dissabte, 14 de maig del 2022

Escultura Agulla

 

"L'obelisc ha estat tradicionalment associat a una finalitat commemorativa. El seu caràcter monolític i monumental encarna poderosament la verticalitat i tot un simbolisme ascensional vinculat a la grandesa i a l'exaltació èpica. Com totes les figures geomètriques, té la rotunditat que li proporciona la claredat formal.

El repertori temàtic de Tom Carr inclou prismes, cilindres i cons, i també ziggurats, columnes, escales i altres elements arquitectònics. Les seves formes geomètriques simples emulen arquitectures civils i teocràtiques, però estan desproveïdes de tota significació més enllà de la pura presència escultòrica. La seva qualitat principal és que són arquetípiques. Són tipus i models que han perviscut des de l'antiguitat, i això fa que aquestes formes siguin intemporals. Alliberades de la referència commemorativa, esdevenen estructures neutres, objectives i autònomes que Carr tracta amb fredor i sobrietat.

A la racionalitat i la lluminositat dels volums arquitectònics de la Fundació, Agulla hi contraposa la contundència d'un volum únic, massís, que es projecta -segons l'artista- "com una fletxa que va cap a l'infinit". Aquest plantejament diferenciador ja havia estat previst en un primer moment, quan es pensava en un jardí d'escultures al costat oest de la Fundació, on la peça hauria d'haver competit amb xiprers d'una alçada respectable. Però les dimensions i la forma de la peça no solament estaven condicionades per la rigidesa flamejant dels xiprers, sinó també, molt especialment, per l'arquitectura de Sert, de manera que l'alçada de l'obelisc venia a coincidir amb la de l'edifici, mentre que l'equilibri i la regularitat eren atenuats per tal de cercar un subtil apropament a l'edifici que exigia la inclinació de l'escultura. Finalment, un toc de color -com si una mica del blau intens del cel mediterrani s'hagués vessat accidentalment- retia un tribut afectiu a la profunda impressió que havia produït a l'artista, cap als dotze o tretze anys, la visió del tríptic Blau de Joan Miró."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jordi Clavero

Materials:Formigó armat i pintura blava







Més informació:Viquipèdia Jardí d'Escultures

Jardí d'Escultures, font:Viquipèdia
  
Autor

Escultor:Tom Carr

Més informació:Viquipèdia Tom Carr

Més informació:Tom Carr Studio

 

Tom Carr, font:artandonly.com

 

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

 

divendres, 13 de maig del 2022

Escultura l'Arquer Olímpic

 

"Per commemorar el vintè aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992 es van organitzar tot un seguit d'actes que van tenir la seva culminació el dia de Sant Jaume (25 de juliol) del 2012. Un dels més destacats va ser la inauguració d'una escultura que la Unió de Federacions Esportives de Catalunya va donar al Museu Olímpic i de l'Esport, situat a Montjuïc. L'escultura es va posar davant l'entrada al museu i representa l'arquer paralímpic Antonio Rebollo que, en llançar una sageta de foc al pebeter de l'estadi, va donar la senyal inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona, el 25 de juliol de 1992. En realitat, no va ser la sageta la que aleshores va encendre el pebeter, ja que ni tan sols va anar a parar a l'interior d'aquest, però es va fer creure així mitjançant l'angle des del que la càmera de televisió va enfocar el recorregut de la sageta. La sageta havia estat encesa pel veterà jugador de bàsquet Juan Antonio San Epifanio “Epi”, quan l'arquer ja la tenia posada a punt per disparar.

L'escultura fa dos metres i mig d’alçada i pesa 1.350 quilos. És obra de Rosa Serra, vigatana de naxement però olotina d'adopció, ja que hi viu des dels vuit anys. És autora de nombroses peces dedicades a l'esport, algunes de les quals es poden veure a l'interior del Museu Olímpic i ha treballat incansablement per al Comitè Olímpic Internacional. L'acte inaugural va comptar amb la presència de l’alcalde de Barcelona, Xavier Trías, el secretari general de l’Esport de la Generalitat de Catalunya, i el president de l'UFEC, David Moner.

