Escultura al Doctor Jacint Reventós

 

"Sobre un solar que l'Ajuntament tenia agençat com a aparcament municipal al carrer de l'Argenteria, a tocar de Santa Maria del Mar, l'arquitecte Lluís Nadal hi va bastir un edifici d'habitatges. La placeta del davant va ser dissenyada per l'arquitecte municipal Rafael García, que havia col·laborat en altres ocasions amb Nadal. Aquesta placeta, oberta l'any 1995, va ser batejada amb el nom de qui fou codirector, des de 1907, del dispensari antituberculós, Jacint Reventós i Bordoy. La inauguració oficial es va fer el 28 de desembre del 1995, en presència de l'aleshores tinent d'alcalde, Joan Clos, del fill del doctor Reventós, Jacint Reventós i Conti, i del seu nebot, el diputat Joan Reventós. En el mateix moment d'inaugurar-la, i sense que l'arquitecte que havia dissenyat la plaça hi tingués res a veure, s'hi va posar un monument finançat per la Fundació Uriach, gràcies a la bona relació existent entre aquesta i la Fundació Picasso-Reventós i l'amistat entre els presidents de les dues, Joan Uriach Marsal i Jacint Reventós Conti, fill de l'homenatjat.

El monument és un cas únic de dues peces separades, d'estils molt diferents. Una és una làpida adossada a la paret d'un edifici de la plaça en què hi ha un relleu amb la cara de Reventós, còpia del bronze que Pau Gargallo li dedicà el 1923. Pau Gargallo n'havia fet el 1907 un altre de Ramon Reventós, germà de Jacint, que és una de les quatre caràtules (les altres són de Picasso, Nonell i el mateix Gargallo) que des del 1917 decoren la façana del teatre del Bosc de la Rambla de Prat, al barri de Gràcia, ara cinema. Sota la còpia de la cara de Reventós, s'hi ha afegit la inscripció "Jacint Reventós i Bordoy, 1883-1968, metge; regidor; medalla de la ciutat; amic dels artistes". L'altra peça del monument és una obra de l'escultor Manuel Álvarez. Jacint Reventós Bordoy, molt vinculat durant la seva joventut als cercles artístics barcelonins d'avantguarda -hi ha un retrat seu, obra de Picasso, al museu del carrer Montcada-, va passar la Guerra Civil en el costat franquista com a director de l'hospital militar de Salamanca.

L'obra inicialment es va situar seguint la línia d'alineació del carrer i permetia observar el contrast entre aquesta i la torre de Santa Maria del Mar; arran d'un accident on un camió la va tirar a terra i la va destrossar, es va traslladar al lloc actual on abans hi havia una bellaombra."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Basalt, acer i ferro forjat

Còpia del bronze que Pau Gargallo li dedicà el 1923 a Jacint Reventós

 

Més informació:Viquipèdia Jacint Reventós i Bordoy

Més informació:Dbe.rah.es/biografias Jacint Reventós i Bordoy

Retrat del Dr. Jacint Reventós per Pablo Picasso, font:blogmuseupicassobcn.org

Autor

Escultor:Manel Àlvarez

Placa:Pau Gargallo

Més informació:Artdimensio.com Manel Àlvarez 

Més informació:Aficionarte.com Manel Àlvarez

Manel Àlvarez, font:Artdimensio.com

Més informació:Viquipèdia Pau Gargallo i Catalán

Més informació:Dbe.rah.es/biografias Pablo Gargallo Catalán

Pablo Gargallo, font:heraldo.es

 

Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

Font de Santa Maria

 

"Davant del temple de Santa Maria del Mar s'aixeca una de les fonts més antigues de Barcelona, coneguda popularment com Font dels Senyors. El motiu li venia de ser utilitzada pels veïns del carrer de Montcada i del passeig del Born, l'aristocràcia de l'Edat Mitjana. Havia estat inaugurada el 5 de desembre de 1403, dins del cementiri parroquial. El 1526 un veí, Gaspar Ferrer, va demanar permís per plantar sobre la font tarongers, murtres i hortalisses diverses. La font de Santa Maria o dels Senyors va ser objecte fins i tot d'una quarteta l'any 1860: "Les coses que jo voldria / són aquestes: bona sort, / aigua de Santa Maria, / una tartana i un hort." A principis del segle XX era utilitzada habitualment com a mural on s'enganxaven els cartells de propaganda."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

