Al.legoria a la Medicina

 

"El 1906 es va inaugurar a Barcelona una nova Facultat de Medecina que va substituir el Col·legi de Medecina i Cirurgia que tenia la seva seu, des de mitjans segle XVIII, en els locals que ara ocupa l’acadèmia de Medecina, al carrer del Carme. L’edifici de la nova facultat havia estat projectat per l’arquitecte Josep Domènech Estapà i havia de servir a la vegada com Hospital Clínic.

L’acte inaugural va efectuar-se el dia 2 d’octubre del 1906 a l’amfiteatre de la nova Facultat, amb el governador civil, l’alcalde i altres autoritats. El ministre d’Instrucció Pública va enviar un telegrama excusant l’assistència. L’arquitecte Domènech i Estapà va llegir la memòria dels treballs efectuats per la construcció de l’edifici i el baró de Bonet va assenyalar les dificultats que s’havien hagut de superar des que es va presentar el projecte fins al moment de la inauguració.

De moment s’hi van començar a donar només classes teòriques. Les pràctiques en el nou Hospital Clínic van haver d’esperar fins al 11 de gener següent, data que els estudiants van celebrar amb una cavalcada humorística pels carrers de la ciutat. Per això el Clínic considera el gener de 1907, i no l’octubre de 1906, com la data d’inici de les seves activitats.

L’entrada principal era pel carrer de Casanova, on desembocava el de Rosselló. Imita un temple clàssic, amb sis columnes i un frontó que en lloc de forma triangular fa una combinació de rectes i corbes. A la part alta del frontó hi ha un escut rodó i, a sota, un relleu, obra de Rafael Atché, que simbolitza la coronació d’Esculapi, deu de la Medecina, per quatre vestals i en presència de metges de totes les èpoques. Cal remarcar que la iconografia del déu no s’assembla a la de l’estàtua que es va trobar el 1909 a Empúries i que s’ha considerat, sembla que erròniament, que representa al déu de la Medecina, sinó que correspon a la que havia estat sempre habitual. Probablement si Atché hagués fet el seu fris tres anys més tard, el seu Esculapi s’hauria assemblat al d’Empúries.

A cada costat d’aquest gran relleu hi ha un símbol de la Farmàcia (una serp cargolant-se en un pal) i el de la Medicina (una mà amb un ull al mig).

Ara l’accés noble pel carrer de Casanova roman tancat i la única entrada és pel carrer de Villarroel, davant de la continuació del carrer de Rosselló. En el vestíbul d’aquesta entrada hi ha dues escultures: un bust del doctor Valentí Carulla Margenat (Barcelona 1864-1923) catedràtic de Terapèutica que fou encarregat per la Junta Administrativa de l’Hospital Clínic d’organitzar-ne la farmàcia i que presidí aquesta Junta des del 1918 fins la seva mort. Fou també Rector de la Universitat de Barcelona des del 1913 i més tard Senador a les Corts. A la seva mort, la Junta va encarregar a l’escultor Enric Clarasó l’execució d’un bust que es va posar en un dels passadissos amb un acte inaugural el 25 de maig de 1924 en el que van intervenir el President de la Junta, Puig i Alfonso, el Rector de la Universitat, Martínez Vargas, el Degà de la Facultat de Medecina, Ferrer Piera, i el nebot del difunt, Vicenç Carulla.

Fa pocs anys, el bust va ser traslladat al vestíbul de l’entrada actual i s’hi va afegir una placa amb una breu biografia del doctor. El text diu: “Valentí Carulla Margenat nasqué a Sarrià l’any 1864. Féu estudis de Farmàcia i de Medecina. Fou deixeble del catedràtic de Fisiologia Ramon Coll i Pujol. El 1904 obtingué la càtedra de Barcelona. Fou rector de la Universitat de Barcelona durant deu anys, fins a la seva mort. L’any 1919 fou nomenat Marquès de Carulla. Va ésser el principal impulsor de l’entrada en funcionament de l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona el gener del 1907, entitat de la qual presidí la seva Junta Administrativa durant 17 anys. Morí l’any 1923”.

