TRESORS a BARCELONA

divendres, 6 de maig del 2022

Medallons del Llangardaix Parc de la Ciutadella

"Josep F. Ràfols (1889-1965) va conèixer Gaudí i a ell es deu la primera monografia sobre l'arquitecte reusenc. S'hi explica com el jove Gaudí, encara estudiant, va participar activament en el projecte de la cascada de la Ciutadella fins al punt que atribueix el disseny de la monumental cascada al jove Gaudí, al·legant que entre els seus arxius hi havia una fotografia del palau de Longchamp de Marsella. Els historiadors posteriors admeten en general que segurament sí que el jove Gaudí va treballar amb Fontseré, però sempre com a ajudant, i difícilment s'accepta que dissenyés tot el conjunt. És més probable que actués sota les ordres del seu mestre i que, com a molt, s'encarregués d'algun detall, com ara els dos relleus que hi ha a la entrada de l'Aquarium -l'estructura que s'aixeca darrera del Naixement de Venus- i que, un cop més, Ràfols afirma que són del jove Gaudí. Però pot ser més interessant recalcar la formació que el jove Gaudí va rebre de Fontseré que no pas intentar trobar quina part va ser dibuixada pel geni modernista quan aquest encara només era un estudiant. Ràfols no esmenta la construcció de la grotta sota l'Aquarium, un element possiblement ja oblidat als anys 20 però que podria ser un punt de connexió entre l'estètica vuitcentista i l'arquitectura gaudiniana. La grotta representa la manera que es tenia a l'època d'entendre i interpretar el natural, encara que estigués feta de guix, com un decorat, i plena de falses estalactites. Aquesta concepció és radicalment diferent a la que desenvoluparà Gaudí anys més tard: només cal observar les passarel·les del Parc Güell per entendre que Gaudí no crea cap decorat, cap atracció, sinó que vol integrar l'arquitectura dins el paisatge. La grotta de la Ciutadella representa l'aproximació més evident de l'arquitectura a la natura des d'una òptica vuitcentista, i és de la que va haver de partir Gaudí per desenvolupar la relació entre arquitectura i natura. La participació del jove estudiant en aquest projecte, per mínima que fos, doncs, representa un punt important en l'aprenentatge de Gaudí que, com tots els arquitectes, a part d'inspiració també va haver d'estudiar i aprendre l'ofici."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Antoni José Pitarch i Llorenç Bonet

Materials:Pedra calcària

Més informació:Viquipèdia Cascada del Parc de la Ciutadella
Cascada del Parc de la Ciutadella, font:Viquipèdia

Autor

Disseny dels Medallons:Antoni Gaudí i Cornet

Disseny general:Josep Fontseré

Més informació:Viquipèdia Antoni Gaudí

Antoni Gaudí, font:Viquipèdia

Més informació:Viquipèdia Josep Fontseré i Mestre

Josep Fontseré, font:Viquipèdia

Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

dimecres, 4 de maig del 2022

Escultura Orgànic

"Del 13 d’abril al 16 d’octubre de 2011 va estar oberta al Museu de Ceràmica de Barcelona, situat aleshores al Palau de Pedralbes, una exposició titulada “Terres Blaves”, en homenatge a la que va ser la seva directora entre els anys 1974 i 1996 Trinidad Sánchez Pacheco (1931-2001) en complir-se deu anys de la seva mort. Sota la seva direcció s'havia tornat a obrir el 1974 a Montjuïc el Museu de Ceràmica, que portava deu anys tancat, i durant els 22 anys que hi va estar al capdavant el museu es va modernitzar i va prendre embranzida, situant-se entre els millors del món en la seva especialitat. Al final dels anys sota la seva direcció el museu es va traslladar finalment al Palau de Pedralbes.

Aquesta exposició d'homenatge de l'any 2011 es va muntar al mateix Palau de Pedralbes amb una selecció de peces del fons del museu que tenien en comú el seu color blau, que s'obté a partir del que es considera el pigment per a ceràmica més antic i el que aporta més matisos i tons. S'hi van posar, doncs, peces de color blau de grans figures com Picasso, Braque, Miró o Gardy-Artigas; de ceramistes vinculats a Trinidad Sánchez Pacheco, como Maria Bofill, Antoni Cumella, Madola o Rosa Amorós; i també d'altres ceramistes destacats com Lluis Castaldo, Jordi Marcet & Rosa Vila-Abadal, Risto Hämäläinen, Heinz Mack, Yoko Yoshikawa, Carme Collell, Mia Llauder, Núria Pié, Carme Balada, Maria Teresa Gironés, Rosa Cortiella, Teresa Capeta o Xavier Mañosa.

