"Francesc Permanyer i Tuyet (1817-1864) fou un dels
polítics conservadors catalans que actuaren en el període que va del cop
d'Estat que acabà amb el Bienni Progressista i la Revolució de Setembre
de 1868. Període reaccionari en ell mateix, dominat a Madrid per
O'Donnell i Narváez i a Barcelona per Ajuntaments titelles emparats per
aquells. Nascut a Barcelona el 1817, estudià Dret a Cervera i a Sevilla.
Va estar vinculat sempre a l’ala més dura del partit moderat i a finals
dels anys trenta i començament dels quaranta va col·laborar en dos dels
diaris que el partit tenia a Barcelona, defensors a ultrança de l’ordre
i des de posicions tan reaccionàries que fins van patir algun tancament
durant uns dies. Aquests diaris eren El Guàrdia Nacional, dirigit (1835-44) per Vicent Joaquim Bastús, que a més de membre del partit moderat havia estat censor de premsa, i La Corona (1843).
Quan el juliol de 1856 el general O'Donnell va donar
un cop d'estat que va acabar amb el Bienni Progressista, Permanyer fou
nomenat alcalde de Barcelona en substitució de Josep Molins i Negre,
empresonat junt amb altres membres del consistori acusats d’instigació i
revolta. Ho fou només tres mesos, fins al 20 d’octubre d’aquell mateix
any, presidint un Ajuntament de gestió durant l’etapa provisional que
havia de durar fins al nomenament d’un Ajuntament definitiu. Aquest
Ajuntament de gestió es va haver de crear a causa de la destitució
governamental dels membres de l'anterior consistori progressista. En
formaven part personalitats del sector ciutadà més conservador que
l’endemà de prendre possessió van fer pública una al·locució en la que
manifestaven la seva opinió que “el Ejército de Cataluña ha cumplido con
su deber y lo ha cumplido en una población que creía por momentos
hostil o reprehensiblemente apática; lo ha cumplido salvando nuestra
patria” i a la vegada obria una subscripció pública la recaptació de la
qual es destinaria per meitats a “socorrer los heridos del ejército o a
sus familiares” [socòrrer els ferits de l'exèrcit o als seus familiars],
i a “aliviar la suerte de las viudas, huérfanos y padres de familia,
residentes en esta ciudad, víctimas del conflicto de que la Providencia
acaba de salvarnos” [aliviar la sort de les vídues, orfes i pares de
família, residents en aquesta ciutat, víctimes del conflicte del que la
Providència acaba de salvar-nos]. En la insurrecció de juliol de 1856
van morir a Barcelona 272 soldats i 810 civils. Disset d’aquests últims,
afusellats a Gràcia, tenen un monument en un altre sector d’aquest
mateix cementiri (del Poblenou), el departament tercer, posat durant la Revolució de
Setembre de 1868.
Com a jurista, Permanyer va ser secretari de
l'Acadèmia de Jurisprudència i va ajudar a fer possible una edició del I
codi jurídic de Las Siete Partidas, compilat al segle XIII per Alfons X i vigent des del 1348 al 1889. També fou membre de l'Acadèmia de Bones LIetres.
Presidí el 1860 els Jocs Florals de Barcelona i
aquell mateix any fou elegit diputat a Corts pel partit moderat, càrrec
que exercí fins a la seva mort a Madrid el 1864. Els últims mesos de la
seva vida fou vicepresident de les Corts i ministre d'Ultramar amb el
sisè govern de Ramon Maria Narváez. Aquest govern, que va prendre
possessió el 16 de setembre de 1864, va haver de dimitir el 1865 després
d'haver tolerat una repressió duríssima, per part de l'Exèrcit, dels
estudiants madrilenys la Nit de sant Daniel. Permanyer va morir el mes
de desembre a Madrid i el seu cos fou transportat a Barcelona. Per
acollir les seves despulles, els ajuntaments del partit moderat que hi
va haver a Barcelona fins la Revolució de Setembre, dominats per
banquers i industrials especuladors, van voler homenatjar a aquell ex
membre del Consistori que havia arribat a ministre i van fer aixecar en
el cementiri de Barcelona (aleshores no n'hi havia d'altre que el del
Poblenou) un panteó a la seva memòria, en un lloc preferent de nou
recinte amb que havia estat ampliat poc abans. Es va escollir el lloc on
es creuen els dos eixos principals, a mig camí entre la capella i la
sala de juntes, molt aprop d’on deu anys més tard s’aixecaria el panteó a
Josep Anselm Clavé, del que només tres tombes el separen.
Es tracta d’una capella de planta octogonal, amb
contraforts, obra de l’arquitecte Elías Rogent, que ocupa quatre
parcel·les, les número 163, 164, 183 i 184, unides per formar un únic
terreny quadrat a cada angle del qual hi ha un xiprer. Una senzilla
tanca baixa el delimita. Sobre la porta de la capella, ben clar, el nom
de Permanyer, i a la part alta de les vuit parets exteriors de la façana
un fris en llatí amb un dels preceptes de saviesa de l’Eclesiastès.
“Aespicite / quoniam non / mihi soli / laboravi / ea ali 33;18 / ne
dederis / maculam in / gloria tua”. Com es veu, el número del versicle
(33, 18) hi és indicat no al final, com és habitual, sinó entremig de la
frase, per motius estètics de repartiment del text entre les vuit
cares. Segons la traducció de la Fundació Bíblica Catalana, el
significat és: “Fixeu-vos que no m’he esforçat per a mi sol, sinó per a
tots aquells qui busquen la instrucció”.
En quatre d’aquestes parets, a mitja alçada, uns
relleus escultòrics, sortits del taller dels germans Vallmitjana,
representen les quatre virtuts cardinals (prudència, justícia, fortalesa
i templança) de les quals els promotors consideraven que Permanyer era
un digne exponent. A les tres finestres s’hi van posar vitralls que
representaven les tres virtuts teologals, dels quals només es conserva
el de darrere l’altar, corresponent a l’esperança. Els de la fe i la
caritat s’han fet malbé i en el seu lloc hi ha ara un vidre opac. Una
creu remata la part més alta de la capella. A l’interior hi ha un
altaret, dos bancs, i a terra la llosa sepulcral de la tomba. La reixa
de la porta, de forja, va ser feta per Francesc Espinal."
Veure més Art Públic Sant Martí
