dilluns, 10 d’octubre del 2022

Escultura Ones

 

"Port de Barcelona va encarregar al valencià Andreu Alfaro una escultura de grans dimensions per la reforma del Moll de la Fusta, formada per set grans arcs d'acer, el més gran dels quals fa 42 metres d'alt i pesa 37 tones. L'amplada arriba als 88 metres i està considerada una de les escultures més grans d'Europa. Hi van ser emprats 372 tubs d'acer inoxidable, que van haver de ser treballats a una empresa de Gènova. La idea de l'autor era imitar les ones del mar. L'obra va ser posada els primers dies de setembre del 2003 i inaugurada oficialment el diumenge 19 d'octubre, tot coincidint amb la reobertura de l'escollera."

 

"A la llarga carrera d'Andreu Alfaro, potser l'obra urbana més contundent i aconseguida hagi estat la Puerta de la Ilustración (1990), a Madrid, formada por dues sèries de arcs d'acer inoxidable que s'aixequen sobre dos carrils d'una autovia urbana. No és estrany doncs que, per resoldre la difícil rotonda que s'ha generat entre el monument a Colom i la Torre de Jaume I, Alfaro hagi anat a utilitzar el mateix tipus d'arc d'acer de secció circular, que tan bon resultat li havia donat abans. A l'obra barcelonina, però, no s'ha servit de la doble axialitat ni del recurs a la progressió d'arcs en disminució i ha realitzat una composició molt lliure en la qual la llei del cavalcament d'uns arcs sobre els altres no es fa evident als ulls del passejant. Així doncs l'obra no ofereix pas ni una silueta ni un front característic sinó que va canviant de forma segons es desplaça l'ull de l'espectador, oferint infinitat d'aparences diferents, com ho fan les ones del mar.

Es tracta d'una obra pensada per a una contemplació fugaç des de l'automòbil, com reclamava Walter Benjamin per a la mirada distreta que caracteritza la modernitat. En aquest sentit, la forma semicircular dels arcs i el material emprat configuren una estructura de perfils nets, depurats i nítids, sense cap mena de concessió a detalls anecdòtics, que es perceben des de lluny de forma instantània amb tota claredat, però que canvien de silueta segons giren els automòbils a la glorieta. Immunes al vandalisme urbà, les formes abstractes i capritxoses d'aquesta obra s'aixequen per sobre del mobiliari i dels edificis de l'entorn, fent-se visible la seva gran estatura, sense imposar, però, una presència volumètrica opaca i sense interrompre la visió al seu través. En aquest sentit l'obra domina la gran escala i posseeix la qualitat monumental, necessària a les obres d'art urbà, imposant-se però a l'espai sense arrogància."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Javier Maderuelo

Materials:Acer inoxidable




Autor

Escultor:Andreu Alfaro

Més informació:Viquipèdia Andreu Alfaro

Andreu Alfaro, font:hortanoticias.com

 
Veure més Art Públic Sants Montjuïc  

 


El Volcà del Paral.lel

 

La Carbonera

"Quan les rondes avançaven pel territori proper al port algú va tenir la idea de fer, dins la plaça rodona que generaven, una mena de Volcà del Paral·lel, mitjançant carbó calent que, mullat per aigua subterrània, desprengués vapor. La idea venia motivada perquè antigament havia hagut magatzems de carbó, que havien estat una característica del Poble Sec, per necessitats del port. El projecte va ser realitzat per l'arquitecte municipal Pedro Barragán, i va començar a funcionar juntament amb les rondes. Tanmateix, dos anys després, Parcs i Jardins deixaven de subministrar aigua i el volcà roman inactiu des d'aleshores."

 

"El cinturó del litoral, soterrat al tram que travessa el Moll de la Fusta, havia d'emergir a l'exterior per permetre als conductors pujar a Montjuïc, travessar de dret cap al Paral·lel o arribar al centre de la ciutat per la Rambla. Calia, doncs, inventar un punt de confluència, una ròtula d'articulació entre la foscor del soterrani i els colors de la ciutat vora el mar.

Les dimensions de l'indret permetien pensar en un projecte escultòric per ser vist des de l'aire, l'únic lloc des d'on es podria percebre amb claredat. I, de fet, sembla com si fos així que finalment va ser pensada aquesta solució urbanística que el temps ha transformat en una escultura pública més. O potser millor en una instal·lació permanent.

Els vehicles que s'enfilen per la rampa voregen la muntanya de basalt i, mentre ho fan, els conductors poden apreciar el color negre intens de la roca mullada, com si un foc interior alimentés l'espiral mantenint el seu constant dinamisme. Des del cel, en canvi, els cotxes passarien a ser part d'aquesta remodelació espacial, afegint la seva pròpia velocitat al fumejar de la muntanya, com si ells mateixos en fossin el motor.

