Escultura a Pau Farinetes

 

"Rere l'Ajuntament de Les Corts existia una masia coneguda com Can Farinetes, motiu que li van posar per una d'aquestes dues raons: la primera, un gos famolenc va ficar el cap dins una olla on s'estaven coent farinetes i no parava d'udolar de dolor ja que es cremava, fins que algú va trencar l'olla i va escampar les farinetes pel terra; la segona, un noi que cercava feina va ser atès al mas i, veient que tenia gana, li van donar un plat de farinetes i li van recomanar que anés a un altre mas veí on buscaven un mosso, i com no sabia dir on li havien donat raó, va respondre que al mas de les Farinetes. Qualsevol que en sigui la raó, era propietat de Pau Piera. Davant del mas, durant molts anys, destacava una figura gran que representava un pagès, feta de ceràmica, amb un got a la mà, ja que el personatge en què l'anònim artista s'havia inspirat anava sovint a beure a la font propera de Sòl de Baix. Per cert, que a la figura li mancava un dit. Una llegenda assegura que, una nit, uns lladres que pretenien robar dins la masia, van trobar de sobte la figura en la foscor, la van confondre amb un home i, esverats, li van disparar, destrossant-li un dit. Sembla que, com a model de l'estàtua, va servir Jaume Esteve, regidor del darrer consistori de Les Corts que treballava com a jardiner al mas Sòl de Baix. Can Farinetes va subsistir fins al 1958, quan el constructor i futur regidor Marià Ganduxer va decidir enderrocar-lo i fer-hi pisos. L'escultura del pagès va anar a raure a mans del nebot de Pau Piera, Joaquim Valls, que tenia una casa amb pati a Sants, on va romandre durant un temps. Després va passar a un altre nebot d'en Piera, Bonaventura Batlle, que és qui la va cedir a l'Ajuntament.

El Consell del Districte de Les Corts va voler recuperar-la i va encomanar la restauració a l'Escola Massana, però els resultats no van satisfer-lo, en trobar que el pagès mostrava un excessius signes de catalanitat per assumir-la com a pròpia en temps del franquisme. La catalanitat devia deduir-se de la barretina que porta la figura... Un patronat que porta el nom de Pau Farinetes, La Caixa i l'Ajuntament, a través d'un programa que es deia Faci vosté d'alcalde, van sufragar la seva transformació en estàtua de bronze, de la qual va tenir cura l'escultor Nicolau Ortiz. Si l'escultura de ceràmica pesava 180 quilos, la de bronze que ara hi ha a la plaça d'en Comas, en pesa 300. Totes dues fan 1,90 metres d'alçada. Finalment, l'escultura va ser inaugurada durant la festa major de Les Corts, l'octubre de 1989."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"Davant de l'edifici de l'Ajuntament del barri de Les Corts, en el extrem superior de la Plaça Comas, trobem la escultura Pau Farinetes, que marca un límit territorial entre la plaça i el carrer Masferrer. La peça representa a un home de en peus, de mitja alçada i complexió gruixuda, vestit amb la indumentària tradicional catalana. La posició de quietud es veu lleugerament alterada pel moviment del peu dret que es posa per davant del peu esquerra. En la seva mà dreta té un got. Encara que la identitat del personatge no està gens clara, sembla evident que es tracta de un retrat, per que els seus trets no són arquetípics sinó descriptius.

Aquesta peça es realitzà originàriament en fang, el material més idoni per a reflectir amb fidelitat el que de mimètic té el retrat. Precisament les característiques del material ens recorden la narració de Plini el Vell:

"Fent servir el fang, el terrissaire Butades de Sición descobreix el primer art de modelar retrats en argila; això ocorregué a Corint i deu la invenció a la seva filla, que estava enamorada de un jove; quan aquest anava a marxar cap a l'estranger, ella encerclà amb una línia l'ombra del seu rostre projectada sobre el mur per la llum de un fanal; el seu pare aplicà argila sobre l'esbós i féu un relleu que posà a coure al foc amb la resta de les seves vaixelles, després de assecar-lo".

