dijous, 29 de setembre del 2022

Plaça dels Països Catalans

 

"Només havia passat un mes des del triomf electoral de Pasqual Maragall quan va inaugurar, el 7 de juny de 1983, la plaça dels Països Catalans, una de les realitzacions urbanístiques més valorades dels primers temps democràtics a Barcelona, tot i que en va tenir forts detractors, potser perquè era un urbanisme novedós. Els autors, els arquitectes Helio Piñón i Albert Viaplana, van escriure a la memòria del seu projecte: "Al principi ens vam sentir desolats. Qui conegui el lloc on havíem de treballar ho comprendrà. Però no ens vam queixar gaire; de fet, ni tan sols ens vam queixar". Van realitzar un espai guiats per l'avantguardisme i la recerca de nous llenguatges per resoldre un lloc degradat, situat al costat d'una estació i d'una fàbrica abandonada que havia d'esdevenir parc, el de l'Espanya Industrial. Una pèrgola amb un gat, un rellotge, unes fonts i un pal·li monumental componen el nou paisatge creat per Piñón i Viaplana, amb la col·laboració d'un aleshores jove Enric Miralles. Per poder-la acabar van comptar amb tot el suport del delegat d'Urbanisme, Oriol Bohigas, que va manllevar fons d'altres partides econòmiques, com ara de la reconstrucció del monument al doctor Robert, que anava endarrerida. La plaça va ser guardonada amb el premi FAD d'arquitectura 1983."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

 

"En aquest projecte, autèntica referència del nou urbanisme de la Barcelona democràtica, emblema de les anomenades places dures, van confluir en una ocasió privilegiada i irrepetible dos de les posicions arquitectòniques més qualificades de l'avantguarda radical de l'arquitectura catalana. Per una banda, la nova via oberta per Albert Viaplana i Helio Piñón d'una arquitectura a l'hora gestual i cerebral, que es basa en mecanismes repetitius i en deixar rastres tipològics. I per altra banda, la presència d'Enric Miralles, que començava a desplegar la seva manera de fer, exuberant i caòtica, expressiva i gestual. Per tant, un punt feliç de confluència de dos arquitectes la trajectòria dels quals va coincidir més intensament i fructífer just en aquest punt. Després, Viaplana tendiria a una línia de simplificació, gestualitat continguda i repetició. I Miralles desenvoluparia una línia pròpia, primer amb Carme Pinós i després amb Benedetta Tagliabue, que fugia de la repetició i de tota tipologia establerta, i que desenvolupava les formes amb la màxima llibertat, expressivitat i intensitat. I es convertiria en una força de l'arquitectura només equiparable a l'energia d'Antoni Gaudí.

La plaça dels Països Catalans posava en funcionament una nova metodologia per projectar l'espai públic. Partint de la posició abstracta i conceptual dels Five Architects de Nova York, el projecte es planteja com estratègia de creació que va deixant sobre la realitat els rastres que procedeixen del dibuix sobre la taula. Lluny del minimalisme, la plaça ha creat un propi llenguatge i topografia, resolent els detalls amb la lògica fragmentària i sumatòria dels patterns de Christopher Alexander."

Font de la informació:Josep Maria Montaner

Materials:Granit rosa i estructures d'acer laminat














Més informació:Viquipèdia Plaça dels Països Catalans

Plaça dels Països Catalans, font:Viquipèdia

Autor

Arquitectes:Helio Piñón, Albert Viaplana amb la col.laboració de Enric Miralles

Més informació:Viquipèdia Helio Piñón Pallarés

Més informació:Helio Piñon.org

Helio Piñón, font:archdaily.com

 

Més informació:Viquipèdia Albert Viaplana i Veà

Més informació:Epdlp.com

Albert Viaplana, font:arquitecturacatalana.cat

Més informació:Viquipèdia Enric Miralles i Moya

Més informació:Arquitecturacatalana.cat/autores/Enric Miralles i Moya

Enric Miralles, font:arquitecturayempresa.es

 

Veure més Art Públic Sants Montjuïc


Escultura Dona asseguda damunt l'Univers

 

" "Mai vaig aconseguir trobar el meu lloc dins l’Univers, la por sempre ha estat present i em vaig convertir en un enigma, estava en permanent estat de confusió. Diria que només quedà la memòria, el temps i una gran descomposició”. Amb aquestes paraules, Pep Canyelles posa de manifest les claus de la seva trajectòria pictòrica i escultòrica. Cal tenir present la preocupació de l’artista per aconseguir que l’espectador participi d’aquesta particular cosmogonia: els accidents geogràfics com les illes, mars, els oceans, els continents i les restes de vida com són els fòssils.

