dilluns, 13 d’abril del 2020

Llegenda Mare de Déu del Remei de Caldes de Montbui

Mare de  Déu del Remei a l'ermita Caldes de Montbui, font:totsonpuntsdevista.blogspot.com
"A la sortida del portal de Vic, el camí que portava a la Timba, limitava a l’esquerre amb la riera i al llarg d’aquesta feixa s’estenien terres de cultiu. Vet aquí que un mes d’agost, quan un llaurador preparava els solcs per a la sembra de la patata, i en un descuit accidental, els bous van fugir de la xafogor. Es deslliuraren del jou que els unia a l’arada i quan el pagès se n’adonà, els bous ja no hi eren. No podien trobar-se gaire lluny, però ves per on havien aconseguit endinsar-se entre la fondalada estreta fins a la torrentera de l’Aiguafreda.
Amb penes i treballs el pagès aconseguí localitzar-los, i quina fou la seva sorpresa quan els trobà furgant el terra prop d’una cova natural tapada amb esbarzers. Era tant el desfici que mostraven que, astorat encara per la desaparició i ara per la contemplació dels moviment delerosos de la testa d’aquelles bèsties, restà dempeus, com un estaquirot, mirant-los. Morro i banyes, talment com pic i pala, removien i enlairaven el fang amb fruïció. I quina fou la sorpresa del llaurador quan de la terra remoguda apareixia la imatge d’una Verge, de terracota, d’un color blanquinós.
Els calderins volgueren preservar la troballa i erigiren allà mateix un reduït oratori per correspondre el favor que els havia fet el cel. Els precs i invocacions a la Verge trobada permetrien retornar la salut als malalts i hauria de portar remei al seus mals, per això la multitud de fidels l’anomenaren de seguida Nostra Senyora del Remei.
En èpoques de pesta i de guerra els calderins hi acudiren fidels a implorar auxili. I d’aquí el fervor a la Verge, a qui s’implora amb el nom de Mare de Déu del Remei."
Ermita del Remei, font:coneixercatalunya.blogspot.com
Font de la informació:Llegendes de Caldes de Montbui - Ajuntament de Caldes de Montbui - Comissió de Patrimoni