La faula romana planteja clarament la invenció del camp mimètic, i aleshores posseeix el valor de un mite d'origen de la figuració considerada en sí mateixa i en particular en la escultura. A més incorpora un altre factor, el fet de la absència assumida com a raó de ésser del retrat, la imatge és la retenció del que va a partir.

Però tornem a la nostra escultura. La absència de en Pau Farinetes es fa present en el retrat, que representa un home afable, seré, de caràcter noble, de mirada neta, una imatge que en molt poc temps se incorporà al paisatge del barri, i que es fa familiar a grans i petits per que és accessible. La seva indumentària tradicional li apropa al poble, la seva ubicació a ras de terra l'aproxima a tots, des de els nens que aprofiten la seva corpulència per a amagar-se jugant a fet a amagar, fins al petit de dos anys que li parla com si del seu avi es tractés."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Ascensión García

Materials:Bronze

Més informació:Viquipèdia Pau Farinetes

Pau Farinetes, font:elperiodico.com

 

Autor

Escultor:Autor desconegut, reproducció en bronze de Nicolau Ortiz

Més informació:Viquipèdia Nicolau Ortiz i Serra

Nicolau Ortiz, font:Viquipèdia

 

    Veure més Art Públic Les Corts

Escultura Sol radiant

 

"El Sol radiant penjat en una paret de l’accés a l'estació Les Corts de la línia 3 del metro forma part de la torna d’obres que Pedro Delso va facilitar a l’Ajuntament un cop el Ministeri d’Obres Públiques li va haver retribuït amb esplendidesa les obres principals que li havien estat encarregades inicialment per a les estacions de Diagonal, Sagrada Família i Camp de l’Arpa de la línia 5, amb tal de fer lluir aquestes estacions en el moment de la inauguració per Franco, el 1970.

El sol radiant està vinculat a la línia 3, inaugurada, en aquest tram, el 20 de gener de 1975, igual que dues altre obres de Pedro Delso que hi ha a l'estació de Sants, en el vestíbul superior, i L'ull de de ferro, penjat en una paret del nivell intermedi de l'accés a l'estació de la línia 3 del metrp des del carrer de Josep Tarradellas.

Aquesta obra representa el sol, dels que surten uns raigs, mentre que les de l'estació Sants, L’ull de ferro que tot ho veu, i la llum del Mural ceràmic, poden vincular-se al triangle com a símbol de la divinitat, característic en una etapa de l’obra de Delso."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Ferro

Autor

Escultor:Pedro Delso

Més informació: Real Academia de la Historia - Pedro Delso Ruperez

Pedro Delso, font:dinreportasje.es

 

Veure més Art Públic Les Corts

 

Creu de terme de Sant Andreu

 

"La creu de terme de Sant Andreu, situada en la confluència del carrer Gran de Sant Andreu amb el de Santa Marta, no corresponia lògicament a la frontera del poble, ja que es trobava ben bé al mig del nucli, sinó al lloc d’influència eclesial conegut com “les trenta passes” que hi havia des del temple parroquial. La primera creu de la que es tenen dades precises datava del 1565, ja que aquell any va posar-se per substituir-ne una altre d’anterior que s’havia malmès. Va ser retirada de l’indret el 1835, en ple furor desmortitzador, i quatre anys després era posada al cementiri, acabat d’inaugurar. La creu andreuenca comptava amb una corona que duia vuit relleus diferents. El pas del temps la va anar deteriorant fins que el 1994 va ser restaurada pel departament de Serveis Municipals, que van demanar a l’Arxiu Històric de Sant Andreu idees pel seu emplaçament. Aquesta entitat va proposar traslladar-la de nou al cementiri i a la vegada va demanar còpies per altres indrets, com ara la mateixa seu de l’arxiu, al Centre Ignasi Iglésias, i una tercera còpia que recordés la creu que el 1375 existia a la carretera de Ribes, al camí que duia al coll de Finestrelles, a Trinitat Vella, més o menys on ara hi ha la presó de joves. Les peticions van ser ateses i la creu de Sant Andreu es troba ara al cementiri, com ja estava des del 1839, en el pati del Centre Ignasi Iglésias, al carrer del mateix nom, i a un jardí triangular que es forma en trobar-se la Meridiana i la carretera de Ribes."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"Esculpida en pedra artificial, aquesta creu és germana trigèmina d’altres creus presents actualment a Sant Andreu. És una creu solitària situada damunt un petit jardí amb gespa que s’eleva per damunt del carrer; és un xic inaccessible i cal contemplar-la des d’una certa llunyania. El conjunt té una geometria senzilla i una decoració pràcticament inexistent. Hom pot veure-la tot circulant per l'avinguda Meridiana.

