Llegenda de la Cocollona

La Cocollona de Girona, font:blocs.gracianet.cat

 

"Diu aquesta llegenda que a la banda esquerra de l'Onyar, pel barri del Mercadal, hi havia un convent de monges que practicaven molt poc les devocions i penitències que els pertocaven i que més aviat es dedicaven a una vida força disbauxada. Però entre elles hi havia una novícia, carregada de bona fe i amb veritable vocació religiosa, que no volia seguir les altres germanes en el seu errat camí i els retreia contínuament la vida pecaminosa que portaven.

Aleshores, les germanes, per no haver de sentir sempre el corcó dels constants retrets, la van tancar amb pany i clau en una cel·la subterrània, molt a prop d'on ara té sortida al riu la sèquia Monar.

font:youtube.com marrameuproduccions - Juan Lazo

 

Durant molts anys, la pobra novícia va restar empresonada a la tètrica cova fins que a la persistent humitat, la falta de llum i la mala alimentació, van fer que li anessin sortint unes escates a tot el cos fins que, poc a poc, va sofrir una metamorfosi total i es va quedar convertida en una mena de cocodril. Però encara que tingués un aspecte repulsiu, la seva santedat i la puresa de la seva ànima van contribuir d'una altra manera a la transformació del seu cos: li varen sortir a la seva esquena de rèptil unes meravelloses ales de papallona, de lluminosos colors. I així la novícia es va transformar en la Cocollona.

Quan va morir, sola i abandonada, el seu fantasma va començar a ésser vist nedant per les aigües del riu Onyar, pels voltants del lloc on havia estat injustament tancada, més o menys entre els actuals ponts de Pedra i de les Peixateries Velles. I diuen que, únicament les nits de lluna plena, cap a l'alba, en aquella hora boirosa en què els fantasmes són visibles, aquells gironins que siguin veritablement sensibles poden veure l'espectre mig transparent i borrós d'un cocodril amb ales de papallona que va nedant, amunt i avall, fins que, al primer raig de sol, s'esvaneix... "

La Cocollona, font:girona.cat/museuhistoria

 Font de la informació:Ajuntament.gi Cultura Llegendes de Girona

Amb motiu d'una representació de titelles, l'autor d'aquest Quadern va escriure aquesta Cançó de la Cocollona:

Jo sóc la Cocollona,
el monstre de Girona,
les nits de lluna plena,
amb pluja o amb serena,
passejo per l'Onyar.

Vivia en un convent
tot ple de mala gent.
Estava situat
en lloc privilegiat
a prop del riu Onyar.

Jo era pura i bleda
m'agradava la seda,
jo no feia mai bromes
ni anava al llit amb homes,
ni nedava a l'Onyar.

Però les altres monges
anaven amb canonges
i jo, escandalitzada,
volia estar allunyada,
molt lluny del riu Onyar.

La Mare superiora
no em deixà sortir a fora
i em tancà sota terra
en el costat esquerre
del nostre riu Onyar.

Com que era un lloc humit
i pudia a florit
i estava ple de rates,
em varen sortir escates
com carpa de l'Onyar.

Em vaig tornar rèptil
com si fos cocodril.
Del cos monstre semblava,
però l'ànima volava,
gavina de l'Onyar.

Per ser tan bona dona,
ales de papallona
a l'esquena em van créixer,
i així fou com va néixer
el monstre de l'Onyar.

Amb el cos de cocodril,
i ales de colors mil,
com de les papallona,
jo sóc la Cocollona,
i nedo per l'Onyar.

Font de la informació:Llegendes i Misteris de Girona Carles Vivó Quaderns de la Revista de Girona,24 Diputació de Girona Novembre 1989

Història

"Pel que fa a l'origen de la llegenda realment estaríem parlant d'una llegenda apòcrifa, d'un relat creat en forma de llegenda i que es procura que es propagui com a tal. L'origen el tenim en una colla de gironins, a l'entorn de l'Assemblea Democràtica d'Artistes de Girona. En Carles Vivó sens dubte en devia tenir una bona responsabilitat, però també personatges de la nit intelectual i artística gironina com en Damià Escudé i d'altres.

Mural de la Cocollona a Girona, font:descobrirgirona.blogspot.com

 

Amb tot l'origen del relat es fa a partir del propi nom del personatge protagonista, la cocollona. Va ser l'Emili Massanas qui va introduir el nom que va ser el catalitzador de la llegenda. El nom havia sortit el 1968 a Mollerusa, quan un nebot d'en Mili Massanas aprenent a dir les paraules 'papallona' i 'cocodril' es va fer un embolic i va acabar dient 'cocollona'. Aquest fet va fer molta gràcia a la família i especialment a l'Emili, que tot sovint en feia esment. Fins el dia que amb els seus amics decidiren de fer-ne un relat, que publicaren a la revista 'La Xinxeta', sent-ne la primera referència escrita."

