Llegenda L'Orde de l'Atxa

Dona de l'Orde de l'Atxa, font:monestirs.cat

La Conquesta de Tortosa

"Tot Catalunya quedava ja neta de moros; havien estat expulsats de tot arreu, llevat de Tortosa. S'havien fet forts al castell i fortalesa de la Suda, des d'on lluitaven amb desesperació, car la pèrdua del castell i la ciutat representava haver d'abandonar l'únic que els restava de Catalunya i moltes altres terras de més enllà de Tortosa, on no es podrien sostenir un cop perduda la ciutat. El comte Berenguer IV va assetjar la ciutat ajudat dels millors cavallers catalans i dels genovesos, que mai no el deixaven.

Ramon Berenguer IV comte de Barcelona, font:Viquipèdia

Els moros es defensaven com lleons: els esforços dels cristians s'estavellaven contra les fermes parets de les muralles i el gran braó dels sarraïns, que féràment les defensaven. Els veïns de Tortosa, que eren cristians, ajudaven amb el que podien a la lluita; les dones, però, no hi venien gaire bé, car deien que, si la llibertat havia de costar tan cara de sang  més valia que seguissin manant  els moros. Els homes, indignats per aquesta actitud de les dones, les van amenaçar amb matar-les totes si no els ajudaven. L'amenaça féu el seu efecte, car aquestes decidiren de prendre part en la brega. Es van vestir de soldats i sortiren a lluitar com ho feien els homes. Per amagar el seu sexe i fer-se témer de l'enemic, van lligar-se els cabells arran de barba, i de lluny semblaven uns guerrers d'allò més ferrenys.

Conquesta de  Tortosa per Ramon Berenguer IV, font:allposters.com

L’esforç dels cristians no podia pas vèncer la resistència dels moros, que es defensaven ardidament. Els catalans van treure un nou ardit de guerra, una mena de castells de fusta muntats damunt de quatre rodes, dintre dels quals s'amagaven un grup de soldats que podien acostar-se fins a tocar les muralles amagats sota dels castells que els protegien i els permetien d'atacar sense rebre dany de l'enemic. Aquest ardit féu guanyar molt de terreny a la nostra gent, però no era prou por a obtenir el triomf.

Les forces dels catalans minvaven cada dia, i semblava que l'empresa hauria d'ésser abandonada. Es decidí de fer un darrer intent i esmerçar-hi tota la força i energia de què es disposava. La lluita fou terrible i els catalans no s'emportaven pas la millor part. Sobtadament, aparegué un cavaller muntat en un cavall negre, amb una armadura del mateix color, amb la celada tirada perquè ningú no el conegués. El seguia una dama igualment tapada. Es dirigiren cap a la muralla, on el cavaller va lluitar com un veritable lleó. La força del seu braç armat aviat va fer estrall en els moros, que va semblar com si comencessin a cedir. Els cavallers catalans van ajudar el descouegul tant com pogueren i, capitanejats per ell arribaren a pujar dalt de la muralla, des d'on lluitaven com feres, i aconseguiren de fer recular els moros, que no trigaren a desmoralitzar-se i acabaren per rendir-se. La dama mai no va deixar el cavaller desconegut i fou la segona a pujar a la muralla i a entrar a la ciutat.

L'admiració i la sorpresa dels cavallers catalans envers el desconegut era gran, però més ho era encara la curiositat de saber qui era. Un cop ben rendida la ciutat, gràcies a l'esforç del seu braç el cavaller es presentà a la tenda del comte Berenguer, se li agenollà als peus i li demanà perdó, al mateix temps que s'alçava la celada i mostraba el seu rostre. Era Ponç de Cervelló, cunyat del comte, que, desatenent les seves ordres i els seus desigs, havia raptat la seva germana Mahalta i l'havia feta la seva esposa sense el seu permís; de la qual cosa el comte estava molt enutjat. Allunyat de la cort per la dissidència amb el comte, ignorava la campanya de Tortosa, on va acudir impensadament i per casualitat i, trobant-se en el mes fort de la brega, li mancà temps per a posarse al costat del comte i ajudar-lo en tot i per tot. La dama que l'acompanyava era Mahalta, germana del comte Berenguer i muller seva. El comte va perdonar la seva desobediència i li agraí el seu ajut.