Un any després de l'exposició, a finals del 2012, el museu va tancar les seves portes i la seva col·lecció va passar al futur Museu del Disseny de Barcelona, inaugurat dos anys més tard, a finals del 2014, en l'edifici conegut popularment com “la grapadora”, a la plaça de les Glòries Catalanes.

Una de les peces d'aquella exposició del 2011 es va recuperar per a la làmina d'aigua situada a l'entrada principal del nou Museu del Disseny, q uasi coincidint amb la seva obertura al públic. Encara que el públic accedeix normalment al museu des de l'entrada per la plaça de les Glòries Catalanes, per raons òbvies, l'entrada que va ser concebuda pels arquitectes com a principal es troba per la part del darrera de “la grapadora”. Situada en un nivell inferior, set metres més avall, és una part més recollida, amb arbres i té un gran estany central, en la part més pròxima al carrer de Badajoz i la Torre Agbar. Un segon estany longitudinal a un nivell encara més baix, delimita el perímetre posterior de l'edifici i permet que entri llum al primer nivell subterrani. I en aquesta làmina d'aigua es van posar durant els nadals del 2014, les 24 peces de ceràmica que originàriament portaven el títol Orgànic i que, en paraules de l'autora, “és una metàfora del diàleg de 24 formes triangulars esmaltades en blau, flotant en l'aigua i en forma de tres triangles, com homenatge a Trinidad Sánchez Pacheco”. És a dir, que l'obra és una veritable trinitat que al·ludeix clarament al nom de l'homenatjada."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

"Una de les obres que no passen desapercebudes però que tampoc està a la vista de tothom, és la instal·lació de Madola al Museu del Disseny de Barcelona.

L’obra de Madola es caracteritza pel seu caràcter informalista i monumental tot i que mai ha descartat la producció de peces petites, i de fet moltes d’elles han estat maquetes d’altres que després ha realitzat en dimensions més grans. L’informalisme matèric és un moviment artístic aparegut a França al principi de la segona meitat del segle XX que engloba tendències abstractes i gestuals que, a Espanya, es poden apreciar a l’obra d’artistes internacionals com la de Joan Miró en una primera etapa i més endavant, a la d’Antoni Tàpies.

La personalitat dinàmica, intensa i passional de Madola encaixa perfectament amb aquest moviment i per tant, força de les seves peces presenten superfícies pintades amb grafitties i erosionades amb la tècnica del grattage. Aquesta tècnica permet obtenir textures esgarrapades, raspades o foradades gràcies a l’ajut de punxons i espàtules que posen en evidencia zones de diferents densitats matèriques de gran efecte visual. El color de les peces és generalment el de l’argila, el dels esmalts blancs i blaus i el de les taques i epigrafies negres. Les tipologies de les obres d’aquesta artista estan vinculades a diferents aspectes de l’entorn humà, com l’aigua: fonts, piques, vasos, urnes, cisternes i canalitzacions; la vida literària: llibres, l’arquitectura i també, l’espai públic. Dins d’aquest últim sector, Madola ha portat a terme set projectes dels quals, el primer i el últim es troben a Barcelona, i tots dos estan en contacte amb l’aigua.

Trinidad és la seva última aportació a l’espai públic, una instal·lació realitzada en homenatge a Trinidad Sánchez-Pacheco que havia impulsat el col·leccionisme de ceràmica contemporània gràcies al qual el patrimoni ceràmic de Barcelona compta amb un important nombre de peces d’artistes nacionals i estrangers que evidencien l’actualitat i la importància del material més mal·leable, versàtil i etern.