Arrenca des d’una graderia octogonal, prismàtica i gris, voltada per una catifa de gespa verda. Damunt de la base superior d’aquest prisma, un altre prisma, més petit però respectant les proporcions, suporta el naixement del fust, uniforme, molt net i que, també, conserva la geometria prismàtica; totes aquestes estructures bàsiques mostren una textura buixardada molt senzilla. Damunt, el tambor guarda la seqüència octogonal i la figura geomètrica del prisma que en la base superior està mínimament decorada per una motllura en quart de bossell; la part inferior, també voltant-la, una sanefa de taló invers allisat amb un biaix a la vora. A cadascuna de les cares del prisma del tambor correspon una representació: Una mare de déu amb el nen Jesús reposant sobre la cama dreta, un cavaller amb espasa i un llibre en alt, potser sant Ponç, un arbre (potser l’arbre de la vida), un personatge assegut amb un instrument o una palma de martiri, un home assegut amb una creu llatina a la falda, un orant amb espasa i vestit medieval que molt possiblement representa a qui va donar l’ancestral creu, un altre arbre (potser de nou l’arbre de la vida) i un arcàngel amb escut i llança vencent un drac que pot ser la representació de l’arcàngel Miquel. La realització de totes les figures manté un to simple, gairebé naïf. La creu, bàsicament grega, té una vertebració en llunell al centre en el que s’inscriu, a l’anvers i al revers, una figura de crucificat amb perizoni molt estilitzat. La creu suporta moltes decoracions com són: els perfils flordelisats amb motius vegetals en cada extrem de la creu, i quatre elements en els angles inferiors i superiors de la creu. Tots aquest elements contribueixen a que al creu, des d’una certa distància, es pugui adjectivar com a caironada."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Sebastià Godoy

Materials:Pedra artificial

Creu de terme de Sant Andreu - Cementiri de Sant Andreu

 

Més informació:Beteve.cat/.../creu-de-terme-medieval-que-rememora-quinta-forca-torna-trinitat-vella/

Barcelonarutas.com/quinta-forca/ 

Quinta forca de Barcelona, font:Barcelonarutas.com

 

 

Autor

Escultor:Desconegut

 

Veure més Art Públic Sant Andreu

Jardí Tarradellas

 

"Al tirar a terra un edifici de la cantonada del carrer de Berlín amb el del Marquès de Sentmenat, va quedar un petit espai triangular lliure i la paret mitgera de l’edifici de sis plantes situat al costat, encarada a l’avinguda Tarradellas. L’Institut del Paisatge Urbà i Qualitat de Vida la va incloure dintre la seva campanya d’aprofitament de mitgeres com elements ornamentals, que li havia permès eliminar ja el mal efecte visual de més d’un centenar de grans parets nues de la ciutat.

En aquest cas va optar per una solució original, que ha donat lloc a un ecosistema de fauna i flora enmig del ciment i l’asfalt. La paret va ser recoberta abans que res d’aïllants de la humitat i el calor i després d’una robusta estructura de bigues metàl·liques que van permetre sostenir setze fileres de jardineres amb diferents alineacions. Els tres metres inferiors de l’estructura metàl·lica queden coberts per un mur de pedra al darrera del qual s’accedeix per una porteta que permet utilitzar-lo com a magatzem de jardineria.