A poca distància d’aquest bust, en el mateix vestíbul hi ha una escultura abstracta formada per dues peces de metall de diferent color realitzada per Emili Armengol el 1981 i inaugurada el 25 de gener de 1982. Una placa posada als seus peus explica l’origen i significat: “Salut-Malaltia. Escultura commemorativa del 75é aniversari de la inauguració de l’Hospital Clínic Provincial de Barcelona, obra d’Emili Armengol. La salut, representada per l’acer inoxidable, triomfa sobre la malaltia, representada pel ferro rovellat”.

Cal remarcar que la inauguració de la peça, el 25 de gener de 1982, es va produir amb un retard de quasi quatre mesos respecte al fet que es commemorava, ja que la inauguració oficial de l’Hospital Clínic va tenir lloc el 1 d’octubre de 1906.

Entrant pel passadís situat a la dreta d’aquesta estàtua, s’arriba, després de fer un colze a l’esquerra, a un espai situat entre l’escala 9 i l’escala 10 de l’ala sud, en el que hi ha un relleu, obra de 1927 de l’escultor Dionís Renart i Garcia, que representa una figura femenina clàssica que ofereix un ram a un bust de dona situat sobre una gran peanya. Aquest bust és el de Josefina Sanpera, filla de Joan Sanpera i Torres, marquès de Les Franqueses i senyor del castell de Montsoriu, morta el 15 de novembre de 1926 a la seva casa del carrer de Muntaner/Diagonal, que va deixar un important llegat econòmic al Clínic. En la peanya en relleu es llegeix en lletres majúscules: “A la memòria de Josefa Sanpera y Rodés + en XV de noviembre de MCMXXVI, en quien la caridad se produjo con discernimiento, al proteger con largueza memorable a este Hospital Clínico”.

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Pedra

Més informació:Viquipèdia Facultat de Mediciina UB

Més informació:Ub.edu/Medicina Ciencies de la Salut

Interior de la Facultat, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Rafael Atché

Arquitecte:Josep Domènech i Estapà

Més informació:Viquipèdia Rafael Atché

Rafael Atché i Ferré, font:Viquipèdia

Més informació:Viquipèdia Josep Domènech i Estapà

Josep Domènech, font:Viquipèdia

 

Veure més Art Públic Eixample

 

Casa Heribert Pons

"Heribert Pons i Arola, fill segon d’un empresari tèxtil de Manresa, nascut el 1877, exercí de fiscal a Barcelona fins al 1936 i fou també diputat provincial, membre de la Comissió d’Eixample de Barcelona els anys de la dictadura de Primo de Rivera i col·leccionista d’art. Va casar-se el 1912 amb Pilar Vives i Oller, filla d’una família d’origen manresà. Van anar a viure al pis principal de l’edifici de pisos de lloguer que havia fet construir expressament a la rambla de Catalunya, tocant a la gran via de les Corts Catalanes. L’arquitecte fou Alexandre Soler March, el qual, seguint indicacions d’Heribert Pons, s’inspirà en construccions de l’estil Sezession que aquest havia admirat durant els seus viatges a Viena.