Els moros de Tortosa en fugir van abandonar al castell de la Suda grans tresors, entre altres una preciosa safata d'argent i maragdes, en la qual fou servit el Sant Sopar a Jesús i als seus deixebles en l'àpat celebrat a casa de Llàtzer el llebrós; safata que el comte va donar en present als genovesos, agraït del seu ajut, i que encara es conserva a la ciutat de Gènova, on és tinguda en gran estima.

Agraïda la Mare de Déu a les dones tortosines pel seu ajut donat als homes en la lluita contra els sarraïns, baixà un dia personalment a la ciutat i oferí a les dones una cinta mitjançant la qual les ajuda a l'acte del deslliurament, per la qual cosa fou creada l'advocació de la Mare de Déu de la Cinta."

Mare de Déu de la Cinta, a la Porta de l'Olivera de la Catedral de Tortosa, font:Viquipèdia

 Font de la informació:Les cent millors llegendes populars de Joan Amades

L'Orde de l'Atxa

"A principis de 1149 la ciutat de Tortosa està acabada de conquistar pel comte de Barcelona Ramon Berenguer IV. El Comte i el seu exèrcit anaren a conquistar Lleida. A Tortosa, un petit exèrcit musulmà aprofita per assetjar la desprotegida ciutat.

Una dona s'assabenta per mitjà del seu marit, membre de Consell, que els líders de la ciutat han abandonat tota l'esperança i es preparen per a la invasió, el saqueig i la massacre però un jurament de silenci li impedeix revelar que s'ha assabentat de la seva terrible destí, i es troba entre l'espasa i la paret, amb la mort trucant a les portes de la ciutat i aparentment impossibilitada de defensar-se o de convèncer al seu espòs.

Llavors, se li ocorre un truc per evitar els problemes: reuneix clandestinament a les dones de la ciutat i els proposa formar un nou Consell, el de les dones, que acudeix al castell a oferir la seva ajuda als homes. Gràcies al seu nombre, aconsegueixen convèncer els caps de la ciutat que els permetin participar.

Els detalls de la defensa són els que més varien a la llegenda, uns recomptes diuen que va ser de nit, altres de dia. Uns diuen que van sortir a lluitar, uns que van engrossir els números dels soldats masculins en el camp de batalla, i altres que únicament van fer una demostració dels seus números en les muralles. Tots esmenten que van prendre, entre d'altres eines, les destrals de guerra i també les de fusteria, dels seus marits.

Sigui com sigui, la veritat és que van aconseguir convèncer els atacants que continuar el setge era batalla perduda i aquests van fugir.

Quan el comte va tornar a la ciutat, es va trobar amb alegria i sorpresa amb una ciutat encara cristiana, i la història de la defensa li va inspirar tanta admiració, que va fundar l'Ordre de l'Atxa, amb tota seguretat com a títol honorífic. Les dames que la integraven gaudien de molts privilegis, entre els quals hi havia la facultat d'heretar certes riqueses dels seus marits, la facultat d'acudir a esdeveniments públics davant dels seus nuvis i marits, i de seure a la seva dreta." 

Làpida del claustre de la catedral de Tortosa, font:monestirs.cat

Escut de l'Orde de l'Atxa, a la làpida del claustre de la catedral de Tortosa, s. XIV, font:Viquipèdia

Font de la informació:Supercurioso.com Orden del hacha

Història

El setge de Turtuixa va tenir lloc des del 29 de juny fins a desembre de 1148. La plaça musulmana ja havia sofert altres setges als quals s'havia resistit. Aquest cop va ser assetjada per un estol liderat pel comte de Barcelona que comptava amb el suport de Gènova, amb la vescomtessa Ermengarda de Narbona, i els hospitalers i templers de Guillem Ramon I de Montcada, cavallers d'altres indrets de la Gàl·lia meridional com Bertran de Tolosa, un cert nombre de normands o anglesos, i alguns pisans a més de comptar amb l'aprovació del papa Eugeni III amb una butlla on eren concedits a tots els qui concorreguessin a l'expedició, els mateixos privilegis atorgats als qui anaven a lluitar a Terra Santa. 