Prèviament a la inauguració de l'Arquer olímpic va tenir lloc una cursa de relleus portant una torxa dissenyada per l'estudiant Marc Rocas, de l'Escola Universitària de Disseny Eina, triada després d'un concurs entre alumnes d'últim curs d'aquesta escola i Elisava. La cursa va començar a la plaça de Sant Jaume i va acabar a l'estadi de Montjuïc, on es va tornar a encendre el pebeter de l'Estadi Lluís Companys. En la marxa hi van participar 36 esportistes entre els quals Gervasio Deferr, Gemma Mengual i el mateix “Epi” que havia encès la sageta el 1992. A continuació les autoritats es van traslladar al Museu Olímpic, situat al costat, per descobrir l'escultura de l'arquer olímpic.

El Museu Olímpic i de l'Esport ocupa un edifici projectat pels arquitectes Toni Camps i Xavier Basiana que havia estat inaugurat el 21 de març del 2007 en presència dels reis Joan Carles i Sofia."

 

"Amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics de 1992, la ciutat pateix una important transformació que en el terreny artístic es tradueix en la prolífica inserció d’obres escultòriques a l’espai urbà que comptaria amb la participació dels artistes més importants de la segona meitat dels segle XX. Dues dècades després, amb la commemoració de dita efemèride l’escultora Rosa Serra realitza les obres Tors olímpic, que es troba en front de l’edifici de l’INEF (Institut Nacional d’Educació Física) i Arquer olímpic, aquesta última com avantsala del Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch, rememorant l’històric llançament de sageta que l’arquer paralímpic Antonio Rebollo com un modern Apol·lo, va llençar per encendre el pebeter de l’estadi Lluís Companys i donar així començament simbòlic als Jocs.

Però la història de l’Arquer Olímpic es remunta al 13 de juny d’aquell any quan la Flama Olímpica, procedent d’Olímpia (Grècia) va arribar a bord d’un llaüt al Moll grec d’Empúries, ciutat fundada pels foceus cap el 580 aC que acull l’estàtua del Lampadofor, monument erigit aquell mateix any per la mateixa Rosa Serra, evocant el desembarcament del foc olímpic. Atresorant el record del Lampadofor, el nostre periple ens porta a Barcelona, concretament a la muntanya de Montjuïc, lloc on es troben els equipaments esportius. No hi ha major plaer al viatjar que quan una escena inusual irromp inesperadament a la vista seguida d’alguna eventualitat accidental de l’atmosfera que, harmonitzant amb l’entorn, intensifica el seu valor. Què és el que proporciona aquella noblesa de caràcter, aquella enèrgica intenció? Hom no es limita a examinar només la forma i la composició dels objectes que es troben al paisatge urbà, sinó que també tracta de vincular-los amb l’ambient, àvid d’impressions que apaivaguin els seus sentits excitats. Davant un paisatge dificultós, es necessari prendre referencies a l’indret. Hem d’ésser precisos ja que la idiosincràsia d’aquests tableaux vivantes depèn de la correcta observació que permetrà des de la nostra subjectivitat, ordenar a la “imaginació” diverses associacions i suscitar emocions més nobles. No ens trobem davant una “bufonada formal”, sinó davant una estàtua de la categoria de l’Arquer olímpic. Un cos humà amb línies i superfícies infinitament variades, llums i ombres exquisidament delicades, que, tanmateix, s’imprimeixen amb rotunditat. Certament, les representacions que habitualment trobem de la forma humana en acció es ressenten de la dificultat de modelar a partir d’una figura en ple moviment muscular que precisa ser captat d’immediat.