Llibre La Cocollona de David Guàrdia, font:efados.cat

 

 Font de la informació:Viquipèdia Cocollona

Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda La Guerra de Remences Francesc de Verntallat (2 de 2)

Llibre Jo, Francesc de Verntallat de Miquel Freixa i Jordi Vila, font:clijcat.cat

"Francesc de Verntallat, provenia d’una família benestant i noble, encara que de la petita noblesa de la Vall: Els Puigpardines. Tot i ser noble treballava les terres, va encapçalar els exercits de pagesos que es van revoltar contra els senyors feudals, i que a Girona va salvar al futur Ferran el Catòlic d’una mort gairebé segura.

Explica la llegenda, que en Francesc, que era un gran estretega i un valent guerrer, impossible de capturar pels seus enemics, un dia estava amb els seus homes a la muntanya. Alguna cosa, paraula o fet va provocar les ires d’en Francesc. Aquest, és va aixecar d’una revolada i agafant la seva espasa va partir pel mig un vern. Vet aquí, que apareixia en Francesc de Verntallat.

Des de llavors, l’escut d’armes d’en Francesc, seria de fons grana, amb un vern tallat pel mig, i també des d’aquell dia, els seus homes sel’s anomenaria els Verntallats."

Escut d'armes de Francesc de Verntallat, font:vallbas.cat

 

Font de la informació:Vallbas.cat Turisme Costums i tradicions Llegenda Francesc de verntallat

Història

Francesc de Verntallat (Sant Privat d'en Bas, entre 1426 i 1428 - Sant Feliu de Pallerols, entre 1498 i 1499) fou un noble català que va participar en la Guerra dels remences.

Casa de Francesc de Verntallat, font:inventaripatrimoni.garrotxa.cat

 

Membre de la baixa noblesa, Francesc de Verntallat o de Puigpardines era un home senzill que vivia del seu propi llaurar i cavar. El febrer de 1446 es va casar amb Joana Noguer, una pagesa de remença de Batet de la Serra i es traslladà a viure al Mas Noguer, de la Baronia de Santa Pau  Formava part del Braç Reial dels cavallers, generosos i homes de paratge del Principat de Catalunya, més endavant coneguts com a gentilhomes de Catalunya.

Quan va esclatar la Guerra civil catalana, entre la Generalitat (Diputació del General de Catalunya) i Joan II (el Gran), la baixa noblesa es va posar del costat del rei, qui va aprofitar el contacte que hi havia entre la pagesia remença i els gentilhomes per apropar a la seva causa el conjunt dels pagesos. 

Francesc de Verntallat va organitzar un petit exèrcit de pagesos a les zones pirinenques que va assaltar el castell de Bestracà, on el senyor retenia un remença que no volia o no podia pagar. Més tard, va assetjar el Castell de Castellfollit per una causa similar. Durant el setge de Girona va ser cridat per la reina Joana Enríquez per a ajudar-la en la defensa de la ciutat, on ella i l'Infant Ferran eren retinguts, però la seva columna fou rebutjada. Agraïda per l'actuació dels remences, la reina li va donar el títol de Capità Reial. A partir d'aquell moment, els seus homes plenament identificats amb ell, van començar a ésser coneguts com a Verntallats. 

Verntallat i el seu exèrcit van ocupar Olot, Castellfollit de la Roca, Banyoles i els castells de la muntanya i van lluitar en inferioritat numèrica contra els diferents caps de les forces de la Generalitat: Hug Roger III de Pallars, Enric IV de Castella, Pere de Portugal i Joan de Lorena.

La guerra tingué alts i baixos fins que finalment el 28 d'octubre del 1472, les tropes de Joan II entraren a Barcelona, on se signà la Capitulació de Pedralbes, per la qual Catalunya conservava els seus furs i privilegis. 

Capitulació de Pedralbes, font:mgiribetshistoria.blogspot.com

 

Les tropes remences estaven organitzades en capitanies i subcapitanies i així, de cada tres pagesos, dos conreaven la terra del tercer, el qual era mobilitzat. Aquest sistema de reclutament va perdurar en les diferents forces guerrilleres que va haver-hi al país. 