Papa Eugeni III, font:coisasdesantos.blogspot.com

Turtuixa era la gran plaça forta de la frontera sarraïna per aquest cantó. Tarragona, convertida en un munt de runes, va romandre deshabitada durant llargs anys, i el seu clos i el seu territori van ésser dominats alternativament pels catalans i pels sarraïns. Durant la dominació musulmana, Turtuixa havia assolit el punt més alt de la seva esplendor. Poc temps abans de la reconquista de la ciutat de l'Ebre, escrivia el geògraf musulmà Al-Idrissí:

«

La ciutat de Turtuixa està emplaçada al peu d'una muntanya i cenyida per forts murs… Hi ha molts mercats i bells edificis, artífexs i pagesos, i hi són construïdes grans embarcacions amb la fusta treta de les muntanyes que la volten, cobertes de pins de corpulència i alçada notables, la fusta dels quals és utilitzada per als pals i les vergues dels navilis i és de color rogenca, lluent, reïnosa, de gran durada, i no està, com les altres fustes, subjecta a ésser deteriorada pels insectes, i per això té gran fama.

Muralles de Tortosa, font:xusquipedia.blogspot.com

El 29 de juny de 1148, diada de Sant Pere, l'estol, carregat de gent i de material de guerra, es féu a la mar des de Barcelona, sota l'alt comandament del comte de Barcelona. El dia primer de juliol arribà a les boques de l'Ebre. Seguí riu amunt, i a unes dues milles de la ciutat s'aturà. Turtuixa era una plaça poderosament fortificada pels sarraïns; estava voltada d'una muralla amb moltes torres, i tenia, dalt la muntanya que li és veïna, un castell molt fort: la Suda de Tortosa. Refugiats a la Suda els sarraïns, la lluita va continuar encara algun temps, molt violenta i mortífera.  La rendició dels sarraïns s'esdevingué a les darreries de desembre del 1148.

Castell de La Suda o de San Joan, font:baulitoadelrte.blogspot.com

Una tradició—recollida pel clergue tortosí Cristòfor Despuig en els seus Col·loqui de la insigne ciutat de Tortosa (segle XVI) diu que els sarraïns intentaren, poc després, el recobrament de la plaça, i que en aquesta lluita les dones tortosines contribuïren tan heroicament a repel·lir l'atac, que a honor d'elles fou fundada l'Orde de l'Atxa com a distinció honorífica per a aquestes dones.

Dona de l'Orde de l'Atxa, font:mirinconliterarioyotrascosas.blogspot.com

Llibre Los Col.loquis de la insignie ciutat de Tortosa per Mossén Cristofor Despuig, font:todocoleccion

Alguns historiadors creuen que es tracta d'una faula; altres semblen dubtar; altres tenen la tradició per verídica, i altres es decanten a creure que hi ha un fons de veritat històrica. S'ha insinuat també que podria tractar-se de la intervenció de les dones en una gran baralla entre els cristians i els nombrosos sarraïns que havien quedat dins Tortosa. Hom té la impressió que es tracta d'una fantasia. 

Font de la informació:Viquipèdia Setge de Turtuixa

Més informació:Viquipèdia Suda de Tortosa

Més informació:Viquipèdia Orde de l'Atxa

La Llegenda i Tortosa

Des de la conquesta de Tortosa per part de Ramon Berenguer IV l'ús de l'atxa sobre la roba és considerat un privilegi de la dona tortosina, i un escut de destral és atorgat ceremonialmente durant la celebració de la festa de la Cinta cada any. 