A diferencia d’anteriors models iconogràfics del mateix tema exemplificats per la sèrie Hèrcules Arquer (1909) d’Antoine Bourdelle que es troba a l’INSEP (Institut National du Sport er de l’Éducation Physique) de París o al Trammell Crow Center de Dallas, l’obra de Rosa Serra, sens dubte allunyada dels excessos literaris i simbòlics del deixeble d’Auguste Rodin, es caracteritza pel tractament de la curvatura del cos que corre paral·lela a l’el·lipse que dibuixa la tensió de l’arc limítrof, subratllada per la lleugera inclinació de la base sobre la qual s’assenta i que ens indica la direcció de lectura del conjunt format per l’escultura i el pebeter de l’estadi contigu al qual es dirigeix, que l’estiu de 2002 va tornar a cremar i que en aquesta ocasió va romandre apagat perpetuant la disfunció actual de l’objecte. No obstant això, davant un efecte d’acció enèrgica d’aquest tipus, la nostra admiració s’incrementa considerablement. En la seva part posterior l’estàtua modela uns braços cantelluts que substitueixen l’absència de sageta i contraresten les línies convexes del perfil davanter en una gradació de formes oposades que romanen perfectament equilibrades gràcies a la integració dels elements sòlids en l’espai a través del buit que perfila les cames de la figura, una solució que estilísticament i formalment ens remet a les obres orgàniques de l’escultora Barbara Hepworth i les de l’última època del seu col·lega, el reconegut escultor Henry Moore, que en aquest cas, interpretades de manera convincent, presenten una tensió en suspens que emfatitza l’efecte simultani de moviment i quietud. En definitiva, un instant cisellat en un indret que evoca un temps que de no haver estat esculpit hauria acabat per esvair-se en la memòria."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Albert Costa

Materials:Bronze










Més informació:Viquipèdia Antonio Rebollo

Antoni Rebollo, font:Olimpic.org

Autor

Escultora:Rosa Serra i Puigvert

Més informació:Viquipèdia Rosa Serra i Puigvert

Rosa Serra, font:olimpicocol.co

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

 

Arbres bessons

 

"La Caixa va encarregar al japonès Arata Isozaki, autor del Palau Sant Jordi, una escultura com a entrada de la renovada fàbrica Casaramona, un edifici modernista de Josep Puig i Cadafalch (1911), transformat en CaixaForum, seu principal de la seva activitat cultural. Isozaki va construir uns arbres bessons d'acer (18 tones) i vidre (24,3 tones) perquè fessin com una mena de marquesina a l'entrada del recinte. La intervenció del famós artista japonès va ser presentada públicament el 23 d'octubre del 2001, tot i que CaixaForum no va obrir les portes definitivament fins al febrer del 2002."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"L'obra escultòrica d'Arata Isozaki se situa dins del projecte de recuperació de l'antiga fàbrica Casaramona de Josep Puig i Cadafalch (1909-1911). L'estructura de l'antic edifici, construït en totxo vist, s'ha revaloritzat amb la primera part de la intervenció realitzada per l'arquitecte Roberto Luna, que va consistir bàsicament en la consolidació i adequació de les naus industrials per a sales d'exposicions, respectant la configuració espacial oberta i diàfana de l'interior i l'estructura gairebé urbana dels diferents edificis de la fàbrica.

Per a l'ordenació de l'accés i del vestíbul es va contractar l'arquitecte Arata Isozaki, que a més havia de donar-li una imatge, un símbol que permetés singularitzar -encara més- l'edifici. Per això va projectar una escultura que marca l'accés, al·legoria d'un arbre de tardor sense fulles i transparent, que es vol dialogant entre dos monuments propers i alhora llunyans de l'arquitectura de començament del segle XX: la fàbrica de llenguatge i ideari modernista i el pavelló de Mies van der Rohe, de 1929, reconstruït el 1986, situat a l'altra banda del carrer.

L'escultura realitzada en acer corten, de forma arbòria i ramificada, sosté un sostre de vidre transparent. Una estructura, que segons el projecte havia de ser lleugera i subtil, es transforma en una estructura pesant i que protagonitza l'espai per ella mateixa, competint amb les formes i els pinacles de la fàbrica.

