Monument als morts en el setge de 1714

 

"La plaça del Fossar de les Moreres es va crear al final de la dècada de 1980. Per obtenir un espai buit en el lloc del cementiri de Santa Maria del Mar, on la tradició estableix que van ser enterrats els morts durant el setge de Barcelona del 1714, es van suprimir els edificis que s'hi havien construït a sobre, un conjunt de casetes de planta baixa supervivents de les moltes que hi havia hagut abans, fins i tot adossades a les parets del temple i de les que Alexandre Cirici Pellicer va escriure, al començament dels anys setanta, que "encara conserven un pintoresc sabor popular, pintades de colors, sota el ràfec de fusta: n'hi ha que encara conserven a l'interior la capelleta del sant patró, amb llànties o ciris encesos".

Es va preferir recuperar l'aspecte simbòlic que, per als patriotes, té el Fossar de les Moreres, més que no pas conservar una relíquia urbana. Es va ampliar el que era una raconada en molt mal estat d'urbanització i, a la vegada, suprimir el pas elevat amb forma de pont que, encreuant-se amb el carrer de Santa Maria, comunicava des del 1700 la tribuna que tenia el capità general a l'església amb el seu palau, ja desaparegut.

La nova plaça, dissenyada per l'arquitecta municipal Carme Fiol, va ser inaugurada l'11 de setembre de 1989. En un petit muret de separació entre la placeta i el carrer s'hi va inscriure, sobre granit vermell, els versos de Pitarra dedicats "als màrtirs de 1714". El paviment, de totxo vermell, símbol de la sang vessada i unes moreres plantades en un angle completaven amb uns elements senzills i suficients el significat del que volia ser, sobretot, un espai buit. Posteriorment, l'Institut del Paisatge Urbà va propiciar la rehabilitació dels habitatges que havien quedat a la vista, un d'ells amb uns magnífics esgrafiats. Un cop acabada aquesta restauració, el president de l'Institut, el tercer tinent d'alcalde Jordi Portabella, d'Esquerra Republicana de Catalunya, va encarregar a l'arquitecte Albert Viaplana que afegís un nou element simbòlic a la plaça, i aquest va optar per un peveter situat al capdamunt d'una estructura metàl·lica de 15 metres d'alçada, pintada del mateix vermell del terra i plantat al mig del fossar, inclinat cap a Santa Maria del Mar. El novembre del 2001, l'empresa Gas Natural hi va deixar instal·lades les canonades que alimenten la flama i aquesta va començar a cremar sense més cerimònies, segurament a causa que la seva instal·lació havia originat una polèmica amb els veïns, entitats ciutadanes i els altres grups municipals, que es queixaven també que no haguessin estat consultats i que creien que el Fossar ja estava bé tal com l'havia deixat Carme Fiol."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas 

Materials:granit vermell, acer pintat i foc

 

 

Als / morts / en / defensa / les / llibertats / i / constitucions / de / Catalunya / en / el / setge / de / Barcelona / (1713 - 1714)

 

Al fossar de les Moreres
no s'hi enterra cap traïdor;
fins perdent nostres banderes
serà l'urna de l'honor.

 

Més informació:Viquipèdia El Fossar de les Moreres

Fossar de Les Moreres, font:Viquipèdia

 

Autor

Disseny:Carme Fiol i Costa

Peveter:Albert i David Viaplana

Més informació:Viquipèdia Carme Fiol i Costa

Més informació:Viquipèdia Albert Viaplana i Veà

Més informació:Viaplana.com

Carme Fiol, font:stylepark.com

  

Albert Viaplana i Veà, font:Viaplana.com

 

David Viaplana i Canudas, font:Viaplana.com

 Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

 

Escultura al Doctor Jacint Reventós

 