El 1484 va esclatar la Segona Guerra Remença, dirigida pel seu antic lloctinent, Pere Joan Sala, però Verntallat se'n va mantenir al marge. Després de la derrota de Sala, els senyors es veien com a guanyadors de la guerra i estaven disposats a mantenir i fins i tot a accentuar els mals usos, però Verntallat mantenia en el seu poder els castells de la muntanya i les seves forces.

Pere Joan Sala, font:quimgraupera.blogspot.com

 

El comte de Tendilla, destinat pel rei a acabar la guerra, va buscar a Verntallat com a representant dels pagesos per a arribar a l'acord de la Sentència de Guadalupe. Un cop aconseguides les principals reivindicacions remences, Verntallat va romandre un temps a la cort dels Reis Catòlics fins que va tornar al seu Castell de Sant Feliu de Pallerols on va morir a finals de segle xv.

500 aniversari del compromís remença de l'arbitratge reial signat al monestir d'Amer

 

 Font de la informació:Viquipèdia Francesc de Verntallat

La Llegenda i Vall d'en Bas

La geografia de la Vall d’en Bas permet recorrer-la a peu i en bicicleta tan a aquells que són molt exigents com a aquells que només volen gaudir d’una passejada.

Per això s'han escollit dotze rutes a peu, la majoria de les quals es poden fer també en bicicleta, pensades per a tota la família.

De totes les rutes Passejant per la Vall d'en Bas destaquem les que tenen relació amb Francesc Verntallat:

Ruta-I De Sant Esteve als Hostalets.pdf 

Al llarg de tot el recorregut veureu disseminades entre els conreus petites cases típiques de pagès i grans masies, i trobareu, situats en un mateix indret, un monument a la família pagesa i al cabdill dels remences Francesc de Verntallat.

Monument a la família pagesa i al cabdill Francesc de Verntallat, font:vallbas.cat

Ruta-III El Mallol.pdf 

En el nucli antic del Mallol aquest poble ha mantigut la tipologia tradicional i a la plana entre conrreus, i prop del poble hi ha la masia Verntallat on va residir Francesc de Verntallat, cabdill remença que va aconseguir alliberar els pagesos de les servituds als senyors i fundador del primer sindicat agrari europeu.

Casa de Francesc Verntallat,  "Francesc de Verntallat cap de la lluita remença 1444 - 1498 contra el feudalisme i per la llibertat d'homes i dones ací era la seva casa i aquest es el seu poble"

 Font de la informació:Vallbas.cat Turisme Rutes a peu i en btt

D'altra banda la marxa cicloturista Terra de Remences ompla les carreteres de la Garrotxa, el Ripollès i Osona amb més de 3.000 ciclistes arribats des de diferents punts de Catalunya, d’Espanya i d’Europa.

Aquesta prova solidària esportiva -que arriba al 2020 a la seva 23a edició – està organitzada pel Club Ciclista Bas, compta amb el patrocini de l’empresa Energy Tools i es tracta de l’esdeveniment esportiu amb més participants de tota La Garrotxa. Així mateix, s’ha consolidat com una de les proves ciclistes més participades de tot l’Estat. Per això, la marxa és ja una cita i repte indispensable per a molts esportistes amants de la naturalesa i el ciclisme.

Sortida Marxa, font:Terraderemences.com

 

 Font de la informació:Terraderemences.com

Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda de la Guerra dels Remences (1 de 2)

Castell de Montsoriu, font:twitter Castell de Montsoriu

"Un minyó vassall del senyor de Montsoliu va casar-se amb una de les noies més precioses de la rodalia. Per satisfer el vell tribut de vassallatge, celebrades les noces el nuvi va presentar la núvia al senyor. En clarejar, el nuvi va fer via al castell per recuperar lu seva esposa. Els guàrdies del castell reberen al minyó amb mals termes, li digueren que el senyor encara no s'havia llevat i que hi tornés l'endemà. Amb males raons el feren passar tres dies.

Dret de Cuixa - Ius primae noctis dibuixat a La Lecture Journal des Romans, any 1857, font:Viquipèdia

El dia que feia quatre, el jove, encès d'ira, pujà al castell disposat al que calgués. En caure el pont el propi senyor es presentà al portal i li lliurà la seva esposa amb paraules burletes i escarnidores. El jove es tragué la daga i travessa el cor del senyor de Montsoliu sense que els seus servents ho poguessin evitar. Mentre al castell regnava la major confusió i desordre davant del succeït, els nuvis van fugir muntanya avall. En arribar al poble tothom els esperarà disposat a tirar-se al carrer en defensa de la raó del jove matrimoni.  D'aquell moviment de poble va néixer la guerra dels remences, en què els vassalls van alçar-se contra el poder abusiu dels nobles i senyors."