Història
"Diuen que fa molts anys, quan els habitants de Caldes i d’altres poblacions veïnes com Palau Solità, Plegamans, Santa Eulàlia de Ronçana, volien anar a Sant Feliu de Codines, Castellterçol, Moià, l’Estany, havien de travessar el poble, sortir pel portal de Vic i continuar per un camí de terra, el camí ral, fins arribar a un pont construït damunt d’un precipici que els calderins havien batejat amb el nom de la Timba, al fons del qual corria un rierol que provenia del torrent d’Aiguafreda.
Evidentment, si el recorregut era a l’inrevés, els que baixaven de muntanya per anar a Caldes o a algun poble de la rodalia, havien de fer el mateix recorregut, però a la inversa. Fos com fos, el pas per la Timba era obligat per tothom. El corrent de l’aigua variava segons el temps; després de fortes tempestes baixava rabent, i la fressa en el seu pas pels voltants de la Timba emetia uns udols que feien basarda.
La gent que hi havia passat contava que havia sentit veus estranyes i havia vist coses esgarrifoses; tant és així que després se la veia afligida, d’esma i el cor se’ls estrenyia quan rememoraven el pas pel temut indret. Es lamentaven de la persistent aparició de tristes visions en nits fosques, quan la negror ho embolcallava tot, i tothom era testimoni de veure com aquella gent que havia hagut de passar per un lloc tan desolat i feréstec no aixecava mai més el cap.
Vivia en aquell temps a Caldes un tal Nicolau Mercader, més conegut per “Fill d’Alemanya” que havia arribat, segons deien, escapant-se d’alguna de les persecucions que vivien els eclesiàstics. Poca cosa se sabia d’ell, però sorprenia per la seva conversió, el posterior compliment amb els preceptes cristians i sobretot per la seva vida piadosa i eremítica. És possible que s’instal·lés a les esplugues del torrent d’Aiguafreda, d’on havien sorgit les llegendes que escamparen temors a la rodalia, i les volgués dissipar. El que és cert és que va viure a la població des de l’any 1548 i que, ermità sense ermita, procurà un tros de terra per construir una capella en honor a la Mare de Déu.
Les gestions que Nicolau Mercader portà a terme tingueren com a resultat la donació gratuïta d’una peça de terra per part d’en Joan Cassanyes, ferrer de Caldes, el dia 3 de juliol de 1548. I el 10 de gener de l’any següent ja havia acudit a la cúria eclesiàstica de Barcelona i ja havia aconseguit el permís per erigir la capella que tenia en projecte. Tot fa pensar que el juny de 1553 ja era una realitat: una capella eremítica en un lloc desolat com era la raconada d’Aiguafreda, que encara que es trobava a un pas del camí ral de Vic no deixava de ser ben solitari; un edifici de reduïdes proporcions que fou erigit gràcies a aportacions de fidels.
Tanmateix l’ermità havia fet noves adquisicions, segons consta en la documentació del notari de Caldes del 16 de gener de 1553. Joan Bou, mercader de Barcelona, oferí uns diners per a la construcció de la casa i Anna Sentmenat i d’Oms cedí una nova parcel·la de terra que serví en part per a la construcció d’aquest habitacle. L’exemple d’aquestes famílies contribuí a uns inicis esplèndids per a la capella i en la posterior aportació d’altres fervents que hi acudien per aconseguir protecció de la Verge.
I fou així com Fra Mercader esdevingué el primer ermità de la capella fins el 1554, any en què morí i després, de manera intermitent fins el 1774, hi visqueren altres ermitans. Queda, però, per esbrinar l’origen de la Verge venerada, que com tantes altres es remet a la tradició popular de les Mare de Déu trobades. Per les seves característiques arqueològiques no es pot atribuir a èpoques anteriors al segle XVI, època en què es construí la primera capella.
Ermita de la Mare de Déu del Remei, Caldes de Montbui, font:guimera.info
És una figura de 89 centímetres que té el nadó Jesús assegut al braç dret i tot faria pensar en una figura influïda pel goticisme que podia haver arribat de terres forasteres per motius difícils d’esbrinar. El primer ermità procedia de terres alemanyes i podia haver estat el portador, però la creença popular li ha volgut atribuir un altre origen. "
Font de la informació: Llegendes de Caldes de Montbui - Ajuntament de Caldes de Montbui - Comissió de Patrimoni
Més informació:Viquipèdia Mare de Déu del Remei de Caldes de Montbui

La Llegenda i Caldes de Montbui
"La Festa Major de Caldes de Montbui no és com les altres. La seva singularitat rau en el fet que, una setmana després de celebrar-la, es fa l’acte central: la Capvuitada, terme que fa referència al dia que fa la setmana justa d'una festivitat, d'un esdeveniment.
A Caldes de Montbui no s’estan per romanços a l’hora de celebrar-la, sinó més aviat per sarsueles. I és que, com ja va sent tradició, durant la Capvuitada s’interpretarà la clàssica sarsuela “L’aplec del Remei”, d’Anselm Clavé.  Aquest espectacle, que es porta a terme a la sala gran del Casino de Caldes.
La Capvuitada, però, no només gira al voltant de l’Aplec del Remei, sinó que també hi ha un seguit d’actes per a tota la família: Trobada de cotxes antics vila termal de Caldes, així com una trobada de puntaires, entre moltes altres activitats."
Font de la informació:Descobrir.cat Aplec del Remei i Capvuitada
Capvuitada i Aplec del Remei, font:visiteucaldes.cat
  Més informació sota la sarsuela: Viquipèdia L'Aplec del Remei
Sarsuela L'Aplec del Remei, font:Viquipèdia
 