L’arquitecte va fer aplicar a la part alta de la façana dues peces decoratives clarament sezessionistes com són els guerrers que, creuats de braços, vetllen l’edifici des dels contraforts més alts. És un model que es troba en edificis vienesos. Alguns han volgut veure en aquests guerrers una representació de Mercuri, déu del comerç, però és dubtós, tant perquè les aficions d’Heribert Pons no eren comercials sinó artístiques, com perquè no tenen cap dels atributs habituals de Mercuri: no porten caduceu i cal tenir molta imaginació per veure unes ales en els cascs que porten. D’altra banda, la duplicació de la figura d’un déu seria una incongruència i un cas únic mentre que la simbologia dels guerrers guardians d’una casa era habitual en altres construccions. Encara que menys visibles, es van posar a la façana, sobre les portes del balcó del pis principal, on vivia el matrimoni Pons-Vives, uns relleus de més categoria i amb temes molt del gust dels propietaris. Es van encarregar a l’escultor Eusebi Arnau i mostren quatre de les belles arts: l’escultura, representada per la figura d’una dona que emmotllura la petita figura de fang d’un home; la música, amb una noia tocant l’arpa; la pintura, amb una noia amb la paleta a la mà esquerra i el pinzell a la dreta, esbossant un quadre, i l’arquitectura, amb una noia amb un compàs i uns plànols, amb un capitell al fons. Les noies van molt recatadament vestides i cal remarcar el detall que la que pinta ho fa amb una imatge de la marededéu, tot plegat forçat pel fervor religiós dels propietaris de l’edifici. Heribert Pons, home de missa diària, col·laborà activament amb les autoritats eclesiàstiques del moment, fins i tot en missions diplomàtiques a Roma. Probablement Pons o l’arquitecte van prendre la idea de la propera casa feta la dècada anterior per Rodolf Juncadella una mica més amunt, en el número 33 que té quatre medallons a la part alta de la façana en el que figuren també les al·legories de la música i l’arquitectura (amb una mica menys de roba) al costat de les d’una filadora i una altra d’un inconfusible Mercuri, volent fer una combinació de les belles arts amb el comerç i la indústria. Per l’habitatge dels Pons al pis principal, Arnau va fer també algunes figures, no accessibles al visitant ocasional. Sí que ho és, en canvi, la figura de Diana caçadora al peu del pilar de començament de l’escala principal. Es veu no solament si s’entra al vestíbul sinó fins i tot des del carrer. Cal remarcar un cop més el detall que Diana, apart dels seus atributs habituals, amb arc, un gos de caça i un cérvol mort als peus, porta una vestidura tan completa com va ser possible per a no resultar xocant. No hi ha certesa que Arnau tingués participació en la seriada decoració floral i d’ocells, així com dels guerrers, que omple la façana; sembla que es tracta d'elements sortits del taller que es va fer càrrec de tota la part de pedra."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Public - Jaume Fabre

Materials:Pedra, marbre

 

Més informació:Viquipèdia Casa Heribert Pons

Casa Heribert Pons, font:Viquipèdia

Escultura Diana al principi de l'escala principal, font:bcnroc.ajuntament.barcelona.cat

 

Veure més Art Públic Eixample

Obra Ombres II

 

"Dintre del projecte impulsat l’any 2012 per l’Ajuntament de Barcelona de decorar amb treballs d’alumnes de l’Escola Massana els murs de separació que quedaven en recuperar patis interiors de mançanes de l’Eixample es troba el dels Jardins d’Ermessenda de Carcassona, en el pati interior de mansana guanyat en crear el Centre Cívic Urgell, que conté la Biblioteca Agustí Centelles i el Centre Cultural Teresa Pàmies. Al pati s’hi accedeix justament pel costat de l’edifici del Centre Cívic, i també directament des d’aquest. És obra dels alumnes de segon curs del Cicle Formatiu de Grau Superior d’Arts aplicades al Mur, dins l’assignatura del taller de revestiments ceràmics, estucs i esgrafiats II, desenvolupat a l’Escola Massana el curs 2012-13, i consisteix en un gran estuc esgrafiat de 66 metres quadrats (4,4 d’alçada per 15 d’amplada), en el que l’esgrafiat negre, en negatiu sobre el fons completament blanc, imita amb gran encert les ombres de la vegetació en un assolellat dia d’estiu. Un sòcol de ciment d’uns vint centímetres protegeix la base del mural.

És un resultat molt efectista, que decora el mur encarat a muntanya del pati interior, ocupat bàsicament per una zona de jocs infantils i bancs per seure. El mur fa molt més agradable el pati, marcat altrament, com tots els que s’han anat guanyant a l’Eixample, per la duresa de les parets que l’envolten. La realització sobre el mur es va portar a terme durant el mes de juliol de l'any 2014.

Els jardins estan dedicats a Ermessenda de Carcassona, que visqué durant l’últim quart del segle X i la primera meitat del segle XI. Muller del comte Ramon Borrell de Barcelona, participà amb ell activa i enèrgicament en l’obra de govern."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Esgrafiat

 

Autor

Disseny:Alumnes de l'Escola Massana

Més informació:http://www.escolamassana.cat/ca/

Seu de l'Escola Massana a la plaça de la Gardunya, al Raval.