Proclamació de la Reina i Reina infantil a les Festes majors de la Cinta 2019, font:setmanarilebre.cat

Imposició de la banda i insígnia de l’orde de l’Atxa, festes La Cinta 2019, font:setmanarilebre.cat

Més informació:Viquipèdia Mare de Déu de la Cinta  

Veure més LLEGENDES CATALANES

 

Llegenda el Tormo de la Margarida

El Tormo de la Margarida, font:deandar.com

 “Quan jo tenia més o menys uns disset anys, tenia una gran amistat amb un home que ja era molt vellet; li tenia estimació, com si fos un familiar propi, i crec que a ell li devia passar el mateix. Em contava coses viscudes en la seva llarga vida; per exemple, aventures a la guerra de l'Àfrica, en la qual ell havia anat com a voluntari amb l'exèrcit del general Prim. Contava amb una gran satisfacció que, una vegada, ell i altres havien fumat de la petaca del general.

Un dia em digué:  T'he de contar una història molt vella, que la gent ja fa molt que va oblidar. Aquesta història, només l'havem recordada entre família, can­tant-la, o més, recordant-la de pares a fills, com si fos una mena de secret ben guardat. I, asseient-nos als graons de la vella creu del Portal, avui ja desapare­guda, al sol tebi d'un matí d'abril, em va explicar aquesta contalla:

Ja fa unes centúries, quan el poble era molt més petit i estava emmurallat, aquí a Tivissa, si més no durant el dia, hi convivia una po­blació de majoria cristiana i una bona part de mora. Quan arribava la nit, per càlculs de seguretat, la població mora havia de viure en els seus propis barris, una mica separats del poble, a la Marca de Dalt, i se suposa que n'existia algun altre que, amb els anys que han passat, s'ha oblidat on era.

En aquell temps, la majoria dels veïns ja treballaven a la terra i, encara que hi havia gent bastant pobra, no n'hi havia que, en excés, fossin rics. Algú es trobava en condicions de poder llogar, segons el temps, algun jornaler; però, normalment, es pot dir que els millors aposentats també treballaven les seves terres.

El que més es collia era sembra: blat, ordi i tota mena de llegums, que era el principal per a la manutenció de persones i bèsties; també es collia una mica d'oli i hortalisses, de les quals el regadiu sempre en fou abundant.

Llavors hi havia una família de les mitjanes que tenia un filla molt maca i treballadora que, si calia, anava al camp a fer tota mena de feina pròpia d'una dona. Es deia Margarida i era molt estimada dels seus pares.

En el poblat moro, o sigui a la Marca de Dalt, en una casa més aviat pobra, però de treballadors, tenien un fill ben plantat, com se sol dir, i també molt bon noi. Margarida i aquest noi, que es deia Ben-Alí, es veien molt sovint i, entre ells dos, nasqué un bell amor que van guardar en secret tant temps com van poder, perquè cal dir que en aquell temps cap família cristiana no comportava bonament d'emparentar-se amb una de mora, doncs eren capaços de fer qualsevol disbarat.

Aquest amor secret, a la fi, va deixar de ser-ho, í, quan l'ocasió ho permitia, tots dos feien alguna passejadeta cap al camí dels horts, que avui en diuen de l'Arc, on els pares de Margarida tenien un tros de rega­diu, o bé cap a la Sèquia-el-camí i la Fotx, d'on sortia la font entre unes grosses pedres amb unes llosses que servien per anar-hi a rentar les dones.

Als pobles petits, de seguida se saben les coses, i els pares de Margarida no van trigar a assabentar-se d'aquests amors.

La varen renyar de fort i, durant molt de temps, no la deixaren anar sola quasi ni pel poble, ni menys a fora. A casa de Ben-Alí no donaren gaire importància als amors del seu noi; pensaven que això passaria i que se n'oblidaria; que també hi havia moltes noies mores que eren prou maques per a enamorar-se'n el seu fill.