 

"Emplaçada davant de Santa Maria del Mar, és la font gòtica més notable de les que s'han conservat a Barcelona. Algun cop s'ha cregut que, com altres, havia estat concebuda com un volum exempt, i que només posteriorment fou absorbida o adossada als edificis particulars als quals és encara unida. Però no afavoreixen aquesta presumpció ni la planta trapezoïdal irregular, no pas quadrada, de l'estructura de pedra, ni les notícies històriques que des de molt aviat es refereixen a la "illa de la font de Sancta Maria de la mar". De fet, ja el 1526 s'autoritza al morador de la casa immediata a tenir damunt la font un tancat amb "tarongers, murtreres i altres verdures", un jardí i una barana que, amb formes diferents i amb l'afegit d'algun cos edificat, han sobreviscut fins avui. El murs medievals, en canvi, ens han arribat sense modificacions importants. Al que s'encara a l'església hi ha la pica prominent de la font, dotada ara d'aixetes modernes, i, a la part alta, un petit rosetó circular amb traceria calada. A la banda que mira cap al carrer de l'Argenteria hi podem veure al capdamunt dues gàrgoles zoomòrfiques, amb un drac i un lleó ara decapitats, i més avall els escuts del rei i de la ciutat col·locats dins lloses caironades. El tercer mur és buit i completament llis.

La seva construcció s'ha de relacionar amb el fet que, per tal de resoldre problemes endèmics d'abastament d'aigua, a mitjan segle XIV es fes arribar a Barcelona aigua canalitzada procedent de Collserola. Això va donar peu a la construcció a les dècades següents de diverses fonts públiques més o menys monumentals. De les tres que es conserven, les fonts de Santa Anna, de Sant Just i de Santa Maria, la darrera és la que ens ha arribat amb menys alteracions del seu aspecte gòtic original. Es tracta de la font que el 1402 la ciutat "fahia fer prop lo cimitiri de la sgleya de nostra dona sancta Maria de la mar", l'autoria de la qual, a més, és prestigiosa. Ens referim a Arnau Bargués, l'arquitecte català més important pels volts de l'any 1400 que, a més d'obres per a l'església, la noblesa i el rei, havia rebut diversos encàrrecs de la municipalitat barcelonina, entre els quals ell mateix esmenta la construcció de la font del fossar de la Mar en una reclamació econòmica del 1402 adreçada als consellers de la ciutat. Els noms amb què tradicionalment es designa la font deixen clar el seu veïnatge respecte de l'església de Santa Maria i, especialment, del seu cementiri, que ocupava pràcticament tota la plaça que hi ha actualment davant la façana del temple. El nom Font dels Senyors, que sembla al·ludir als que vivien al proper carrer de Montcada, no ens consta fins dates molt recents."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Pere Beseran

Materials:Pedra de Montjüic

 

 

Autor

Escultor: Atrib. Arnau Bargués

Més informació:Viquipèdia Arnau Bargués

Façana gòtica de l'Ajuntament de Barcelona d'Arnau Bargués, font:passioperbarcelona.blogspot.com

 

 Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

 

Font de Can Gaig

 

"L'Ajuntament de Sant Martí de Provençals va sol·licitar aigua de Montcada l'any 1849 per abastir quatre fonts públiques que volia instal·lar al seu territori, una al Clot, una altra al Taulat i dues més a la zona de la Sagrera. La font coneguda com de Can Gaig, pel nom de la casa pairal prop de la qual estava situada, és l'única que ha sobreviscut...  Les fonts van ser instal·lades el 1853 pero es van refer el 1865, data que figura a la de Can Gaig. En aquesta hi destaca també l'escut de Sant Martí...