"Sobre un solar que l'Ajuntament tenia agençat com a aparcament municipal al carrer de l'Argenteria, a tocar de Santa Maria del Mar, l'arquitecte Lluís Nadal hi va bastir un edifici d'habitatges. La placeta del davant va ser dissenyada per l'arquitecte municipal Rafael García, que havia col·laborat en altres ocasions amb Nadal. Aquesta placeta, oberta l'any 1995, va ser batejada amb el nom de qui fou codirector, des de 1907, del dispensari antituberculós, Jacint Reventós i Bordoy. La inauguració oficial es va fer el 28 de desembre del 1995, en presència de l'aleshores tinent d'alcalde, Joan Clos, del fill del doctor Reventós, Jacint Reventós i Conti, i del seu nebot, el diputat Joan Reventós. En el mateix moment d'inaugurar-la, i sense que l'arquitecte que havia dissenyat la plaça hi tingués res a veure, s'hi va posar un monument finançat per la Fundació Uriach, gràcies a la bona relació existent entre aquesta i la Fundació Picasso-Reventós i l'amistat entre els presidents de les dues, Joan Uriach Marsal i Jacint Reventós Conti, fill de l'homenatjat.

El monument és un cas únic de dues peces separades, d'estils molt diferents. Una és una làpida adossada a la paret d'un edifici de la plaça en què hi ha un relleu amb la cara de Reventós, còpia del bronze que Pau Gargallo li dedicà el 1923. Pau Gargallo n'havia fet el 1907 un altre de Ramon Reventós, germà de Jacint, que és una de les quatre caràtules (les altres són de Picasso, Nonell i el mateix Gargallo) que des del 1917 decoren la façana del teatre del Bosc de la Rambla de Prat, al barri de Gràcia, ara cinema. Sota la còpia de la cara de Reventós, s'hi ha afegit la inscripció "Jacint Reventós i Bordoy, 1883-1968, metge; regidor; medalla de la ciutat; amic dels artistes". L'altra peça del monument és una obra de l'escultor Manuel Álvarez. Jacint Reventós Bordoy, molt vinculat durant la seva joventut als cercles artístics barcelonins d'avantguarda -hi ha un retrat seu, obra de Picasso, al museu del carrer Montcada-, va passar la Guerra Civil en el costat franquista com a director de l'hospital militar de Salamanca.

L'obra inicialment es va situar seguint la línia d'alineació del carrer i permetia observar el contrast entre aquesta i la torre de Santa Maria del Mar; arran d'un accident on un camió la va tirar a terra i la va destrossar, es va traslladar al lloc actual on abans hi havia una bellaombra."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Basalt, acer i ferro forjat

Còpia del bronze que Pau Gargallo li dedicà el 1923 a Jacint Reventós

 

Més informació:Viquipèdia Jacint Reventós i Bordoy

Més informació:Dbe.rah.es/biografias Jacint Reventós i Bordoy

Retrat del Dr. Jacint Reventós per Pablo Picasso, font:blogmuseupicassobcn.org

Autor

Escultor:Manel Àlvarez

Placa:Pau Gargallo

Més informació:Artdimensio.com Manel Àlvarez 

Més informació:Aficionarte.com Manel Àlvarez

Manel Àlvarez, font:Artdimensio.com

Més informació:Viquipèdia Pau Gargallo i Catalán

Més informació:Dbe.rah.es/biografias Pablo Gargallo Catalán

Pablo Gargallo, font:heraldo.es

 

Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

Font de Santa Maria

 

"Davant del temple de Santa Maria del Mar s'aixeca una de les fonts més antigues de Barcelona, coneguda popularment com Font dels Senyors. El motiu li venia de ser utilitzada pels veïns del carrer de Montcada i del passeig del Born, l'aristocràcia de l'Edat Mitjana. Havia estat inaugurada el 5 de desembre de 1403, dins del cementiri parroquial. El 1526 un veí, Gaspar Ferrer, va demanar permís per plantar sobre la font tarongers, murtres i hortalisses diverses. La font de Santa Maria o dels Senyors va ser objecte fins i tot d'una quarteta l'any 1860: "Les coses que jo voldria / són aquestes: bona sort, / aigua de Santa Maria, / una tartana i un hort." A principis del segle XX era utilitzada habitualment com a mural on s'enganxaven els cartells de propaganda."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

 