Va passar temps, i els pares de la Margarida pensaren que aquell enamorament ja era finit, i ella tornà a tenir la llibertat d'abans.

Un dia, ocasionalment, Margarida i Ben-Alí es trobaren sols i es tornaren a parlar, i el caliu d'aquell amor, no prou ben apagat, brotà de nou en ells dos, amb la mateixa força. Un poc d'amagat, s'anaren veient i, a la fi, tornaren a fer aquelles passejades; no ho podien evitar, allò era més fort que tot.

Per segona vegada, Margarida estigué reclosa i més vigilada que abans; fins i tot li varen pegar, i hi hagué, en endavant, agres discussions. La noia es rebel·là, potser no prou justament, contra els seus pares. Amb la nerviositat de les disputes els digué que, si no es casava amb Ben-Alí, no es casaria amb ningú. Margarida, des d'aquell dia, ja no fou més la filla tan bona i tan obedient. Si tenia ocasió, feia per poder-se trobar amb el seu enamorat.

Aquelles cares llargues, el tracte amb els seus pares, no gens fa­miliar, i aquell viure quasi impossible, crearen una situació insostenible per a tots. Ben-Alí també començà a perdre la serenitat. Intentà de parlar amb els pares de Margarida i no ho pogué aconseguir. AI final, ell també estigué a tot per l'amor que sentia per Margarida.

El meu vell amic em digué que, en aquells temps, aquestes qüestions eren molt difïcils, per no dir impossibles, d'arreglar bonament. I el que podia ésser un viure feliç es convertí en una tragèdia dolorosa que al món no ha passat gaires vegades.

Les portes del poble, quan es feia fosc, es tancaven i, si no era per un cas molt justificat, no es tornaven a obrir fins al matí a punta de dia. Margarida, un dia, cap al tard, no es presentà a casa i una gran inquietud s'apoderà dels seus pares. Què podia haver passat? Varen anar a casa d'una tia on ella trobava una mica de suport. Allí no l'havien vista en tot el dia. Anaren a casa de dues amigues, i tampoc, en tot el dia no havia estat amb elles. Davant una tal situació, no sabien què fer. Sacrificant el seu egoisme i la seva manera de pensar, pregaren a un amic que anés a la Marca de Dalt, a casa de Ben-Alí, suposant que, en últim extrem, s'hagués refugiat en la família d'ell. Allí també estaven intranquils, per­què, tard com era, el seu fill encara no havia arribat a casa.

En fer-se més tard i no aparèixer cap dels dos enamorats, sortiren, cada família pel seu compte, juntament amb amics i familiars, per veure els llocs on, amb més possibilitats, els podrien trobar, pels voltants del poble; però enlloc no hi havia cap senyal que els pogués orientar.

Ningú, durant el dia, no els havia vistos; com si la terra els hagués embolcallats tots dos en un afer misteriós.

EI grups d'homes, passada mitjanit, tornaren cap al poble, esperant que es fes de dia per cercar més àmpliament, ja que, víus o morts, els havien de trobar en algun lloc.

Els pares de Ben-Alí també tornaren pel seu compte a cercar pertot arreu, però com que, al vespre, la seva recerca continuava fallida, tot augurava un mal final.

De bon matinet, el grup dels pares de Margarida tornà a mirar en llocs més llunyans, per veure si tenien més sort que a la sortida anterior; però semblava tot inútil. Ja eren potser les deu del matí quan a una dona de la Marca de Dalt que repassava roba, arrecerada a l'escalfor del sol, li vingué la idea de mirar cap al Tormo, i, al peu del tossal, li semblà com si hi hagués una peça de roba que el vent s'emportés. Però, si aquells dies no havia fet cap ventada! Així que, a un noi que jugava per allí, ca­sualment a prop d'ella, li ensenyà el lloc i li demanà que anés a veure què podia ésser. EI vailet marxà avall, travessà el Racó de la Senyora, que en diem avui, i aviat arribà al peu del Tormo, on aquella mora havia vist la peça de roba. Quan fou allí, el que veié fou una escena terrible: junts, lligats tots dos amb un gran mocador de seda, hi havia els cossos, ja morts, encara sagnants, de Ben-Alí i la Margarida. No obstant les nafres de la cara, els reconegué tots dos al moment.