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"La Font de Can Gaig està composta per tres blocs de pedra: una gran tassa a nivell de terra, mentre que els altres dos, adossats al mur del que era la finca de Can Gaig, assenyalen l'indret de la font: el primer té esculpit un rostre humà, amb l'aixeta d'aigua que surt de la seva boca. Els cabells llargs del personatge semblen dos cabals d'aigua, seguint la iconografia dels déus fluvials, emprats en aquest tipus d'obres durant tot el segle XIX. El segon bloc encapçala el conjunt, amb la data i l'escut de Sant Martí esculpits de manera vistosa.

L'entorn de la Font de Can Gaig ha sofert molts canvis des de que l'Ajuntament de Sant Martí la va instal·lar el 1856. El que era el límit entre el carrer gran de Sant Martí, avui Sagrera, i la carretera cap a Barcelona avui és una cruïlla desestructurada: la trama atapeïda i consolidada del barri de Sant Martí contrasta amb els vuits del nou passeig projectat en els carrers Oliva i Garcilaso; al carrer de Sagrera, cap a Barcelona, trobem l'estructura urbana del pla Cerdà, mentre que cap al sud l'estació de la Sagrera fa evident l'impacte de les grans estructures ferroviàries..."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Llorenç Bonet

La nova ubicació de la font es a la cruilla del carrer Gran de la Sagrera i el carrer Garcilaso.

Materials:Pedra

 

 

 

Més informació:beteve.cat Font de Can Gaig restaurada torna a La Sagrera/

La Font de Can Gaig en el seu lloc original, font:beteve.cat

 

Autor

Arquitecte (atribuït):Antoni Rovira i Trias

Més informació:Viquipèdia Antoni Rovira i Trias

Antoni Rovira i Trias, font:alchetron.com

 

 

Veure més Art Públic Sant Andreu

 

Plafons edifici Myrurgia

 

"Un nou edifici de 40 habitatges, amb una guarderia i un centre cívic als baixos, una residència esportiva i un spa comparteixen amb l’antiga fàbrica Myrurgia, un aparcament i una zona enjardinada, la mansana de l’Eixample delimitada pels carrers de Mallorca, Nàpols, Provença i Sicília, just al costat de la plaça de la Sagrada Família. La fàbrica ocupa una tercera part de la mansana. El Pla General Metropolità de 1976 ja establia que s’hauria de destinar a equipaments quan cessés l’ús industrial. En produir-se aquesta circumstància, els anys noranta; l’Ajuntament va aprovar un pla especial d’usos que va distribuir els equipaments privats i públics i els habitatges que l’ocupen des de l’any 2009. La fàbrica Myrurgia havia estat construïda entre 1928 i 1930 per iniciativa de l’artista Esteve Monegal Prat, que s’havia fet càrrec el 1916 de la direcció del negoci familiar de perfumeria i l’havia refundat amb el nou nom de Myrurgia, que combina els mots grecs “Myron”, essència, i “ergon”, treball, encara que alguns del qui el van conèixer han defensat que la segona part del mot està inspirat més aviat en la paraula orgia, o rites del culte dionisíac. En qualsevol cas, el mot era una mostra del gust de Monegal pel món clàssic, tan present en la seva obra artística i la de tots els seus col·legues noucentistes.

