El Nen de Prades, font:cavitatsdecatalunya.blogspot.com
"La història comença el dia 31 de març de 1855 quan a
la Vila de Prades nasqué en Pere Balcells i Masgoret. Els seus pares
eren pastors i passà la seva infantesa enmig dels ramats, recurrent
camins i dreceres entre els boscos que duien fins el Monestir de Poblet,
cingles i viaranys de les contrades: Capafonts, Mont‐ral, Cornudella i
Vilanova de Prades.
Les Muntanyes de Prades, font:totnens.cat
Grau del Nen de Prades, font:fonsienlared.blogspot.com
Cova d'en Pere a Prades, font:senderos osnofla
No anava a l’escola i no va aprendre de llegir i escriure, però fou un nen eixerit coneixedor de la topografia i l’orientació.
Quan tenia uns 15 anys va fugir de Prades i es presentà
voluntari a la partida carlina del tinent coronel Moore. Aquí, aprengué
l’estratègia militar i la lluita de guerrilles. Amb només 17 anys fou
coronel de la seva pròpia partida amb qui aconseguí nombroses gestes de
guerra.
General carlista José B. Moore, font:wikipedia
Esdevingué un líder molt jove entre mig del carlins, fet que molestar alguns dels coronels més veterans.
Essent coronel tornà a la Vila de Prades, on només entrava
de nit per no ser vist. Des d’aquí començà a organitzar alguns homes de
la població per fer una revolta contra el govern el dia de la fira de
Prades, el 24 d’agost. Tots els homes que reclutà volien ser el seu
tinent coronel. Ell els deia que ho seria “qui s’ho mereixi i sigui més
llest i valent”.
A la vigília de la fira sortiren de l’ermita, on estaven
amagats, per anar cap a la Vila a buscar diners dels més rics. Anaren
fins el Cafè Nou, allà el Nen de Prades va aturar a tothom per tal que
els seus homes poguessin agafar els diners. Només un gitano va voler
agafar part dels diners de sobre les taules on s’estava jugant els daus i
el Nen de Prades li va tallar a l’instant. Llavors digué als seus
homes: “traieu la mà i plegueu tot això.”
En sortí del Cafè Nou i de la vila van anar fins a una
era, on el Nen de Prades va llençar una gorra plena de monedes dient: “A
veure qui n’arreplega més!” Tots els seus homes van agafar les monedes i
les van contar veient qui n’havia arreplegat més de tots. L’últim de
tots digué: tinc “tres duros de peça i catorze pessetes senzilles”,
essent qui més n’havia plegat. El Nen de Prades li digué: “Tu ets el més
home de tots, tu ets el qui buscava. Escolteu‐ho tots, perquè a partir
d’ara el Pep de les Tosques serà el meu lloctinent”
Al final de la guerra dels carlins a Catalunya, el Nen de
Prades va ser ferit en una emboscada accidental a Xerta. Fou traslladat a
Tortosa on moriria tres dies més tard, segons la versió oficial.
Però la història diu que els carlins envejats per les seves gestes, pel seu liderat el van assassinar, quan tenia només 20 anys."
"Pere Balcells Masgoret, conegut com el Nen de Prades (Prades, 31 de març de 1855 - Tortosa, 21 d'abril del 1875), va ser un guerriller carlí que destacà al Camp de Tarragona per les seves proeses i temeritats durant la Tercera guerra carlina.
Nascut a la vila de Prades, fill d'un pastor de la Granadella,
va fer també de pastor des de ben petit a sou d'un hisendat de la vila,
cosa que li va permetre conèixer, a més del terme de Prades, Capafonts, La Febró i Mont-ral,
on el seu amo hi tenia propietats. Als 17 anys va fugir de
Prades i es presentà voluntari a la partida de carlins del tinent coronel Moore, de qui va aprendre estratègia militar i lluita de guerrilles.
Prades, font:prades.cat
La primavera de 1874 va organitzar el seu primer escamot. Tenia
19 anys i els seus homes eren una vintena.