 

Veure més Art Públic Eixample

Escultura El món antic i el món modern

"El mestre d’obres Domènec Balet va projectar, als anys 1870, els dos edificis d’arquitectura neoàrab més coneguts de Barcelona, el del carrer Berlinès 5, a Sant Gervasi, i el del passeig de Gràcia 24. El primer és del 1875 i el segon del 1872. Cal remarcar aquestes dates, perquè indiquen que són obres prèvies al modernisme, mentre que els estils “neo” (gòtic, àrab...) van ser profusament practicats posteriorment, amb matisos més personals, pels arquitectes d’aquest estil.

L’edifici del passeig de Gràcia, promogut per Pere Llibre, en fer-se va haver de deixar un passatge per tal de permetre el pas al Teatro Español que funcionava a l’interior de la mançana, en l’època que el passeig era ple d’espais d’oci. L'espai de l'antic teatre està ocupat des de l'any 2014 per una mena de parc temàtic de restaurants per a turistes. En principi, la paret que donava al passatge es va deixar com a mitgera, però l’any 1896 se li va donar el mateix estil neoàrab que la façana principal. Aquesta reforma va ser dirigida pel contractista Pere Bassegoda Mateu i va comportar, apart de la redecoració de la paret mitgera, canvis en el pis principal i l’augment d’una planta. Més endavant, en ocupar els baixos l’Editorial Éxito, aquests van ser reformats per l’arquitecte Pere Benavent de Barberà el 1950 i de nou el 1962, en un estil que va fer desaparèixer alguns elements originals. Benavent va comptar amb la col·laboració inestimable dels dibuixants Pau Cots i Enric Cluselles. Aquest últim era l'autor dels dibuixos gravats a l'àcid sobre unes grans vitrines en ziga-zaga, a l'interior de les dependències de l'editorial. A la façana, sobre la porta principal d’entrada, apart de les lletres amb el nom de l’editorial, ja desaparegudes però de les que es pot apreciar el rastre si s'hi presta atenció, hi va fer posar dos bonics relleus vagament art decó dissenyats per Cluselles, que retornat de l'exili reprenia les feines artístiques. Dels dos relleus que formen el fris de la façana, a banda i banda del rètol desaparegut, el de l’esquerra mostra dos cavalls, un temple grec i un elefant, i el de la dreta és una representació dels mitjans de transport, amb un avió, un vaixell i un cotxe, amb els que Cluselles volia al·ludir al món antic i el progrés de la tècnica en el segle XX. La editorial Éxito, filial de la nord-americana Grolier, es va especialitzar els anys de postguerra en la venda a domicili d'enciclopèdies i col·leccions de clàssics relligades ostentosament. La seva obra més popular va ser el Tesoro de la juventud, una enciclopèdia editada a España per primer cop el 1955, en 17 volums, però que ja comptava amb un gran predicament a Amèrica Llatina com a referent cultural entre el públic infantil i juvenil. Era una adaptació al castellà de la enciclopèdia The Book of Knowledge, que havia editat el nord-americà M. W. Jackson l'any 1910, amb la finalitat de transmetre coneixements als infants de manera atractiva i didàctica i fomentar entre ells la curiositat per la descoberta. Va ser traduïda a una gran quantitat d'idiomes. L'editorial va ser adquirida l'any 1977 pel grup editorial Océano, que havia creat anys abans José Luis Monreal, especialitzat en l'edició d'obres educatives de tots els nivells, i va tancar el local del passeig de Gràcia que, des d'aleshores, ha anat passant per diverses mans, però ha conservat el fris pensat per Benavent de Barberà i dissenyat per Cluselles."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Pedra

Més informació:https://barcelonapaseodegracia.com/casa-pere-llibre-reminiscencias-islamicas-en-pleno-passeig-de-gracia/

Casa Pere Llibre, font:Barcelonapaseodegracia.com

Autor

Escultor:Enric Cluselles

Arquitecte:Pere Benavent de Barberà i Abelló

Més informació:Viquipèdia Enric Cluselles i Albertí

Enric Cluselles, font:nuvol.com

Més informació:Viquipèdia Pere Benavent de Barberà i Abelló

Pere Benavent de Barberà, font:urbipedia.org

Veure més Art Públic Eixample

Escultura Noia de l'aixa

 