A les jardineres s’hi van plantar diverses espècies vegetals, amb preferència per les oloroses, les penjadisses i les enfiladisses, i tractant que tinguessin floració en diferents èpoques de l’any, perquè sempre n’hi hagués alguna de florida. En el moment de la inauguració, les plantes que hi havia, i que lògicament poden anar variant amb el temps, eren les que són conegudes amb els següents noms populars: Ficus enfiladís, romaní, cabellera de la reina, crespinell groc, ginebre, gessamí blau, fals gessamí, marfull, caps blancs o globulària marítima, cullereta, tortellatge, planta de filferro, vinyet, heura, i arbre de la plata. Els creadors d’aquest jardí penjat consideraven que atrauria diverses espècies animals, sobretot ocells, però també ratpenats i dragons, creant un singular ecosistema vertical, dotat, lògicament, d’un sistema de reg.

A la vorera del davant es va crear un triangle verd, amb altres espècies vegetals, i s’hi van posar una font pública i una ullera de llarga vista de lliure ús, per a poder apreciar amb detall les plantes i animals de les jardineres. En el triangle verd s’hi va posar un panell metàl·lic informatiu que curiosament conté només una relació dels possibles ocells que poden anar-hi però no les espècies vegetals plantades a les jardineres, segurament perquè es pensa en la possibilitat de què vagin variant a partir de l’experimentació amb les que millor s’aclimatin.

Aquest ecosistema, batejat com a Jardí Tarradellas, respon a un projecte de l’equip Capella Garcia Arquitectura SLP, empresa creada el 2001 per l’arquitecte Juli Capella, que es va encarregar també de la direcció d’obra, executada per l’empresa Natur System. Les obres van començar el juny del 2010 i van quedar acabades nou mesos més tard. La inauguració es va fer el diumenge 20 de març del 2011 pel matí amb una festa popular amb tallers infantils."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Vegetals

Autor

Disseny:Capella Garcia Arquitectura SLP

Més informació:Capellagarcia.com

Juli Capella, Miquel García, y la diseñadora Cristina Capella, font:Capellagarcia.com

 

 

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

 

Escultura Àngel cementiri Poble Nou

 

"El 1866, durant una reforma del Cementiri Vell, es va decidir col.locar en el pòrtic d'entrada un àngel esculpit per Agapit Vallmitjana. Els diaris parlaven de què volia quedar clar el missatge cristià que consola els que perden una persona estimada. Al peu de l'àngel una inscripció diu "Resurrectionis horam mortuorum expecto" (Espero l'hora de la ressurrecció dels morts). L'àngel tenia darrere seu una creu que ja no hi és. Va ser fet amb marbre d'Almeria, que no resisteix massa bé la propera presència del mar. Ha estat restaurat en més d'una ocasió."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

“…s´alssa casi involuntariament la mirada, y allí apareix sentat ab la vista fixa en lo cel y la terrible trompeta en sa falda, l´Angel que espera l´ordre del Senyor pera cridar los hómes a judici. Vestit ab sencillesa, caygudas sas alas y plena d´ansietat sa fesonomia, expresa bé sa gravissima missió; y después de esguardat, ab lo cor plé d´esperansa, s´entra ab relatiu consol, en los ámbits des que nos precehiren en lo peregrinatge de la vida…”. Així descrivia un anònim comentarista d'Ilustració Catalana, el 1888, la impressió produïda al visitant por aquest Àngel del Judici que presideix el pòrtic de ingrés al recinte del Cementiri Vell barceloní. En aquells anys va haver d'impressionar certament als que s'acostaven a aquest recinte funerari i contemplaven al missatger que havia de despertar a la humanitat del pesat somni de la mort, mirant amb serena mirada al cel protegit pels braços d'una creu, símbol de la redempció -avui desapareguda- com esperant l'hora de la resurrecció. Als seus peus, a l'àmplia base, una inscripció recorda al vianant el missatge cristià de consolació de l'arribada del dia definitiu: Resurrectionis horam mortuorum experto [Espero l'hora de la resurrecció dels morts].