Monegal en va encarregar els plànols al seu amic arquitecte Antoni Puig Gairalt, format com ell a l’escola d’art de Francesc Galí. Els dos van aplegar al voltant seu un equip de tècnics i artesans molt competents, entre els que va ocupar un lloc destacat l’enginyer químic Lucien Maisonnier, que va decidir la distribució interior d’usos de l’edifici. Hi van participar també vidriers, serrallers, marbristes i altres artesans de l’època. Monegal deixà la seva empremta personal a la fàbrica amb una escultura que va situar en el vestíbul d’entrada i amb el disseny de flascons de perfums i d’anuncis publicitaris. Entre els primers han esdevingut cèlebres el de “Maderas de Oriente” i el de “Maja”, inspirat en l’actriu fincada a Barcelona Tórtola Valencia. Estranyament, va deixar sense cap decoració els tres rectangles situats sobre les portes d’entrada principal. El 1931 la fàbrica ja era en funcionament i les fotografies mostren completament buits aquells espais, que no eren previstos en els primers plànols d’Antoni Puig Gairalt, qui preveia inicialment unes portes amb arc superior i no rectangulars com van acabar essent, potser per suggeriment de Monegal, que ja pensava en els plafons que s’hi havien de posar a sobre. Van passar els anys i no s’hi va posar res. Durant la guerra civil, el 1936-39, Monegal va seguir exercint la direcció de la fàbrica, però naturalment no estava la situació per a decoracions artístiques. Immediatament després de la guerra va fer amistat amb el dibuixant i ceramista Restituto Martín Gamo, que no tenia encara trenta anys. Se sap molt poc d’aquest artista i encara menys de com va travar amistat amb Monegal, que el doblava en edat quan es van conèixer. Sembla que li fou presentat a Madrid. Havia nascut el 1914 en un minúscul llogarret del nord de la província de Guadalajara, Condemios de Arriba, prop de Campisábalos, just en el límit amb les províncies de Sòria i Segòvia, una zona que tot i que actualment forma part de la comunitat autònoma de Castilla-La Mancha, en el seu extrem més septentrional, no ha estat considerada històricament com a manxega. És molt probable que es formés com a ceramista a Talavera i podria ser que hagués estat durant la guerra civil a Barcelona, ja que al MNAC es conserven un parell de dibuixos seus, sobre la mort i la guerra, del 1937. Potser fou aleshores que va conèixer Monegal. La seva obra més coneguda és la Fuente de Talavera, en un parc de Gijón, un treball de ceràmica molt acolorit. Signa tots els seus treballs amb l’hipocorístic “Resti”. Sigui com sigui, Monegal li va encarregar tres plafons per omplir els buits que havien quedat sobre les portes d’entrada de la fàbrica. Alexandre Cirici va atribuir l’obra al mateix Monegal, mentre que Francesc Fontbona defensa l’autoria plena de Martín Gamo. Tot i que la participació d’aquest és indiscutible, perquè la seva signatura (“Resti”) apareix a la part baixa dreta del plafó més proper a la Sagrada Família i al costat de la data de realització (1948), la temàtica és clarament monegalesca i noucentista, i molt allunyada de l’estil habitual de Martín Gamo, que no té res a veure amb la sobrietat noucentista i és més aviat proper a la ceràmica popular castellana. El més probable és que Monegal donés les idees o fins i tot fes els dibuixos o esbossos del contingut i que Martín Gamo ho portés a la pràctica seguint les orientacions de Monegal. Per què ell va triar un ceramista de la Meseta i no un dels seus vells amics artistes sobrevivents de la guerra i l’exili és quelcom que difícilment mai es podrà saber. Monegal sembla haver volgut representar en el plafó de més a l’esquerra el nom de l’empresa. S’hi veu una escena de verema o potser de recollida d’herbes aromàtiques per a fabricar perfums amb les essències (el mot “myron”), aplegades amb el treball (el mot “ergon” de la segona part del mot Myrurgia) de les set figures humanes, homes, dones i un nen, que hi són representats. El plafó del mig, amb set dones, una noia i un nen despullat, mostra una escena festiva, ja que una de les dones porta un instrument musical de corda, potser un llaüt. Segons Alexandre Cirici, que ho devia recollir de boca del mateix Monegal, és una al·legoria de Venus entre l’aigua, el foc i altres elements. El plafó de més a la dreta és una escena de caça, amb tres homes, tres dones, un cavall i el cérvol que cacen. Tot amb un aire indiscutiblement classicista. Van ser realitzats per Martín Gamo a Madrid i transportats el 1948 a Barcelona, per posar-los en el lloc que encara ocupen."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Bronze

 

Més informació:Viquipèdia Myrurgia

Edifici de la fàbrica Myrurgia, font:viquipèdia

 

Autor

Escultor:Esteve Monegal

Més informació:Viquipèdia Esteve Monegal i Prat

Esteve Monegal i Prat, font:viquipèdia

 