"Emplaçada davant de Santa Maria del Mar, és la font gòtica més notable de les que s'han conservat a Barcelona. Algun cop s'ha cregut que, com altres, havia estat concebuda com un volum exempt, i que només posteriorment fou absorbida o adossada als edificis particulars als quals és encara unida. Però no afavoreixen aquesta presumpció ni la planta trapezoïdal irregular, no pas quadrada, de l'estructura de pedra, ni les notícies històriques que des de molt aviat es refereixen a la "illa de la font de Sancta Maria de la mar". De fet, ja el 1526 s'autoritza al morador de la casa immediata a tenir damunt la font un tancat amb "tarongers, murtreres i altres verdures", un jardí i una barana que, amb formes diferents i amb l'afegit d'algun cos edificat, han sobreviscut fins avui. El murs medievals, en canvi, ens han arribat sense modificacions importants. Al que s'encara a l'església hi ha la pica prominent de la font, dotada ara d'aixetes modernes, i, a la part alta, un petit rosetó circular amb traceria calada. A la banda que mira cap al carrer de l'Argenteria hi podem veure al capdamunt dues gàrgoles zoomòrfiques, amb un drac i un lleó ara decapitats, i més avall els escuts del rei i de la ciutat col·locats dins lloses caironades. El tercer mur és buit i completament llis.

La seva construcció s'ha de relacionar amb el fet que, per tal de resoldre problemes endèmics d'abastament d'aigua, a mitjan segle XIV es fes arribar a Barcelona aigua canalitzada procedent de Collserola. Això va donar peu a la construcció a les dècades següents de diverses fonts públiques més o menys monumentals. De les tres que es conserven, les fonts de Santa Anna, de Sant Just i de Santa Maria, la darrera és la que ens ha arribat amb menys alteracions del seu aspecte gòtic original. Es tracta de la font que el 1402 la ciutat "fahia fer prop lo cimitiri de la sgleya de nostra dona sancta Maria de la mar", l'autoria de la qual, a més, és prestigiosa. Ens referim a Arnau Bargués, l'arquitecte català més important pels volts de l'any 1400 que, a més d'obres per a l'església, la noblesa i el rei, havia rebut diversos encàrrecs de la municipalitat barcelonina, entre els quals ell mateix esmenta la construcció de la font del fossar de la Mar en una reclamació econòmica del 1402 adreçada als consellers de la ciutat. Els noms amb què tradicionalment es designa la font deixen clar el seu veïnatge respecte de l'església de Santa Maria i, especialment, del seu cementiri, que ocupava pràcticament tota la plaça que hi ha actualment davant la façana del temple. El nom Font dels Senyors, que sembla al·ludir als que vivien al proper carrer de Montcada, no ens consta fins dates molt recents."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Pere Beseran

Materials:Pedra de Montjüic

 

 

Autor

Escultor: Atrib. Arnau Bargués

Més informació:Viquipèdia Arnau Bargués

Façana gòtica de l'Ajuntament de Barcelona d'Arnau Bargués, font:passioperbarcelona.blogspot.com

 

 Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

 

Font de Can Gaig

 

"L'Ajuntament de Sant Martí de Provençals va sol·licitar aigua de Montcada l'any 1849 per abastir quatre fonts públiques que volia instal·lar al seu territori, una al Clot, una altra al Taulat i dues més a la zona de la Sagrera. La font coneguda com de Can Gaig, pel nom de la casa pairal prop de la qual estava situada, és l'única que ha sobreviscut...  Les fonts van ser instal·lades el 1853 pero es van refer el 1865, data que figura a la de Can Gaig. En aquesta hi destaca també l'escut de Sant Martí...

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"La Font de Can Gaig està composta per tres blocs de pedra: una gran tassa a nivell de terra, mentre que els altres dos, adossats al mur del que era la finca de Can Gaig, assenyalen l'indret de la font: el primer té esculpit un rostre humà, amb l'aixeta d'aigua que surt de la seva boca. Els cabells llargs del personatge semblen dos cabals d'aigua, seguint la iconografia dels déus fluvials, emprats en aquest tipus d'obres durant tot el segle XIX. El segon bloc encapçala el conjunt, amb la data i l'escut de Sant Martí esculpits de manera vistosa.