La instal·lació està formada per vint-i-quatre peces triangulars irregulars, esmaltades en blau, que configuren un gran triangle que flota en l’aigua d’un llac artificial. Segons l’artista, el diàleg que cada una de les peces estableix amb les demés simbolitza la integració de les arts decoratives en el disseny."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Maria Antonia Casanovas

Materials:Ceràmica pintada

Autor

Escultor:Madola. M. Àngels Domingo Laplana

Més informació:Viquipèdia Madola

Madola, font:Viquipèdia

Veure més Art Públic Sant Martí

dissabte, 30 d’abril del 2022

Casa Ametller

"La xocolata Amatller va ser durant tot el segle XIX i fins a mitjans segle passat una marca tremendament popular, gràcies a la fabricació de taules de xocolata a la pedra que, ratllades, servien per preparar la xocolata desfeta, per prendre calenta, indispensable a la majoria de taules per berenar o per esmorzar, tant entre famílies burgeses com entre les classes populars. Fundada l'empresa el 1797 per Gabriel Amatller al barri de Ribera, una modernització del procés de producció, en una nova fàbrica a Sant Martí de Provençals, i una innovadora política de reclams publicitaris va permetre al seu nét Antoni Amatller Costa (Barcelona, 1851-1910), ja avançat el segle XIX, crear un imperi del que pràcticament només queda la marca, ara ja limitada a un mercat molt reduït. Els cartells d'artistes reconeguts com Ramon Casas, Apel·les Mestres, o Alphonse Mucha i, sobretot, els cromos que anaven amb l'embolcall de cada taula de xocolata, van adquirir una popularitat molt gran, i també els recipients que regalaven, amb la marca de la casa, per preparar la xocolata calenta.

El 1898, Antoni Amatller va fer el que calia esperar d'un industrial ric de Barcelona: fer-se construir una casa a l'Eixample. Va comprar un edifici de pisos anodí dels que ja hi havia al passeig de Gràcia i va encarregar Josep Puig i Cadafalch que el transformés adaptant-lo a la nova sumptuositat modernista. Com era habitual, es va reservar com habitatge propi el pis principal i va posar els altres a lloguer. També com era habitual, al pis principal s'hi accedia per una escala pròpia des del pati interior creat per Puig i Cadafalch. La Casa Amatller va ser el primer edifici modernista que es va fer a la coneguda com la mansana de la discòrdia. Li van seguir a la mateixa primera dècada de segle la Casa Lleó Morera, de Domènech i Montaner, a la cantonada amb el carrer del Consell de Cent; la Casa Batlló, de Gaudí, al costat muntanya de la Casa Amatller; la Casa Bonet de Marcel·lí Coquillat, la menys destacada, al costat mar de la Casa Amatller, i la Casa Mulleras d'Enric Sagnier.

L'activitat industrial d'Amatller va inspirar Puig i Cadafalch per a la modificació de la façana, coronant-la amb un esglaonat que podia inspirar-se en la forma de les preses de xocolata i a la vegada en el gòtic dels palauets urbans dels Països Baixos. L'actuació de Puig va afectar moltes altres parts de l'edifici, tal com han relatat extensament en diversos articles Santiago Alcolea i altres autors, però sobretot les portes d'accés des del carrer, el vestíbul, l'escala, el pis principal i les golfes, apart, és clar, de la façana. Com era habitual en edificis modernistes de categoria, van intervenir artesans de primera fila per a la realització de complements decoratius: paviments, serralleria, vidrieria, bronzes, guixos, passamaneria, ceràmica, marbres, esgrafiats, paper pintat, mobiliari...

Puig va encomanar la part escultòrica a Eusebi Arnau, com va fer en altres obres seves. La realització en pedra dels modelatges en guix d'Arnau va ser feta al taller d'Alfons Juyol al carrer de Muntaner, amb qui treballaven habitualment Puig i Arnau. Una altra de les col·laboracions més destacades entre els tres és el palau del baró de Quadras a l’avinguda Diagonal. En les seves obres a vegades és difícil distingir la mà de cadascun d'ells (i possiblement també d'algun dels dos germans d'Alfons Juyol), ja que Puig dibuixava projectes escultòrics i donava idees, Arnau modelava i Juyol realitzava, incorporant-hi cadascun la seva pròpia personalitat.

