divendres, 21 de juny del 2019

Llegenda Conquesta de Girona per Carlemany

Carlemany per Albrecht Dürer, fontwikipedia
Els moros es van fer forts a Girona, que convertiren en capital del seu reialme a casa nostra. Quan Carlemany vingué per combatre’ls cregué que havia de començar per rendir Girona, per tal de desbaratar la força moral de la Moraima. Per tal de demostrar la seva força als moros i perquè veiessin amb qui se les havien, d'un cop d'espasa va partir el muntanyam que separava l'Empordà del Gironès i va obrir un greny per on passen les aigües del Ter a l'indret de Sant Julià de Ramis, i el seu poderós exèrcit pogué avançar cap a la ciutat per terra plana sense haver de travessar aquell muntanyam. El rei moro de Girona restà astorat en veure aquella proesa sense parió.
Segons la llegenda, Carlemany va establir el seu campament, en venir a Girona, a Sant Julia de Ramis i hi va construir la capella, que encara es conserva, en el lloc on va plantar la seva tenda

Perquè els ajudessin en llur campanya els moros havien portat de les seves terres uns quants dracs ferotges i terribles que diàriament es menjaven unes dotzenes de persones i de bèsties grosses, que empestaven i mataven amb l'alè i que, tant caminaven com nedaven o volaven. El cabdill moro de Girona tenia un animalot d'aquests a l'estany de Banyoles.
Estany de Banyoles, font:timeout.cat
Acompanyava Carlemany un sant home anomenat Mer. Així que la tropa va saber que campejava un drac per allí a la vora fou presa de gran pànic i temé morir empestada pel seu alè. El monjo Mer, ben sol, s'encaminà cap al cau de la fera, la cridà i ella sortí manyaga com un anyell i es deixà lligar pel cíngol beneït del sant home, que, mansoia com una ovella, la conduí al campament, on la tropa l'esbocinà amb gran aldarull i alegria, mentre els moros de Girona s'estiraven els cabells desesperats. Aquell monjo fou sant i encara avui se'l figura amb un drac al costat.
Imatge de Sant Emeri o Merc, font:wikipedia
La lluita per la conquesta de Girona fou molt dura: els sarraïns eren molts i molt braus i estaven ben encastellats. Cada dia sortien de la ciutat  i feian estralls entre els cristians, que com més anava més veien minvar les seves forces.  El rei moro, des del cim de la muralla, es burlava de Carlemany i dels seus amb grans riallades i ela deia mil insults i improperis. El cabdill cristià duia un calze d'argent i una imatge de la Mare de Déu que no desemparava mai, que servien per a presidir l'altar i per a celebrar la santa missa. El sarraí en feia mofa i deia a l'emperador que faria servir de bací aquella copa argentada i que, d'aquella figura, en faria fondre un puny per al seu alfange.
Guerrer àrab iemenita, del segle VIII. Dibuix de Francesc Riart, font:pedresdegirona.com

Guerrer carolingi del segle VIII. Dibuix de Francesc Riart, publicat a “Girona, de Carlemany al feudalisme (785-1057)”, font:pedresdegirona.com
Els cristians no perdien la fe ni les esperances malgrat ésser cada dia menys, de tants com en morien. Amb tot fervor es lliuraven a l'oració, que dirigia el baró de Cartellà, que era el mes prestigiós dels cavallers de la terra que ajudaven Carlemany. Veient que les forces minvaven tant el cavaller decidi acudir a demanar ajut a uns quants cavallers amics seus, per tal de veure si feien un vaitot i sortien de l'anguniosa situación en què es trobaven.
Un dia va caure una pluja menuda de sang i dins de cada gota hi havia una creueta vermella. Així que va fer-se fosc, damunt mateix de l'indret on s'esqueia el palau del rei moro va aparèixer al cel una gran creu blanca resplendent com un sol,  fins a tal punt que a mitjanit semblava com si talment fos de dia.  Aquells signes cristians van esparverar els moros, però no per això deixà de sortir el rei a la muralla a fer burla dels cristians. Carlemany se li encarà i li digué que la victòria fora seva, perquè comptava amb l'ajut del Cel i que, de tots ells, no en deixaria sinó un de viu perquè pogués explicar la magnitud del seu triomf.  