El Nen de Prades va ser aviat temut per les forces governamentals per la
eficàcia dels seus moviments i la rapidesa amb la que sortia de les emboscades. Quan es desplaçava, tenia sempre espies que li explicaven el moviment de les tropes enemigues.
El coronel Alejandro Picaso, isabelí que comanava les forces de xoc al
Camp, i era el més prestigiós de la Catalunya sud, va decidir acabar amb
el Nen. Es va desplaçar a Prades, perquè sabia que el guerriller
s'estava a la Serra de Llaberia,
però el guerriller va veure els moviments i es desplaçà cap a Mont-ral.
Picaso creia que el guerriller fugia d'ell, però en realitat el Nen va
dividir les seves forces en petits escamots i encerclà les forces
governamentals a la vora de Capafonts. Els homes de Picaso que no
coneixien el terreny, sense poder-se moure, van haver de capitular. Això
va augmentar extraordinàriament la fama del Nen de Prades, que campà
lliurement des de Montblanc fins a Tivissa i encara fins a Ulldecona.
Les seves incursions a Montblanc i a la Riba van empènyer al comandant Manuel Orozco a construir la Torre del Petrol, al pas natural entre el Camp i la Conca de Barberà.
Aquesta torre va dificultar les incursions del nen de Prades en aquella
comarca. Però Manuel Orozco va morir a les seves mans en una batalla.
Torre del Petrol, font:wikipedia
Quan el 29 de desembre de 1874 es va restablir la monarquia borbònica en Alfons XII,
una majoria de carlins es van rendir aprofitant l'amnistia que va
concedir el govern. Però al Camp, el Nen de Prades va seguir lluitant,
agafant ostatges i demanant rescat per poder subsistir. Els mesos de
gener, febrer i març de 1875, el Nen i la seva gent atacaren i
saquejaren diversos pobles del Camp reclamant contribucions.
Rei Alfons XII, font:wikipedia
El mes d'abril, seguint ordres dels seus superiors, es dirigí cap al Maestrat, per reorganitzar el seu grup, reposar i rebre instruccions. Però quan van arribar a Xerta,
els liberals, que coneixien els seus moviments, van encerclar el poble.
Els carlins van intentar defensar-se, però l'exèrcit governamental, més
nombrós i més ben equipat, va aconseguir reduir-los. En un intent
d'escapar-se, el Nen de Prades i dos companys de la seva colla, al
passar per la plaça del poble van ser ferits greument. Els carlins van
acabar rendint-se i van ser fets presoners. Els ferits, el Nen entre
ells, van ser portats a l'hospital de Tortosa. El Nen de Prades, ferit
en un pulmó, va morir. Els carlins van escampar la brama de que no havia
mort per les ferides del combat, sinó que va ser afusellat per les
autoritats liberals.
La fama del Nen de Prades va créixer encara més després de la seva mort. Alguns literats, com Josep Aladern,
van divulgar les seves actuacions, de vegades de forma novel·lada, i
avui (2017) encara hi ha persones a Prades que recorden els fets del Nen
per les històries que els explicaven els seus avis."
El miracle de les
mosques va succeir, diuen, el setembre de 1286, quan l'exèrcit del rei
de França, Felip l'Ardit, va assetjar Girona, amb el rei Pere d'Aragó.
Encara que la ciutat va capitular sense lluita, els francesos, en
entrar a la ciutat, es van portar de manera ignominiosa: van robar,
insultar i oprimir els gironins; van assaltar esglésies tot fent riota
dels objectes de culte i, finalment, van profanar el cos de Sant Narcís,
guardat a la col.legiata de Sant Feliu, i li van trencar un braç. Això
va ser massa: del cos del sant varen començar a sortir unes mosques
gegants que es varen posar a picar furiosament tant els soldats
francesos com els seus cavalls. I tot seguit de ser picats, els enemics
morien espeternegant.
