TRESORS a BARCELONA

dimarts, 15 de març del 2022

Monument a Antonio López y López

"El Monument a Antonio López y López va ser un monument commemoratiu dedicat a Antonio López y López de Lamadrid (1817-1883), primer marquès de Comillas, màxim representant de l'alta burgesia barcelonina del segle xix. Es trobava a Barcelona, a la plaça que també porta el seu nom. Va ser inaugurat l'any 1884. En la seva realització hi van intervenir l'arquitecte Josep Oriol Mestres i els escultors Venanci Vallmitjana, Lluís Puigggener, Joan Roig i Solé, Rossend Nobas i Francesc Pagès i Serratosa. Posteriorment també hi va intervenir Frederic Marès. A causa del passat esclavista d'A. López, aquest monument s'ha situat al centre del debat sobre polítiques de memòria en l'espai públic.Finalment, l'estàtua va ser retirada el 2018.

- A dia d'avui romana - el pedestal de pedra projectat per l'arquitecte Josep Oriol Mestre.

A la part inferior hi ha posades diverses inscripcions que constitueixen la dedicatòria del monument. Llegides correlativament diuenː A López y López, gran naviero, senador vitalicio y primer marqués de Comillas. Segueixen les dates de naixement i de mort i unes paraules elogioses del rei Alfons XII.
També a la part baixa de la cara frontal, una placa de marbre conté uns versos de Jacint Verdaguer dedicats al marquès de Comillas, el seu mecenes
Més amunt, a les quatre cares del pedestal, s'hi troben sengles relleus de marbre que fan referència, simbòlicament, a les principals iniciatives empresarials del marquès de Comillas. Són, possiblement, les parts escultòriques del monument que ofereixen major interès. Per la singularitat de les seves temàtiques i per la rellevància dels seus autors dintre de l'escultura catalana del segle xix.
El relleu de la cara frontal, obra de Lluís Puiggener, mostra una figura femenina amb el caduceu, símbol del Comerç, passant les pàgines d'un llibre (de comptabilitat?) que li ofereix una altra figura situada davant seu. Són al·legories de la Societat de Crèdit Mercantil i del Banc Hispano Colonial.
El de la cara posterior, obra de Rossend Nobas, representa una figura femenina amb una cartel·la on es llegeix "López" acompanyada d'un putto amb l'escut de Barcelona. Fa referència a la Companyia Transatlàntica.
El del lateral costat mar, obra de Joan Roig i Solé, mostra dues figures femenines amb els escuts d'Espanya i França cavalcant agermanades sobre unes rodes de tren. Simbolitza la connexió ferroviària entre Espanya i França gràcies als Ferrocarrils del Nord d'Espanya.
El del lateral costat muntanya, de Francesc Pagès i Serratosa, representa una figura femenina amb un escut (al camper, la criatura mitològica, meitat peix, meitat lleó, de l'escut de Manila) acompanyada d'un jove negre que porta la branca d'una planta, possiblement de tabac, ja que es tracta d'una al·legoria de la Companyia de Tabacs de Filipines.
Centrant cada una de les quatre cares de la cornisa s'hi troben els escuts de Barcelona, Santander, Cuba i les Filipines."

Font de la informació:Viquipèdia Antonio López y López

Materials: Marbre, pedra

Més informació:Viquipèdia Antonio López y López

Gravat d'Antonio López de Félix Badillo, font:Viquipèdia

Autor

Escultors dels relleus:Lluís Puiggener,Rossend Nobas,Joan Roig i Solé i Francesc Pagès i Serratosa

Més informació:Viquipèdia Lluís Puiggener i Fernández

Més informació:Viquipèdia Rossend Nobas i Ballbé

Rossend Nobas i Ballbé, font:Viquipèdia

Més informació:Viquipèdia Joan Roig i Solé

Joan Roig i Solé, font:Viquipèdia

Més informació:Viquipèdia Francesc Pagès i Serratosa

Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

dilluns, 14 de març del 2022

Font del Forat de la vergonya

La Font del Forat de la Vergonya és una font que es situa als Jardins del Pou de la Figuera al casc antic de Barcelona, a prop del Mercat de Santa Caterina.

La font té als seus panells laterals mosaics de rajoles de múltiples colors. A la part superior té un gran test de ferro amb plantes. En un dels costats té la següent inscripció: Parc Autogestionat Forat de la Vergonya.

El nom de la font és el nom oficiós amb què els veïns van nomenar un parc autoconstruït per ells durant un conflicte amb l'Ajuntament de Barcelona entre el 1999 i el 2007. A principis dels anys 2000 l'empresa immobiliària encarregada de reestructurar diverses àrees de Ciutat vella va enderrocar diverses illes de pisos per a la requalificació del sòl per a apartaments i un pàrquing. Els veïns van batejar el nou espai buit sorgit on abans hi havia les seves cases com el Forat de la Vergonya i van reclamar un espai verd. Davant del malestar sorgit, un col·lectiu de veïns van posar en marxa un jardí, un hort, zones de joc per a nens, tarima per a espectacles, zona d'esports. Finalment, l'Ajuntament va remodelar la zona i va construir el parc.