En aquestes, arribà el cavaller de Cartellà seguit d'una gran tropa de guerrers armats fins a les dents. Amb tot braó es van llençar contra la ciutat, i les muralles van caure esbocinades i Carlemany s'apoderà de Girona, i, tal com havia dit, només deixà viu un sol moro, que deixà anar perquè pogués explicar als altres la seva victòria.

Davant d'aquella imatge de Maria i amb aquell calze d'argent de què tant s'havia burlat el rei sarraí, féu celebrar la primera missa després de la Reconquesta per agrair el favor del triomf.

Tota la ciutat estava enrunada i calgué celebrac ela Sants Oficis a ple aire, i l'emperador féu servir una pedra de tinell imperial, que encara es conserva al campanar de la Seu i és coneguda per Cadira de Carlemany.
Cadira original de Carlemany, font: wikipedia

Rèplica de l'anomenada "Cadira de Carlemany" a la capella de Sant Miquel, Sant Rafael i Sant Gabriel, dels Claustres de la Catedral, font:pedresdegirona.com
En el paratge on fou dita la primera missa fou aixecada més tard la catedral.
Catedral de Girona, a la façana nord la Torre de Carlemany, font:wikipedia
El copó i la imatge de la Mare de Déu es van conservar fins fa quatre dies. Carlemany deixà a Girona una estàtua que era el seu retrat, com a record, i més tard, quan fou venerat com a sant, fou posada en un dels altars principals de la Seu i la gent anava a resar-hi al davant.
Imatge de Sant Carlemany, que en realitat es un criptoretrat de Pere III, el Cerimoniós, obra de Jaume Cascalls al tresor de la catedral
En agraïment al seu ajut i en record del rés que dirigía, Carlemany concedí al cavaller de Cartellà les primeres paraules de l'avemaria: Ave Maria gratia plena, Dominus tecum, que sempre més ostentà orgullosament en el seu blasó.
Font de la informació Les cent millors llegendes populars de Joan Amades

Altres Llegendes de Carlemany a Girona
La Cadira de Carlemany
La "cadira de Carlemany" és tracta d'un setial de marbre dels Pirineus del segle XI, d'estructura cúbica que procedeix de l'antic temple romànic.
Explica la llegenda que quan una parella s'assenta junta a la cadira abans d'un any es casaran. Però si s'asseu una persona sola no es casarà mai. Per aquest motiu aquesta és la cadira del Bisbe i també hi feien asseure els seminaristes, ja que així segur que es convertien en capellans. La cadira original es troba a l'interior de la Catedral de Girona, però una còpia d'aquesta també es pot veure al Museu d'Història de Girona.
L'espasa de Carlemany
Explica la llegenda que un dia d'hivern que va nevar a Girona, Carlemany va decidir pujar a dalt del campanar de la Catedral de Girona (Catedral romànica de la qual encara es conserva el campanar que té el nom popular de Torre de Carlemany) per contemplar el paisatge de la ciutat nevada. Un cop estava a dalt del campanar li va caure l'espasa (anomenada Montjoie) que portava al mig del claustre. Carlemany va fer que els soldats busquessin l'espasa entre la neu que cobria el claustre però no la van trobar. La llegenda explica que l'espasa va caure de punta i es va enfonsar a la Terra a causa de la força que portava. Actualment la seva espasa encara continua enfonsant-se per l'interior de la terra fins que un dia arribarà al centre. Quan això passi la Terra es partirà en dues parts i serà la fi del món.
Maqueta de la catedral románica exhibida a a la nau de la Seu. Al darrere la torre de Carlemany, font:mgiribetshistoria.blogspot.com
 Veure informació Wikipedia Llegendes de Carlemany