Miracle de les mosques pel Mestre de Sant Narcís, s. XVI (Catedral de València), font:viquipèdia
...Més tard, quan el 1653 els francesos, manats pel general Plessis-Bellière
i el mariscal d'Hocquincourt, varen assetjar Girona, altre cop varen
sortir les mosques del cos del sant patró de la ciutat, encara que
aquesta vegada es varen limitar a picar els cavalls dels assetjadors, i
causaren la mort a més de dos mil d'ells. Anys més tard, el 1684,
mentre els francesos a les ordres del mariscal
Bellefond varen tornar a la seva mania d’assetjar Girona, van tornar els
patriòtics insectes a picar tant els soldats com els cavalls,
causant-ne una gran mortaldat.
Llibre Les mosques de Sant Narcís de David Guàrdia, font:efados.cat
D’aquesta llegenda en surt expressions populars que s’acostumen a sentir per la festivitat del sant:
”Per Sant Narcís, cada mosca val per sis“
”Les mosques, per Sant Narcís, a cada picada en maten sis“.
Sant Narcís de Girona és un sant venerat a l'Església catòlica, sant patró de Girona. Segons la tradició n'havia estat bisbe. La seva festivitat se celebra el 29 d'octubre.
S'ha posat en dubte l'existència real d'aquest sant: alguns creuen que pot ser una mostra de desdoblaments de personalitats reals que es van donar a l'Edat mitjana. En aquest cas, el sant Narcís de Girona s'originaria a partir de Sant Narcís de Jerusalem, bisbe de Jerusalem dels segles II-III, la festivitat del qual se celebra també el dia 29 d'octubre.
Sepulcre gòtic del sant a l'Església de Sant Feliu a Girona, font:viquipèdia
No es coneixen dades documentades del seu culte fins al segle XI. El
Martirologi d’Adó escrit l’any 858, fa referència a sant Narcís però com
a bisbe de Jerusalem. Situa la data del seu martiri el 29 d’octubre,
però no parla de Girona. La primera citació històrica del sant Narcís de
Girona és l’any 1002 en una butlla del papa Silvestre II enviada al
bisbe de Girona on esmenta l’església de “sant Feliu màrtir i sant
Narcís que es troba al costat de la porta de la ciutat de Girona”.
Un segon document fidedigne, també del segle XI, és el sermó de l’abat
Oliba que va pronunciar a la ciutat de Girona, el mateix dia de la
festivitat del sant. No hi consta l’any, però devia ser entre el 1018 i
el 1046, temps en què l’abat fou bisbe de Vic.
Felip III va donar suport així mateix a la política siciliana del seu oncle Carles I d'Anjou, rei de Sicília, després de les Vespres Sicilianes de 1282. El Papa excomunicà el rei d'Aragó Pere el Gran, com a instigador de la massacre angevina, i va donar el seu regne a Carles I de Valois, fill de Felip III.
Consagració de Felip III l'Ardit, font:Viquipèdia
Després de l'afer sicilià, Felip III engegarà la Croada contra la Corona d'Aragó, atacant Catalunya el 1285, i posant setge a la ciutat de Girona el 7 de setembre d'aquell any. Felip III va morir a Perpinyà, a l'actual llogaret 'El Clos Banet'- que era llavors masia important -el 5 d'octubre de 1285, enmig d'una retirada desastrosa, causada per les epidèmies i per la falta d'avituallament.
Fou 'descarnat' (cos partit en quatre amb 4 destinacions diferents) a
Perpinyà a la 'Casa Julià' abans de marxar - en un trajecte d'uns mesos-
nord enllà fins a ser enterrat (el ossos) el 3 de desembre del mateix any a la Basílica de Saint-Denis.
Va ser un governant pietós, com son pare. Fou també un polític i
governant exemplar, amb molt de tacte i encert en els seus actes,
decisions i accions. Lamentablement, es deixà influenciar per la
personalitat i el caràcter de la seva segona esposa, Maria de Brabant.