Font de la informació:Elpais.com - Manuel Delgado

Materials:Ferro, formigó, trencadís i vegetació

Autor: Desconegut

Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

dissabte, 12 de març del 2022

Escultura Montcada Jazz

"La Sala Montcada, situada al carrer Montcada, 20, a la planta baixa del palau Dalmases, va organitzar una exposició de l'artista nord-americà Rodger Mack, que es va interessar per conèixer els canvis que veia en un barri que havia conegut anys enrere. Així, va entrar en contacte amb la Plataforma d'Entitats de la Ribera, que defensa els interessos del barri. Mack va decidir donar-los una de les escultures que exposava i, fins i tot, li va canviar el nom per rebatejar-la com a Montcada Jazz. L'escultura va ser inaugurada pel regidor de Ciutat Vella, Xavier Casas, durant la Festa Major de la Ribera, el setembre de 1994. Durant uns mesos del 2001, mentre es reformava el passeig del Born i la placeta de Montcada, va ser retirada, però es va tornar a instal·lar al començament de 2002."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"Dues palmeres Fènix de Canàries i dues pilones de recollida de brossa d’última generació fan companyia, en aquest agradable racó de Barcelona, a la graciosa escultura de Rodger Mack Montcada Jazz. L’autor avui desaparegut havia treballat i residit a la ciutat i coneixia bé els avatars de l’antiquíssim carrer de Montcada, i va voler que la seva obra s’hi afegís per fer-hi un petit homenatge, com ho fa de tant en tant aquell sol d’hivern que es filtra pels carrers gòtics de la Ribera.

La placeta de Montcada és com un saló allargassat, avantsala dels palaus nobles que trobem carrer endins i està envoltada d’edificis del segle XVIII, amb els típics balcons que miren al carrer. Allí, l’escultura s’erigeix esvelta entre els vianants que vaguen pel Born i s’aventuren per aquest antic carrer senyorial on avui s’hi congreguen una munió de museus, sales d’exposicions, botigues de souvenirs i comerços de barri.

Montcada Jazz reïx a integrar-se en el conjunt i sintetitza diverses formes típicament locals, com ara la filigrana típica de la forja del modernisme o l’esperit cubista de Picasso, del qual sembla prendre la verticalitat formal de les seves Demoiselles d’Avignon. Amb una volta, a mode de pòrtic, realça l’espai sense imposar-se en ell, talment com aquell músic de carrer que s’inspira a l’instant en allò que l’envolta. Els nusos que fa l’acer semblen evocar alhora la forja dels balcons i els trinos d’un saxofonista imaginari.

Amb el seu plantejament desenfadat, l’escultura es distancia de la robusta i evocadora obra de Jaume Plensa Born, situada ostensiblement al bell mig passeig adjacent, i de la monumentalitat gòtica de la vetusta església de Santa Maria del Mar –cal recordar el llarg degoteig de morts que va envoltar la seva construcció al segle XIV i que traspúa tot el seu perímetre. L’altre fita omnipresent la marca el pebeter que Helio Piñón i Albert Viaplana varen idear en temps recents per homenatjar amb una flama, al Fossar de les Moreres, els caiguts per la defensa de les llibertats de Catalunya al 1714.

El cert és que al voltant de l’escultura hi passen coses ben mundanes i intranscendents que li donen l’aire viu d’allò quotidià, des dels ciclistes que la utilitzen per lligar-hi amb candaus les seves bicicletes, de vegades veritables relíquies de les màquines amb dues rodes, i que donen un aire de solidesa a la metàl·lica escultura, fins als papers que voleiant s’hi enganxen i que contenen fragments d’insospitades literatures: comuns opuscles turístics, menús extravagants que anuncien “what we can do with a duck”, programes d’exposicions de rabiosa contemporaneïtat o l’ocasional invitació per a un xarrup al local de moda de la vida nocturna del barri. L’escultura també serveix per penjar-hi la bossa del veí que fa una pausa mentre fulleja el diari.

Una petita carcassa de fusta de vells taulons ferroviaris eleva l’escultura un parell de pams per sobre del nivell del sòl i la salva de la freda humitat del terra on fins fa poc temps s’hi trobaven unes arrodonides i lluents llambordes, i alhora amaga, dessota, el pòsit de la pols."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Eduard Tolosa

Materials:Tubs de coure sobre base de fusta

Autor

Escultor:Rodger Mack

Més informació:Wiki Rodger Mack

Rodger Mack, font:library.syr.edu

Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

Record XXIII Congrés AICO

"L'Associació Iberoamericana de Cambres de Comerç té per costum inaugurar un monument commemoratiu de l'esdeveniment en cada una de les ciutats on se celebra la reunió del seu consell directiu. Els dies 20, 21 i 22 d'abril de 1998 es va reunir a la Casa Llotja de Mar de Barcelona, i per ser fidels a la tradició, el cap del Gabinet d'Imatge i Comunicació de la Cambra Oficial de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona, Jaume Bach, va adreçar-se a l'Ajuntament, que va acceptar la petició de fer possible alguna peça commemorativa. Va fer-se responsable de l'encàrrec el cap del Servei d'Elements Urbans, Enric Pericas, que va proposar una línia de text adjunta a l'edifici de la Llotja, seu de la Cambra barcelonina, per la banda de la plaça d'Antoni López.