L’artista balear no concep l’art com un passatemps per crear quelcom decoratiu i aconseguir la fama, sinó com un mecanisme per sobreviure com a ésser humà. En aquest món imaginari de l’artista, l’univers és un referent constant, ja sigui en la seva obra pictòrica, Assegut sobre l’Univers, com en la seva obra escultòrica, Dona asseguda damunt l’Univers (1990).

Per aquesta obra Pep Canyelles ha optat per treballar amb ferro, com quasi sempre, tot i que a vegades també treballa amb fusta. Un conjunt d’arcs sobre una estructura de ferro conformen l’obra, es tracta d’una escultura plena de vitalitat i moviment gràcies a les corbes que conformen la part superior de la peça. "

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Clara Guixer

Materials:Ferro



Autor

Escultor:Pep Canyelles

Més informació:Viquipèdia Josep Canyelles Sabater

Pep Canyelles, font:Viquipèdia

Veure més Art Públic Sants Montjuïc


dimecres, 28 de setembre del 2022

Escultura Sense retorn núm. 2

 

"El mateix any que encarà la seva primera obra realment ambiciosa, l’escultura monumental que l’Ajuntament de Barcelona li encarregà per a la via Júlia (1986), la qual dedicà “als nous catalans”, els emigrants, Sergi Aguilar realitza al seu taller de Mataró unes excel·lents peces de ferro, entre elles Sense retorn núm. 2. El nom del títol prové d’un vers del poeta Dylan Thomas, aquest recurs posa de manifest la importància que l’artista atorga a la metàfora a l’hora de crear les seves peces. Considera la geometria com un pretext per construir, considera que l’ús de la geometria mai ha de ser literal, sempre s’ha d’utilitzar en sentit metafòric. Aquest tret, l’ha allunyat del minimalisme o el purisme geomètric. No obstant, totes les seves peces mantenen alguna mena de nexe amb el minimalisme i el constructivisme (fins i tot se’l ha considerat un “constructivista orgànic”). L’admiració per un seguit d’artistes com Julio González, Constantin Brancusi, Richard Serra i Jorge Oteiza, contribueixen a entendre el grau de depuració que veiem en les seves obres quan es contemplen per primera vegada. Treballa fonamentalment a partir del pla i les seves interseccions, ha aconseguit dotar les seves obres d’una potència i d’una puresa formal sense que això afecti l’emotivitat de l’obra.

Es tracta d’una escultura composta per acer i descansa sobre una planxa del mateix material. Aquesta obra forma part del període creatiu en que Sergi Aguilar incorporà elements a les seves obres com ara l’acer, l’alumini i la fusta. Elevada per un pedestal de marbre, ocupa un lloc discret en l’espai però, alhora permet ser contemplada des de diferents punts de vista i apreciar des de diferents angles la tridimensionalitat de l’obra. Partint de la idea que objecte i entorn han d’estar en permanent diàleg, l’artista qüestiona el paper del “lloc” i la seva relació amb “l’objecte” partint d’estructures geomètriques."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Clara Guixer

Materials: Acer i Marbre




Autor

Escultor:Sergi Aguilar

Més informació:Viquipèdia Sergi Aguilar Sanchis

Sergi Aguilar, font:Viquipèdia

 
Veure més Art Públic Sants Montjuïc

 

Escultura Creuament

 

"Mitjançant la tensió entre estructures, Elisa Arimany crea una metàfora, un símbol de la tensió que hom experimenta en el seu dia a dia. El concepte “dicotomia” és present en cada una de les seves obres: el immobilisme i la vitalitat, l’opressió i la llibertat, que la persona manté amb la societat, amb la família o inclús amb ella mateixa. L’expressió per mitjà de materials purs i simples li serveix com a mecanisme d’autoanàlisi, malgrat no n’extregui una interpretació concreta. Les seves peces adquireixen la dimensió d’obres obertes, és a dir, on els conceptes vitals i els materials es manifesten per aconseguir una dimensió humanista de l’obra d’art. Creuament (1990) és un clar exemple de l’estil d’Arimany: dues estructures rígides que se sostenen i al mateix temps s’oprimeixen, sotmeses a la petita estructura de pedra, la qual actua com a element equilibrador. El diàleg entre materials on l’element “perdedor” és el més natural (entre la pedra i la ceràmica, segons Arimany, l’única diferència és que la primera està cuita per la naturalesa). No obstant, la intervenció de l’artista és mínima, es limita a donar-los-hi energia mitjançant la combinació, sense dominar-los. La seva obra es caracteritza per la valoració dels materials, per la qualitat del disseny, per la riquesa de l’acabat i per la seva vocació, en els seus treballs de caràcter artesanal, d’atorgar-los sentit simbòlic. D’aquí la seva afirmació: “Voldria expressar la meva manera de veure el món i no tinc prou paraules. És per això que, humilment, ho haig de fer amb fang, pedres o ferro”.