Historia
La figura de l'emperador Carlemany està estretament lligada a la ciutat de Girona, tot i que mai va visitar la ciutat. La conquesta del seu fill Lluís el 785, hi va deixar un record inesborrable. La presa de la ciutat per part dels francs es va produir de forma pacífica. La tradició gironina posterior va envoltar aquells fets amb relats llegendaris i miraculosos, donant lloc a múltiples llegendes.
Lluis I, el  Piatós, font:google
Així Girona esdevingué zona fronterera durant setze anys, que només la conquista de Barcelona el 801 va allunyar més al sud. Encara que Carlemany no visità mai Girona, la seva administració eixida de la renovatio carolíngia afectà en gran manera la ciutat. D'una banda, tot el territori al sud dels Pirineus i al nord-est peninsular fou reorganitzat com a terra de frontera, el que més tard desembocaria en la creació de la Marca hispànica.  No obstant, i durant molt temps, se succeïren les ràtzies i les expedicions sarraïnes sobre les possessions cristianes, d'algunes de les quals se'n conserven textos que ho testimonien.
Font de la informació pedresdegirona.com
Veure més LLEGENDES CATALANES

dijous, 20 de juny del 2019

Mural a Brossa

"La plaça de la Prosperitat és un espai lliure guanyat per les previsions del Pla Especial de Reequipament i Millora del Barri de Prosperitat, aprovat definitivament l’abril del 1994. Hi ha un gran mural que cobreix la paret mitgera que va quedar en l’edifici d’habitatges que delimita la plaça pel costat Besòs.
El gran mural de Perejaume és un homenatge a Joan Brossa. Està format precisament per les sis lletres del seu nom, dues de les quals comencen sobre el paviment de la plaça i les altres continuen en vertical per la paret mitgera cap amunt. Les lletres estan formades per passos units per uns punts ja que, segons el seu autor, s’inspiren en el joc de la xarranca. Pot sorprendre que unes lletres fetes resseguint els salts d’un infant que juga a la xarranca s’enfilin per una paret. L’explicació d’això cal trobar-la en la llarga història d’aquesta obra que estava pensada per a un altre emplaçament.
Tota l’obra va ser projectada pels arquitectes Manel Clavillé i Marta Guitart i dirigida per Joan Carles Marí i Patrícia Castillo.
Joan Brossa té des de fa anys a Barcelona un altre monument homenatge en la paret d’un edifici, la façana de la seu del Col·legi d’Aparelladors al carrer del Bon Pastor, i també en una mitgera del carrer València tocant a Rambla de Catalunya. Uns jardins de la ciutat, a Montjuïc, i un espai escènic al barri de Ribera porten el seu nom. Ell mateix va crear tres obres d’art públic: el poema visual al costat del Velòdrom d’Horta, el llibre-saltamartí als jardinets de la gran via de les Corts Catalanes cantonada passeig de Gràcia i unes lletres en la paret exterior d’un establiment comercial del carrer Rauric. Un antifaç dissenyat per ell i incrustat al paviment de la Rambla de les Flors recorda que el FAD va atorgar a aquest espai el premi Sebastià Gasch el 1991. "
Veure informació Ajuntament de Barcelona









Veure informació Wikipedia Joan Brossa i Cuervo
Joan Brossa i Cuervo, font:wikipedia
 Veure informació Wikipedia Perejaume
Pere Jaume Borrell i Guinart, font:enciclopèdia.cat
Veure més Art Públic Nou Barris