Font de la informació:Les Cent millors llegendes populars de Joan Amades

Història: Antecedents de la Guerra dels remences

"La Guerra dels remences o Revolta del remences fou el conjunt de moviments revolucionaris que va protagonitzar la pagesia de la Catalunya Vella durant la segona meitat del segle xv per reivindicar l'abolició dels mals usos, un conjunt de gravàmens, servituds i subordinació humiliant cap al seu senyor.

Pagesos de Remença, font:Viquipèdia

Les fortes tensions que es manifesten entre senyors i remences, i la necessitat de la corona de limitar el poder dels nobles, aconsella el rei Alfons, des de Nàpols, a alterar la seva postura i a dictar el 1448 una reial provisió, en la qual permetia reunions de pagesos, per tractar de la supressió dels mals usos i recaptar fons per pagar al rei per la seva intervenció.

Amb aquesta finalitat, es constituí un gran sindicat remença, que durant el bienni 1448-1449 tingué més de quatre-centes reunions controlades per un oficial reial.

Llibre del Sindicat remença de 1448, font:agriculturadecatalunya.blogspot.com

El Sindicat Remença de 1448 que la UNESCO va incorporar al registre del programa Memòria del Món, font:llierca.wordpress.com

El 14 de gener del 1455, el rei Alfons publicà la sentència interlocutòria, que després d'una nova anul·lació, va ser confirmada el 1457, quan el rei va anunciar que renunciava definitivament a tornar a Catalunya i a rebre l'ajuda oferta per les Corts catalanes. El 15 de gener de 1458, el lloctinent de Catalunya Joan d'Aragó i d'Albuquerque va donar ordre de suspendre els mals usos, que fou suspesa per Alfons el Magnànim. El 27 de juny del 1458, mor sobtadament el rei Alfons a qui succeeix el seu germà Joan II.

El rei Joan II, font:blogs.ua.es

El nou rei Joan II tenia un enfrontament amb el seu fill, Carles de Viana, per la corona de Navarra. El 1460, va reinstaurar l'ordre de suspensió dels mals usos i fa empresonar Carles de Viana i les Corts catalanes de Lleida assumeixen la seva defensa enfrontant-se amb el rei. La mort el 1461 del príncep de Viana és la guspira que provoca l'inici de la Guerra civil catalana entre la Diputació del General i Joan el Gran, que s'exilià a l'Aragó, i resta a Catalunya l'infant Ferran, i de regent la reina Joana Enríquez. La reina, que s'havia mostrat favorable als remences mantenint la suspensió dels mals usos durant la seva regència, es refugia el 15 de març del 1462, amb Ferran, a la ciutat de Girona, on és assetjada."

Font de la informació:Viquipèdia Guerra dels Remences

Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda La Mare de Déu de Montserrat

La Mare de Déu de Montserrat, font:algunsgoigs.blogspot.com

 

"Així que els jueus van clavar Nostre Senyor en creu, es va saber a Barcelona, i va haver-hi una gran consternació i disgust. De seguida van aplegar-se gents de totes menes, riques i pobres, i van tractar d'enviar una nau cap a terres de Palestina per tal de portar ajut a la pobra Mare de Déu i de consolar-la en la seva gran tribulació, i tal com van projectar-ho ho van fer. La Mare de Déu va agrair molt la finesa dels barcelonins i els digué que podien tornar-se'n descansats a llur terra, puix que ella havia restat rodejada d'un grup de deixebles del seu Fill que no l'abandonaven per res. Els va prometre de tornar-los la visita i enviar-los un dels deixebles del seu Fill més aprofitats per tal d'iniciar-los en la nova doctrina.