L'entorn de la Font de Can Gaig ha sofert molts canvis des de que l'Ajuntament de Sant Martí la va instal·lar el 1856. El que era el límit entre el carrer gran de Sant Martí, avui Sagrera, i la carretera cap a Barcelona avui és una cruïlla desestructurada: la trama atapeïda i consolidada del barri de Sant Martí contrasta amb els vuits del nou passeig projectat en els carrers Oliva i Garcilaso; al carrer de Sagrera, cap a Barcelona, trobem l'estructura urbana del pla Cerdà, mentre que cap al sud l'estació de la Sagrera fa evident l'impacte de les grans estructures ferroviàries..."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Llorenç Bonet

La nova ubicació de la font es a la cruilla del carrer Gran de la Sagrera i el carrer Garcilaso.

Materials:Pedra

 

 

 

Més informació:beteve.cat Font de Can Gaig restaurada torna a La Sagrera/

La Font de Can Gaig en el seu lloc original, font:beteve.cat

 

Autor

Arquitecte (atribuït):Antoni Rovira i Trias

Més informació:Viquipèdia Antoni Rovira i Trias

Antoni Rovira i Trias, font:alchetron.com

 

 

Veure més Art Públic Sant Andreu

 

Plafons edifici Myrurgia

 

"Un nou edifici de 40 habitatges, amb una guarderia i un centre cívic als baixos, una residència esportiva i un spa comparteixen amb l’antiga fàbrica Myrurgia, un aparcament i una zona enjardinada, la mansana de l’Eixample delimitada pels carrers de Mallorca, Nàpols, Provença i Sicília, just al costat de la plaça de la Sagrada Família. La fàbrica ocupa una tercera part de la mansana. El Pla General Metropolità de 1976 ja establia que s’hauria de destinar a equipaments quan cessés l’ús industrial. En produir-se aquesta circumstància, els anys noranta; l’Ajuntament va aprovar un pla especial d’usos que va distribuir els equipaments privats i públics i els habitatges que l’ocupen des de l’any 2009. La fàbrica Myrurgia havia estat construïda entre 1928 i 1930 per iniciativa de l’artista Esteve Monegal Prat, que s’havia fet càrrec el 1916 de la direcció del negoci familiar de perfumeria i l’havia refundat amb el nou nom de Myrurgia, que combina els mots grecs “Myron”, essència, i “ergon”, treball, encara que alguns del qui el van conèixer han defensat que la segona part del mot està inspirat més aviat en la paraula orgia, o rites del culte dionisíac. En qualsevol cas, el mot era una mostra del gust de Monegal pel món clàssic, tan present en la seva obra artística i la de tots els seus col·legues noucentistes.