"El somni del vell fuster és el nom genèric que va donar l'any 1998 l'escultor mataroní Manuel Cusachs a una sèrie d'obres dedicades a les velles eines de fuster, com homenatge al seu besavi matern, que tenia un taller de fusteria als baixos de la casa, i que, entre molts altres mobles, havia fet un voluminós armari blanc que va estar col·locat a l’entrada de la cambra on dormia Manuel Cusachs quan era un infant. Tothom el coneixia a casa seva com “L'armari blanc” i, segons ha explicat el mateix escultor, tenia motllures i ornaments al bastiment i disposava d’uns grans calaixos i unes portes altes rematades per una cornisa de vel·leïtats artístiques. “El meu besavi era un bon fuster”, explica, i per això va voler honorar la seva memòria amb la sèrie d'escultures formada per una sèrie de peces, foses totes en bronze, i que representen figures femenines sostenint alguna de les eines que feien servir els fusters abans de que es generalitzés la mecanització del treball de fusteria. Les eines són reals, incorporades a la figura realitzada per l'escultor. Són les següents, amb els noms que Cusachs els va donar:

Noia del ribot – El ribot és una eina que els fusters feien servir molt quan no hi havia polidores mecàniques i que ara fan servir només per a petits treballs d'acabat, amb la finalitat de rebaixar i allisar peces de fusta d'una certa llargada. Dama del rosset – El rosset era una eina usada en fusteria, i també en ebenisteria i oficis artesans relacionats, per a marcar línies paral·leles envers una vora o superfície. Dansa de la garlopa – La garlopa és una eina semblant al ribot, però més gran i amb un agafador per poder-la manejar. Les seves dimensions van fer que l'escultor optés per que fos la única eina que no és sustentada per una noia sola, sinó per una parella. Serra la bella – La serra de fuster representada en aquesta escultura és de les anomenades de bastidor, la més tradicional en fusteria. Consisteix en una fulla llarga i estreta disposada en un bastidor en forma de lletra H aplanada. La fulla va muntada en la banda inferior entre els dos braços mitjançant uns suports. En els altres extrems dels braços hi ha una corda formant una baga tancada i cargolada que permet tensar la fulla i fixar-la en la posició adequada per l'acció d'un petit llistó insert al mig de la corda, un extrem del qual reposa sobre la part central del bastidor. Noia d'aixa – L'aixa és una eina que empraven els fusters, els boters, els carreters i, molt especialment, els fusters de ribera o navals, coneguts per això amb el nom de mestres d'aixa. Les escultures van ser adquirides per la Generalitat l'any 2003 i les ha anat repartint per diferents passadissos i patis del Palau de la plaça Sant Jaume i l'adjunta Casa dels Canonges, excepte la Noia d'aixa, que va quedar finalment col·locada al pati d'entrada de la sala d'actes del Palau Robert, al costat de les antigues cotxeres. Cal dir que totes estan posades sobre bases lleugeres no fixades a terra, el que fa pensar que existeix la possibilitat que vagin canviant d'emplaçament amb el pas dels anys. Aquesta facilitat de moviment permet, per exemple, que en ocasions la Noia d'aixa hagi estat desplaçada uns metres per fer lloc a les taules dels aperitius que es fan a vegades en el pati on es troba. Les eines procedents del taller del seu besavi tenen per a l'escultor un significat especial pel fet que haguessin servit per a fer L'armari blanc de la seva cambra, un armari per a ell ple de misteris i que despertava la seva curiositat, una curiositat que ha mantingut després amb el pas dels anys i que, segons ha explicat, l’ha portat a estudiar la vida o tractar personalment persones admirades per ell. Per això va donar el títol genèric de “L'armari blanc” a la sèrie de 33 bustos de personalitats catalanes realitzat al llarg de diversos anys, i que formen part d'aquest imaginari de curiositat de l'escultor."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

 