Especialment en la última dècada de la seva vida, Antoni Amatller, que va morir jove, als 59 anys, va dedicar-se a les seves dues grans passions, el col·leccionisme i la fotografia. Va reunir una extraordinària col·lecció de peces de vidre, antigues i modernes, aconseguida mitjançant una successió contínua de viatges a països exòtics, i també de pintures, fotografies i tota mena d'objectes. Va instal·lar el seu laboratori de fotografia a les golfes de la casa Amatller.

A la seva mort el 1910, la casa i les col·leccions d'objectes i fotografies van ser heretats per la seva única filla, Teresa (1867-1960), nascuda del matrimoni amb Càndida Cros Girona. Teresa va mantenir-se soltera i va viure cinquanta anys més a la casa, fins a la mort. Poc abans de la guerra civil va portar a terme algunes reformes al pis principal per adaptar-lo a l'exposició dels objectes col·leccionats pel seu pare. Però es va conservar essencialment tota la decoració escultòrica i la major part del mobiliari, el que ha fet que el pis principal sigui un dels pocs de Barcelona que encara conserven quasi íntegrament la riquesa ornamental i l'atmosfera de les cases burgeses de l'Eixample.

Teresa Amatller, assessorada pel historiador de l'art Josep Gudiol Ricart (1904-1985), quan aquest va tornar de l'exili el 1941, va crear la fundació Institut Amatller d'Art Hispànic amb l'objectiu de que les col·leccions reunides pel seu pare es poguessin conservar quan ella morís. Això es va produir el 1960 i des d'aleshores la fundació, amb seu al pis principal de la mateixa Casa Amatller durant gairebé cinquanta anys, ha valoritzat l'exhibició i difusió de la col·lecció. L'explosió del turisme de masses atret pel modernisme a partir dels Jocs Olímpics de 1992 ha convertit l'edifici en lloc de visita obligada. Davant seu hi ha permanentment una massa compacta de visitants.

L'Institut Amatller d'Art Hispànic és obert a la consulta d'un arxiu fotogràfic amb 350.000 negatius i a una biblioteca amb més de 26.000 títols. La col·lecció de negatius, que Amatller va començar tot just acabada la construcció de la casa, està formada sobretot per plaques de vidre, nitrats i acetats i està centrada quasi exclusivament en edificis i obres d'art. Hi ha milers de mostres d'arqueologia, arquitectura, escultura, orfebreria, metal·lúrgia, vidre, ceràmica, tèxtil, pintura, dibuix, il·lustracions de llibres, estampes, classificades cronològicament i territorialment. La major part ja ha estat digitalitzada..."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

"La Casa Amatller és una remodelació de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch entre l’any 1898 i el 1900. La casa ja existia, era un edifici construït el 1875 pel mestre d’obres Antoni Robert i conegut com a Casa Martorell. Un edifici de tres pisos, d’estil neoclàssic propi del Pla Cerdà. Antoni Amatller compra l’edifici el 1898 i li encarrega a Puig que li faci una remodelació. Puig i Cadafalch va intervenir específicament en la reforma de la façana, planta noble, el vestíbul, els espais comuns (escala de veïns i celobert), i l’estudi fotogràfic al capcer de la casa. Puig i Cadafalch inicià el seu projecte amb diversos esbossos de la façana. La forta personalitat del propietari i interessos propis es veuen reflectits en el treball de l’arquitecte.

Puig i Cadafalch afirmava que “la seva arquitectura era l’expressió plàstica dels ideals de la Renaixença”. Moviment cultural nascut amb la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles d’imposició del castellà. En aquesta recuperació del passat gloriós de Catalunya, hi ha un retrobament en el passat medieval, quan els catalans eren amos del Mediterrani. A la Casa Amatller Puig s’inspira en el gòtic català amb una clara influència de l’edat mitjana. També recuperarà a través de les escultures d’animals aquell bestiari medieval que era un recull de bèsties i monstres d’inspiració medieval que tenien una finalitat pedagògica, és a dir, d’enumerar les virtuts i els defectes seguint la tradició de la faula.