Passat un quant temps, no pas gaire, la Mare de Déu va enviar a Barcelona, sant Pere perquè hi prediqués la doctrina del seu Fill i li va donar un retrat seu obrat i tallat per sant Lluc. Aquest sant no era escultor ni entenia res en l'art del cisell, car, segons la veu popular, era marxant. Jesús se li va aparèixer en somnis i li va encarregar que obrés un retrat de la seva Mare, perquè les generacions venidores tinguessin coneixement de com era. Sant Lluc va anar a casa de la Mare de Déu i li va fer saber el manament. Li va exposar també la dificultat que trobaria per a complir l'encàrrec, perquè no era home d'ofici, no entenia en art ni tenia enginy per a manejar eines. Maria li digué que manejar un pinzell no era pas cosa gaire costosa. El sant li va respondré que no creia pas convenient de fer-li un retrat pintat, perquè la pintura s'esborra i al cap d'anys no en resta res. Perquè la seva fesomia restés per sempre, li digué què creia que hauria de fer una figura esculpida, i manejar el cisell era més difícil que pintar. El sant va demanar a la Mare de Déu que li deixés una eina de fuster qualsevol de les del seu difunt marit Josep, i, guiat per la gràcia de Déu, que l'inspirava, creia que sortiria bé de la seva comesa. Un estol d'angelets va baixar del cel i van posar en mans de l'evangelista les eines del sant Patriarca. I les eines van lliscar suaument per damunt de la fusta amb la més gran senzillesa i harmonia, sense que l'improvisat escultor hagués de fer sinó tocarles. I no va trigar gaire a definir-se i perfilar-se la figura divinal de la Mare de Déu.

Sant Lluc, Pintura del s. XVII a Ahus (Suècia), font:Viquipèdia

 

Puix que tota la gràcia li pervenia del seu Fill, Maria va demanar al seu retratista que junt amb ella obrés també la figura de Jesús. El desig de la bona mare fou cas d'embaràs per al novell artista. De la Verge, li era fàcil de prendre'n la fesomia, perquè la tenia al davant; del model de Jesús, no en disposava. Maria li va dir que s'inspirés en els angelets que la voltaven, que eren graciosos i subtils com el seu Fill quan era xic i que no el representés pas com un home, puix que li recordaria la seva trista, sinó com un infant que li tornés el goig i l'emoció de quan va ésser mare. La figuració de la Mare de Déu amb el seu Fill infant és deguda, per tant, a la voluntat de Maria. La imatge de què parlem és l'única que representa autènticament la Mare de Déu tal i com era amb exactitud, i va servir de model per a totes les altres imatges marianes de tot el món.

font:comicbookplus.com

 

Aleshores la ciutat de Barcelona estava formada per dos nuclis: la ciutat vella, assentada al cim del Montjuïc, que baixava muntanya avall pel costat del Llobregat, i al peu de la qual hi havia el port, on s'arreceraven les naus, si fa no fa vers l'indret on avui encara hi ha el barri de Port. L'altre nucli era on avui hi ha el cor de la ciutat vella als voltants de la plaça de Sant Jaume. Sant Pere va desembarcar al port d'enllà a Montjuïc i va anar a visitar un amic seu barceloní i jueu a qui va explicar que havia vingut a la nostra ciutat per predicar una religió novella. El seu amic li va dir que ja en sabien alguna cosa, que uns quants companys es reunien en un soterrani molt amagat per no ésser descoberts per l'altra gent i que allí feien el que bonament sabien per propagar i estendre aquella nova llei.

Per aquell temps hi havia un gran camí subterrani que comunicava les dues ciutats de Barcelona i que anava des del cim del Montjuïc fins a la plaça de Sant Jaume. Aquest camí molts diuen que encara existeix avui i que va des de les Drassanes al castell de Montjuïc, i diuen que és tan ample, què hi poden passar ben bé la cavalleria i els canons. Per aquest camí, sense ésser vistos, van anar sant Pere i el seu amic des de la Barcelona de Montjuïc a la Barcelona de baix i van fer cap a l'indret ou avui s'escau la plaça de Sant Just, que era on hi havia el gran soterrani on es reunien els primers cristians barcelonins, que, sense saber res ni haver estat iniciats per ningú professaven ja la llei de Crist. Sant Pere els va predicar l'Evangeli, els va iniciar en la celebració de la Santa Missa i va ensinistrar-los en les oracions i pràctiques religioses que havien de seguir per ben servir Déu. Enmig d'aquella mena de plaça de sota terra va fer com una pila de pedres i, al damunt, va posar-hi la imatge de la Mare de Déu que ella mateixa li havia donat perquè en fes ofrena i present als barcelonins. I, davant d'aquell altaret, rústic i senzill, ell mateix va celebrar la primera missa i va consagrar els primers cristians de tot Europa, puix que ell fou el primer apòstol que va deixar la Terra Santa per predicar i propagar la nova religió.

font:comicbookplus.com

 

Sant Pere va restar a Barcelona un quant temps. Durant la seva estada entre nosaltres, cada vespre es reunia rodejat d'adeptes, que cada dia creixien, puix que per la ciutat es va estendre tot seguit la llavor de la nova doctrina. Quan el sant se'n va anar va deixar als creients la imatge o més ben dit, el retrat, que la Mare de Déu li havia lliurat, i durant molts anys va ésser aquest l'únic que van tenir els barcelonins per a retre-li culte.