Obra d'Agapit Vallmitjana (1830-1905), aquesta escultura –de la que es conserva un estudi previ en terracuita en el Museu Diocesà de Barcelona- presideix el lloc des del 1866, aprofitant una de les reformes portades a terme en el cementiri del Poblenou, encara que el seu lloc en el mateix emplaçament ja estava prevista des de feia força anys. Va haver d'esculpir-se al taller que els germans havien habilitat a la Capella Reial de Santa Àgueda -la van emprar com a tal del 1858 al 1867- d'on van sortir les primeres obres importants d'aquests escultors barcelonins, sens dubte, i com és reconegut, els que van endegar la renovació de l'escultura catalana contemporània. Com reconeixia el crític Lluís Alfonso a La Ilustración Española y Americana, el 1880, a partir dels anys seixanta renaixia l'escultura espanyola després d'un llarg temps de certa penúria, i ho feia a Catalunya, jove, robusta, noble i forta. A les fredes i acadèmiques escultures, a les imitacions de l'antiguitat, en les que no hi havia ni un hàlit de geni, ni transmetien l'esperit del segle, Venanci i Agapit Vallmitjana, artistes de cor, van respondre amb un art que, sense deixar el fang i la fusta, van atacar el marbre noble o la pedra per a crear una escultura plena de vida, expressiva, naturalista, com passant de puntetes per damunt del residual romanticisme contemporani. Cert que els dos germans eren diferents, però gairebé s'apercebia en les seves primeres obres, com aquesta que contemplem. El crític abans esmentat escrivia de Venanci, el gran, que era el frèndol, la fantasia, la rebel·lió; Agapit, l'autor d'aquest Àngel del Judici, la reflexió, l'estudi, el respecte per la llei. Per a Venanci no hi havia grecs, ni romans, ni florentins, ni res més que la naturalesa. Aquest temprava a Venanci, “como el agua del Tajo templaba la candente hoja de las finísimas espadas de Toledo” [com l'aigua del Tajo temprava la candent fulla de les finíssimes espases de Toledo], acabava dient el crític barceloní. Efectivament, tal i com anys més tard confirmarà Feliu Elías, si no coincidien en idees, tampoc en temperament i talent, d'aquí la mútua col·laboració, doncs on Agapit no arribava ho feia el seu germà Venanci. Avui hauríem de qüestionar aquesta opinió. Essent Venanci força vegades superior a Agapit en la concepció de la idea, aquest no estava mancat de talent, i sovint és superior al seu germà gran en ostentacions tècniques, com succeeix en aquest Àngel del Judici, on es mostra hàbil en el tractament dels draps transparents de la túnica arremangada del missatger diví, i no és menys afortunat en l'anatomia del fadrí, tractat amb un subtil i fresc naturalisme malgrat el seu caràcter simbòlic.