Els arquitectes de tombants de segle també eren dissenyadors o interioristes, és a dir, s’ocupaven de tots els detalls de l’obra. Puig no va ser una excepció, i va dissenyar les ceràmiques de la façana o el mobiliari interior de la residència dels Amatller. Però òbviament Puig i Cadafalch no va poder fer tota l’obra sol, i es va envoltar de més de 50 artistes, artesans i industrials que van col·laborar per fer-ho possible i sense els quals el Modernisme no hagués estat possible. Les factures de tota l’obra es conserven a la Casa, per tant, podem posar nom i cognom a aquests personatges, com per exemple Francisco Riera que va ser l’empresa constructora.

Puig trencarà l’homogeneïtat suggerida pel Pla Cerdà d’Eixample de Barcelona amb la seva proposta per a la façana principal de l’edifici, no només perquè l’edifici excedia l’alçada permesa per l’Ajuntament de Barcelona, sinó per la utilització de diferents materials que van donar color a la façana: ceràmica, ferro, esgrafiat, vitrall... Tot i l’aparença asimètrica i fins i tot desordenada que mostra la façana, Puig va seguir un cànon que es repeteix a la façana i que està marcat pels ferros que sostenen el balcó principal. Per tant, la desorganització de la façana no és real sinó aparent. El cos central de la façana està embellit amb esgrafiat obra de Joan Paradís, i el capcer amb una combinació de ceràmica policromada i ceràmica vidriada dissenyada per Puig i produïda per Pujol i Bausis. La ceràmica central del capcer apareix la flor de l’ametller amb dues A d’Antoni Amatller (els dibuixos d’aquestes ceràmiques es conserven a l’ANC). També trobem de manera abundant a la façana el ferro, element utilitzat habitualment durant aquests anys, i on destaquen el puja-mobles de la casa que representen dracs. La forja és obra de Manuel Ballarín.

L’arquitecte va dissenyar dues portes d’accés a l’edifici, una més ample pels cotxes i carruatges, i una altre més petita com a porta de veïns. A l’altre banda de la façana, on ara hi ha l’actual porta d’accés a un comerç, originalment era una finestra. El local ja estava pensat per ser un comerç i no un habitatge, però l’accés al local es feia a través del vestíbul i no de la façana. A les portes d’entrada a l’edifici ens apareixen representades les arts: la pintura, l’escultura, l’arquitectura i la música. Als capitells dels marcs de les portes apareixen també diferents escenes com un zíngar amb un os o una bella dama lluitant amb una bèstia. Al centre es representa el patró de Catalunya, sant Jordi matant al drac, amb la princesa amb llarga cabellera observant-lo des del pis principal. També trobem un escut sostingut per dos lleons on s’escriu en números romans “Any 1900”, que va ser l’any en què es va acabar l’obra. Els responsables de l’escultura van ser Eusebi Arnau i Alfons Juyol.

La porta principal està coronada amb una parella de catalans que van vestits amb la indumentària pròpia, i representen l’hereu i la pubilla, i van acompanyats d’uns animals que estan tocant instruments. Ambdós ens estan donant la benvinguda a casa de dos catalans. Al centre de la porta hi ha la representació d’una carlina (flor del cardo) que feia la funció de mirilla. La carlina es posava a les cases de pagès per espantar les turmentes i el mal temps, de fet és com un amulet que protegeix la casa.

Al pis principal, la finestra del dormitori d’Antoni Amatller està ornamentada amb una escultura d’una dona gran que s’estreny les mans que podria ser una “celestina” que està vigilant a la princesa, i a l’altre banda apareix un home que sosté una càmera de fotografies de caixa i que fa referència a l’afició d’Amatller a la fotografia.

La tribuna, ubicada al dormitori de Teresa Amatller, se’ns presenta una gran A majúscula en al·lusió al cognom de la família i a l’interior petites A majúscules i la flor de l’ametller. En els desaigües s’escriu un poema en lletra gòtica i català no normalitzat, de Dolors Monserdà que diu: L’atmetller floreix / lo bon temps s’acosta / ab sos nius d’ausells / y sos poms de roses.