Mare de Déu de Montserrat, font:montserratvisita.com

 

Els cristians barcelonins van reunir-se en les catacumbes de sota la plaça de Sant Just durant anys i més anys, mentre el cristianisme fou perseguit, i allí mateix en van morir a milers, puix que damunt mateix de les catacumbes hi havia les arenes o circ romà on eren tirats a les feres els primitius fidels. I n'hi van morir tants i tants,  que quan, triomfant el cristianisme, els barcelonins van acudir a Roma a demanar relíquies per consagrar la primera església erigida a Barcelona, que fou la de Sant Just, el Sant Pare els va dir que no els calien pas relíquies; que agafessin sorra i terra de la plaça on projectaven erigir el temple, que l'espremessin i que encara en rajaria sang cristiana de la molta que al seu damunt s'havia vessat, i que aquella era la millor relíquia. I, en erigir el temple i poder professar el cristianisme a la llum del dia, l'altaret fet per sant Pere amb un pilot de pedres, que a través de totes les persecucions s'havia conservat amagat a les catacumbes, fou traslladat al temple, i amb ell el retrat imatge de Maria Santíssima, que va passar a presidir l'altar de l'església, on fou venerada i admirada per tot el poble de Barcelona.

Plaça Sant Just, font:Dolcecity.com

Passats anys i més anys, els moros van envair salvatgement la nostra ciutat amb l'intent d'arrasar esglésies i tot allò que fes referència a la religió, i els fidels, gelosos del retrat que sant Pere havia donat a la ciutat per encàrrec de la Mare de Déu, van agafar la imatge i van anar-se'n a amagar-la dintre d'una cova de la muntanya més abrupta i més ferrenya de tot Catalunya, on creien que mai els moros no podrien posar la petja. Un cop allí, van cercar una coveta ben amagada entre el boscatge, van amagar-hi la imatge i perquè ningú no la pogués trobar, van tapar-la amb una paret i al seu davant van plantar arbres, que amb el temps van créixer fins a formar un espès  boscatge davant de la cova i la van deixar completament amagada i impossible de descobrir.

La Santa Cova de Montserrat, font:visitarmontserrat.com

 

El poble de Barcelona va sentir una gran devoció per la imatge de Maria i l'anomenava la "Jerusalemitana" i la "Morena", nom que en aquells temps volia dir mora o sarraïna. Davant d'ella van fer les seves oracions i van intensificar llur fe, fins a arribar a assolir la palma del martiri, sant Sever, santa Eulàlia i sant Pacià, També diu la tradició que els qui van vetllar per amagar la imatge de la fúria sarraïna van ésser el senyor bisbe, el governador i el jutge.

Quan feia cent seixanta-dos anys que la imatge estava amagada, set pastorets de can Riusec, de Monistrol —altres diuen de can Lloberes — van veure set dissabtes seguits que per darrera de la muntanya sortia una gran resplendor com si hi hagués un sol més gran que set sols i van veure un estel molt gros i llampurnant que queia a la terra i sempre cap a un mateix costat. També van sentir com uns cants i unes músiques totes dolces i harmonioses que els van semblar cosa celestial.

Auca de Montserrat, Il·lustracions: Junceda · Edició: Nicolau Poncell, 1923, font:Auques.cat

 

Aquells sets pastorets no se'n sabien avenir i tot era parlar sempre del mateix, però no ho volien dir a ningú, per por que la gent no els voldria creure. Però tantes vegades van veure el mateix, i tant i tant en van parlar, que uns altres pastors ho van sentir i ho van contar a la gent del poble de Monistrol, que de seguida va córrer a explicar-ho al senyor bisbe de Manresa, el qual acompanyat dels canonges, del Capítol i de molta gent de Manresa, va formar com una processó. Tots amb atxes i ciris encesos, van anar fins a la porta de la cova a través de la paret de la qual sortia aquella gran resplendor i se sentien aquelles grans cantúries i musiques. Entre tots van tirar la paret a terra i van trobar la imatge de la Mare de Déu de Montserrat tota voltada d'angelets amb tot d'instruments que tocaven i cantaven i tota aureolada d'una claror que feia més resplendor que set vegades el sol.

