"La idea de les “Configuracions urbanes” ha ajudat Barcelona a disposar d'una obra del gran escultor madrileny Juan Muñoz, mort prematurament el 2001. A la plaça del Mar, situada al final del passeig de Joan de Borbó, s'aixeca, en una glorieta sense vidres, aquesta obra plena de melangia on hi ha els saltamartins tan habituals en l'obra de Muñoz. La glorieta s'inspira en l'umbracle del Parc de la Ciutadella. La idea de l'artista, d'acord amb el títol que va donar a l'obra -Una habitación donde siempre llueve-, era que en aquell espai sempre hi plogués. Dificultats tècniques, que implicaven un sistema de recirculació d'aigua i filtres per tal d'evitar les fulles dels arbres que normalment omplen aquell espai, van fer que s'ajornés aquesta part de la instal·lació. En converses posteriors es van proposar altres alternatives, perquè l'autor trobava que l'obra era incompleta. De tota manera, Muñoz reconeixia les dificultats de posar en pràctica la idea que tenia. La seva mort va tallar aquest procés i a la glorieta només hi plou quan la meteorologia ho fa possible. El 2004, en fer-se un aparcament, va caldre desmuntar-lo i tornar-lo a instal·lar amb un nou paviment de marbre. Ara queda mig metre més aixecat del que era quan es va posar per primer cop."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas
"Les obres de Juan Muñoz privilegien per un igual les figures que les componen i els espais que les contenen. Sens dubte, es relacionen amb el realisme atmosfèric del barroc espanyol però d'altra banda, aquesta qualitat atmosfèrica subratlla una ponderació privada i imaginària del temps, que perllonga l'instant i subverteix qualsevol necessitat de seqüència a la manera surrealista. Es tracta gairebé sempre de personatges anònims de sobri expressionisme, fossilitzats en actituds relacionades amb elements arquitectònics o decoratius, o senzillament convertits en pesats i imbolcables saltamartins. A les composicions hi ha sempre una reminiscència escenogràfica, però en realitat no es tracta d'una reminiscència sinó d'una possibilitat dramàtica o còmica. Muñoz recrea un cert “situacionisme pre-dramàtic” de naturalesa estrictament plàstica i espacial, en què la trama pot sorgir en qualsevol moment, però l'objectiu del qual és establir la possibilitat i, potser, la desesperant necessitat que això esdevingui.
Com passa amb la vida mateixa, els personatges semblen incapacitats per a la comunicació, si no és mitjançant l'ús d'estereotips lingüístics de múltiple significat, òptims per a la teràpia dels neuròtics, i barreres perfectes per amagar la intimitat vulgar, ja que la seva vida no val ni un guió.
L'obra que Juan Muñoz ha creat a la plaça del Mar estableix un espai inquietant que connecta volitivament amb l'Umbracle del Parc de la Ciutadella. En aquest cas, però, no hi ha plantes a l'interior, sinó a l'exterior, on els arbres conformen un entorn superposat. Només els personatges romanen sota l'enreixat, disposats per a la trama, com a actors pirandel·lians a la recerca d'un autor."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Gloria Moure
Materials:Ferro i bronze, marbre al terra
Més informació:Portvellbcn.cat Una habitació on sempre hi plou
Una habitació on sempre hi plou, font:Portvellbcn.cat
Autor
Escultor:Juan Muñoz Torregrosa
Més informació:Viquipèdia Juan Muñoz
Més informació:Abcblogs.abc.es Juan Muñoz
Juan Muñoz, font:abcblogs.abc.es
Veure més Art Públic Ciutat Vella Est