"Un patge molt gentil i molt gallard va enamorar-se d'Elisenda de Montcada quan encara era nina com ell. Un dia el patge va dir a la seva graciosa i petita senyora que, si fossin grans, de molt bona gana s'hi casaria, puix que sentiu per ella un amor fervent. La nina li contestà que eren massa infants, que això de casar-se era cosa de gent gran i que quan fossin grans ja es casarien.
font:comicbookplus.com
Van passar anys i el patge i la gentil pubilla de Montcada van fer-se grans, i un dia el patge, en edat ja casadora, va repetir a la donzella el seu sentiment, i ella va dir-li que no li desagradava, però que el seu rang no li permetia casar amb un patge, sinó que comportava casar-se amb un noble cavaller. El patge replicà que, si no trobava altre impediment que aquest per a ésser la seva muller, ell cercaria honors i noblesa per a poder-se casar amb ella.
Aleshores hi havia una gran guerra amb els moros, i el patge se n'hi va anar. Va lluitar amb tanta ardidesa i amb tant coratge, que el rei li donà títols i honors suficients per a poder-se encarar amb la gentil dama de Montcada.
font:comicbookplus.com
El patge, coratjós i animat, torna a la seva terra i tot seguit es presentà a la donzella dels seus amors, i li contà les seves aventures en la guerra i els títols que havia guanyat guerrejant, que bé eren prou perquè pogués ésser la seva muller. La donzella li replica que bé era cert el que li deia, però que el rei havia demanat la seva mà i que bé comprendria que, si podia ésser muller del rei, no hi renunciaria per ésser la d'un cavaller.
Elisenda de Montcada, número 14 d'Història i Llegenda, font:comicbookplus.com
El patge, ferit del cor, tornà a la guerra dels moros i guerrejant va tractar d'apagar el foc de l'amor que l'abrasava, i guanyà altra vegada títols i honors a desdir, molts més que a la primera vegada que havia anat a guerrejar. Va passar molt temps, fins que un dia va rebre noves que el rei s'havia mort. Tot seguit feu altra vegada via cap a Barcelona i novament anà a trobar la gentil Elisenda, li explicà que el foc del seu amor no s'havia pas apagat i li digué que a les hores, vídua, res no la privaria de donar-li la mà, que per quarta vegada li demanava. La reina vídua li contestà que no pertocava a una reina tornar-se a casar, sinó fer-se monja, com així ho faria. La reina vídua va entrar al convent de Pedralbes.
font:comicbookplus.com
El cavaller, adolorit, cregué que només el claustre podría donar repòs al seu turment amorós i va fer-se frare. Va practicar la regla amb tota devoció, amb tot fervor i unció religiosa, per tal de poder arribar a ésser confessor, puix que, ja que no havia pogut ésser l'espòs de la gentil Montcada, aspirava almenys a ésser el seu confés.
I un bell matí el cavaller frare va trucar a la porta del convent de Pedralbes. La monja portera li va preguntar qui era i qué volia, i el frare contestà que venia per confessar la mare abadessa, l'ex-reina Elisenda. I la monja llagrimejant, va dir-li que si volia beneir-la bé podria fer ho, però confessar-la no, puix que estava de cos present."
font:comicbookplus.com
Font de la informació:Les cent millors llegendes populars, de Joan Amades
Història
Elisendaera filladel senescalPereIIde Montcadaide la seva segonaesposa,Elisendade Pinós.Pertanyia a unade les famíliesmés noblesde Catalunya,moltpropera a lamonarquia.
Quan elreiJaume IIva quedarvidude la seva terceradona,Maria deXipre,es va afanyara contreureun noumatrimoni.El casamentambJaume elJustes va efectuara Tarragona eldiade Nadal del'any1322.Ella tenia30anys.Es van instal·laral palau reialde Barcelonai van tenir unavidarelativamenttranquil·la.Ellainterveniaen els assumptes d'estat donantconsellcom havienfet altresreines.La reinaera una donamadura,culta, bella imoltpiadosa, el que feiaque el dia adiaen la cortreal foscordial.