"Entre altres amics escultors de Salvador Espriu destaca el mataroní Manuel Cusachs que li va il·lustrar el poemari El caminant i el mur, a part de fer-li un retrat ben reeixit. Les escultures d’El caminant i el mur, fetes entre 1979 i 1989, es poden comptar entre el millor de la producció de l’artista, i van donar peu a una exposició itinerant per tot Catalunya. El somni del vell fuster, tot i ser una sèrie posterior, estilísticament s’inscriu en la mateixa línia, amb figures allargassades d’una gran estilització, modelades a base de ditades –seguint Rodin, Bourdelle, Giacometti i Fenosa–, amb un especial èmfasi en els peus. L’any 1998, Cusachs va fer els guixos que conformen El somni del fuster i més tard els va fer fondre en bronze, segurament cap a l’any 2003, quan va fer-ne donació a la Generalitat de Catalunya. La sèrie consta de sis obres a escala humana, cadascuna dedicada a una eina concreta d’aquest ofici ancestral. En tota la sèrie la protagonista és la figura femenina, segurament en el sentit que la paraula eina és femenina, i no són homes sinó dones nues les que duen a les mans els estris essencials d’un fuster. En la dedicada a l’aixa la figura amaga l’objecte rere seu, de manera que la lectura no és evident, i per veure-la cal donar tota la volta a l’obra. L’aixa és l’eina principal dels boters i, també, dels constructors de barques de fusta, precisament a aquests darrers se’ls sol anomenar “mestres d’aixa”, és una eina tallant a mig camí entre una destral i una garlopa, i serveix per a devastar o rebaixar la fusta. L’obra va ser col·locada al jardí del Palau Robert, en un angle de l’entrada a l’auditori, just al costat del passatge que du al carrer de Rosselló, i omple amb encert un espai que sense cap element decoratiu resultaria bastant àrid. D’altra banda indica l’entrada a la sala d’actes i li dóna representativitat i calidesa.

L’any 1980 Espriu escrivia que: “ Cusachs domina com pocs el seu ofici i és alhora un artista molt sensible i un penetrant psicòleg. És un escultor complet, en absolut dintre la línia que travessa i transcorre per Maillol, Hugué, Rebull i Subirachs, sense remuntar-nos al Mestre Bartomeu o a Pere Joan.” Ben mirat, amb Arístides Maillol, Cusachs hi té ben poc a veure, però amb la resta bastant, sobretot amb Subirachs, i és que en la seva trajectòria sembla que hagi volgut fer, amb més o menys fortuna, un compendi de l’escultura figurativa del segle XX, del classicisme acadèmic a la modernitat més moderada. Potser per això, i per les seves bones relacions institucionals –l’any 2001 va rebre la Creu de Sant Jordi–, l’artista mataroní ha tingut molts encàrrecs rellevants tant en l’àmbit religiós, com els quatre sants monumentals de la façana de la Sagrada Família, Sant Josep de Calasanç, Sant Ignasi de Loiola, Sant Antoni Abad i Sant Benet de Núrsia;el de l’Abat Oliva a l’Abadia de Montserrat així com el segon misteri de goig del Rosari Monumental; la Marededéu del Santuari de Meritxell a Andorra; o alguns dels capitells del nou claustre de la Seu d’Urgell; com en encàrrecs de monuments de caràcter públic, entre d’altres el Monument a Josep Tarradellas a Cervelló; el de Josep Pla a Palafrugell; el de Vicenç Bou a Torroella de Montgrí; o el de Josep Puig i Cadafalch a Mataró, ciutat que hi té molts altres monuments realitzats, a part de la sèrie Dotze senyes de Catalunya, algunes de les quals han estat utilitzades per la Generalitat catalana per a representar al país a diferents indrets del món. La majoria de totes aquestes obres corresponen al període comprès entre els anys vuitanta i noranta, que és el moment de més activitat creativa de l’artista. En la majoria d’aquestes escultures, i també en les sèries El somni del vell fuster i El caminat i el mur, Cusachs fa una peculiar síntesi entre la sensualitat d’Apel·les Fenosa i la duresa de Josep M. Subirachs, dos dels autors que semblen haver-lo influenciat d’una forma més directa."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Josep Casamartina i Parassols

Materials:Manuel Cusachs

Autor

Escultor:Manuel Cusachs

Més informació:Viquipèdia Manuel Cusachs i Xivillé

Més informació:Manuelcusachs.cat

Manuel Cusachs, font:heraldo.es

Veure més Art Públic Eixample