Monegal en va encarregar els plànols al seu amic arquitecte Antoni Puig Gairalt, format com ell a l’escola d’art de Francesc Galí. Els dos van aplegar al voltant seu un equip de tècnics i artesans molt competents, entre els que va ocupar un lloc destacat l’enginyer químic Lucien Maisonnier, que va decidir la distribució interior d’usos de l’edifici. Hi van participar també vidriers, serrallers, marbristes i altres artesans de l’època. Monegal deixà la seva empremta personal a la fàbrica amb una escultura que va situar en el vestíbul d’entrada i amb el disseny de flascons de perfums i d’anuncis publicitaris. Entre els primers han esdevingut cèlebres el de “Maderas de Oriente” i el de “Maja”, inspirat en l’actriu fincada a Barcelona Tórtola Valencia. Estranyament, va deixar sense cap decoració els tres rectangles situats sobre les portes d’entrada principal. El 1931 la fàbrica ja era en funcionament i les fotografies mostren completament buits aquells espais, que no eren previstos en els primers plànols d’Antoni Puig Gairalt, qui preveia inicialment unes portes amb arc superior i no rectangulars com van acabar essent, potser per suggeriment de Monegal, que ja pensava en els plafons que s’hi havien de posar a sobre. Van passar els anys i no s’hi va posar res. Durant la guerra civil, el 1936-39, Monegal va seguir exercint la direcció de la fàbrica, però naturalment no estava la situació per a decoracions artístiques. Immediatament després de la guerra va fer amistat amb el dibuixant i ceramista Restituto Martín Gamo, que no tenia encara trenta anys. Se sap molt poc d’aquest artista i encara menys de com va travar amistat amb Monegal, que el doblava en edat quan es van conèixer. Sembla que li fou presentat a Madrid. Havia nascut el 1914 en un minúscul llogarret del nord de la província de Guadalajara, Condemios de Arriba, prop de Campisábalos, just en el límit amb les províncies de Sòria i Segòvia, una zona que tot i que actualment forma part de la comunitat autònoma de Castilla-La Mancha, en el seu extrem més septentrional, no ha estat considerada històricament com a manxega. És molt probable que es formés com a ceramista a Talavera i podria ser que hagués estat durant la guerra civil a Barcelona, ja que al MNAC es conserven un parell de dibuixos seus, sobre la mort i la guerra, del 1937. Potser fou aleshores que va conèixer Monegal. La seva obra més coneguda és la Fuente de Talavera, en un parc de Gijón, un treball de ceràmica molt acolorit. Signa tots els seus treballs amb l’hipocorístic “Resti”. Sigui com sigui, Monegal li va encarregar tres plafons per omplir els buits que havien quedat sobre les portes d’entrada de la fàbrica. Alexandre Cirici va atribuir l’obra al mateix Monegal, mentre que Francesc Fontbona defensa l’autoria plena de Martín Gamo. Tot i que la participació d’aquest és indiscutible, perquè la seva signatura (“Resti”) apareix a la part baixa dreta del plafó més proper a la Sagrada Família i al costat de la data de realització (1948), la temàtica és clarament monegalesca i noucentista, i molt allunyada de l’estil habitual de Martín Gamo, que no té res a veure amb la sobrietat noucentista i és més aviat proper a la ceràmica popular castellana. El més probable és que Monegal donés les idees o fins i tot fes els dibuixos o esbossos del contingut i que Martín Gamo ho portés a la pràctica seguint les orientacions de Monegal. Per què ell va triar un ceramista de la Meseta i no un dels seus vells amics artistes sobrevivents de la guerra i l’exili és quelcom que difícilment mai es podrà saber. Monegal sembla haver volgut representar en el plafó de més a l’esquerra el nom de l’empresa. S’hi veu una escena de verema o potser de recollida d’herbes aromàtiques per a fabricar perfums amb les essències (el mot “myron”), aplegades amb el treball (el mot “ergon” de la segona part del mot Myrurgia) de les set figures humanes, homes, dones i un nen, que hi són representats. El plafó del mig, amb set dones, una noia i un nen despullat, mostra una escena festiva, ja que una de les dones porta un instrument musical de corda, potser un llaüt. Segons Alexandre Cirici, que ho devia recollir de boca del mateix Monegal, és una al·legoria de Venus entre l’aigua, el foc i altres elements. El plafó de més a la dreta és una escena de caça, amb tres homes, tres dones, un cavall i el cérvol que cacen. Tot amb un aire indiscutiblement classicista. Van ser realitzats per Martín Gamo a Madrid i transportats el 1948 a Barcelona, per posar-los en el lloc que encara ocupen."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Bronze

 

Més informació:Viquipèdia Myrurgia

Edifici de la fàbrica Myrurgia, font:viquipèdia

 

Autor

Escultor:Esteve Monegal

Més informació:Viquipèdia Esteve Monegal i Prat

Esteve Monegal i Prat, font:viquipèdia

 

Plafons:Restituto Martín Gamo

Més informació:Gentesdeguadalajara.blogspot.com Restituto Martín Gamo

Restituto Martín Gamo, font:gentesdeguadalajara.blogspot.com

 

Arquitecte:Antoni Puig Gairalt

Més informació:Viquipèdia Antoni Puig i Gairalt

Més informació:arquitecturacatalana.cat Antoni Puig i Gairalt

Antoni Puig Gairalt, font:arquitecturacatalana.cat

   

Veure més Art Públic Eixample