma esquerra la nansa del càntir que duu sobre el cap, mentre que amb la mà dreta es repenja sobre un altre càntir, tombat, d’on brolla aigua. La figura d’aquest infant és una reinterpretació de la iconografia de l’al·legoria d’un riu (un home madur normalment estirat que porta un gerro d’on surt aigua), a la que se li ha afegit la representació de com les dones transportaven aigua durant bona part del segle XIX, quan no hi havia aigua corrent a les cases.

La figura, tot i ser la d’un conjunt modest, mostra els gestos potents dels Vallmitjana; en aquest cas, el cànon amb el que està feta la figura (el cos només té l’alçada de tres caps) accentua la rotunditat de la figura. Tot i que té diferents fractures més o menys arreglades (ara mateix falta una nansa del gerro del cap), l’escultura sembla estar en bon estat.

Quatre elements sostenen aquesta figura de marbre: la bassa de la font, de planta rodona; un cos de planta quadrada amb els quatre brolladors (que surten de les boques de quatre rostres diferents; un cos de planta hexagonal amb espai per quatre plaques i un darrer cos, semblant a una columna toscana, amb quatre escuts: el de Sants, al front del nen; el de Barcelona, a la seva esquerra; el de Castella a l’esquena i el de Catalunya a la dreta.

Els brolladors originals han estat canviats per les aixetes estàndard de l’ajuntament. Segurament al canviar-los es va haver de repicar la pedra, desfigurant així els quatre rostres dels que queda poc més que els ulls, front i cabells; les cares han estat reconstruïdes de manera matussera –seria més digne deixar-les desfigurades que tal i com estan ara.

Comparant el conjunt actual amb les fotografies que han quedat del monument, sembla que aquesta peça s’ha muntat en un altre ordre: ara el rostre amb els cabells més llargs queda a l’esquena del nen, mentre que abans estava al seu costat esquerre. Aquest canvi no té cap importància pel conjunt, com que la placa de marbre estigui ara al front del nen, mentre que en una fotografia de mitjans del segle XX apareix en un costat. De fet, la placa té més interès com a runa “romàntica” que com a llegenda, ja que de la frase que hi havia amb prou feines s’hi pot endevinar una “S”, una “D” i una “J”. De fet, en una altra fotografia apareix el monument sense cap placa, de manera que sembla un miracle que aquell tros de marbre, il·legible i trencat, encara estigui allà.

El seu emplaçament actual desvirtua una mica l’efecte que deuria fer en una plaça de dimensions més reduïdes. Tanmateix és un monument que també ha perdut la seva funció, ja que el que era un equipament de primera necessitat (un dels pocs punts on abastar-se d’aigua potable) ara és un record del passat. Com a curiositat, cal remarcar que és un dels pocs monuments del barri que conserva l’escut del municipi de Sants quan era independent de Barcelona."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Llorenç Bonet

Materials:Marbre blanc sobre pedestal de pedra

SIENDO ALCALDE / ELECTO / D. JOSÉ ESCUDER

Autor

Escultor:Agapit Vallmitjana i Barbany

Més informació:Viquipèdia Agapit Vallmitjana i Barbany

Agapit Vallmitajana, font:Viquipèdia

Veure més Art Públic Sants Montjuïc