El cisell d'Agapit Vallmitjana va estar sempre prest a respondre a qualsevol encàrrec, ja fos tema mitològic, religiós, costumista o simbòlic, com en aquest cas. Allò remarcable en ell és la gran capacitat per a saber donar caràcter a les seves obres, associant al seu geni les teories estètiques vigents. Una anàlisi d'aquest Àngel del Judici sembla que ens porti fil per randa a través dels paràgrafs que el seu amic Josep Manjarrés va dedicar en els seus escrits a la teoria estètica de l'escultura, i a la que no és aliena l'encara vigent doctrina romàntica natzarena defensada pels comuns amics Pau Milà i Fontanals i Claudi Lorenzale. El rostre oval recull la recomanació de ser el més convenient a l'ideal artístic acadèmic vigent, així com el de la forma esfèrica pel cap, mentre que el cabell apareix aquí com de menor consideració. El front és arrodonit, reflectint el predomini de la gràcia sobre la intel·ligència, i els ulls demostren vitalitat per l'enfonsament de les òrbites, mentre que la parpella superior més arquejada que l'inferior mostra una mirada més conforme amb la naturalesa de l'esperit que intenta infondre, conformitat que es dóna més en la mirada dirigida cap el cel infinit que al paisatge terrenal; les orelles parteixen del costat de l'angle facial que serveix de base i el nas fa transició entre el front i la boca, i aquesta, ni gran ni petita, ni molt tancada ni molt oberta, indica a l'espectador la possibilitat de transmetre idees mitjançant la paraula i no el silenci. Malgrat que l'actitud de l'escultura sigui la sedent, i no la dempeus –recomanada per Manjarrés com la més idònia– indica millor el posat d'espera i manifesta igualment l'efecte de l'ànim en la manera en que l'enviat diví s'asseu de forma natural, gens forçada, al temps que compleix amb el requisit clàssic de la varietat, com contrària a la immòbil, al mostrar la intenció de moviment encara que romangui en repòs. Per altra banda, el doblec de la vestidura estableix relació entre els membres en repòs amb la d'aquesta actitud de seure, mentre que els doblecs idealitzen deixant preveure amb prou feines el nu. Quant al determini del personatge, en aquest cas per fer l'escultura més intel·ligible, el simbolisme especial del mite és en l'atribut, la trompeta. És notable la semblança d'aquesta escultura amb la primerenca figura al·legòrica del Comerç –quasi segur obra personal seva- que comparteix amb la de la Indústria, obra del seu germà Venanci, el frontó de l'antic Banc de Barcelona flanquejant l'escut de la ciutat (1858). Aquí ha suavitzat les mòrbides formes acadèmiques amb les que havia obrat l'encàrrec de l'entitat bancària, però manté la seva indubtable semblança en l'orientació de les cames i del braç dret, subjectant la mà d'aquest la trompeta anunciadora de la resurrecció, i el Comerç el clàssic caduceu símbol de l'activitat mercantil. Anys més tard, el 1880, el seu germà Venanci va realitzar un altre Àngel del Judici per a un panteó del cementiri de Reus, però de característiques diferents, admirat per Lluís Alfonso en el seu taller quan l'escultor donava els seus darrers tocs, i que va donar peu al crític per escriure aquestes entusiastes i boniques línies: “…esta estatua, noble y bella, majestuosa y gallarda, más hermosa que un hombre, más varonil que una mujer, como que es un ser celeste, un ángel, que empuña la trompeta fatal en la diestra, y en la siniestra sostiene el libro de las virtudes y de los pecados; que clava en el infinito la mirada divina; que guarda una armonía de proporciones, y una ponderación de formas, y un ritmo de contornos cual si fuese un poema de Virgilio…/…que cuando más se ve, más cautiva, y cuanto más cautiva, más asombra; que es a un tiempo mujer que enamora, hombre que subyuga y ángel que arrebata, y no se sabe, al contemplarla con algún detenimiento, si lanzar un grito de entusiasmo, darle un beso de insensato amor o balbucear una oración fervorosa” [...aquesta estàtua, noble i bella, majestuosa i gallarda, més bonica que un home, més baronívol que una dona, com que és un ésser celestial, un àngel, que agafa amb la mà dreta la trompeta fatal, i amb l'esquerra sosté el llibre de les virtuts i dels pecats, que clava en l'infinit la mirada divina; que guarda una harmonia de proporcions, i una ponderació de formes, i un ritme de contorns qual si fos un poema de Virgili... / ...que com més es veu, més captiva, més sorprèn, que és a un temps dona que enamora, home que subjuga i àngel que arrapa, i no se sap, al contemplar-la amb cert deteniment, si llençar un crit d'entusiasme, donar-li un petó d'insensat amor o llaviejar una oració fervorosa]. Quan Venanci estava realitzant aquesta escultura -semblant a l'Àngel del Judici del segon recinte d'aquest cementiri del Poblenou, també obra seva- Agapit plasmava en fang una Caritat que havia de rivalitzar en bellesa amb l'obra del seu germà, segons l'esmentat crític. Però en aquesta ja ha superat aquest cert convencionalisme acadèmic que aflora en l'Àngel del Judici, un cert eclecticisme de tons romàntics que també regna, per exemple, en les dues escultures realitzades per a la nova Universitat de Barcelona, Alfons X el Savi i Lluís Vives (1865), i en el que es confirma aquest sobri realisme que va a caracteritzar l'obra de maduresa d'Agapit i del seu germà."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Vicente Maestre

Materials:Marbre blanc i bronze

Més informació:Viquipèdia Cementiri del Poblenou

Cementiri del Poblenou, font:viquipèdia

Autor

Escultor:Agapit Vallmitjana i Barbany

Més informació:Viquipèdia Agapit Vallmitjana i Barbany

Agapit Vallmitajana, font:Viquipèdia

 

Veure més Art Públic Sant Martí