Auca de Montserrat, Il·lustracions: Junceda · Edició: Nicolau Poncell, 1923, font:Auques.cat

 

En veure la imatge, tots van restar enlluernats, van caure a terra de genolls, li van fer grans oracions i tothom sentia un gran afany de tocar-la i de besar-la. El senyor bisbe la va prendre amb les seves mans i tots van convenir que una joia tan gran no podia estar sinó a la Seu de Barcelona, i van organitzar una processó per a portar-la.

Auca de Montserrat, Il·lustracions: Junceda · Edició: Nicolau Poncell, 1923, font:Auques.cat

 

Però heus ací que, quan van arribar a l'indret on avui s'escau el Monestir, es van sentir cansats i van reposar per emprendre la baixada de la muntanya amb més braó. Quan van tractar de reprendre el camí es van trobar que la imatge s'havia fet tan pesant que ningú no la va poder moure d'allí. Van acudir-hi els gremis de la gent més forçuda i més valenta, els bastaixos, els molers, els ferrers i d'altres, i entre tols no la van poder moure ni un gra del lloc on era. Davant d'això,  el senyor bisbe i els altres vau creure que era voluntat de la Mare de Déu no moure's d'aquell lloc i allí mateix li van aixecar una Capella, que amb el temps va convertir-se en església i més tard en monestir."

Auca de Montserrat, Il·lustracions: Junceda · Edició: Nicolau Poncell, 1923, font:Auques.cat

 Font de la informació:Les Cent millors llegendes populars de Joan Amades

Història

"La Mare de Déu de Montserrat, coneguda popularment com la Moreneta, éstà situada al monestir de Montserrat, és un símbol per a Catalunya i s'ha convertit en un punt de pelegrinatge per a creients i de visita obligada per als turistes.

Monestir de Montserrat, font:loneyplanet.com

Segons la llegenda, la primera imatge de la Mare de Déu de Montserrat fou trobada per uns xiquets pastors el 880. Després de veure una llum a la muntanya, els xiquets van trobar la imatge de la Mare de Déu a l'interior d'una cova. Quan el bisbe s'assabentà de la notícia, va intentar traslladar la imatge fins a la ciutat de Manresa, però el trasllat resultà impossible, ja que l'estàtua pesava massa. El bisbe ho interpretà com el desig de la Mare de Déu de romandre al lloc on se l'havia trobada i ordenà la construcció de l'ermita de Santa Maria, origen de l'actual monestir.

La imatge que es venera en l'actualitat al cambril de l'església de Montserrat és una talla romànica del segle xii realitzada en fusta d'àlber i de faig. Representa la Mare de Déu amb el Nenet Jesús assegut a la falda i mesura uns 95 centímetres d'alçada. A la mà dreta sosté una esfera que simbolitza l'univers; el xiquet té la mà dreta alçada en senyal de benedicció mentre que a la mà esquerra sosté una esfera que recorda una pinya, signe de fecunditat i vida perenne. 

A excepció de la cara i de les mans de Maria i el petit Jesús, la imatge és daurada. La Mare de Déu, això no obstant, és de color negre, fet que li ha donat l'apel·latiu popular de "la Moreneta". L'origen d'aquest ennegriment de la talla es creu que es deu al fum de les espelmes que durant segles se li han col·locat als peus per venerar-la - i per l’oxidació de la pintura original.

Mare de Déu de Montserrat, font:informeinsolito.com

L'11 de setembre de 1881, el papa Lleó XIII va declarar la Mare de Déu de Montserrat com a patrona oficial de Catalunya. Des de la festa de l'Entronització de la Mare de Déu de Montserrat de 1947, cada 26 d'abril (vigília de la festivitat) se celebra la nocturna Vetlla de Santa Maria al monestir.

El 1808, durant la Guerra del Francès, la Moreneta va abandonar el Monestir per primera vegada en més de set-cents anys, per por a la poca religiositat de les tropes de Napoleó. Els monjos la van amagar per la comarca. Un any després, tornaria a sortir i el 1811 encara abandonaria el seu lloc, poc abans que els francesos destrossessin l'abadia. Maur Picanyol, un ermità de Sant Dimes va amagar la figura al buit de sota una escala i va aconseguir evitar que fos destruïda per l'incendi que van provocar els francesos. El 1812 i el 1822 tornaria a sortir del monestir per raons similars.

El 1835, amb motiu de la crema de convents, l'abat de Montserrat va confiar la figura a Pau Jorba, un pagès del Bruc que va guardar-la a casa seva durant nou anys, fins que es va reobrir el monestir. La figura estava tan ben amagada que el Bisbe de Barcelona va haver de contactar amb l'antic abat, llavors exiliat a Palerm per demanar-li on es trobava a Mare de Déu de Montserrat.