I al balcó del pis principal es poden veure les tres al·legories al·lusives a les activitats que definien a Antoni Amatller. Sobre les llindes de cadascuna de les tres obertures es van esculpir els símbols, respectivament, de la indústria, de les arts i el col·leccionisme. A les cartel·les d’on arrenquen els trencaaigües, un grup d’animals que duen a terme activitats humanes concreten el significat de cadascuna de les al·legories. Al balcó de l’esquerre trobem un escut amb un compàs, un ganivet, un martell i un peu de rei o nònius, juntament amb uns conills que fonen ferro i unes mones que el forgen a l’enclusa. Al mig hi podem veure un llibre obert i una càmera d’acordió com a atributs a les arts, que es complementen amb uns ases escriptors amb indumentària que recorda Miguel de Cervantes i ulleres i uns gossos fotògrafs. Finalment a la dreta hi ha un tercer escut amb diversos objectes de vidre i ceràmica flanquejats per unes granotes que bufen vidre i uns garrins ceramistes. D’aquesta manera, Antoni Amatller es presenta com un exemple d’aquella burgesia il·lustrada catalana sorgia de la Renaixença, que entre altres coses van fer possible el Modernisme gràcies al seu mecenatge.

Puig va haver de pensar una solució per encabir l’afició a la fotografia del seu client. El capcer esglaonat de la Casa Amatller, una solució tan pròpia d’Alemanya i dels Països Baixos com singular a Catalunya, va ser una conseqüència directa. Era la solució de façana que millor combinava amb la cobertura a dos vessants necessària per a una bona il·luminació de l’estudi fotogràfic d’Antoni Amatller. Únicament gràcies al permís extraordinari que es concedia als fotògrafs per instal·lar els seus estudis als terrats dels edificis en una època que la llum natural era indispensable, Puig va poder dur a terme un projecte que excedia les normes urbanístiques municipals de l’època."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Santiago Alcolea Blanch

Materials:Pedra, vidre, fusta i ferro

Més informació:Viquipèdia Casa Amatller

Casa Amatller, font:Viquipèdia
Autor

Escultor:Eusebi Arnau, Alfons Juyol Bach

Més informació:Viquipèdia Eusebi Arnau

Eusebi Arnau, font:Diderot.info

Més informació:Viquipèdia Alfons Juyol i Bach

Alfons Juyol, font:Viquipèdia

Esgrafiats:Joan Paradís i Figueras

Joan Paradís i Figueres. Ben poques dades es tenen d’aquest estucador i esgrafiador de qui se sap estava actiu a Barcelona durant el període modernista, època en la que hi tenia una de les empreses més importants del ram com la Casas o la Romeu i Casadevall.

Es te constància que va treballar en edificis de la importància de la Casa Antoni Amatller al passeig de Gràcia, la Casa Manuel Macaya al passeig de Sant Joan, i la Casa Manuel Felip al carrer d’Ausiàs March, les dues primeres obra de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch i la darrera de l’arquitecte Telm Fernàndez i Janot. Curiosament, tots tres edificis acabats amb poc temps de diferència, la Casa Amatller l’any 1900 i les cases Macaya i Felip l’any 1901.

Mosaics:Mario Mariaglano

Mario Maragliano (Gènova, 1864 – Barcelona, 1944). Va deixar els seus estudis a l’Escola Musical de Gènova per dedicar-se a la ceràmica, interessant-se per l’estudi de diverses tècniques dels mosaics, i especialment en el seu tractament a Ravenna i a la regió del Vènet en general. Als vint anys es va instal·lar a Barcelona on la seva innovadora obra va tenir una ràpida acceptació que aviat s’estengué per arreu, fent que Maragliano obrís un taller a Madrid.

Va treballar en alguns dels edificis més representatius del Modernisme cridat pels grans arquitectes del moment. Així, hi ha decoració en mosaic seva a la cripta de la Sagrada Família de Gaudí; a l’església de les Saleses de Joan Martorell; a la Casa Amatller de Josep Puig i Cadafalch, destacant, però, les seves col·laboracions amb Lluís Domènech i Montaner al Palau de la Música Catalana i l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau a Barcelona, al Rosari Monumental de Montserrat i al Seminari de Comillas.