Potser és aquesta doble visió la que fa que alguns coneguin el lloc com la Carbonera i d'altres com el volcà del Paral·lel. Una vegada més, els noms acaben sent part de les coses.

En tot cas, un turó negre prop del mar que serveix de peanya a les palmeres primer, a Colom després -que perd per un moment els seus lleons protectors-, a la coberta de les Drassanes que semblen flotar sobre la roca trossejada, i a la muntanya de Montjuïc finalment, continuació visual d'aquesta mateixa rampa que, per uns instants, fa de guia urbana del conductor.

Resoldre el trànsit era l'origen del projecte. La llarga tradició dels escultors que han fet del paisatge el seu punt de mira, el bagatge per dibuixar una proposta. Una rotonda ancorada en la memòria de la gent del barri que coneixia el lloc com la Carbonera, una indicació de sortida. I, com a resultat, una instal·lació que transforma momentàniament el seu entorn en peces úniques per ser contemplades com si flotessin en l'espai urbà, quan aquest llinda ja amb el mar.

"Hi ha certes formes de receptivitat que fa que determinats objectes apareguin com a veritables obres d'art", deia un dia Maxine Greene en una de les seves conferències al Lincoln Center de Nova York. Potser aquest és el cas dels usuaris del lloc, que no acaben de decidir-se per un únic nom."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Eulàlia Bosch

Materials:Basalt i aigua nebulitzada


 

Volcà del Paral.lel, font:Ajuntament de Barcelona - Art Públic

Autor

Disseny:Pedro Barragán i els serveis tècnics de l'Institut municipal de promoció urbanística i Jocs Olímpics de 1992 (IMPU)

 

Veure més Art Públic Sants Montjuïc  

 

 


divendres, 7 d’octubre del 2022

Parc de les Tres Xemeneies

 

"El 6 de maig del 1995 es va inaugurar el Parc de les Tres Xemeneies, ordenat sobre una superfície de quasi 9.000 metres quadrats que havien estat ocupats per una central tèrmica de producció d’electricitat. Els elements decoratius més característics del parc són les tres xemeneies originals de la central desapareguda i una gegantesca cadira de formigó situada en l’angle de l’avinguda del Paral·lel amb el carrer de Palaudàries, dissenyada, com la resta del parc, pels arquitectes Pere Riera i Josep Maria Gutiérrez i va ser seleccionat per als premis FAD. Quant a la cadira, els autors explicaven que està feta a escala amb els sentiments i s’ha pensat com a fita inequívoca de lloc d’encontre, a la vegada que potència un eix imaginari que mira a les tres xemeneies. Pel que fa a l’ambient general del parc, els autors deien haver-se inspirat en els paisatges industrials del pintor Giorgio de Chirico. El disseny original ha anat essent sotmès a algunes modificacions posteriors, per adaptar-lo a les necessitats dels veïns i evitar actes de vandalisme.

La central tèrmica del Paral·lel, que produïa electricitat amb dinamos mogudes a partir de la combustió de carbó, va ser construïda a finals del segle XIX per Barcelonesa de Electricidad, empresa peonera en la producció d’energia elèctrica a Catalunya que fou absorbida per la Canadenca (Barcelona Traction, Light and Power Company, Limited) en ser creada aquesta empresa el 1911 i posteriorment per FECSA i per Endesa. Les tres xemeneies, tot i ser d’idèntica factura, van ser aixecades successivament: una el 1897, l’altra el 1908 i la tercera el 1917. Van convertir-se aviat en un element indestriable de l’sky line barceloní i per això es va decidir conservar-les quan la vella central va deixar pas a un parc.

A finals dels anys mil nou-cents vuitanta, la central tèrmica del Paral·lel estava ja pràcticament en desús. L’Ajuntament va negociar amb FECSA, propietària dels terrenys, i aquesta va cedir 9.000 dels 12.000 metres quadrats de la mansana a canvi de poder construir la seva nova seu en els 3.000 metres quadrats que conservava. Pérez Arroyo, un arquitecte en nòmina de Red Elèctrica Española, va dissenyar el bloc negre, de planta baixa i cinc pisos, envoltat d’un estany, de la cantonada de l’avinguda del Paral·lel amb el carrer de Cabanes. Aquest bloc, en el que FECSA té les seves oficines des d’abril del 1993, forma una unitat amb els altres dos blocs situats als dos costat de les xemeneies i ocupats per Red Eléctrica Española, que hi té el punt de control de totes les línies d’alta tensió de Catalunya. D’aquests dos blocs, un té planta baixa i quatre pisos i l’altre planta baixa i onze pisos, més de la meitat de l’alçada de les xemeneies.