Pres d'un tremolor, tornà cap a la Marca de Dalt, a contar-ho a aquella veïna, que, també, amb l'espant, no veia què calia fer. Al final es decidí; pregà al noi que baixés al poble i anés a l'Ajuntament. Allí hi deuria haver algun empleat i li podria contar el que acabava de veure.

Tres o quatre persones que hi havia a l'Ajuntament anaren a com­provar el cas; després en sortiren més a trobar-se amb els qui buscaven pel terme. Ja reunits tots, a la tarda, els familiars, juntament amb les autoritats, anaren a recollir els morts.

Margarida fou enterrada al fossar (que, flns fa pocs anys, era a la Baranova, tocant a les parets de l'església), sense cap cerimònia, com era costum, en aquell temps, amb els qui morien de desgràcia. Ben-Alí, el portaren a enterrar al cementiri que tenien els moros.

Quan em va contar aquesta història el meu bon amic, no se sabia on podia ser, perquè s’havia perdut la memòria del lloc, com t’he dit –continuà el vellet-, aquesta contalla, ens la sabem la família, de generació en generació.

Li vaig preguntar per quin motiu, i no m’ho volgué dir. Era descendents de la família de Ben-Alí? Ho era de la família de la Margarida? Això, jo també ho ignoro.

I continuà:

Com que jo no tinc descendents directes per a contar-los-ho, t’ho dic a tu. Potser seria bo que tu fessis el mateix. –I, pensant una mica, després digué-: Però potser ja s’ha guardat prou anys aquest secret i ja és hora que tothom sàpiga per quin motiu es diu Tormo de la Margarida al lloc que porta aquest nom.”

Llibre Tivissa Un poble antic de la Catalunya nova, font:todocoleccion

Font de la informació: Narració d’Isidre Jardí. Brull, Josep M. Tivissa: un poble antic de la Catalunya Nova. Biblioteca "Mestre Cabré," Tivissa, 1984

La Llegenda i Tivissa

Història d’un amor impossible

La llegenda de la parella de enamorats la cristiana Margarida i el sarraí Ben-Alí dona nom a la montanya de Tivissa que s'anomena el Tormo de Margarida.

Tivissa és terreny d’aventura, bressol de senders GR, grans serralades, crestalls i roca, una delícia per als senderistes, corredors i escaladors.

Una de les experiències més divertides per descobrir racons impactants són les vies ferrades, camins equipats per pujar per les parets de roca amb seguretat.

Les vies ferrades de Tivissa, fa més de 10 anys que estan construïdes. Aquestes tenen diferents graus de dificultat, pensades per poder iniciar-se en aquesta tècnica i per als experts poder combinar totes les vies i passar una jornada inoblidable.

Via ferrada el Tormo de la Margarida amb las sevas vistes impactants i el Barranc de la Foig.

Cim del Tormo de la Margarida amb Tivissa al fons, font:turismetivissa.com

Font de la informació:Turismetivissa.com Vies ferrades

Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda del Virrei de Madagascar

Madagascar, font:consejerosviajeros.com

"El famós virrei Bonet de Madagascar va ser Josep Gabriel Francesc Bonet Vidal, nascut a la Sénia el 30 de març de 1706, fill de Francesc Bartomeu Bonet Mitjavila i Maria Vidal Adroguer. Diuen que va morir el 1791, però, també s’ha dit que va morir al terratrèmol de Lisboa de 1755. Aquest xicot s’avorria com una ostra pel poble de La Sénia. Empès per l'avorriment i la set d'aventures, un bon dia s'embarca en un vaixell corsari i féu cap a Madagascar.