Pavimento:Pujol i Bausis

Més informació:Viquipèdia Fàbrica Pujol i Bausis

Antiga fàbrica de ceràmica Pujol i Bausis a Esplugues de Llobregat, coneguda popularment com "la Rajoleta", font:Viquipèdia

Serralleria:Manuel Ballarín Lancuentra

Més informació:Viquipèdia Manuel Ballarín Lancuentra

Manuel Ballarín, font:Viquipèdia

Mobiliari:Gaspar Homar

Més informació:Viquipèdia Gaspar Homar i Mezquida

Gaspar Homar, font:Viquipèdia

Arquitecte:Josep Puig i Calafall

Més informació:Viquipèdia Josep Puig i Cadafall

Josep Puig i Cadafall, font:Viquipèdia

Veure més Art Públic Eixample

divendres, 29 d’abril del 2022

Escultures edifici ICS

"A la cantonada de la gran via de les Corts Catalanes amb el carrer de Balmes s’aixeca l’actual seu de l’Institut Català de la Salut que va substituir, en obtenir Catalunya l’autonomia i els traspassos de la sanitat pública, els organismes que gestionaven la Seguretat Social durant el franquisme i la transició. Aquest edifici va ser construït els últims anys de la dècada dels quaranta segons un projecte del 1946 de l’arquitecte Lluís Bonet Garí. L’estil de l’edifici, de cinc plantes, s’ajusta al monumentalisme imperant a l’època de la construcció, durant el primer franquisme.

Una de les característiques ineludibles d’aquesta mena d’edificis era la col·locació d’estàtues al·legòriques en fornícules situades als dos costats de la porta principal d’entrada (Gran via-Balmes). En aquest cas, les estàtues fan referència al treball agrícola i la maternitat. Van ser realitzades en el taller dels germans Oslé, i van signades per un d’ells, Miquel, que tenia aleshores setanta anys. El seu germà Llucià va morir poc després d’inaugurar-se l’edifici. La de l’esquerra, porta el títol Sembrador, escrit a la peanya i la de la dreta, Maternidad. A més, hi ha uns relleus situats en l’atri d’entrada, abans del vestíbul principal, un a cada costat, que no estan signats però que van sortir igualment del taller dels Oslé, aprofitant obres seves de joventut. El de l’esquerra representa un segador amb la falç a la mà i una segadora que amb la mà toca un ocell, i el de la dreta un pescador dintre d’una barca que des de la proa posa peixos en una cistella aguantada per una dona situada a fora de la barca.

Finalment, els Oslé, responent a l’encàrrec fet per l’arquitecte, van proporcionar dos altres relleus seus, també sense signatura, que queden situats sobre la porta d’entrada per Gran Via 599. El de l’esquerra representa cinc angelots jugant amb un peix i el de la dreta una parella jove situats davant d’un vell assegut amb un mall a la falda. El noi jove està agenollat amb les mans esteses i ella de peu al darrere. Les sis obres responen sense desviacions creatives el que n’esperava l’organisme oficial que els va pagar. Al·legories romàntiques del treball, en l’estil academicista i realista que volia l’estètica franquista de l’època: la pesca, l’agricultura, la indústria i el paper secundari de la dona. Els germans Oslé, juntament amb Frederic Marès, van ser els que van treballar més intensament a Barcelona aquells anys amb encàrrecs oficials.

L’arquitecte va preveure en el projecte un nombre més gran d’escultures per decorar l’exterior de l’edifici. En concret havien d’anar també tres relleus sobre la porta del carrer de Balmes, on hi hagué inicialment ambulatoris d’atenció sanitària, així com vuit figures en la balustrada de la primera terrassa i quatre voltant la base del templet octogonal coronat per obeliscs que a manera d’àtic hi ha a la part més alta de l’edifici. Però a l’hora de la veritat, el pressupost del Ministerio de Trabajo no ho va permetre i l’arquitecte Lluís Bonet Garí va derivar l’encàrrec que havia fet a diversos escultors cap al proper gratacels del Banco Vitalicio (al xamfrà del passeig de Gràcia amb la gran via de les Corts Catalanes), l’entitat promotora del qual va poder finançar sense problemes el cost de les figures que omplen les terrasses de l’edifici, previstes inicialment per al de l’INP. Cal recordar que Bonet Garí va dirigir alhora les obres de construcció dels dos edificis, d’estil monumentalista força semblant, i inaugurats amb pocs mesos de diferència. El del Banco Vitalicio va obrir al públic el gener de 1950, i el de l’INP l’any següent. Per cert que ho va fer de manera molt discreta, sense pompa inaugural, cosa poc habitual en el franquisme. Es volia que la seu central de l’INP a Madrid i la delegació barcelonina, construïdes simultàniament, estiguessin acabades alhora i s’inauguressin amb les sessions del I Congreso Iberoamericano de Seguridad Social, una de les primeres reunions internacionals fetes a Espanya durant aquells anys de bloqueig diplomàtic. Les sessions es van portar a terme del 23 de maig al 3 de juny del 1951. La sessió inaugural va servir d’inauguració de la nova seu de l’INP al carrer d’Alcalà, de Madrid, amb presència de Franco, cinc ministres del govern espanyol i representants de diversos països (Colòmbia, Perú, Xile, Bolívia, Argentina, República Dominicana, Brasil, Filipines i Irlanda). La cloenda s’havia de fer a la nova seu de l’INP a Barcelona, però l’estat de les obres no ho van permetre i es va haver de fer al Saló de Cent de l’Ajuntament, amb funcionaris de segona fila.

