"El 20 de novembre del 1902, l'Ajuntament de Barcelona
va prendre la decisió d'aixecar monuments a Verdaguer (feia cinc mesos
que havia mort), al doctor Robert i a Pi i Margall. De tots tres, el que
més de pressa es va començar va ser el del doctor Robert: la primera
pedra es posà el 1904 i la inauguració del monument acabat es va poder
fer el 1910, quan ni tan sols s'havia posat la primera pedra dels altres
dos. La de Verdaguer es va posar el 1914 i la de Pi i Margall, el 1915.
El monument a Verdaguer va trigar deu anys a acabar-se i el de Pi i
Margall en va trigar vint, després de nombroses incidències.
El gener del 1907, l'Ajuntament va refermar la
decisió d'aixecar un monument a Pi i Margall apuntada cinc anys abans.
El juliol de 1908 es va decidir l'emplaçament, a la cruïlla, acabada
d'urbanitzar, del passeig de Gràcia amb la Diagonal i es va designar
l'escultor Miquel Blay com a autor.
Francesc Pi i Margall (Barcelona, 1824 - Madrid 1901)
va ser un dels quatre presidents de la Primera República i un dels
símbols bàsics del republicanisme federal.
El 19 de setembre de 1915 es va fer la cerimònia de
col·locació de la primera pedra del monument que no va suposar altra
cosa que un acte polític promogut pels republicans en un moment que
ocupava l'alcaldia, accidentalment, el primer tinent d'alcalde, el
radical Pich i Pon. A les eleccions de novembre de 1913 s'havien acabat
ja els anys de clara hegemonia republicana a l'Ajuntament barceloní i la
Lliga era, de fet, el motor municipal, tot i que es mantenia un govern
de col·laboració entre els dos partits.
La cerimònia de la primera pedra es va repetir un any
i mig més tard, l'abril de 1917, però tampoc no va servir de gran cosa
perquè el projecte es convertís en realitat. Encara que Miquel Blay
havia fet el seu treball, un bust de notables dimensions, l'hegemonia
creixent de la Lliga a l'Ajuntament va anar retardant-ne la col·locació
fins que el cop d'estat de Primo de Rivera la va deixar congelada del
tot.
L'Ajuntament republicà del 1931 recuperà la idea,
però va desestimar l'obra ja feta de Blay i, de moment, va posar un
altre bust de Pi i Margall, obra de l'escultor Felip Coscolla, a la
rotonda central de la cruïlla coneguda com el Cinc d'Oros.
El nom popular de Cinc d'Oros donat al lloc provenia
de l'efecte visual (evocador de les figures del naip) que produïen la
rotonda central de la cruïlla del passeig de Gràcia amb la Diagonal, i
quatre dels sis fanals col·locats als extrems d'aquesta mateixa cruïlla.
Aquests fanals, obra de Pere Falqués de l'any 1909, van ser la cirereta
de la urbanització de l'indret, completada poc després del canvi de
segle. Els fanals, retirats el febrer de 1957 perquè obstruïen el
trànsit, van anar a parar a l'avinguda Gaudí quan aquesta es va
convertir en una rambla, el setembre de l'any 1985. Falqués havia estat
també l'autor dels fanals/bancs modernistes posats al llarg del passeig
de Gràcia.
 |
Fanals de Pere Falqués a l'avinguda Gaudí
|
L'Ajuntament republicà, decidit a resoldre
definitivament la qüestió, va encarregar als arquitectes municipals
Adolf Florensa i Joaquim Vilaseca un projecte de monument. Aquests van
dissenyar un obelisc que estaria coronat per una al·legoria de la
República i en la base del qual es posaria un medalló amb l'efígie de Pi
i Margall i la dedicatòria del monument. El 31 d'agost d'aquell 1931 va
treure a subhasta les obres, però el concurs per a les escultures no es
va convocar fins al 7 de setembre de 1932, i es fixà el 10 de novembre
com a termini màxim per a la presentació de les propostes de medalló i
al·legoria de la República. El jurat era presidit per Antoni Vilalta i
el formaven el director dels museus, Joaquim Folch i Torres, els
arquitectes autors del projecte, Florensa i Vilaseca, els escultors
Josep Clarà i Josep Llimona, el dibuixant Ricard Opisso, l'arquitecte
Francesc Guàrdia i el crític d'art Màrius Gifreda. Per a la República
van escollir el projecte que portava per lema Flama, obra de
Josep Viladomat, que va ser premiat amb 22.000 pessetes, i per al
medalló el de Joan Pié, premiat amb 3.000 pessetes. El jurat va decidir
atorgar premis suplementaris de 1.500 pessetes a altres set escultures
presentades, entre les quals n'hi havia una de Frederic Marès. Tant
aquest com Viladomat havien proposat l'escultura d'una figura femenina
nua, dempeus, amb el braç aixecat, sostenint un ram de llorer. La de
Marès, però, tenia el cos cobert, de la cintura avall, per uns plecs de
roba. Sembla que la de Viladomat va ser l'escollida perquè s'adaptava
millor a la perspectiva elevada (19 metres) i a la visió circular.
El premi va suposar a Viladomat, que tenia aleshores
32 anys, un gran reconeixement artístic i ciutadà, bé que era ja un
escultor consagrat. El 1927 li havia estat seleccionada una obra per a
la plaça de Catalunya i el 1929 havia fet el monument a Pearson a
Pedralbes, que té certa semblança amb el de la República, i havia
presentat una exposició individual a la Sala Parés. El prestigiós
setmanari Mirador li va organitzar un sopar d'homenatge i li van ploure elogis dels crítics del moment.