FECSA també va conservar un edifici industrial a la cantonada dels carrers de Palaudàries i de Vila Vilà ocupat per una estació transformadora. Posteriorment l’Ajuntament hi ha afegit, en la cara més propera a l’avinguda del Paral·lel, un Punt Verd de recollida de residus domèstics.

En la part destinada a usos públics s’hi va fer un aparcament subterrani de tres pisos i 620 places i la superfície es va dividir en dues zones, separades per un muret de formigó, una amb superfície de ciment i una altra amb terra de sauló i un bosquet de pollancres. En aquesta última s’hi van habilitar pistes de petanca i una zona de jocs infantils, s’hi van fer unes fileres d’obra que permeten seure i s’hi va posar la cadira gegant i cinc peanyes, en les quals es van posar grans peces industrials procedents de l’antiga central tèrmica. Dues han hagut de ser retirades per deteriorament o actes de vandalisme i ara les peanyes serveixen com a seients.

En la zona “dura”, lleugerament inclinada i aixecada sobre la rasant dels carrers veïns, s’hi va posar un gran quadrat de formigó que pot servir d’escenari i s’hi van posar fileres de bancs de fusta que sovint serveixen de dormitori a homeless. Al costat de l’escenari, una estructura en forma de petxina dóna accés a l’aparcament i també a vestuaris i magatzems. Aquesta zona ha creat conflictes amb els veïns ja que, per les seves característiques, ha esdevingut un dels llocs de Barcelona més utilitzat per joves aficionats al monopatí, encara que no hi ha instal·lacions especials. També grups de joves amants del botellón nocturn s’hi concentraven, sobretot a la sortida de les discoteques properes i això li va donar certa impopularitat en alguns sectors dels veïns, que es queixaven dels sorolls. L’eliminació d’algunes barreres, una neteja constant, control nocturn i bona il·luminació han reduït les molèsties. També és el centre de l’Urban Funke, trobada de cultura urbana, que ha portat al parc concursos de monopatí, grafits i actuacions de música electrònica, així com exhibicions de hip-hop i break dance. A aquesta zona pavimentada s’hi accedeix tant des de la zona de parc del Paral·lel com per un pas cap al carrer Cabanes, entre els edificis de FECSA, en el que hi ha una antiga turbina a manera d’escultura, i un altre pas cap al carrer de Vila Vilà.

Entre la zona pavimentada i el carrer de Vila Vilà s’hi va fer, finalment, un poliesportiu centrat sobretot en el bàsquet però que també permet altres competicions esportives. L’accés al poliesportiu és pel carrer Vila Vilà.

A un costat del parc hi ha el Teatre Apolo i a l’altre la gasolinera més antiga de la ciutat, creada el 1927 pels germans Ròmul i Josep Maria Ubach, el mateix any de fundació del monopoli estatal de petrolis CAMPSA. Destruïda durant la guerra pels bombardeigs franquistes, que en canvi no van afectar les tres xemeneies, va ser reconstruïda a la postguerra i segueix prestant servei.

El Parc de les Tres Xemeneies va ser escenari de la celebració socialista de la victòria de Pasqual Maragall a les eleccions municipals del 28 de maig de 1995, la mateixa nit de les eleccions. El parc havia estat inaugurat tres setmanes abans."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas










 

Més informació:Parc de Les Tres Xemeneies

Parc de Les Tres Xemeneies, font:Viquipèdia

 

Autor del projecte original

Enginyer:Narcís Xifra

Mestre d'Obres:Domènec Balet

Disseny del Parc:Pere Riera, Josep Maria Gutiérrez

Més informació:Viquipèdia Narcís Xifra

Narcís Xifra i Masmitjà, font:elpuntavui.cat
 

Més informació:Domenecbalet.com

Més informació:Viquipèdia Pere Riera i Pañellas

Pere Riera, font:Viquipèdia
 
Més informació:Arquitecturacatalana.cat/Josep Maria Gutiérrez Noguera

 

Veure més Art Públic Sants Montjuïc 

   

 

dijous, 6 d’octubre del 2022

Escultura l'ou com balla

 

Homenatge als artistes del Poble-Sec

"Tal com havia passat en un altre indret del Poble Sec -a la plaça de Navas, també un retall de forma triangular-, es va posar un monument a la plaça que es va batejar després com a plaça del Setge de 1714. Xavier Corberó va acceptar l'encàrrec, que li va fer l'arquitecta municipal Beth Galí, perquè Joan Manuel Serrat havia estat el seu cunyat i era fill del Poble Sec. L'afecte que Corberó sent per ell li va fer pensar a posar les seves empremtes en una rajola al peu d'unes barres que sostenen L'ou com balla, obra del 1991. En un principi Corberó volia dedicar el monument als dos cantants del Poble Sec, Serrat i Jaume Sisa, i tenia preparat un altre ou, que hagués titulat L'ou com bada, perquè li semblava lligava més amb Sisa. Aquesta altra escultura, que es diferenciava de la dedicada a Serrat per un gargot que feia com de boca, se la va quedar un nord-americà i ja no hi va haver ocasió. La plaça va ser un projecte de l'arquitecte també municipal Ramon Marquès."