Gegants de Les Corts Jaume II i Elisenda de Montcada, font:Barcelona.cat
QuanElisendali va expressarel seu desigde fundarun monestirde religiosesde SantaClaraal voltantde Barcelona, el reies va afanyar acomplaure-la.Es va optarper unlloc anomenatPedralbesa causa de la quantitatde pedra blancaque s'extreiad'una pedreraallí existent.Lesgestionsilesobresvan avançarambceleritat.PotserJaume IIpressentiala sevamortidesitjava quela místicail·lusióde la seva donaes convertís enuna realitatel més aviatpossible.En1326Elisendava fundaridotarel monestirde mongesclarissesde Pedralbes(Barcelona).El 3 de maigde1327van ingressarcatorzemongesal monestiri van triarla primeraabadessa,Sobirana deOlzet.
Monestir de Pedralbes, font:viquipèdia
Aquest mateix any,al quedarvíduaElisenda,es va retirardurant 37anysen un palau al costat del monestir,en el qual estàenterrada.Tot i noser maimonja,l'acte de lafundacióla va dotard'amplispoderssobre el funcionamentintern del monestir,promocionantlesarts,comper exemple amb lespintures dela cel·lade Sant Miquel, encarregadesper l'abadessaFrancescaSaportella, nebodadeElisenda.Malgrat el seuinternament, participavad'alguns esdevenimentsoficials,com el trasllatde les restesde SantaEulàliaala catedralde Barcelona, onva acompanyara Maria deNavarra, esposade Pere elCerimoniósi Constanza, esposa de JaumeIIIde Mallorca.Va dictartestamentl'11 d'abrilde1364 iva morirel 19 de julioldel mateix any.
Detallfrontal delsmuralsde la capellade Sant Miquel, font:visitmuseum.gencat.cat
Va deixarcom a hereual monestir, excepte algunsbénsdestinatsa institucions, familiarso conegutsd'ella.El sepulcrede la reinaestà situat al costatla paret queseparal'església declaustre,de manera quepartdel monumentestà dinsde l'església ipart en elclaustre.La tombaés una magníficaobra d'el gòticcatalà, mostrantpel costatde l'església aElisendavestida dereina ipel costat del claustrecom unapenitent.
Elisenda de Montcada, font:Monestir de Pedralbes
Sepulcre d'Elisenda de Montcada, font:elperiodico.cat
El palau de la reina Elisenda de Montcada no es va enderrocar, font:Btv notícies
"Els Gegants del Pi són una de les parelles més conegudes i antigues de Catalunya. La seva primera referència data de 1601,
any en què van participar en la canonització de Sant Raimon de
Penyafort a Barcelona. Segurament ja existien abans.
Canço pastoril a sant Ramon de Penyafort, font:bibliogoigs.blogspot.com
La segona referència documental dels Gegants la trobem al Llibre de comptes de l’Obra del Pi de l’any 1624. A partir d’aquesta data, el llibre inclou documents gràfics on apareix un gegant portant un escut on es pot llegir Pi.
Les diverses representacions gràfiques presenten un gegant amb el rostre
bru, de caire guerrer, portant una porra, una daga i un elm amb plomes.
La imatge de la geganta, en canvi, varia segons la moda del moment, com
en el cas de la resta de gegantes de l’època.
font:gegantsdelpi.cat
Segons consta al Llibre de comptes de l’Obra del Pi, sembla ser que al 1772 es creà la parella de Gegants del Pi que ens arriba fins l’actualitat. Però poc després, just l’any 1780,
el rei Carles III decretà una reial cèdula que restringia i prohibia la
imatgeria festiva per ser considerada massa grotesca i allunyada del
caire religiós.
A partir d’aquesta data els gegants van restar tancats 18 anys, fins que al 1798,
aprofitant que els Gegants petits del Pi ballaven davant el Capità
General de Catalunya, es va lliurar al Capità un manifest sol·licitant
que els gegants tornessin a participar en la processó del Corpus.
L’indult va ser concedit i l’any 1799 la processó del
Corpus de Barcelona va comptar amb la participació dels Gegants del Pi i
dels Gegants de la Ciutat de Barcelona.