Durant el segle xx es va amagar els dies de la Setmana Tràgica de 1909. Durant tota la Guerra civil espanyola la figura real va ser substituïda per una còpia."

Estampa vuit-centista de la Mare de Déu de Montserrat acolorida a mà. (Col. Joan Amades), font:Costumari Català

 

 Font de la informació:Viquipèdia Mare de Déu de Montserrat

 Més informació:Montserratvisita.com

Veure més LLEGENDES CATALANES

Diada Mare de Déu de Montserrat

Mare de Déu de Montserrat, font:montserratvisita.com

Com una marededeu trobada més, la seva festa se celebrava el 8 de setembre. L’any 1881 fou coronada i proclamada patrona de Catalunya, amb diada pròpia el 27 d’abril, amb la concessió dels honors de basílica al seu temple.

"La Mare de Déu de Montserrat, coneguda popularment com la Moreneta, éstà situada al monestir de Montserrat, és un símbol per a Catalunya i s'ha convertit en un punt de pelegrinatge per a creients i de visita obligada per als turistes.

Monestir de Montserrat, font:lonelyplanet.com

Segons la llegenda, la primera imatge de la Mare de Déu de Montserrat fou trobada per uns xiquets pastors el 880. Després de veure una llum a la muntanya, els xiquets van trobar la imatge de la Mare de Déu a l'interior d'una cova. Quan el bisbe s'assabentà de la notícia, va intentar traslladar la imatge fins a la ciutat de Manresa, però el trasllat resultà impossible, ja que l'estàtua pesava massa. El bisbe ho interpretà com el desig de la Mare de Déu de romandre al lloc on se l'havia trobada i ordenà la construcció de l'ermita de Santa Maria, origen de l'actual monestir.

La imatge que es venera en l'actualitat al cambril de l'església de Montserrat és una talla romànica del segle xii realitzada en fusta d'àlber i de faig. Representa la Mare de Déu amb el Nenet Jesús assegut a la falda i mesura uns 95 centímetres d'alçada. A la mà dreta sosté una esfera que simbolitza l'univers; el xiquet té la mà dreta alçada en senyal de benedicció mentre que a la mà esquerra sosté una esfera que recorda una pinya, signe de fecunditat i vida perenne. 

A excepció de la cara i de les mans de Maria i el petit Jesús, la imatge és daurada. La Mare de Déu, això no obstant, és de color negre, fet que li ha donat l'apel·latiu popular de "la Moreneta". L'origen d'aquest ennegriment de la talla es creu que es deu al fum de les espelmes que durant segles se li han col·locat als peus per venerar-la - i per l’oxidació de la pintura original.

Mare de Déu de Montserrat, font:informeinsolito.com

L'11 de setembre de 1881, el papa Lleó XIII va declarar la Mare de Déu de Montserrat com a patrona oficial de Catalunya. Des de la festa de l'Entronització de la Mare de Déu de Montserrat de 1947, cada 26 d'abril (vigília de la festivitat) se celebra la nocturna Vetlla de Santa Maria al monestir.

El 1808, durant la Guerra del Francès, la Moreneta va abandonar el Monestir per primera vegada en més de set-cents anys, per por a la poca religiositat de les tropes de Napoleó. Els monjos la van amagar per la comarca. Un any després, tornaria a sortir i el 1811 encara abandonaria el seu lloc, poc abans que els francesos destrossessin l'abadia. Maur Picanyol, un ermità de Sant Dimes va amagar la figura al buit de sota una escala i va aconseguir evitar que fos destruïda per l'incendi que van provocar els francesos. El 1812 i el 1822 tornaria a sortir del monestir per raons similars.

El 1835, amb motiu de la crema de convents, l'abat de Montserrat va confiar la figura a Pau Jorba, un pagès del Bruc que va guardar-la a casa seva durant nou anys, fins que es va reobrir el monestir. La figura estava tan ben amagada que el Bisbe de Barcelona va haver de contactar amb l'antic abat, llavors exiliat a Palerm per demanar-li on es trobava a Mare de Déu de Montserrat.

Durant el segle xx es va amagar els dies de la Setmana Tràgica de 1909. Durant tota la Guerra civil espanyola la figura real va ser substituïda per una còpia."

Estampa vuit-centista de la Mare de Déu de Montserrat acolorida a mà. (Col. Joan Amades), font:Costumari Català

Font de la informació:Viquipèdia Mare de Déu de Montserrat

Més informació:Montserratvisita.com Mare de Déu 

Veure més Festes Populars