Plafons:Restituto Martín Gamo

Més informació:Gentesdeguadalajara.blogspot.com Restituto Martín Gamo

Restituto Martín Gamo, font:gentesdeguadalajara.blogspot.com

 

Arquitecte:Antoni Puig Gairalt

Més informació:Viquipèdia Antoni Puig i Gairalt

Més informació:arquitecturacatalana.cat Antoni Puig i Gairalt

Antoni Puig Gairalt, font:arquitecturacatalana.cat

   

Veure més Art Públic Eixample

Font Cibernètica de Can Fabra

 

"Ja teniu Montjuïc a Sant Andreu," va ser la frase de l'alcalde Pasqual Maragall en el moment d'inaugurar el 29 d'abril de 1995 la font cibernètica instal·lada a la nova plaça de Can Fabra, davant del vell edifici industrial que esdevindria, set anys després, biblioteca i centre cultural. El 1989 l'Ajuntament havia comprat aquell tros de Can Fabra per 330 milions de pessetes, però al principi no sabia ben bé què hi volia fer, fins que els veïns van insistir en la importància d'un gran equipament. La font cibernètica que s'hi va instal·lar va ser pensada per l'arquitecte Ramon Llopart, que en un començament també havia de tenir cura de la remodelació de l'edifici de Can Fabra."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"El mes de setembre de l'any 2002 s'inaugurà el Centre Cultural Can Fabra. L'edifici està projectat com a centre cultural polivalent i també com a edifici sostenible perquè incorpora al vessant sud plaques solars fotovoltaiques. Integra la Biblioteca Ignasi Iglésias, ara nova biblioteca del districte, especialitzada en arts visuals, en una superfície de 3.500 metres quadrats, de tres plantes, la tercera de les quals es destina a les entitats culturals del districte. La remodelació de Can Fabra és obra dels arquitectes Moisès Gallego i Tomas Morató.

La Font Cibernètica instal·lada als Jardins de Can Fabra va ser inaugurada el 1995; és una font musical interactiva, amb capacitat per estarr configurada i programada en un temps real amb la finalitat de realitzar tot tipus d'escenificacions sincronitzades, espectacles coreogràfics, comercials, així com l'escenificació de la música amb l'aigua i el color.

La font té un ordinador de govern dotat dels programes i perifèrics necessaris per a una comunicació interactiva amb les vàlvules i làmpades de la font. Aquest ordinador emmagatzema en discos les peces musicals així com les seqüències aigua-color-música amb múltiples possibilitats de reproducció. La font està dotada de brolladors parabòlics i verticals i polvorització amb jocs d'aigua. La incorporació de la música a l'espectacle d'aigua i llum és sorprenent. Segons el dia i l'hora té imatge fixa o figures seqüencials."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Agua

 

Font de Can Fabra (Festes Majors Sant Andreu 2013). Font Youtube Neus Calderón

 

 

 

Autor

Disseny:Ramón Llopart i Ricart

"Ramon Llopart (Barcelona, 1947) és arquitecte per l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (1972). És també arquitecte especialista en administració pública per la Universitat Politècnica de Catalunya i l'Escola d'Administració Pública de Catalunya (1985). És membre de l'Agrupació d'Arquitectes Experts Pericials i Forenses. També ho és de l'Agrupació d'Arquitectes Urbanistes del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. En l'actualitat, és membre de la comissió d'urbanisme de la demarcació de Barcelona del Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya. Vocal de la junta directiva d'AEGA, ha fet cursets de postgraduació de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona i del Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya sobre temes específics d'urbanisme, restauració de monuments, jardineria i paisatge, valoracions... Ha projectat i dirigit la remodelació de nombrosos espais urbans i aparcaments a Girona, Badalona, l'Hospitalet, Barcelona, Figueres i Tortosa. Ha participat activament en l'elaboració teòrica i la creació de les primeres societats de gestió de l'espai comercial urbà."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic

Ramon Llopart i Ricart, font:congresoibericoaparcamientos.com

 

Veure més Art Públic Sant Andreu