La idea inicial va ser la de fer plaques de 20 x 20 cm amb la lletra refosa per instal·lar-les en substitució de les peces de paviment de panot del paviment de la plaça, però quan es va fer una primera prova amb lletres de paper es va detectar que no era possible llegir-les en posició horitzontal. Per això van ser repensades en el seu disseny actual, amb volum i lleugerament inclinades per permetre la seva lectura des del punt de vista dels vianants. La longitud total del text és de 15,5 metres i les lletres fan 15 cm d'alçada.

Finalment es va decidir emplaçar-les a sobre del paviment de pedra sorrenca que voreja l'edifici per integrar-lo i monumentalitzar l'estela com si en formés part. El cost era bastant més elevat del que s'havia previst en primera instància però tothom va estar d'acord que valia la pena fugir de la placa vulgar que es fa a tot arreu.

Les lletres de fundició de bronze van ser produïdes per Fundiciones Morral Sabadell, i l'estela va ser instal·lada entre els dies 14 i 18 del mes d'abril de 1998. L'estela es va descobrir el mateix dia d'inici de la celebració del Consell, 20 d'abril, i hi va ser present Antoni Negre, president de la Cambra en aquell període, i les altres autoritats assistents al Consell. Just després de la celebració del Consell es va iniciar la restauració de l'edifici i les lletres varen quedar ocultes i protegides sota les bastides dos anys."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Bronze

Més informació:Aico.org

Logo AICO

Autor

Disseny:Enric Pericas

Més informació:Viquipèdia Enric Pericas Bosch

Enric Pericas, font:Escofet.com

Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

dimecres, 9 de març del 2022

Escultura La Canço popular

"L'entusiasme pel Palau de la Música que aixecava l'Orfeó Català va esperonar col·laboracions destacades com la de Joaquim d'Amat i de Càrcer, marquès de Castellbell, que va decidir sufragar el grup escultòric que representa la cançó popular a la cantonada entre el carrer de Sant Pere més alt i el d'Amadeu Vives. Va costar 11.000 pessetes, 5.000 de les quals van ser per a l'autor de l'obra, l'olotí Miquel Blay, i 6.000 per a l'empresa Bechini, que va posar el marbre i la mà d'obra per dur a terme el projecte del primer. La cançó popular va quedar enllestida el març de 1909, però no va ser instal·lada al seu lloc fins al 8 de setembre d'aquell any. A sota de l'escultura, una inscripció recorda la generositat del marquès."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"En aquest espectacular alt relleu es fa evident la col·laboració i el compromís que es va establir entre dos artistes: l'arquitecte Lluís Domènech i Montaner i l'escultor Miquel Blay i Fàbrega.

Des d'un punt de vista tècnic o funcional advertim en el relleu un curiós emplaçament segons la disposició del mateix arquitecte. Es troba integrat a la columna de l'angle de l'edifici i la part baixa de l'obra forma part de la balconada que envolta el Palau. D'aquesta manera, l'obra de Blay marca el punt d'interès precisament en aquest angle i ajuda a aconseguir l'efecte de façana contínua que buscava Domènech i Montaner per donar més grandiositat al Palau de la Música.

Pel que fa a la composició i significació de l'obra de Blay, que en part també venien determinades en el mateix encàrrec, començant per l'angle de la barana, hi veiem una noia de cabells llargs amb un vel que li cobreix el cos, que és la representació de La cançó com a idea genèrica. Darrere la noia hi ha diversos grups de personatges que integren el poble català. A la dreta hi veiem un grup de pagesos i, darrere seu, uns pescadors. Precisament és el contacte que estableix el pagès pel fet d'agafar el braç de la noia el que introdueix el concepte de popular a l'al·legoria anterior. Els pescadors i mariners seran els encarregats de transportar arreu del món les velles cançons populars. A la banda esquerra de la noia es representen dames i joves de la societat catalana i un grup d'una mare i un fill, al·legoria de la coneguda cançó El noi de la mare. Per sobre de tot el conjunt, com a protector i patró, s'alça el cavaller sant Jordi, símbol del llegat espiritual del poble. Enric Jardí esmenta aquesta peça com l'obra senyera de Miquel Blay i exemple cabdal del modernisme català. Com a trets escultòrics modernistes destacarem el perfil esfumat del modelatge, la utilització simbòlica de la figura femenina, la presència de corbes geodinàmiques i la inclusió de motius naturalistes."