"L'ou com balla de Xavier Corberó es concreta en una variant de les columnes que ha instal·lat a la ciutat de Barcelona en els darrers anys. En aquest cas, en un context molt carregat d'elements i mobiliari urbà, l'escultor, de comú acord amb l'arquitecte que va dirigir el projecte d'urbanització de la plaça del Setge de 1714, va buscar un objecte simple i esvelt que li permetés homenatjar els artistes del barri, com els cantants Joan Manuel Serrat o Jaume Sisa, i alhora evoqués la tradició pasqual de l'ou com balla. Com és habitual en l'escultor, va proposar una peça composta per diferents parts i materials, basalt en el tros inferior, acampanat per donar estabilitat a la columna, i marbre rosa al superior, sobre el qual va emplaçar l'ou. Allò que diferencia aquesta proposta de Corberó en comparació de les altres columnes que ha situat a la ciutat, és que en aquest cas no va fer-hi incisions, sinó que respectà la nuesa del material. És interessant destacar la presència d'una placa situada davant la columna de Corberó, que, sense formar part de la peça de l'escultor, la complementa, ja que conté l'empremta de les mans de Serrat, conegut com El noi del Poble Sec."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Daniel Giralt-Miracle

Materials:Basalt, marbre blanc i rosa



font:Ajuntament de Barcelona - Art Públic

Més informació:Viquipèdia L'Ou com balla

L'Ou com balla, font:beteve.cat

Més informació:Viquipèdia Joan Manuel Serrat i Teresa

Joan Manuel Serrat, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Xavier Corberó

Més informació:Viquipèdia Xavier Corberó i Olivella

Xavier Corberó, font:elespanol.com
 
Veure més Art Públic Sants Montjuïc

 


Escultura de la Maternitat

 

"Les queixes veïnals per la manca d'arbres a tot el barri del Poble Sec van determinar que el 1982 s'aprofités un triangle entre carrers per crear-hi la plaça de Navas. L'Ajuntament de Barcelona, que havia comprat Maternitat, una escultura de Joan Rebull aprofitant l'exposició que havia organitzat en homenatge a aquest escultor, mort el 1981, va decidir posar-la a la nova plaça. Els models de la dona i el nen que conformen l'escultura havien estat la mateixa dona de Rebull i el seu fill, i la peça datava del 1960. El 1986 un acte de vandalisme va acabar amb la Maternitat decapitada. El 1995 l'Ajuntament va adoptat la solució de conservar l'original de marbre al vestíbul municipal i posar-ne una còpia de bronze a la plaça de Navas."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"Aquest artista, que Alexandre Cirici qualificà com el millor escultor català posterior a Maillol, és autor d'un gran nombre d'escultures públiques a Catalunya sobre temes religiosos, com el dedicat a Joaquim Ruyra -no amb la figura de l'escultor, sinó amb la de Fra Sadurní de Cruïlles-; històrics -César August, al passeig Arqueològic de Tarragona-; mitològics -Venus de S'Agaró, i Triptolem, a Reus-. així com sobre personatges mítics catalans: Sant Jordi i La Ben Plantada. Les dues figures que formen la Maternitat que ens ocupa tenen el hieratisme que caracteritzà bona part de la seva obra. Tot i això, mare i fill tenen una forta càrrega d'humanitat, encara que continguda, i la qualitat de la pedra utilitzada contribueix a la calidesa. La mare, amb la seva actitud d'acolliment, i el fill, que sembla segur en braços materns. A la sensació d'humanitat, de realisme, que transmet aquesta escultura, haurà contribuït, sens dubte, el fet que els models hagin estat la muller i un fill de l'artista. A l'època en què va tallar aquesta escultura, l'obra de Rebull era, en general, fortament idealitzada i d'un caràcter neoclàssic. En canvi, en aquesta Maternitat, i en els retrats que feia simultàniament, la humanitat del personatge amarava sovint l'escultura de la personalitat de l'efigiat i, tanmateix, de tendresa, com en aquest cas, tot i que no es tractés directament d'un retrat, sinó; d'un monument públic."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - José Corredor Matheos

Materials:Bronze sobre pedestal de pedra








Autor

Escultor:Joan Rebull

Més informació:Viquipèdia Joan Rebull Torroja

Joan Rebull i Torroja, font:Viquipèdia
 

  Veure més Art Públic Sants Montjuïc