Veure més LLEGENDES CATALANES

dimecres, 8 d’abril del 2020

Llegenda de l'origen del Mas Nou

Port de Masnou, font:Vanguardia.com
"A Teià hi havia una noia molt bonica anomenada Maria, pubilla d’una de les cases de pagès principals del poble, Ca l’Estany. La fama de la seva bellesa va arribar fins a les illes Balears, llavors ocupades pels moros, de manera que un d’ells, de llinatge noble i ric, va quedar impressionat pels relats que li’n feien. Així, es va dirigir cap a la costa del Maresme i, amb l’ajut d’un renegat de Teià, va vestir-se ell i alguns dels seus criats amb robes com les dels vilatans i s’hi van amagar, esperant. Quan la noia va sortir de l’església, es va encaminar cap a casa seva com acostumava a fer habitualment, però de sobte, els moros li van sortir al pas.
Acostumats al fet que la noia fos admirada, ella i el grup que l’acompanyava no van amoïnar-se, però quan els desconeguts van intentar encaminar-la cap a un torrent que es desviava molt de Ca l’Estany, sí que es van alarmar. Els moros van continuar intentant atraure la noia i, davant els gestos de resistència que ella hi feia, els teianencs l’emprengueren contra ells i van matar els seu cabdill i alguns dels seus auxiliars. També un dels moros va ser empresonat i va confessar quines eren les intencions del seu amo, un dels principals de Mallorca, nét i descendent directe del cèlebre Hassan, valí d’Osca.
El torrent on van tenir lloc aquests fets va ser anomenat Torrent d’Hassan, nom que van canviar per fer-ne burla pel de Torrent de l’Ase.
D’altra banda, tot el que va passar va precipitar el casament de Maria i, després de la cerimònia, la parella va construir una casa prop de la platja: el Mas nou."
Font de la informació:Mitologicat.org -Seu-e.cat

Història
"L'actual terme municipal del Masnou va pertànyer antigament a Sant Feliu d'Alella i a Sant Martí de Teià, pobles de l'entorn relativament allunyats del mar per protegir-se dels atacs dels pirates. La seva població vivia de l'agricultura i la pesca, i, a la platja, s'hi van establir les comunitats de pescadors.
Amb el pas del temps es van construir masos fortificats a la vora del mar i, a partir de 1812, amb la proclamació de la Constitució Liberal, la vila va escollir alcalde. No obstant això, la segregació i independència del Masnou respecte de Teià no es produí fins al 1825."
Planol de Masnou (1822) amb indicació del torrent de l'Asa, font:Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya
Font de la informació:Viquipèdia El Masnou
Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda Fades del Gorg d'en Pèlags

Gorg d'en Pèlags, font:google
"Es conta que la nit de la revetlla de Sant Joan es plena d’encanteris, si arribem silenciosament al gorg d’en Pèlags al voltant de la mitjanit, assistirem a un espectacle màgic i torbador. Sembla ser que s’hi reuneixen totes les fades de la comarca per rentar-se la roba i dur a terme un aplec anual. La nuesa dels seus cossos fràgils, il·luminats per la claror de la lluna plena i esquitxats per l’aigua, reflecteixen gran bellesa però també gran frenesí.
Es mouen al so d’una música que els humans no podem oir, com tampoc les paraules que intercanvien en un xiuxiueig ininterromput. Si bé les podem veure, no les podem sentir. Per contra, elles no ens poden llucar, però en sentir el més petit soroll desapareixen com un estol de moixons espantadissos.
Fantasia o fantasmagoria d’una nit de revetlla, però recordem si volem sorprendre les fades al gorg d’en Pèlags en aquesta nit màgica, ho hem de fer de manera silenciosa i hem d’esperar que acabin la seva tasca sense espantar-les. Aleshores, al ressò de l’última campanada de mitja nit, fugen i es fan fonedisses en un aclucar d'ulls!."
Dibuix de fada del aigua, font:todoangelesyduendes.blogspot.com
 Font de la informació:Visiteucaldes.cat/catalegs_thermalia