Aquesta participació coincidí amb la reforma del paviment de La
Rambla de Barcelona, que consistia en un passeig central, anomenat
terrat, i dos carrils laterals, anomenats camí. Justament en passar per
La Rambla, els Gegants del Pi ballaven pel carril lateral (camí) i els
de la Ciutat ballaven pel passeig central (terrat). Aquest fet originà
la coneguda i popular cançó:
“El Gegant del Pi ara balla,ara balla, el Gegant del Pi ara balla pel camí.El Gegant de la Ciutat ara balla, ara balla,el Gegant de la Ciutat ara balla pel terrat.”
L’any 1807 els Gegants del Pi van participar, juntament
amb altres figures de la imatgeria popular (els Gegants petits del Pi,
la Mulassa, el Lleó…), en la beatificació de Sant Josep Oriol, patró del
barri del Pi.
Elsgegants del'Pi ala beatificació desant JosepOriol(1807), segonsaucade l'època, font:Wikipedia
L’any 1870 van interrompre la seva activitat per ser
arraconats i guardats en caixes, ja que, tot i els arranjaments que
havien patit, continuaven sent uns dels gegants més alts i pesats de
Catalunya.
Guardats en caixes, els Gegants van sobreviure a fets com la Setmana Tràgica o les revoltes de 1936,
on el patrimoni de les esglésies va patir greus danys o va ser
destruït. En començar la Guerra Civil, van ser traslladats, per l’Arxiu
d’Història de la Ciutat, al Convent de l’Esperança del barri de Sant
Just de Barcelona i, posteriorment, es van portar al Monestir de
Pedralbes. Acabada la guerra, l’any 1939 van ser guardats de nou a la Basílica del Pi.
El 1951, el senyor Francesc Àlmez descobrí les restes
dels gegants i proposà recuperar-los. Per portar a terme la tan
desitjada restauració, l’any 1959 es creà una comissió formada per associacions culturals, de veïns i de comerciants del barri.
La restauració de les figures va ser realitzada per l’artesà geganter
solsoní Manel Casserras, la roba va ser confeccionada per la sastreria
Llorens i l’assessorament artístic va ser obra del senyor Evarist Mora.
Els gegants van adoptar llavors la imatge que mantenen actualment: ell
com un musulmà amb llarga armilla verda, turbant i una enorme simitarra a
la mà; i ella com una dama de pell blanca, llarga cabellera negra,
vestida amb tonalitats roses i blanques, i un llarg vel que penja del
seu barret de punxa. Aquesta indumentària no es va triar a l’atzar, sinó
que es van prendre com a model moltes de les peces de roba (barrets,
casaques…) que es van trobar juntament amb els gegants.
Figura de Mustafà, font:productesdelaterra.cat
Figura de Elisenda, font:productesdelaterra.cat
El 12 de juny de 1960, després d’un any de feina, els
Gegants del Pi tornaven a ser una realitat viva als carrers de la
ciutat. Portats pels geganters de Solsona, van sortir en cercavila des
del Palau de la Virreina fins a la plaça Sant Josep Oriol, on van rebre
la benedicció acompanyats d’una multitud de barcelonins que no s’ho va
voler perdre.
A partir d’aquell any, els Gegants del Pi van tornar a participar en
diferents processons i cercaviles, custodiats pel Patronat dels Gegants
del Pi, entitat que més tard esdevindria l’Associació d’Amics dels
Gegants del Pi, encarregada actualment de vetllar pel manteniment i
gestió del patrimoni festiu del Pi.
L’any 1985, en la festa de celebració dels 25 anys
de la seva recuperació, van ser batejats amb els noms de Mustafà, pel
seu aspecte sarraí, i Elisenda, en honor a la reina Elisenda de
Montcada, fundadora del Monestir de Pedralbes, que preservà els Gegants
del Pi en temps de guerra. Els seus padrins foren els Gegants de la
Ciutat.