Malgrat la rigidesa dels materials utilitzats i la duresa de les seves formes, l’obra es presenta a l’espectador com una escultura dinàmica, que cal contemplar des de diferents punts de vista per apreciar com s’integra en l’entorn. Un altre aspecte important a destacar és la semblança, quasi buscada, de les bigues de ferro que conformen la coberta d’aquest espai i el material amb el que l'artista treballa. Aquesta semblança contribueix a reforçar la integració de l’obra en l’espai. La dicotomia que Arimany busca en l’obra és un símbol perfectament aplicable al lloc on se situa l’escultura, així doncs, immobilisme i vitalitat, són dues situacions que es poden trobar en aquest espai i que, al mateix temps, l’autora aconsegueix expressar a partir de materials purs i simples."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Clara Guixer

Materials:Ferro



 

Autor

Escultora:Elisa Arimany

Materials:Viquipèdia Elisa Arimany

Elisa Arimany, font:Viquipèdia

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

      


dimarts, 27 de setembre del 2022

Escultura Déu Neptú

 

"El mateix Neptú de la cascada del parc de la Ciutadella és el que s'aixeca al canal del parc de l'Espanya Industrial, ja que n'existia una altra còpia als magatzems municipals. Obra de Manuel Fuxà, que data del 1881, és una referència constant al paisatge del parc de l'Espanya Industrial des de la seva inauguració, el 26 d'octubre de 1985. No es coneixen dades sobre l'origen d'aquesta còpia, però existeix la possibilitat de que es tracti de l'obra que originalment havia estat a la Cascada del Parc de la Ciutadella i que, en deteriorar-se molt, aquella hagués estat substituïda per una de nova. L'original, deteriorada, s'hauria guardat en un magatzem, d'on hauria estat recuperada, un cop molt restaurada, per posar-la al Parc de l'Espanya Industrial. Feliu Elías, en la seva monografia sobre escultura, ja escrivia el 1928 que l'original era "tota escrostonada"."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

 

"Una imposant figura de Neptú, el déu del mar de la mitologia clàssica que sovint decora fonts i d'altres monuments en què és present l'aigua, habita el llac artificial del Parc de l'Espanya Industrial. De rostre sever, duu abundant barba i cabells arrissats. Amb la mà del braç dret -braç que forma un angle de vora quaranta-cinc graus- empunya el seu atribut característic, la forca de tres puntes o trident, mentre amb la mà esquerra es recull el drap de plecs gruixuts que duu lligat a la cintura i deixa veure part de la seva musculosa anatomia.

Com altres escultures del Parc, procedeix dels magatzems municipals i ofereix, tret del que fa a la posició del braç dret, la mateixa figura que el Neptú que des del 1881 domina les aigües de la Cascada del Parc de la Ciutadella (en aquest, el braç forma un angle quasi recte). Ambdós mostren al pedestal la firma de l'autor: Manuel Fuxà (Barcelona, 1850-1927), escultor que es féu càrrec d'una gran quantitat de monuments públics per a ciutats catalanes i espanyoles, i fou alhora professor de l'Escola de Llotja, centre on es formà i del qual arribà a ser director. Amb tot i que les figures de Neptú revelen tant el realisme que va saber conferir als volums i les vestidures com la gran habilitat tècnica que el va distingir, Fuxà és recordat sobretot pels monuments que erigí a destacades personalitats històriques com Bonaventura Carles Aribau (Parc de la Ciutadella, Barcelona), Gaspar Melchor de Jovellanos (Plaza del Seis de Agosto, Gijón) o Francesc de P. Rius i Taulet (passeig de Lluís Companys, Barcelona), entre d'altres."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona- Art Públic - Anna Maria Guasch

Materials:Pedra amb element metàl.lic








Més informació:Viquipèdia Déu Neptú

Neptú, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Manuel Fuxà

Més informació:Viquipèdia Manuel Fuxà i Leal

Manuel Fuxà per Ramon Casas, font:Viquipèdia

Veure més Art Públic Sants Montjuïc