dimecres, 19 de juny del 2019

Les Cases Cerdà

"Les Cases Cerdà són uns edificis protegits com a bé cultural d'interès nacional del municipi de Barcelona. Són dels primers edificis construïts a l'Eixample i responen a les prescripcions originals del Pla Cerdà. Per facilitar la ventilació, la profunditat edificable (distància del carrer a la façana posterior) és de només 10 metres, que és menys de la meitat de l'habitual al barri. L'arquitecte que les va construir va ser Antoni Valls Galí.
El desenvolupament urbanístic de Barcelona tingué com a eix el Passeig de Gràcia, on els diversos jardins d'esbarjo que hi havia s'anaren convertint en teatres a mesura que hi afluïa la població.
El primer sector de l'Eixample que va edificar-se fou l'anomenada posteriorment "Dreta de l'Eixample", entre el Passeig de Gràcia, el Passeig de Sant Joan, la Gran Via i la Diagonal, on es construïren les cases d'en Cerdà i el Passatge Permanyer (1864), que van actuar com a potenciadors de la resta de la zona.
El terreny comprès en la confluència del carrer de Llúria i el carrer del Consell de Cent fou anomenat popularment, d'ençà de la seva fundació, Plaça Cerdà, però realment l'atribució d'aquest nom es deu al propietari dels terrenys, Josep Cerdà i Soler, comerciant barceloní que els cedí per a l'obertura i organització dels carrers. De les quatre cases, corresponents a cadascun dels xamfrans dels carrers del Consell de Cent i de Roger de Llúria, només se'n conserven tres, totes més o menys modificades (Consell de Cent 340, 341 i 369). De la casa del número 369 n'han desaparegut totalment les pintures de la façana.
Respecte la casa del Consell de Cent 342 / Roger de Llúria 42-58. Josep Cerdà es veuria obligat a vendre aquest edifici a la família Torrents Sicart pressionat pels deutes que havia contret amb Juan Torrents Higuero. Aquesta casa és l'única que no es conserva ja que va ser enderrocada cap al 1960 per la Immobiliària Comercial, S. A.
Les cases Cerdà s'aixequen seguint unes mateixes directrius tant en el seu esquema constructiu com en els elements de decoració. La tradició també barcelonina de les cases senyorials del s. XVIII perdura en la decoració de les façanes d'aquestes cases."
Veure informació Wikipedia Cases Cerdà


"Les pintures havien estat atribuïdes fins ara a l’artista Raffaello Beltraminique s’havia emportat la glòria sense merèixer-ho per culpa d’un error que va cometre a principis del segle XX un deixeble de Gaudí. De fet, el passat any 2014 es van fer unes comprovacions per tal de trobar l’existència de revestiments originals. Un cop realitzades i acompanyades d’un exhaustiu estudi històric sobre els autors de l’obra van determinar que l’obra pictòrica original va ser executada per dos autors italians de més renom en la seva època. Aquests eren Antonio Pascutti i Achille Battistuzzi, que aleshores ja eren coneguts a Barcelona pels seus treballs d’escenografia al Liceu."
Veure informació obrabcn.cat
Més informació Wikipedia Achille Battistuzzi

"Les tres façanes de l'edifici situat al carrer de Consell de Cent, 340, van ser restaurades al desembre de l'any 2017. La finca va estar més de dos anys en obres, però el resultat final va ser espectacular, un quadre venecià a peu de carrer. Les restauració la van portar a terme Elena Moral i Cristina Mascle i l'empresa que va executar les obres va ser Prosire Ibèrica, especialista en la rehabilitació de façanes i edificis.

L'obra va tenir una gran dificultat en disposar únicament una foto en blanc i negre i alguns dels estudis dels autors. A la pàgina web de Prosire Ibèrica es pot consultar la investigació històrica i els estudis realitzats."
Veure informació www.metropoliabierta.com
Més informació www.prosire.com

l'edifici actualment Hotel Catalonia Eixample 1864

L'edifici del número 371 de Consell de Cent, actualment un hotel; de l'edifici original només se'n conserva la façana, restaurada





L'edifici del número 340 de Consell de Cent, amb els esgrafiats recuperats el 1986, que havien desaparegut el 1970 quan es va pintar d'un sol color tota la façana













La casa de Consell de Cent 340 abans dels anys 70, font:La Vanguardia
L'edifici de Consell de Cent 340 quan tenia la façana de un sol color, font:obrabcn.cat