Localització
"Aquesta senzilla font -d'en Pèlags-, està situada a uns 40 minuts de Caldes, passarem per l’esportiu i agafarem el camí de terra que passa per unes granges fins a una cruïlla de camins, al poc i a sota en el torrent hi ha la Font de les Escales, nosaltres agafarem a la dreta,  per un camí ara ample i desprès al enfilar-se pel bosc es farà mes estret, fins arribar a la Font del Gorg d’en Pèlags.
Font d'en Pèlags, font:sortidesfamiliars.blogspot.com
Aquesta font, duran èpoques era tant sols una sortida d’aigua cristal·lina i molt bona, per ho, acostumava a no tenir tub o un de sobreposat  de metall o de plàstic i aguantat en pedres per poder recollir així l’aigua. Mes concretament, hi havia un tub molt vell a principis de 1980, en taponat i l’aigua sobresortia per un costat.
Al costat de la font disposa d’un petit seient de pedra. L’espai  d’aquest lloc de les rodalies de la font és molt limitat, donat que dona al caient del salt i gorg.
En un punt estratègic, mirarem el petit torrent on veurem, el Salt , en aquest punt hi ha una gran dent de pedra tosca, que sembla que ens senyala el petit gorg al fons del torrent."
Font de la informació:Fontsaigua.wordpress.com Gorg d'en Pèlags
Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda Els Encantats del estany Sant Maurici

Els Encantats, font:Viquipèdia
"Fa molt i molt de temps, el dia de la festa de Sant Maurici, els habitants d’Espot anaven, com cada any, en romeria cap a l’ermita del poble dedicada al sant. Era una diada molt important i tothom estava emocionat. La celebració començava sempre amb una solemne missa a la qual hi assistien tots els habitants del poble i també forasters. Alguns d’ells compartien la joia del dia, però d’altres se’n reien. Com va ser el cas de dos caçadors que passaven per allà i que, quan van veure la gentada que envoltava la petita ermita per poder escoltar la missa, van començar a fer burla: “aquesta gent perd el temps”, “quina bajanada”, “el que haurien de fer és anar a caçar, ara que és temporada, i deixar d’adorar a una imatge de pedra que no els escolta”, anaven dient.
Òbviament, la gent que allà estava es va sentir molt dolguda per les paraules dels forasters cap a ells i cap al seu patró. És per això que van començar a pregar perquè el que havien fet no quedés sense càstig.
Els dos caçadors, encara rient, van continuar el seu camí endinsant-se cap al bosc per buscar alguna peça de caça amb l’ajuda del seu gos. Al cap de no res, va aparèixer l’isard més bell que havien vist mai, però ells eren caçadors, així que el van començar a perseguir muntanya amunt. Era un isard jove i fort i els dos homes aviat van començar a panteixar i a perdre el ritme. Finalment, a l’enforcadura de dos pics el van perdre de vista, però no es van rendir. Van pujar fins al punt més alt, allà on l’isard havia desaparegut. Just en aquell instant, a l’ermita d’Espot, aquell qui estava oficiant la missa “alçà a Déu” – va alçar l’hòstia consagrada i el calze – i acte seguit va caure un llamp ben a prop… Sabeu a on? Exacte, allà on eren els dos caçadors. Aquell llamp va encantar als dos caçadors i al seu gos, petrificant-los. Així, per sempre més, van quedar convertits en estàtues de pedra a l’enforcadura dels Encantats.
El Gran i el petit encantat, font:xtec.cat
Una altra versió de la història explica que, en un inici, quan els caçadors van pujar per la muntanya buscant a l’isard, aquesta només tenia un pic. Però quan va sonar aquell tro eixordador, en van aparèixer dos que correspondrien, cadascun d’ells, a un caçador petrificat."
Font de la informaició:La Muntanya dels Encantats