Es va assenyalar com a dia de la inauguració el 29 de
novembre de 1934. L'obelisc ja era fet, l'escultura havia estat hissada
al capdamunt i el medalló era col·locat al seu lloc. Però els fets del 6
d'octubre i el canvi polític que van comportar van paralitzar la
cerimònia. Aquell mateix dia, Viladomat va enfilar-se a les bastides
posades entorn del monument i va gravar a la peanya de la seva escultura
les lletres del cognom del president de la República, Azaña. El gener
de 1935 les bastides van ser desmuntades i a final de mes el monument
quedava ja sense tanques. No va haver-hi, de moment, cap cerimònia
inaugural, que va haver d'esperar al triomf del Front Popular, produït
un any més tard.
El 12 d'abril de 1936, el president de la
Generalitat, Lluís Companys, va inaugurar oficialment el monument.
 |
| Obelisc amb l'al.legoria de la República de Viladomat i el medalló de Pi i Margall |
 |
Plaça dels cinc d'Oros amb obelisc, La Flama i els quatre fanals de Pere Falqués, font:Ajuntament de Barcelona
|
Exactament tres anys més tard, el 13 d'abril de 1939, el nou Ajuntament
franquista va prendre l'acord de retirar l'al·legoria de la República
obra de Viladomat i recuperar la de Frederic Marès, que havia quedat en
segon lloc al concurs de 1932. Marès, al costat dels vencedors, s'estava
convertint en l'escultor oficial per excel·lència; li plovien els
encàrrecs de restauracions, reconstruccions i obra nova. Marès va haver
de fer a l'escultura algunes modificacions abans de fondre-la en bronze,
per adaptar-la a la moral imperant, com esculpir els solcs necessaris
sobre el tors nu de la dona perquè semblés que portava una samarreta.
L'escultura no es va posar aquest cop dalt de l'obelisc, sinó a la base.
A dalt s'hi va posar una àliga imperial, la qual cosa va fer que, a la
denominació popular del Cinc d'Oros, s'hi afegís la de "plaça del
lloro".
 |
Obelisc amb aligà imperial i escultura de Marès, font:passioperbarcelona
|
Quan amb la victòria aliada a la Segona Guerra Mundial el
franquisme va anar retirant la simbologia feixista més evident, l'àliga
fou també retirada i, en quedar l'obelisc sense res, aparegué un altre
nom popular: "plaça del llapis".
Durant tot l'any 1939, però, l'estàtua de Viladomat
va seguir dalt de l'obelisc (tot i que el medalló de Pi i Margall va ser
tret el 20 de juny del 1939) fins que el 5 de desembre l'Ajuntament va
assignar una partida de 10.000 pessetes per a les tasques de
desmuntatge. Mentre l'escultura de Viladomat no va ser baixada de
l'obelisc, es va cobrir amb una bandera espanyola. Sembla que, malgrat
que es va plantejar la possibilitat de fondre-la per aprofitar el bronze
en l'escultura de Marès, aquest va rebutjar la idea i l'obra de
Viladomat no va ser destruïda i va quedar guardada en un magatzem
municipal del carrer de Wellington, en una de tantes decisions
sorprenents dels primers temps del franquisme. Això va permetre
recuperar-la a l'arribada de la democràcia i utilitzar-la en un nou
monument a la República a la plaça de Llucmajor.
El 26 de gener de 1940, primer aniversari de
l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona, es va inaugurar el nou
monument, ja sense les obres de Viladomat -l'estàtua de la República i
el medalló de Pi i Margall- i amb l'escultura de Marès i un escut de
l'Espanya franquista al lloc del medalló. La inscripció "Barcelona a Pi i
Margall" va ser reemplaçada per una de nova: "A los heroicos soldados
de España que la liberaron de la tiranía rojo-separatista. La ciudad
agradecida". La primera escultura que s'hi va posar era de guix,
provisionalment, fins que es va fondre en bronze i s'hi va posar el 26
de gener de l'any següent.
Aquesta inscripció es va mantenir fins al 1979 (tot i
que des de tres anys abans era coberta de pintades i pasquins), igual
que l'escut. Aquest fou arrencat de nit per un grup de persones el 14 de
desembre d'aquell mateix any 1979, quan ja feia nou mesos que Barcelona
tenia un Ajuntament democràtic. L'estàtua de Marès segueix al seu lloc,
encara que ha perdut lògicament la dedicació que se li va donar el 1939
a la victòria franquista. A la postguerra va ser objecte d'alguns
atemptats, el més important dels quals tingué lloc el del 30 d'abril de
1946, vigília del Primer de Maig -era el lloc on habitualment es
convocaven les manifestacions clandestines del Dia del Treball- en què
un artefacte explosiu tombà l'escultura.
Quatre dies després de l'intent de cop d'Estat del 23
de febrer de 1981 es va donar a la plaça on es troba el monument el nom
del rei Joan Carles I (anomenada des del 1939 de la Victòria i entre
1933 i 1939 de Pi i Margall) i, posteriorment, es va posar l'escut reial
a la base.
 |
Escultura Victòria de Frederic Marès amb l'escut, font:Viquipèdia
|
El diumenge 30 de gener de 2011, d'acord amb la Llei de la Memòria Històrica, l'estàtua La Victòria
de Marès es va enretirar del monument, passant a formar part de la
col·lecció contemporània del Museu d'Història de Barcelona."
 |
Retir de l'estàtua Victòria, font:Art Públic Barcelona
|
.jpg)
_01.jpg)