La intervenció d'Isozaki havia de consistir en una estratègia d'accés, de relació amb la ciutat, però aquests objectius són lluny d'haver-se aconseguit: "-conec perfectament l'entorn i els problemes d'aquell espai: tan sols hi havia una estratègia d'accés- aplicar i definir la idea d'una manera més arquitectònica". La concreció arquitectònica final, amb un pati enfonsat i una paret que separa l'espai públic del carrer del buit del pati, no es pot afirmar que siguin una resposta idònia per al lloc: l'edifici existent resta semiamagat i l'accés o pati ha perdut l'oportunitat de sinergia positiva amb el carrer. Aquest espai ens remet directament al MoCA de Los Angeles, obra d'Isozaki, cosa que qüestiona la resposta al coneixement del lloc. Per tant, els arbres han perdut la capacitat de diàleg previst en enfonsar l'accés i semiamagar la façana de totxo darrere d'un parapet."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Zaida Muxí

Materials:Acer corten i Vidre laminat












Autor

Escultor:Arata Isozaki

Més informació:Viquipèdia Arata Isozaki

Arta Isozaki, font:Viquipèdia

 


Veure més Art Públic Sants Montjuïc


dijous, 12 de maig del 2022

Escultura La Marinada

"Una altra escultura procedent del concurs de la plaça de Catalunya era la Marinada o Dansarina, que pels dos noms és anomenada, que el 1929 va ser posada als jardins del passeig de Santa Madrona, a Montjuïc, que rebien el nom de l'Umbracle. El nom d'aquests jardins no té res a veure amb l'umbracle de la Ciutadella, sinó que sembla que ve pel passeig ombrejat entre dos murs que hi ha. Amb els anys ha tornat a aquell mateix indret. Entre el 1983 i el 1992 l'escultura, força coneguda per la gràcia dels seus moviments, va estar als jardins coneguts com a Porta de Montjuïc i ara dedicats al filòsof alemany Walter Benjamin, al passeig de Josep Carner."

 

"L’escultura Marinada, també coneguda com Dansarina, presenta una jove nua que amb moviment gràcil del seu cos expressa l’alegria de viure. Juganera vora el mar, subjecta amb dues mans la tela que es desplega darrere seu alhora que li emmarca el cos i n’accentua el moviment.

Antoni Alsina i Amils (1863-1948) es formà amb el reconegut escultor català Juan Samsó a Madrid. Pensionat a Roma, feu una breu estada a Florència i Nàpols, a més d’ampliar estudis a París i d’obtenir nombrosos guardons en les exposicions de Belles Arts, en especial la medalla d’or a l’Exposició Universal de París. Així mateix, realitzà una destacada tasca docent, primer com a professor de modelatge a l’Escola Elemental d’Arts i Indústries de Vilanova i la Geltrú, i, segon, a Sevilla on l’any 1901 guanyà per concurs oposició la càtedra d’escultura. A més, fou catedràtic de l’Escola de Llotja, a Barcelona.

L’artista, un any després de celebrar una exposició antològica a Buenos Aires durant el setembre i octubre de 1926, que li reportà molts èxits de crítica tant dins com fora de les nostres fronteres, fou convidat a participar en el concurs restringit convocat per l’Ajuntament de Barcelona a fi d’ornamentar la plaça de Catalunya, acabada d’urbanitzar.

Alsina i Amils hi presentà dos projectes, el primer, Barcelona, per uns dels cinc grups escultòrics que s’havien de posar en els pedestals ja instal·lats i, el segon, Marinada, destinat a ornamentar un dels pilars de la plaça.

Al cap de poc temps, i per motius diversos, algunes de les escultures que havien d’anar a la plaça de Catalunya es traslladaren a la Ciutadella, a Pedralbes i a Montjuïc. Després de ser ampliada, Marinada es col·locà l’any 1929 a Montjuïc, concretament, als jardins del passeig de Santa Madrona, però a causa dels esdeveniments del 1936 fou retirada als magatzems municipals per tal de preservar-la d’una destrucció segura, tant per la reutilització del bronze com pel fet que aquest nu molestà una part de la societat conservadora barcelonina. Finalment, l’any 1983 amb motiu de l’exposició commemorativa del 1929, Marinada s’ubicà als jardins coneguts com a Porta de Montjuïc, i posteriorment fou traslladada al seu emplaçament original.