Durant aquest mateix any es decidí fer unes còpies dels gegants per
fer-los més lleugers i preservar els originals del desgast que
comportava la seva gran activitat en cercaviles i actes populars i
tradicionals arreu del país i l’estranger. Així, la rèplica d’en
Mustafà veu la llum el 24 de setembre de 1986 i l’Elisenda el mateix dia de la Mercè de 1987. Tots dos són obra de Manel Casserras i Boix, responsable de la seva restauració durant tots aquests anys.
El 1993, com a reconeixement històric, els Gegants del Pi van passar a formar part del Seguici Popular de Barcelona.
L’any 2001 van celebrar els 400 anys de la seva primera
referència històrica, la canonització de Sant Raimon de Penyafort, amb
un seguit d’actes de gran ressò i transcendència històrica com l’entrada
a la Catedral per visitar la tomba de Sant Raimon de Penyafort o la
Trobada de gegants centenaris d’arreu de Catalunya.
Des de la construcció de les rèpliques, els gegants originals només han
tornat a sortir al carrer el dia de celebració del 50è aniversari de la
seva recuperació, el 12 de juny de 2010. Però, a partir del 2011
es decideix que Gegants grans i petits del Pi originals tornin a sortir
cada any pel pregó de les Festes de Sant Josep Oriol al barri del Pi,
tot realitzant el seu ball propi per inaugurar les Festes.
El Ball dels Gegants del Pi per les festes de Sant Josep Oriol
El Ball dels Gegants del Pi, com no podia ser d’altra
manera, es basa en la popular cançó coneguda per tots els infants. La
dansa representa la història d’amor impossible de la parella amb
incomptables voltes i encreuaments que semblen no tenir final.
Coreografiat per en Xavier López, el ball pot ser ballat per una parella
o pels Gegants grans i petits del Pi alhora, en el que es coneix com a Ball de família.
Ball dels Gegants del Pi Pregó de les festes de Sant Josep Oriol, font:Gegants del Pi
Actualment, en Mustafà i l’Elisenda es poden admirar de manera
permanent a La Casa dels Entremesos. Els Gegants del Pi originals, en
canvi, es troben guardats a l’Església de Santa Maria del Pi."
Els Gegants del Pi a l'esglesia de Santa María del Pi, font:elblogdelsenyori.blogspot.com
"Era lògic que, un dia o altre, Barcelona demanés un monument a un dels
escultors catalans més veterans i valorats, Francesc Torres Monsó. La
cita olímpica de 1992 va ser la raó per la qual es pensés en una obra
seva, El llarg viatge, a fi d'embellir la nova rambla de Prim.
L'obra, definida per l'autor com la relació de l'ésser humà amb el
cosmos, reflecteix el seu perfil en un estany...
...Dins d'una estètica mínima cerca el difícil equilibri del seus
components amb la ironia que trenca la continuïtat. A finals dels anys
setanta, els seus treballs deriven a poc a poc fins al cub o la caixa
negra de la sèrie "Black hole". De fet, no abandona la idea de massís
que havia predominat en les obres anteriors de caire figuratiu i manté
la mateixa ironia en un món més geomètric i radicalitzat. Si en la seva
producció dels anys seixanta hi havia molts aspectes arquitectònics i un
interès per l'ordre constructiu, tot això continua en una línia de
depuració i síntesi molt més radical quant a llenguatge. Els cubs negres
condueixen directament vers El llarg viatge, un camí
d'arquitectures impossibles perquè sempre hi ha l'absència, el tall, el
no-res, el significat que pot trencar-se en qualsevol instant, el
paradigma del viatge vers la incertesa, els límits del llenguatge que
fan camí cap a l'interior de l'ésser humà. El concepte de construcció i
destrucció, alhora amb la combinació de formes hermètiques, tenen a
veure amb aquesta constant que lliga el seu treball a una filosofia
relativista de l'existència. La dinàmica de l'oscil·lació es pot
observar en l'obra, de la mateixa manera que la idea d'existència
precària forma part dels temes que preocupen l'escultor: els traumes i
conflictes humans, l'atzar, la mort, la fatalitat, l'equívoc, el joc, la
broma, el buit, l'absència, l'enigma, l'imprevisible..."