Quan Franco va venir a Barcelona del 28 de maig al 20 de juny del 1952, per assistir als actes del Congrés Eucarístic Internacional, no es va considerar convenient incloure en el seu programa d’activitats la inauguració d’aquest edifici, que ja era en servei, potser pel mal record que per als barcelonins tenia aquell indret. En el solar hi havia existit un edifici que va resultar destruït durant la guerra a causa d’una bomba de l’aviació franquista que va caure el 17 de març de 1938 sobre un camió de trilita que, circulava en aquell moment per la gran via, causant un gran nombre de víctimes mai quantificades amb precisió però que sumades als bombardeigs que va haver-hi el dia abans i el posterior, els pitjors de la guerra, van deixar un rastre de prop d’un miler de morts i molts més ferits.

Després d’aquestes dues obres, Lluís Bonet Garí, que havia treballat ja en altres encàrrecs oficials de la postguerra i en la reconstrucció de temples, va dedicar-se sobretot a la continuació de les obres de la Sagrada Família de les que, a la seva mort, es va fer càrrec el seu fill Jordi Bonet Armengol.

El primer organisme que va ocupar l’edifici fou l’Instituto Nacional de Previsión. Aquest organisme, creat el 1908 pel barceloní Josep Maluquer, esdevingué ja amb la monarquia i la República la primera institució encarregada de la seguretat social espanyola, que va anar evolucionant fins a prendre cos en el Seguro Obligatorio de Enfermedad implantat pel règim franquista el setembre de 1944 i la Seguridad Social, que el va substituir el 1964. Per a gestionar la recaptació de les contribucions al Seguro Obligatorio de Enfermedad i altres prestacions de l’Instituto Nacional de Previsión, i el pagament de les prestacions, es van anar construint a totes les capitals de província grans edificis como seus centrals de l’INP durant la segona meitat dels anys quaranta i la primera dels cinquanta.

Durant la crisi econòmica dels anys finals del franquisme i primers de la transició es formaven a la porta de l’edifici llargues cues d’aturats que hi anaven a segellar les targes del subsidi, ja que encara no existia l’INEM. En més d’una ocasió la policia va intervenir de manera contundent per dissoldre manifestacions sindicals de protesta. En passar de l’INP a l’INSS, l’edifici va ser sotmès a importants obres de rehabilitació. L’INP va quedar extingit el novembre de 1978 com una de les conseqüències dels Pactos de la Moncloa i va ser substituït per l’Instituto Nacional de Salud (INSALUD), pel que fa a les prestacions mèdiques; l’Instituto Nacional de la Seguridad Social (INSS), per a les prestacions econòmiques, i l’Instituto Nacional de Servicios Sociales (INSERSO), per a la gestió de serveis socials. Tots ells van quedar després absorbits pels organismes autonòmics que ara tenen la seu en aquest edifici. A més de la planta semisoterrani, l’edifici compta amb un refugi antiaeri, ja que un decret de novembre del 1944 obligava a fer-ne en tots els grans edificis oficials de nova construcció a la mateixa època que es construïa una gran xarxa de fortins al Pirineu. Eren uns anys que el franquisme temia un eventual atac dels països aliats contra el nazifeixisme en la Segona Guerra Mundial. El refugi no es pot visitar, per raons de seguretat."