L’obra d’Alsina i Amils és a prop del Noucentisme a pesar del ritme i el moviment. A més, no hi ha cap dubte del notable nivell de qualitat de l’escultura, la qual representa la joie de vivre que caracteritzava el millor art mediterrani de l’època.

Marinada fou una obra emblemàtica, així doncs, en el marc de l’Exposició del 1929 es publicà una fotografia en el Diario Oficial de la Exposición, on s’aprecia l’artista treballant en aquesta obra."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Lídia Català

Materials:Bronze




Escultura La Marinada a l'Umbracle, 1929 Font: Memòria Digital de Catalunya

Més informació:Viquipèdia Jardins de l'Umbracle

Jardins de l'Umbracle, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Antoni Alsina i Amils

Més informació:Viquipèdia Antoni Alsina i Amils

Més informació:Museutarrega.cat Antoni-Alsina-Amils

Antoni Alsina, font:turisme.tarrega.cat

 

 Veure més Art Públic Sants Montjuïc



Escultura El Treball

 

"El dia de santa Eulàlia, el 12 de febrer de l'any 1961, va ser el triat per inaugurar a l'encreuament de l'avinguda de la Meridiana i la carretera de Ribes un monument dedicat al Treball, obra d'Eudald Serra. Era una de les primeres peces abstractes que es posava als carrers barcelonins i hi va anar l'alcalde Josep Maria de Porcioles per solemnitzar l'acte. En canviar notablement l'urbanisme de la zona, compresa entre els barris de la Trinitat Vella i de la Trinitat Nova, en part per la instal·lació de torres elèctriques d'alta tensió, el monument va ser traslladat al seu emplaçament actual, a la plaça de Carles Buigas."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"Escultura monumental d'Eudald Serra emplaçada al bell mig d'un llac d'aigües tranquil·les, situat al Parc de Montjuïc, prop del pavelló reconstruït (1982-86) de Mies van der Rohe. Fou erigida un temps després amb la intenció de dedicar-la com a recordatori a la tasca bàsica de tota possible acció humana, el treball, del qual la Fira de Barcelona vol ser l'aparador permanent.

L'obra és un bronze de notables dimensions en alçada, determinades per dues pilastres de longitud no exactament igual que s'enllacen i relacionen per quatre vèrtebres que, a diferents alçades, les inclouen en la seva el·lipse. La impressió de conjunt és la d'una peça que recorda el món orgànic, atès que cap superfície no és rígida i, fins i tot, les arestes són sempre dolces i suaus i, no cal dir-ho, les cavitats acollidores que determinen les aparents vèrtebres. Les esmentades vèrtebres que enllacen els pedestals poden al·ludir també a les conques d'unes naus capaces d'emprendre navegacions inesperades amb els resultats que de tota aventura s'extreuen per donar glòria a l'aparentment dura i esforçada tasca del treball. Així mateix, aquestes el·lipses unificadores recullen la idea d'uns braços actius i dinàmics. Tres elements, vèrtebres, naus i braços, susceptibles de ser associats en una imaginació surrealista, de la qual l'escultor no és pas aliè. Formalment, és el desenvolupament d'una escultura designada Mòduls, del 1978. La idea d'un cos humà mostrat en la part que és més reservada, l'estructura esquelètica troncal, destaca a primer cop de vista. També el d'una possible carcassa de nau, així com la força amb què els braços enllacen tota acció humana. L'aigua de l'estany acaba d'afegir i justificar tot el que s'hi vulgui veure. No cal oblidar que Eudald Serra, com a escultor, es formà sota les idees i influència d'Àngel Ferrant que, com a divisa, proclamava sempre que "no s'havia de perdre mai de vista l'interior de la figura a l'hora de donar forma a l'exterior". Això es fa palès, amb personalitat pròpia, en aquesta estructura de fòssils de reminiscències orgàniques."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Arnau Puig

Materials:Bronze




Autor

Escultor:Eudald Serra

Més informació:Viquipèdia Eudald Serra i Güell

Eudald Serra i Güell, font:eudaldserra.com

 

 Veure més Art Públic Sants Montjuïc