Història
"Els Encantats són dues agulles –o dues puntes– d'una famosa muntanya situada als Pirineus, al sud de l'estany de Sant Maurici, a la riba dreta del riu Escrita, en sentit orogràfic. Forma part de la capçalera de la Noguera Pallaresa. Administrativament el territori pertany al municipi d'Espot, al Pallars Sobirà, i és inclòs al Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. El massís està limitat per la vall de Monestero a l'oest, les comes de la Valeta Seca al sud i de l'estany Seruy a l'est i per la vall del riu Escrita pel nord.
La punta est (el Petit Encantat) té 2.734,3 metres d'altitud i el Gran Encantat 2.748,7 metres, i són separats per una gran bretxa o enforcadura a 2.630,7 metres."
Els Encantats, font:Wikimedia.org
Font de la informació:Viquipèdia Els Encantats
Veure més LLEGENDES CATALANES

dimarts, 7 d’abril del 2020

Llegenda d'Orfeu i la creació del cap Norfeu

Roca del gat al cap Norfeu, font:Viquipèdia
"Segons la llegenda, el cap Norfeu deu el seu nom a l'heroi grec Orfeu, que va provocar la seva aparició amb la seva música. Orfeu era un virtuós de la lira que es va casar amb la nimfa Eurídice, que morí poc després. Orfeu la va anar a buscar al món dels morts i aquests van deixar que se l'emportés amb la condició que ell sempre anés davant d'ella, mentre sortien del món dels morts, i no es girés a mirar-la en cap moment. Però Orfeu es va girar i va perdre la possibilitat de recuperar-la.
Orfeu i Eurídice de Edward John Poynter, font:ottantanovenuvole.blogspot.com
Entre els fets d'Orfeu, s'explica que va fer un viatge pel Mediterrani i, quan el vaixell estava molt a prop de les costes de la península Ibèrica, va esclatar una gran tempesta en plena nit, amb molt vent que feia moure el vaixell amb força. Orfeu, espantat, va fer tot el que va poder però cada cop estava més aprop d'unes roques molt amenaçadores i, finalment, el vaixell es va enfonsar. Orfeu lluità per no ser engolit per les aigües i, després de molt estona, aconseguí acostar-se a una roca i aferrar-s'hi amb força. Aquella roca era precisament la roca del Gat.
Molt espantat i mort de fred, Orfeu va esperar que sortís el sol, per poder veure on era exactament i decidir què faria. Al matí, es va adonar que era davant d'una gran i preciosa badia, però massa lluny de la costa per poder-hi arribar nedant. Mentre rumiava com podria sortir d'aquell tràngol, va tenir una visió meravellosa: a la part de ponent, veia la muntanya del Canigó, coberta de neu blanca i puríssima.
Corprès, va agar la seva lira i va començar a compondre i cantar cançons dedicades a tan bella muntanya. Els seus versos i tonades eren tan meravellosos que es va començar a produir un prodigi: les muntanyes més properes a la costa es van anar aproximant a la roca del Gat, per poder escoltar millor la música d'Orfeu. Va ser així com, un cop les muntanyes van ser prou aprop de la roca del Gat, Orfeu va poder saltar i ser a terra, una terra de la que ja s'havia enamorat. Així va ser com va néixer el cap Norfeu."
Font de la informació:Rosespedia.cat

Història
"El Cap Norfeu és un cap situat al SE de la península del cap de Creus, al litoral de l'Alt Empordà i al N de la Costa Brava, que s'endinsa 2 km en la mar Mediterrània formant una estreta península allargada i corbada entre la badia de Jóncols (al N) i la badia de Montjoi (al S), al fons de les quals hi ha les cales dels mateixos noms. Aquest cap tanca pel N el golf de Roses.
Cap Norfeu, font:campingsalon.com
L'àrea del cap pertany al terme municipal de Roses i forma part del Parc Natural del Cap de Creus.
Al SE té uns illots rocosos, anomenats illes Mòniques, alguns dels quals amb formes capricioses que la imaginació ha batejat com el Cavall Bernat i el Gat." 
Font de la informació:Viquipèdia Cap Norfeu
Veure més LLEGENDES CATALANES