L'aventurer català va arribar a Madagascar i la filla del virrei es va enamorar d'ell. Bonet es va casar i els naturals de l'illa el van proclamar virrei. La fortuna de la princesa illenca era enorme, i el marí, com a bon català, va organitzar amb ella el Banc de Tananarive.  En pocs anys els diners es va multiplicar.

El virrei, ric i poderós, va sentir la nostàlgia de la seva terra. Li agradaria, a més que al seu poble el veiessin convertit en virrei i acompanyat d'un seguici fastuós es presenta a La Sénia per sorprendre als seus paisans. Però el cas és que la seva presència al poble natal produeix un efecte totalment diferent del que esperava el virrei. Els seus compatriotes el prenen a burla. Altres l'acusen de negrer, de realitzar tracta d'esclaus. Es burlen d'ell. El prenen per boig. Creuen assistir a una broma de carnaval. I el poderós virrei s'enfada i fulmina una condemnació. Ara que és opulent, ara que és omnipotent, vol venjar-se de la incomprensió dels seus. I els anuncia que la fabulosa herència que deixarà no podran gaudir-la els seus parents fins a la quarta generació, uns 140 anys després, perquè tots aquells que se n’havien burlat visquessin amb ràbia per haver-ho fet. Els seus parents, naturalment, es riuen del gest, que troben grotesc, ridícul. I el virrei torna a Madagascar, maleint dels seus paisans.

Baobabs de Madagascar, font:dharam01.blogspot.com

Quan quedà vidu, marxà a l’Índia anglesa amb una fabulosa fortuna que diposità en un banc britànic.”

Font de la informació:pladelafont.blogspot.com El virrei Bonet.html

Història

Segons la versió senienca el famós virrei de Madagascar va ser Josep Gabriel Francesc Bonet Vidal, nascut a la Sénia el 30 de març de 1706, fill de Francesc Bartomeu Bonet Mitjavila i Maria Vidal Adroguer.

Casa Rei Bonet a La Sènia, font:festacatalunya.cat

Com explica “L’herència del Virrei Bonet” d’Andreu-Avel·lí Artís, Sempronio, Gabriel Bonet Vidal marxa de la Sénia per millorar la seua situació econòmica i al final del seu periple pel món arriba a l’illa de Madagascar, tocant a Moçambic.

Artícle La Fabulosa herencia del virrey Bonet, font:pladelafont.blogspot.com

Per aquestes dates en el regne Merina a Madagascar va regnar Andriamasinavalona (1645-1710). A la seva mort el regne es va dividir entre els seus quatre fils, sent reunificat de nou amb el rei Andrianampoinimerina (1787-1810), després d'un llarg període d'enfrontaments entre ells.

El rei Andrianampoinimerina, font:Vikipèdia

Si analitzem les notícies de premsa i les gestions fetes al llarg del temps pels hereus del virrei comprovem que ha ressorgit el tema de l'herència els següents anys: 1838, 1878, 1884, 1898, 1904, 1909, 1927, 1930-1933, 1946-1947 i més recentment, amb gestions a nivell particular d’algun hereu.

A mesura que s’apropa l’any 1931 a la premsa de l’època trobem l’anunci solemne de la fundació de l’Asociación Oficial de Presuntos Herederos al Patrimonio del titulado ‘Virrey Bonet’, amb la voluntat d’aglutinar totes les gestions i voluntats dels presumptes hereus del virrei Bonet.

Reunió de Bonets, hereus del virrei, 1931, font:pladelafont.blogspot.com

Cal destacar que tothom parla del testament del virrei, però no s’ha trobat enlloc cap còpia del document o cap persona que l’hagués vist amb els seus ulls; la seua existència veritable ha anat passant com una llegenda de generació en generació de Bonets i ha convertit la creença que el testament ha existit en un acte de fe. 

Font de la informació: Eva Garcia Lleixà al'article "A los presuntos herederos del virrey Bonet",publicat a Racó de la Memòria de Lo Senienc. Memòria, natura i llengua.

Llibre El Legado del Virrey de Madagascar de Ediciones B

Veure més LLEGENDES CATALANES